Tot esperant BCC III

Ja falta menys per al nou disc de Black Country Communion, "Afterglow". Sortosament sembla que el Hammond de Derek Sherinian tindrà més protagonisme i ajudarà a recrear el clàssic so Purple:

Aniversari: Keith Moon

Avui faria 66 anys el bateria més boig i perillosament simpàtic de tots els temps, Keith Moon. És un tòpic allò de "no hi haurà ningú com ell", però en el cas de Moon és més cert que mai: la seva manera de concebre i tractar l'instrument en conjunt (la bateria), era diferent de qualsevol altre bateria que hagi donat el rock:

Magical Mystery Tour restaurada

Els Beatles publicaran el proper 8 d'octubre una versió restaurada (i que inclou material inèdit) de la seva pel·lícula Magical Mystery Tour (1967).

Sempre s'ha dit que aquest va ser el gran fracàs de la carrera dels Beatles. Després d'haver fet pe·lícules divertides i comercials com A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965), aquesta va ser acollida com una decepció, una obra menor. I en certa manera ho és, però és que no pretenia ser altra cosa.

Som l'any 1967. Paul McCartney va tenir la idea de reunir un grup d'amics, muntar en un autobús amb un equip de filmació i veure què en sortia. Era l'època de fer aquest tipus de bogeries i els Beatles tenien els diners i la llibertat per a fer una cosa com aquesta. Magical Mystery Tour ha de ser entesa com això: un divertiment.

El problema d'aquest film és que la responsabilitat era de McCartney. Si hagués estat obra de John Lennon, probablement la crítica aclamaria aquesta obra com una genialitat, un referent de l'experimentació i la lliure creativitat. És el que hi ha.

UFO

He de confessar que mai he estat un gran fan d'UFO. Els coneixia i, naturalment, coneixia Michael Schenker (a qui admiro molt com a guitarrista), però jo no sóc dels que va créixer escoltant Strangers in the Night. Per mi, senzillament, UFO no es podien comparar amb Zeppelin o Purple. Amb els anys he anant adquirint la seva discografia, especialment la més fosca, i certament hi ha coses molt interessants i músics també molt interessants, com Paul Chapman.

Però els UFO que més m'agraden són els dels darrers discos, aquells a qui ningú para atenció. Els grups dels setanta tenen la maledicció que tothom recorda la seva "època daurada", la dels discos "clàssics", aquells que van marcar l'adolescència de molta gent, però ningú es molesta a escoltar el que aquests grups han seguit fent. Els seus darrers discos mai seran prou bons a orelles del fan clàssic.

Però amb els UFO a mi no em passa això. Tot el contrari. Des que vaig adquirir You Are Here (2004), he estat incondicional de la banda de Phil Mogg. Amb aquell disc van fitxar Jason Bonham a la bateria, i també nou guitarrista, el virtuós del heavy, Vinnie Moore. Aquest home ha sorprès tothom perquè, lluny de ser el virtuós exhibicionista heavy que molts pensàvem que seria, ha demostrat ser capaç de tocar rock clàssic (i blues!), amb sentiment i bones melodies, però sempre amb aquell toc de qualitat tècnica que molt pocs tenen.

Després va venir The Monkey Puzzle (2006), amb el que van accentuar la línia blusera: aquest és un disc de rock clàssic amb arrel de blues. Fet amb ofici i bon gust. I això es va fer més clar encara amb el següent disc: The Visitor (2009). Blues, slide guitar, olor de fusta. Per mi és el millor dels darrers anys. Ara acaben de publicar Seven Deadly (2012), que segueix la bona línia dels treballs anteriors. A l'edició amb bonus tracks hi trobareu un autèntic blues gravat "amb filtre Instagram" que tanca el disc de manera brillant.

Phil Mogg, treballador incansable del rock. Aquest home canta millor a mesura que passen els anys: la seva veu va adquirint profunditat i expressivitat. Aquella manera de pronunciar les paraules. Canti el que canti te'l creus. Mai entrarà al Hall Of Fame. Morirà amb les botes posades. Com Eric Burdon. Si teniu oportunitat de veure els UFO actuals, naturalment a una sala petita, aneu-hi.

Llibre d'entrevistes amb Jimmy Page

M'encanten els llibres d'entrevistes. I aquest proper mes d'octubre es posarà a la venda un de molt especial: "Light & Shade: Conversations with Jimmy Page" (Crown, ISBN-10: 0307985717, ISBN-13: 978-0307985712).

Es tracta d'entrevistes fetes al guitarrista de Led Zeppelin per Brad Tolinski durant vint anys. Té mèrit perquè Jimmy Page ha estat tradicionalment un home de poc contacte amb la premsa (això ve de l'època de Led Zeppelin, en què el grup, empipat amb el tracte que rebia dels mitjans de comunicació, especialment els britànics), va decidir no parlar pràcticament amb periodistes. Però ara ja fa anys que Page es troba còmode en el paper de llegenda viva del rock i és possible que en els darrers temps hagi estat més fàcil fer-lo parlar.

Actualment Page és un simpàtic i adorable senyor de cabells platejats que, si hom té sort, t'explicarà alguna anècdota i sense pels a la llengua parlarà amb humilitat del seu passat. És el que podem veure al film documental It Might Get Loud.

Però cal recordar que Jimmy Page va ser durant els anys setanta un personatge fosc. No com Blackmore, no. Fosc de veritat. Que feia por. Introvertit, salvatge, apassionat per l'ocultisme (no com a un simple hobby: aquest home té una relació molt especial amb Aleister Crowley fins al punt d'haver comprat una casa seva).

Page, l'home que va ser notícia perquè l'any 1977 concedí una llarga entrevista a un afortunat periodista, Steven Rosen, per a Guitar Player. Aquest és l'home sobre el que es fa el llibre. Esperem que la publicació estigui a l'alçada de la llegenda.

The Piper At The Gates Of Dawn: 45 anys

Avui fa 45 anys que es va publicar el disc de debut de Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (1967), considerat per molts com el disc més important del pop-rock juntament amb el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), publicat el mateix any (de fet els joves Floyd i els consagrats Beatles es van conèixer personalment mentre enregistraven els seus respectius discos a diferents dependències dels llegendaris estudis Abbey Road).

S'han escrit rius de tinta, tant divulgatius com acadèmics, sobre aquest disc seminal. La seva influència perdura encara actualment. M'estalviaré els detalls sobre edicions, mescles i outtakes.

Els Pink Floyd que van fer aquell primer disc eren una banda comandada pel geni de Syd Barrett (1946-2006). Barrett va començar una espiral d'LSD que va propiciar una explosió creativa però que el va anar allunyant de la realitat i, en darrer terme, li provocà greus conseqüències mentals, forçant el seu allunyament de la música i una vida de solitud i reclusió.

El curiós és que Pink Floyd eren una banda dual: mentre que en directe es dedicaven a fer llargs desenvolupaments instrumentals destinats a crear ambients en consonància amb el seu pioner light show psicodèlic, en estudi van saber canalitzar i sintetitzar això en forma de cançons curtes, petits concentrats de creativitat pop psicodèlica amb aquell deliciós equilibri genuïnament britànic entre formalitat i excentricitat. Només una cançó de The Piper At The Gates Of Dawn, la instrumental "Interstellar Overdrive", amb gairebé 10 minuts de durada, reflecteix el que els Pink Floyd de Syd Barrett feien en directe.

Barret també ens va deixar uns sensacionals singles de la mateixa època de The Piper At The Gates Of Dawn, però que es van editar per separat: "Arnold Layne", "Candy and a Currant Bun", "See Emily Play", i "Apples and Oranges", totes igual de bones o millors que les caçons que trobem a The Piper At The Gates Of Dawn.

Si algú encara no coneix aquest disc, o no s'hi ha interessat perquè pensava que hi trobaria un grup de penjats fent sorolls en ple viatge psicodèlic, s'equivoca de ple. The Piper At The Gates Of Dawn és una peça d'orfebreria, treballada al detall, exquisida i imaginativa. Tot el pop britànic (com a mínim), des de Bowie fins a The Cure, està en deute, en major o menor grau, amb els Floyd de Syd Barrett i el seu The Piper At The Gates Of Dawn.

Talk Talk

Hi ha grups que neixen tenint una personalitat pròpia, un caràcter fort, però que quan assoleixen un cert èxit i entren dins dels engranatges de la indústria musical, són domesticats i modelats de manera que acaben sent un producte que té poc a veure amb aquell grup fresc i original que van ser. Això és un cas paradigmàtic en el món del rock. Talk Talk van ser just el contrari.

El moment clau en la carrera de Talk Talk és l'entrada de Tim Friese-Greene. Amb ell, Mark Hollis troba el seu Paul McCartney i el tàndem poc a poc començarà a donar els seus fruits. Friese-Greene aporta un gran coneixement de la teoria musical, uns arranjaments i un treball de l'harmonia fora de l'abast d'un grup qualsevol de pop-rock.

La de Talk Talk és una trajectòria d'exploració. Disc a disc, Mark Hollis i Tim Friese-Greene es van anar endinsant dins de territori experimental, seguint una direcció clarament establerta, una línia ben definida, i portant la seva missió fins a les darreres conseqüències. Viatge cap al centre del sol.

Els britànics van ser fitxats per EMI com a un grup de pop-rock elegant i melòdic, entre Duran Duran, Bryan Ferry i Spanadu Ballet. El grup va fer un primer disc, The Party's Over (1982), que tenia cançons com el single Today, en una línia comercial i accessible, amb bateries elèctriques i teclats. Després va venir It's My Life (1984).

The Colour of Spring (1986) és el disc més equilibrat del grup: encara no han deixat de fer pop-rock comercial i accessible però encara no s'han convertit en un taller d'experimentació musical i sonora.

De la gira de The Colour of Spring tenim dos documents: el disc "London 1986" i el DVD "Live at Montreux 1986". El grup no va tornar a tocar sobre un escenari: davant la impossibilitat de reproduir en directe el que van fer als discos posteriors a The Colour of Spring, la banda va decidir deixar de fer gires. Salvant les distàncies, als Beatles els havia passat el mateix l'any 1967.

El cim creatiu de Talk Talk va arribar amb Spirit of Eden (1988) i amb el seu successor, Laughing Stock (1991), que va ser el darrer disc del grup. A Spirit of Eden ja no hi ha quatre músics: ens trobem una riquesa instrumental sorprenent (oboè, clarinet, trompeta, volí...). L'inici del disc, amb una nota solitària de trompeta, seguida d'una successió d'acords del conjunt dels músics (una petita joia d'harmonia), i una nota de guitarra elèctrica distorsionada, és tota una declaració de principis. Encara no existia Radiohead (la comparació és insultant, ho sé).

Talk Talk van cometre un suïcidi comercial lent i anunciat. Executat amb decisió i fermesa, i amb la complicitat d'Erik Satie, Miles Davis, King Crimson, Debussy o Brian Eno.

Eren uns freaks. Sentiu Spirit Of Eden. Som l'any 1988. EMI els havia donat un gran pressupost en un intent de fer que els britànics tornessin a produir un disc supervendes. I allà estan els Talk Talk, amb les guitarres acústiques, l'oboè, les elèctriques amb aquell so que sembla que sents com els electrons van passant pels fils de coure i els circuits, els orgues Hammond, el contrabaix i els acords dissonants. Frank Zappa en diria "No comercial potential".

Un so orgànic, allunyat absolutament del món de sintetitzadors i bateries elèctriques d'aquell moment. En això van ser precursors del que va passar als anys 90, amb el retorn al so vintage (però per mi, Talk Talk segueixen sent 100% anys 80 i reconec que no en puc donar una explicació satisfactòria).

Durant la gravació de Spirit of Eden van començar els problemes amb EMI. La discogràfica va acabar demandant el grup per no haver satisfet les expectatives comercials amb el disc. El cas va ser arxivat. Naturalment, no hi va haver gira de Spirit of Eden.

Ja alliberats del contracte amb EMI, l'any 1990 van posar el punt final a la seva carrera enregistrant Laughing Stock (1991), editat de manera significativa per la llegendària discogràfica de jazz Verve (Polydor). Laughing Stock no feia altra cosa que continuar el que ja havia quedat clar amb Spirit of Eden. Lluny quedaven els singles d'èxit i el pop comercial. Talk Talk s'havien consolidat com a factoria experimental, a cavall entre el jazz, el rock més contemplatiu i la música contemporània d'avantguarda.

No hi va haver una separació formal del grup, ni cap disputa o baralla entre els seus membres. Talk Talk simplement havien arribat allà on havien d'arribar. Havien assolit el seu objectiu. Hollis va voler dedicar-se a la seva família i el grup va deixar de funcionar. Tot i això, els seus recopilatoris han seguit tenint vendes sorprenents i la reputació del grup, especialment al Regne Unit, segueix intacta. I tot bon coneixedor del panorama musical des dels anys 90 sap que l'ombra de Talk Talk és molt allargada.