Quan estava a una banda de punk

El vespre del 24 d'abril del 99, la banda de punk barcelonina Electro Leprosilla va irrompre a l'acollidor i familiar Casal Font d'en Fargues (Barcelona), i va vomitar el seu art davant d'una gent que no en tenia cap culpa. Sembla que els va agradar, però. D'aquest "Stop" només en podeu sentir la meitat perquè la cinta comença tard, al mig del solo del meu cosí. Per sort, tenim el final.

No hi havia gaires bandes que toquessin punk i blues al mateix concert :-D

Tots tenim un passat.

El Heavy metal, religió oficial?

No és conya. La revista Metal Hammer ha iniciat una campanya per al reconeixement del Heavy Metal com a religió al Regne Unit.

El futur d'Aerosmith

Aquests dies s'està especulant sobre el futur d'Aerosmith. Sembla ser que Joe Perry està mirant cantants per a substituir el gran Steven Tyler. El darrer en rebre una proposta ha estat Paul Rodgers. Substituir Tyler és missió impossible. Qualsevol que hagi vist el documental The Making Of Pump o aquest curt video sobre el Making of Seddona Sunrise and Devil´s Got a New Disguise ho sap perfectament.

Pump, el cim d'Aerosmith

Després d'haver-se arrossegat pel fang de les drogues i l'alcohol durant els anys setanta i bona part dels vuitanta, Aerosmith van resorgir l'any 1987 amb el disc Permanent Vacation. Tot i que aquest és un bon disc de hard rock i inclou alguna extraordinària cançó com ara Dude (Looks Like a Lady), no va ser fins l'any 1989 que van arribar al seu cim creatiu amb Pump.

Des de la portada, passant pel so (producció sensacional de Bruce Fairbairn), tot els va sortir rodó. Pump és, veritablement, una col·lecció de singles de hard rock. Cançons que s'enganxen, comercials però plenes d'idees, estudiades al detall però amb un resultat fresc. I pel que fa a What It Takes, molts grups matarien per una balada d'aquest nivell. I Pump és dels pocs discos en què podem sentir un baix amb el mateix protagonisme que les guitarres (i una gran interpretació de Tom Hamilton, per cert).

M'estimo aquest disc d'una manera especial perquè va ser un dels primers CD que vaig tenir. Als crèdits s'especifica que "This album was recorded and mixed on AGFA PEM 468 Recording Tape" :-D

El procés d'enregistrament de Pump va ser objecte del documental The Making Of Pump, molr recomanable.

Els singles del disc per als quals es van filmar clips promocionals van ser Love in an Elevator, The Other Side, Janie's Got a Gun i What It Takes.

No era fàcil superar un disc com aquest i amb Get a Grip (1993) gairebé ho van fer, que no està gens malament. Nine Lives (1997) va ser el darrer gran disc d'Aerosmith però en cap moment han arribat a igualar la inspiració que van assolir amb Pump.

Ara mateix, el futur d'Aerosmith és incert. Esperem que la cosa no cabi malament.

Come Taste the Band, el funk de Deep Purple

Desafortunada portada per a un dels millors discos dels anys 70, i això és dir molt. El problema d'aquest disc és que duu el nom de Deep Purple i sempre ha hagut de viure a l'ombra dels discos de l'anomenada "etapa clàssica" del grup amb Ritchie Blackmore a la guitarra (Machine Head, Made In Japan, Burn). Si Come Taste the Band hagués estat, posem per cas, el primer disc de Whitesnake, actualment seria reverenciat al costat de discos com Ready an' Willing. Però és aquell darrer disc de Deep Purple.

Quan el rock dur, el funk i el soul es troben surt Come Taste the Band. Tothom sap que a Ritchie Blackmore no li va agradar la línia soul-funk que el grup va començar a seguir amb el disc Stormbringer (1974). Cançons com Hold On van ser massa per a un amant del drama com ell. És per això que l'any 75 va formar Rainbow i va obligar Deep Purple a cercar substitut. L'escollit fou Tommy Bolin, versàtil guitarrista amb arrels blues-funk però que havia participat a discos de jazz fusion de gent com Alphonse Mouzon o Billy Cobham.

Per a veure si funcionava la combinació amb Tommy Bolin, Deep Purple es van traslladar a California, on van fer els assajos previs a l'enregistrament del disc. Allà van fer nombroses jams i van parir la meitat del que acabaria sent Come Taste the Band. Aquests assajos van ser prou bons i amb el temps s'han publicat de manera oficial en forma del doble CD Days May Come and Days May Go:



Havent vist que la cosa funcionava, el grup es va tancar als Musicland Studios de Munic i en un mes van fer Come Taste the Band. Va ser el cim creatiu d'un dels millors bateries que ha donat el rock, Ian Paice, però el més important és que Tommy Bolin va donar el millor d'ell mateix. Conscient de l'oportunitat que suposava ser a un grup que en aquella època omplia estadis, va demostrar tota la seva versatilitat i bon gust.

Va ser el darrer disc que Martin Birch va fer per a Deep Purple i cal dir que té un so especial, molt de directe. Glenn Hughes ha dit a la seva web que està treballant amb Kevin Shirley en les remescles del disc de cara a una nova edició. Em fa una mica de por. Espero que també respectin la versió original i es limitin a remasteritzar-la (com a curiositat, aquest és el vinil original amb les seves fotos interiors).

Els problemes de Tommy Bolin i Glenn Hughes amb les drogues van fer que la gira de Come Taste the Band tingués nits memorables i nits mediocres. Per sort, hi ha bons directes d'aquella gira del 76, on Deep Purple mostrava el seu vessant més funk en forma de llargues jams: This Time Around: Live in Tokyo i King Biscuit Flower Hour Presents: Deep Purple in Concert.

De la gira amb Deep Purple hi ha molt poques filmacions i dolentes però podeu veure alguns bons vídeos de Bolin dos anys abans, l'any 1974 quan formava part de The James Gang.

Tommy Bolin moriria el mateix any 1976 víctima d'un còctel d'alcohol i drogues. Tenia 25 anys.



♬ Gettin' Tighter (Come Taste the Band)
♬ Love Child (Last Concert in Japan)

Felix Prohaska i els Concerts de Brandenburg

Per a parlar d'aquest disc, com deia en Mikimoto, cal posar-se dret. Com si parléssim del Made In Japan o del Kind Of Blue.

Això és un enregistrament mític dels sis Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. Es va fer al març del 1956 per part d'un dream team format per l'Orquestra de Cambra de l'Òpera de Viena dirigida per Felix Prohaska i amb uns músics de luxe com ara Anton Heiller o Nikolaus Harnoncourt.

Dels Concerts de Brandenburg no cal parlar-ne. He trobat una excel·lent web en català dedicada a Bach, on hi ha un molt bon text sobre aquesta obra cabdal de la música universal.

No sé per què les interpretacions de l'obra de Bach en general (i això passa sempre amb els Concerts de Brandenburg), es fan a la romànica, amb abús del rubato i jo això només li ho perdono a Glenn Gould. L'única versió dels Concerts de Brandenburg que no es permet aquestes llicències i que manté un tempo ferm com una roca és aquesta de Prohaska.


Aquest és un enregistrament original de la Vanguard però jo el vaig conèixer gràcies a mon pare que tenia una meravellosa edició de la difunta Belter que podeu veure a la foto i que té una extensa explicació sobre l'obra, l'enregistrament, els músics que el van fer, la complexitat de l'execució de determinats passatges, etc. El CD que podem adquirir actualment només té una breu explicació que no fa justícia ni de lluny a l'obra i tampoc als seus intèrprets.

He trobat una crítica del disc feta per John Greene però coincideixo plenament amb la de Paul Shoemaker que diu que "The venerable Prohaska recording will still be cherished by some as the finest version ever done".

He vist que la mateixa colla també va enregistrar aquestes suites de Bach. Caldrà sentir-les.

Un crack d'esquelet

Un esquelet amb talent.
[Gràcies Lina]

Assaig de Harvest

Ahir vaig poder assistir a un assaig de Harvest. Tot un luxe. Van repassar diversos temes del seu disc de debut, Underground Community. M'hagués agradat poder quedar-me a la part final de l'assaig i sentir el grup treballant sobre material nou, però vaig haver de marxar.

El centre d'operacions de Harvest està il·luminat amb petits llums indirectes que deixen gran part del local en penombra. Entre ahir a la nit i aquest matí he processat les fotos. No he volgut forçar-les molt i he mirat de mantenir així l'ambient del local. Podeu veur-les aquí.

Reunió de Soundgarden

A hores d'ara ja ha fet la volta al món el breu anunci que Chris Cornell va fer al seu Twitter tot just començat el primer dia del 2010.

Paul Anka va fer una versió swing de Black Hole Sun l'any 2005. Steve Lawrence i Eydie Gormé en van fer una de més deliciosa encara l'any 1997. La més interessant, sense dubte, la del Brad Mehldau Trio (està dividida en tres parts, la segona extraordinària). Però no us perdeu aquest Black Hole Sun en versió 8bit :-D

A Cornell no se li perdonarà mai haver perdut el temps durant tots aquests anys amb una mediocre carrera en solitari però aquesta reunió és una gran notícia.

Ha tancat can Quimet

Bar amb molta història i moltes guitarres. Aquest article d'El País el descriu perfectament. Jo hi havia anat moltes tardes entre el 1989 i el 92. En recordo una d'històrica: hi vaig anar amb el Tato, ell duia un llibre amb la partitura (i tablatura, suposo) de... The Wall de Pink Floyd! El va posar sobre la taula, va agafar una de les guitarres que penjaven de la paret i el va tocar de cap a peus amb l'ajuda ocasional d'un servidor i de diversos gots de vi. Èpic.

Aquesta també n'és una bona descripció però no he trobat cap foto de can Quimet a internet més que aquesta.

Killing The Dragon: el gran secret de Dio

Després de dos discos maltractats per la crítica com van ser Angry Machines (1996) i Magica (2000), Dio va fer un excel·lent fitxatge en reclutar per a la seva banda el guitarrista Doug Aldrich. El disc que van treure va ser Killing The Dragon (2002). Personalment crec que està a l'alçada de Holy Diver (1983) o The Last in Line (1984). Deixeu que passin vint anys i en tronem a parlar.

A més de Dio i Aldrich, la formació que va enregistrar Killing The Dragon tenia Jimmy Bain (Rainbow) al baix i Simon Wright (AC/DC) a la bateria. Bain va contribuir a la composició de diversos temes i això es nota.

Del single Push en van fer aquest clip promocional amb la col·laboració dels grans Tenacious D (no us perdeu com s'ho passa de bé Simon Wright a la bateria):



De la gira de Killing The Dragon es va publicar el DVD en directe Evil Or Divine:



Em temo que les biografies seguiran oblidant aquest disc sempre que parlin de Dio, un dels personatges més humils i simpàtics del rock i, sense dubte, una de les seves veus més grans. Esperem poder veure'l aviat recuperat.

El Nadal de Pomplamoose

Per a celebrar el Nadal pensava posar el meu vell i conegut vídeo de Twisted Sister però m'han passat una opció alternativa que m'ha deixat fora de joc [gràcies Sr. J]

Això és Pomplamoose. Visiteu el seu Myspace.

Una de Tito Schipa

Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

El disc de Sinatra i Ellington

♬ Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

Novetat de Perfect Pair: I Want Jesus To Walk With Me

Feia temps que no treballava tant una cançó. N'he fet diverses versions, llargues i curtes, cantant greu i cantant agut, i avui mateix, pim pam, he enregistrat i mesclat aquesta versió final d'aquest gospel tradicional, I Want Jesus To Walk With Me, i que segueix la línia de metal-gospel que ja vaig començar amb Go Down Moses.

Història d'una inundació

L'any 1927 hi va haver una gran inundació al delta del Mississippi, coneguda com a Great Mississippi Flood. Pluges torrencials van fer vessar els rius i els dics de contenció. La tragèdia humana va propiciar una onada migratòria cap al nord (gràcies a la qual podria néixer el blues de Chicago). El fet va passar immediatament a la música popular i l'any 1929 es va editar la cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie "When the Levee Breaks" (Quan el dic es trenca):

♬ When the Levee Breaks (1929)

L'any 1971 va aparèixer "Led Zeppelin IV". Una de les joies del disc era una versió força reelaborada de When the Levee Breaks, paradigma del blues rock pesant. La seva influència dins del rock s'ha deixat notar fins a l'actualitat:

♬ When the Levee Breaks (Led Zeppelin 1971)

L'any 1995, Jimmy Page i Robert Plant (guitarra i veu de Led Zeppelin) van recuperar la cançó i en van fer un sensacional arranjament que apareix al seu DVD No Quarter però jo prefereixo aquesta versió en directe de la mateixa gira:



L'any 1999, John Paul Jones (baix i teclats de Led Zeppelin) va interpretar una brutal versió del tema durant la gira del seu disc Zooma. El seu treball amb el slide és excel·lent:



L'any 2005, Robert Plant va interpretar la cançó al programa de Jools Holland en una versió que inclou un encertat arranjament de veus d'acompanyament per part de tota la banda, que recorda les cançons de treball afroamericanes:



L'any 2008, Robert Plant i Alison Kraus van fer-ne un interessant arranjament per a la gira del seu disc "Raising Sand" (durant la mateixa gira van canviar l'arranjament i feien versions com aquesta) :



Una de les versions més curioses que he trobat, per la subtilesa i l'originalitat, és la que fan A Perfect Circle:



També és voluntariosa la de David Kent (rock and roll amb acústica). En la mateixa línia però elàctrica està la de Les Copeland. Entre Zeppelin i el blues de Chicago tenim la versió de la Big Road Blues Band.

Ja veieu fins on ha arribat la inundació.

Filmació de Them Crooked Vultures a Rockpalast

El conegut programa alemany de televisió Rockpalast ha penjat sencera la recent actuació que hi van fer Them Crooked Vultures. Feia temps que un disc nou no m'enganxava com ho ha fet el d'aquesta gent.

Una d'elegància

Enregistrada a un concert de tribut als compositors Jerry Leiber i Mike Stoller, David Gilmour (guitarrista i veu de Pink Floyd) interpreta la balada Don't, que va ser enregistrada per Elvis Presley a finals del 50.

Sempre he pensat que Gilmour té una de les veus més càlides que he sentit, i guanya qualitat amb els anys, però el que em posa la pell de gallina és quan arriba el solo. Gilmour és un dels solistes més elegants del rock i per a aquesta ocasió toca una vella Fender Telecaster, coetània de la cançó que interpreta (és la mateixa que podeu veure a la contraportada del seu disc About Face), i que sona impressionant (a Youtube no tant, però sí al DVD original). Tot al seu punt i mesura justos.

Com a curiositat, aquí el teniu tocant la mateixa cançó però uns anys més tard i acompanyat dels Rhythm Kings (Albert Lee inclòs).

Extravagància d'Anthrax: The Greater Of Two Evils

♬ Mad House

L'any 2004, després d'haver facturat un disc sensacional com és We've Come for You All (2003), Anthrax van proposar als fans que votessin via Internet el seu set list preferit de vells èxits de la banda amb la intenció de ficar-se a un estudi durant dos dies a assajar i enregistrar en directe aquest insòlit "concert" format a base de cançons votades pels fans i que en algun casos no havien estat mai tocades per aquesta formació.

El resultat és un dels millors discos de la banda. La sobrietat i la personalitat de la veu de John Bush dóna a aquests títols una nova dimensió. Fresc i espontani, és el testimoni d'una banda redescobrint les seves pròpies cançons i constatant com eren de bones. Serveixi també aquest disc per a reivindicar Spreading the Disease (1985), un dels discos injustament oblidats de la carrera d'Anthrax, predecessor del llegendari Among The Living, i que aporta quatre títols a The Greater Of Two Evils

He trobat una excel·lent crítica del disc feta per Vik Bansal i que inclou aquest fragment: "Slayer's Dave Lombardo may have the reputation as the metal drummer with the fastest bass pedalling feet, and Metallica's Lars Ulrich as the one with the biggest mouth, but over the years, Anthrax's Charlie Benante has quietly gone about his business and is now simply the best. Period".

Crimson 80s: Indisciplina

Després d'haver-se dissolt inexplicablement l'any 1974, King Crimson es van reformar l'any 81 totalment renovats. Per a aquesta nova etapa, el seu líder i guitarrista, Robert Fripp, va reclutar el cantant i guitarrista Adrian Belew. Havent passat per la banda de Frank Zappa, David Bowie i Talking Heads, Belew aportava el toc de tècnica a la guitarra (però molt diferent a com tocava Fripp) i alhora una certa dosi de punk. Fripp també va incorporar Tony Levin, un baixista molt tècnic i igualment creatiu, i un dels pioners del stick bass. Fripp només va mantenir un membre dels antics King Crimson: el bateria Bill Bruford. De formació jazzística, als anys 80 va experimentar amb la percussió electrònica i en directe muntava un kit de bateria acústica amb tot d'accessoris electrònics.

Els Crimson dels anys 80 van posar en pràctica un particular sistema de treball. Els instruments havien de ser complementaris els uns dels altres: ni parlar-ne de tenir dues guitarres i el baix tocant tots el mateix. Cada instrument havia d'interpretar una part diferent a la dels altres instruments. Aquest Waiting Man n'és un bon exemple. També van posar en pràctica la polirítmia: les guitarres podien estar tocant en un compas mentre que la veu o la bateria ho feien en un compàs diferent. I Bruford va acceptar el repte de tocar sempre sense xarles. Una de les cançons més famoses d'aquesta formació de King Crimson era Indiscipline. La indisciplina la protagonitzava Bill Bruford, que sobre un patró rítmic estàtic improvisava una part de percussió que incloïa parts en compassos diferents. Belew muntava al seu costat una petita bateria i mantenia el ritme esoicament mentre Bruford feia dolenteries. Tot plegat amanit amb un simpàtic ingredient punk.

Aquesta filmació d'Indiscipline correspon a la darrera gira de la formació i ha estat inclosa al DVD "Neal And Jack And Me" que recull dos concerts sencers dels anys 82 i 84.