I Put A Spell On You, de tots colors

Aquí tenim dues interpretacions del clàssic de Screamin' Jay Hawkins, I Put a Spell on You, hereves de la de Nina Simone.
La primera, enregistrada fa pocs dies, és de Jeff Beck amb Joss Stone. La segona és de David Gilmour i Mica Paris que el van interpretar per primer cop l'any 1992 i ho van tornar a fer igual de bé o millor l'any 2004.



Joss Stone fa una interpretació probablement més expressiva que Mica Paris. I Jeff Beck, massa baix a la mescla televisiva, fa coses endiablades amb la guitarra. Però jo, que sempre he dit que Jeff Beck fa coses que no són d'aquest món, crec que les dues versions de Gilmour i Paris són insuperables.





És interessant la versió de Pete Townshend amb David Gilmour. Trobo forçada la de Creedence Clearwater Revival, massa canònica la de Joe Cocker amb Eric Clapton, m'agrada l'arranjament de la de Katie Melua, la dels Animals és molt bona, la que fa el mateix Eric Burdon més de quaranta anys després és també sensacional (res a veure amb la versió discreteta d'Allan Price), la de Terry Reid és pur 1968 (per cert, no sé qui tocava el Hammond amb Reid però era un crack), el de Bill Wyman's Rhythm Kings té la particularitat de veure el solo del gran Albert Lee, la de Bryan Ferry, a banda de tenir un arranjament original, és deliciosament vuitantera i la d'Arthur Brown és extraordinària. Però la més freak és, sense dubte, la de Natacha Atlas.

Revisitant All Things Must Pass

El tòpic diu que Harrison havia acumulat tal quantitat de cançons en època Beatles, fruit de la censura de Lennon i McCartney, que quan el grup es va dissoldre, el seu primer disc en solitari va ser triple i va ser una obra mestra. Això no és cert del tot: dels tres discos, el tercer és un recull de jam sessions que van tenir lloc durant les sessions d'enregistrament. Pel que fa a l'obra mestra, home, té alguna cançó clarament prescindible, d'altres són massa llargues i la producció wall of sound de Phil Spector és molt vintage i tal però, entre nosaltres, és tan horrible com la sobreproducció que va destrossar alguns famosos discos dels anys 80 (Union).

Dit això, cal deixar clar que All Things Must Pass (1970) és un dels grans discos que ens va deixar George Harrison (que no és dir poc), té excel·lents cançons i la versió remasteritzada de l'any 2000 inclou el que personalment crec que és el millor: versions de prova tocades per Harrison amb la guitarra acústica ensenyant les cançons a Phil Spector mentre aquest, sense que Harrison ho sabés, ho estava enregistrant:



Sempre m'ha agradat especialment aquesta versió informal de la cançó que dóna títol al disc i que Harrison va tocar a un programa de TV l'any 1997 en el que crec que va ser la seva darrera interpretació en públic:

Petite Blonde: combinació explosiva

Avui he rescatat un dels millors discos en directe que he sentit en ma vida: "Petite Blonde" de Bill Evans. Sòlid com una pedra, bo de cap a peus. Enregistrat a dues nits europees del 1992. Jazz fusion i funk a càrrec d'una banda que es volia menjar el món. Només cal sentir com tocava Dennis Chambers (el millor bateria de l'època amb permís de Dave Weckl?). Amb ell hi havia Victor Bailey (baix), Mitch Forman (teclats) i Chuck Loeb (guitarra). Les composicions són bones, l'execució és sensacional, els solos són inspirats i el concert ofereix agressivitat i sensibilitat a parts iguals. No es pot demanar més. Bé, i tant que podem demanar més: un altre directe d'aquella gira.



Per cert, a banda de Dennis Chambers, hi ha un altre bateria en aquest món que encara podria tocar aquest disc de memòria :-D

Novetat: antigues cançons de treball

Més arqueologia musical. Quan Alan Lomax va començar a començar a documentar la música tradicional nord-americana, una de les primeres coses que va fer fou anar a les presons del sud perquè va pensar que allà, entre les cançons de treball dels presoners, trobaria els darrers vestigis de cançons de l'època de l'esclavatge. I així va ser. L'àmbit de les presons, on els negres treballaven de sol a sol, va permetre perpetuar aquesta tradició que també va evolucionar cap a un gènere autònom de música negra amb temàtica de presó.

He triat dues d'aquestes work songs i les passat per la trituradora. Fetes i enregistrades en una tarda cadascuna. M'he quedat amb les primeres preses i sense claqueta. Oh, Lord!

Marillion: 'Out Of Season'

Marillion, un grup que millora amb els anys i que ha facturat obres impecables com "Marbles" (2003) i "Happiness is the Road" (2008), té a punt un DVD en directe del 2009 que fa molt bona pinta: Out Of Season

Horowitz

Sempre m'han agradat les figures de llegenda i sempre m'han agradat els retorns, per allò que tenen d'èpic. A qui li agradi això i també li agradi el piano, aquest és el seu documental: "Vladimir Horowitz: The Last Romantic". Me'l va regalar el meu pare en DVD però es pot trobar sencer a Youtube i és una meravella. Aquest film va ser el retorn de Horowitz. Un concert a casa seva, amb el seu piano, i parlant de música i de records de la seva vida. Amb la participació, naturalment, de la seva dona, Wanda Toscanini. No es pot demanar més. I per als més freaks, per als qui (com jo) creuen que les darreres interpretacions de Karajan tenen quelcom d'especial, la darrera filmació de Horowitz en directe, a Viena l'any 1987, que és com el pirata de Zeppelin a Berlin '80.

Rush al Canadian Songwriting Hall of Fame

Un reconeixement sobradament merescut per als Rush:

The Canadian Songwriting Hall of Fame honours and preserves Canada’s rich songwriting heritage by honouring artists that have written songs that have entered into popular culture and been sustained for a significant period of time.

RUSH will be inducted into the Canadian Songwriters Hall of Fame on Sunday, March 28th, 2010 at the gala held at the Toronto Centre for the Arts.

Clapton i Beck

No m'agrada el repertori. Què pinta aquí Nessun Dorma? I no m'agraden tants solos de teclats (cal fer dos solos de teclat a una mateixa cançó quan tens Eric Clapton i Jeff Beck allà? Tant se val. El sol fet de tenir Beck i Clapton damunt l'escenari (i durant una breu gira!) ja és tot un esdeveniment. I quan es dediquen a tocar blues és quan la cosa funciona. Clapton, amb aquella elegància, és un dels millors guitarristes de blues que hi ha hagut però el cert és que Jeff Beck, senzillament, fa coses que no són d'aquest món.

Corea i McFerrin, novament

M'acaba d'arribar el DVD Rendezvous in New York de Chick Corea i Bobby McFerrin enregistrat al Blue Note l'any 2003 (aquest DVD té un repertori diferent al del doble CD en directe del mateix títol i de mes durada).

El món del jazz és ple de col·laboracions de tota mena però està clar que cada vegada que aquests dos músics toquen plegats, el resultat és espectacular. Tenint en compte que ja coneixia el seu meravellós disc en directe "Play" (1990), les expectatives ja eren altes.

En aquesta ocasió, Corea i McFerrin recuperen alguns temes que ja van tocar aleshores ("Autumn Leaves" i "'Round Midnight") i el resultat és sempre nou i sorprenent. Corea és capaç de treure's de la màniga durant la mateixa cançó una mica de be-bop, una mica de bossa nova i també passen per allà Mozart i Bach. I McFerrin el segueix! Com es pot cantar mantenint l'afinació mentre el pianista t'està putejant la tonalitat d'aquella manera? Improvisacions arriscadíssimes, molta tècnica i molt bon humor. No es pot demanar més.

Mike Patton: cantant punk + orquestra + cançó italiana

Aquest home no deixa de sorprendre'm. Acabo de veure (m'havia passat per alt) que Mike Patton, abans de la reunió de Faith No More, va muntar l'any 2008 el projecte Mondo Cane (algú recorda aquell documental?) que va consistir a fer una gira per Europa amb la Metropole Orchestra cantant temes italians dels anys 50 i 60. A Youtube es pot veure una filmació professional sencera del seu concert a Amsterdam i a la seva web de Myspace llegim que està previst editar un disc (en directe o en estudi) d'aquest projecte.

Supergrup: Miller, Duke, Colaiuta, Ritenour

Aquí tenim Marcus Miller al baix, George Duke als teclats, Vinnie Colaiuta a la bateria i Lee Ritenour a la guitarra. He intentat esbrinar si aquesta gent va fer cap disc però no he trobat res.

El retorn de Return To Forever

M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.

Curt documental sobre Chick Corea

Chick Corea ha reformat la seva web i ha aprofitat per a penjar aquest breu però molt ben fet documental. Esperem que algun dia puguem veure una cosa ben feta com aquesta però de llarga durada. Per cert, segueixo escoltant el doble directe de Chick Corea i Hiromi Uehara, i és sensacional.

Tres pescadors

Avui el Tato m'ha enviat aquest "Je crois entendre" de Kraus. Efectivament, això es canta així (el problema és que ningú canta com Kraus). De tota manera, mentre l'anava sentint no he pogut evitar recordar la que probablement és la millor interpretació, tot i que no canònica, d'aquesta ària. Amb les seves llicències i els seus coneguts pianissimi, Fleta feia una veritable meravella.

I com a curiositat, també he recordat que David Gilmour (sí, sí) va incorporar aquesta peça al repertori de les seves darreres gires i en feia una versió que, evidentment aliena a la tècnica vocal d'òpera, era també sensacional i sense dubte ha contribuït a popularitzar l'obra:

Madonna passada pel filtre Perfect Pair

A finals del 2005 se'm va acudir fer un parell de versions de Madonna i he de dir que amb aquest Into The Groove m'ho vaig passar molt bé. No hi toca ningú més que jo. Tota la culpa és meva.

Abbey Road, patrimoni britànic

El govern britànic ha inclòs els famosos estudis Abbey Road dins del patrimoni britànic. No sé si el famós pas de zebra que creua el carrer davant dels estudis forma part de la declaració o del seu entorn de protecció.

Una de Hiromi: prog rock jazz fusion

Vaig descobrir la Hiromi Uehara quan va treure el seu sensacional disc de debut, Another Mind (2003). Recordo que li vaig posar aquest disc a Joachim Kühn i no li va agradar! Va comentar alguna cosa com que era massa esbojarrada (i això ho deia ell!).

Havia deixat la Hiromi de banda fins que vaig saber que havia fet "Duets", meravellós doble disc en directe amb Chick Corea. Però sent un freak del prog, sempre tindré debilitat pels discos de fusió com aquest de la Hiromi. Mireu aquest video i digueu-me si aquesta noia no és fan del Tarkus i de King Crimson.

Una de Duke Ellington

La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:


The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.



Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).


Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.


Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.

Novetat mundial de Perfect Pair: Conventional Role

Bé, novetat relativa. Vaig compondre aquesta cançó a finals del 1994 i naturalment tenim algun enregistrament arcaic fet amb el quatre pistes però ara hem decidit posa-la al dia. És un tema simple i primitiu de rock dur, i de fet mai m'ha agradat gaire. No la solíem tocar al local. Però l'altre dia em va donar per aquí i li vaig passar unes pistes de bateria i baix al meu cosí. Com que estem nostàlgics, es va avenir a posar-hi guitarres rítmiques i un solo que m'agrada molt (tot plegat molt setentero). Finalment li vaig passar la veu i apa. Per cert, per primer cop la mescla és seva. També està al nostre Myspace.

A qui no li ha passat això?