Uaishtabu 2013

Finalment tenim nou vídeo de Perfect Pair. Per al nostre triomfal retorn hem triat el Uaishtabu, un tema que vaig compondre l'any 1999 i que vam arribar a interpretar en directe però mai el vam gravar com es mereix. Ara li hem fet justícia. És una cançó 100% Perfect Pair: un tema de punk-metal amb ritme compost en compàs 7/4 i 4/4, i una lletra que no vol dir gaire res :-D

Per al vídeo hem aconseguit el permís de la fotògrafa nord-americana Shannon Lawless per a utilitzar les seves impactants fotografies d'edificis abandonats. Els efectes de vídeo són mínims: hem preferit donar tot el protagonisme a les fotos i la música.

Perfect Pair - Uaishtabu (2013) from Ferran Nogués on Vimeo.

Love Child, el vídeo

Perfect Pair érem una banda de punk progressiu (tot i que ens pensàvem que érem un grup de metal), però com que ens agradava el rock clàssic, també fèiem coses com aquesta: una versió del Love Child (una fosca cançó de Deep Purple, concretament del gran "Come Taste the Band").

Aquest és un altre vídeo de l'últim cop que vam tocar junts, quan ens vam reunir l'any 2008. Tenim en Joan Vinyals, fiable i sòlid com sempre, i tenim un gran solo de guitarra del meu cosí: lliure, imaginatiu i ple de recursos.

Com que el so de la veu in situ no era bo, vam decidir fer una presa sense cantar-la, per tal d'afegir la veu després. I així ho vaig fer. Ara he agafat la imatge de la filmació i l'àudio del minidisc, tal com vaig fer amb un altre tema d'aquesta sessió, el Uaishtabu.

Uaishtabu, el vídeo

Perfect Pair és el grup de tortuosa existència en què vaig tocar des del 1992 fins el 2000. Posteriorment ens hem reunit en dues ocasions, per a recordar vells temps, els anys 2005 i 2008. La sessió de desembre del 2008 ha estat l'última vegada que hem tocat junts. Aquest vídeo és d'aquell dia.

Com a documentalista obsessiu que sóc, aquella tarda vaig filmar l'assaig amb una petita càmera Sony W-200, i el vaig enregistrar amb micro estèreo i minidisc. L'àudio de la filmació no era prou bo, i sempre vaig pensar que estaria bé sincronitzar les imatges de la càmera amb la gravació del minidisc. Ara m'he decidit a fer-ho. De Perfect Pair hi ha molt poc material filmat, i és per això que valoro especialment aquest document.

El que tenim aquí són uns Perfect Pair de trio (el nostre baixista, M. Blanc, en aquesta ocasió no es va animar, de manera que jo em vaig penjar el baix). I el que se sent és el Uaishtabu, un tema meu una mica fosc però que s'adiu molt amb el grup. Metal progressiu auster i poc atractiu. Impecable interpretació d'en Joan Vinyals a la bateria (tema en 7/4), i sacrificada part de guitarra del meu cosí, sense solos i sense cap ornament. El moll de l'os.

Un altre blog de música

A partir d'ara deixaré aquest blog inactiu i em dedicaré a Un altre blog de música, blog col·lectiu que tot just he estrenat.

Centenari del naixement de Muddy Waters

Enguany celebrem el centenari del naixement d'un dels bluesmen més importants i influents: Muddy Waters. Tindrem ocasió d'anar rendint tribut a aquesta llegendària figura al llarg del 2013:

Per molts anys, Tete

Avui faria anys el Tete Montoliu, un dels grans pianistes que ha donat el jazz i un dels personatges cabdals de la nostra cultura al qual, per variar, hem mantingut en l'oblid mentre ens dediquem a mitificar i magnificar altres figures que no arriben a la sola de la sabata del gran Tete.

El resorgiment de Tom Jones

Quan va publicar Praise & Blame (2010) ja es va veure que la carrera de Tom Jones havia donat un gir de 90 graus. Producció austera i música d'arrels, on hi tenen cabuda el blues, el giospel i el country. I estem de sort perquè allò no va ser un experiment aïllat: Jones ja té el segon disc en la mateixa línia. Amb Spirit In The Room tornem a tenir la producció d'Ethan Johns (fill del mític Glyn Johns). Un encert.

The Dark Side of the Moon, 40 anys

Sí, sembla mentida: enguany celebrem els 40 anys de The Dark Side of the Moon, un dels discos més importants del segle XX pel que fa a la música, a l'estètica i al so. Sempre ha estat el meu preferit de l'època clàssica del grup. La influència del Dark Side ha estat immensa. Les seves dades de vendes i èxit són llegendàries. EMI va haver de dedicar una de les seves fàbriques només a fer còpies d'aquest disc degut a la gran demanda. Eren altres temps: la gent comprava bona música. Podeu plorar amb mi.

The Dark Side of the Moon es va enregistrar a finals del 1972 i principi del 73. És impressionant pensar que Pink Floyd l'any 1971 havien fet Meddle (1971) i tot seguit van enregistrar Obscured by Clouds (1972). Però és que durant el 1972 van elaborar la música del disc i la van va estar provant en directe fent concerts en què interpretaven el disc sencer tot i que la gent encara no el coneixia (els pirates d'aquests concerts es van fer famosos). Repeteixo: eren altres temps.

Ara s'ha fet una web oficial commemorativa del 40è aniversari de The Dark Side of the Moon.

Per cert, també és una bona ocasió per a recordar el famós fenomen anomenat popularment Dark Side of the Rainbow. Per als qui no el coneguin, es tracta de la sorprenent sèrie de coincidències de sincronia que es donen entre la famosa pel·lícula The Wizard of Oz i el disc The Dark Side of the Moon. Hi gent que ha dedicat temps a fer la comparació amb subtítols descriptius i el cert és que val la pena veure-ho.