La nova foto de Robert Johnson

M'he assabentat (via Soulman), que finalment s'ha autenticat la nova fotografia de Robert Johnson.

Recordem, per a qui no ho sàpiga, que fins ara només existien dues fotografies conegudes del mític bluesman. La primera foto és un retrat d'estudi fet al Hooks Brothers Photography Studio de Memphis (Tennessee). Aquesta foto era de la germanastra de Johnson, Carrie Spencer, que la conservava dins la seva Bíblia, i va ser utilitzada per a la portada de Robert Johnson: The Complete Recordings (Columbia Records, 1990). La segona foto, en què el bluesman apareix amb un cigarret als llavis, també era propietat de la seva germana i va ser publicada per primer cop a la revista Rolling Stone l'any 1986.

Bé, doncs resulta que un guitarrista clàssic anomenat Steven "Zeke" Schein estava cercant una guitarra vella a eBay i va trobar una foto titulada "Old Snapshot Blues Guitar BB King???". La va comprar. La llargada dels dits d'un dels individus de la foto faria sospitar alguna cosa a qualsevol amant del blues. La fotografia ha estat donada a Getty Images pel Robert Johnson Estate i allà l'han restaurada. Des del 2007 s'ha sotmès la fotografia a anàlisis forenses i finalment s'ha confirmat que es tracta de Robert Johnson i Johnny Shines. Aquest últim, per cert, recordava haver-se fet una foto amb el seu amic.

Sonny Terry

Aquests dies he estat recuperant un disc mític: "Sonny is King" de Sonny Terry. El disc està format per dues sessions de gravació (cinc cançons cada sessió). La primera sessió és del 1960 i Sonny Terry (veu i harmònica) té l'acompanyament a la guitarra de Lightnin' Hopkins (ni més ni menys). La segona sessió és del 1962 i en aquest cas el company de Sonny Terry és un altre monstre: Brownie McGhee (brillant guitarrista i habitual company musical de Sonny Terry).

Ja ho diu el gran Ted Gioia al seu llibre, Delta Blues: el blues primigeni, el que no ha arribat fins als nostres dies, i la música "occidental", van arribar a un acord a mig camí l'un de l'altra, de manera que la música d'arrel africana es va anar encabint en estructures i tempos més o menys estables o regulars. Però les coses no sempre van quedar clares del tot. I a cada regió, cada bluesman feia les coses una mica a la seva manera (i això és interessantíssim perquè ens dóna maneres molt personals i úniques d'interpretar blues). Estem parlant del blues de principis del segle XX (després, tot això es va codificar i uniformitzar encara més, donant com a resultat, per exemple, el blues de Chicago).

Però tornant al disc que ens ocupa, veiem (per exemple a One Monkey Don't Stop The Show), com Sonny Terry i Lightnin' Hopkins (i especialment el seu baixista, Leonard Gaskin), estan tocant el mateix blues però cadascú ho fa amb una estructura (millor dit, una progressió d'acords), una mica diferent. No hem d'oblidar que Sonny Terry és un Piedmont bluesman (de Georgia), mentre que Lightnin' Hopkins és de Texas. Però els dos van tocant i sembla que no molesten en absolut aquestes diferències. En aquest disc tenim blusos festius i alegres però també a blusos com Ida Mae o Bad Luck, que personalment em semblen els millors moments del disc: recorden aquells blusos fora de sèrie, solemnes, que cantava Son House.

Mud Morganfield

Em va passar el mateix quan vaig sentir Valotte (1984) de Julian Lennon: el timbre de veu i la manera de cantar del fill són tan semblants al seu pare que la cosa fa por i tot. Bé, doncs ara m'ha tornat a passar el mateix amb el darrer disc de Mud Morganfield, "Son Of The Seventh Son" (2012). No us preocupeu, en aquest cas, el fill fa honor al pare. Ha de ser molt difícil ser el fill d'una llegenda com Muddy Maters però Mud Morganfield s'ha guanyat el merescut respecte de la comunitat blusera.

El seu pare li va regalar una bateria quan tenia cinc anys. Mud va començar a cantar a principis dels anys 80 però no va ser fins l'any 2005 (!), després que la cantant Mary Lane el persuadís de pujar a un escenari, que Mud es va plantejar seriosament això de la música. L'any 2007 va aparèixer al Chicago Blues Festival i a partir d'allà el seu ascens ha estat inevitable.

Una cosa que m'agrada especialment de Mud Morganfield (el mateix vaig dir d'Amy Winehouse al seu dia), és que l'home compon la seva música: de les dotze cançons d'aquest disc, n'hi ha set signades pel propi Mud. Enregistrat en només dos dies (com ha de ser), "Son Of The Seventh Son" és un disc de blues clàssic de Chicago, en la línia del llegat del seu pare, però Mud hi afegeix algun toc funk amb subtilesa i molt d'ofici, acompanyat per una banda solvent, on també hi trobem el bateria Kenny "Beedy Eyes” Smith, fill del conegut Willie "Big Eyes" Smith, bateria de Muddy Waters durant molts anys.

Queen City, un film amb molt de blues

El 2013 s'estrenarà Queen City, una pel·lícula policíaca ambientada a la ciutat de Buffalo a principis dels 80. Però el film està ben farcit de blues i jazz. Atents als personatges que hi apareixen: Susan Tedeschi, Allen Toussaint, Maria Muldaur, James Cotton, Sharon Jones, Average White Band, Magic Slim i Toni Lynn Washington:

El DVD de Muddy Waters i els Rolling Stones

Finalment s'ha editat "Muddy Waters and the Rolling Stones: Live at the Checkerboard Lounge 1981 on 8th July 2012".

Els fans dels Stones coneixen bé aquesta filmació, fragments de la qual han aparegut sempre aquí i allà. L'àudio també ha estat fàcil de trobar en CDs pirates, però ara per primer cop tenim la filmació original sencera i restaurada. La història és senzilla: l'any 1981, durant la gira de Tattoo You, els Stones van aprofitar un dia lliure per anar a veure Muddy Wayers, de qui agafen el nom els Stones, i que aquella nit també tocava a Chicago. Es va arranjar la cosa per tal que toquessin algunes cançons plegats.

La filmació té un valor principalment documental, no només pel que fa a la música. Per exemple, l'entrada dels Stones (taula reservada a primera fila), al "garito" on està tocant el Muddy, és de pel·lícula. La Memphis Mafia no ho hauria escenificat millor. Bé, sí.

Era l'època en què la gent podia seure a un bar de Chicago i fumar mentre mirava com toca just davant seu el gran Muddy Waters.

Documental: Honeyboy and the History of the Blues

S'ha publicat el DVD del documental "Honeyboy and the History of the Blues", dedicat a la vida David ‘Honeyboy’ Edwards, anomenat The Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen. Al documental hi participa gent com Joe Perry i Keith Richards, i és que aquest home va conèixer Robert Johnson i Charlie Patton (!).

Honeyboy es va mantenir en actiu fins que va morir l'any passat, havent-nos deixat la seva autobiografia "The World Don't Owe Me Nothing: The Life and Times of Delta Bluesman Honeyboy Edwards".

Honeyboy and the History of the Blues from Producer Rob Perkins on Vimeo.

King Of Dreams acústic

Una altra de prova per al repertori acústic: King Of Dreams, un títol fosc i poc conegut de Deep Purple (1990) transformat en un blues:

You Gotta Move

L'altre dia hi vaig pensar i aquesta tarda he aprofitat una estona per a fer aquesta versió del famós blues de Fred McDowell i el reverend Gary Davis, You Gotta Move.

N'he fet un arranjament que incorpora una progressió d'acords que no hi és a l'original i també algun acord menor. Pràcticament tot han estat primeres preses (amb les seves imprecisions). Tant de bo algun dia la puguem tocar amb Illinois Central.

La lletra que es van treure de la màniga aquests dos simpàtics personatges pertany a la temàtica fatalista i relativa al caràcter passatger i fugaç de la nostra existència. Una mica com la gent de del Barroc (molt alegres també), ens recorden que només som carn i ossos, i que en qualsevol moment la cosa s'acaba: quan el Senyor diu que és l'hora, és l'hora:

You may be high
You may be low
You may be rich, child
You may be po'
But when the Lord gets ready
You've got to move

Simpàtics, oi?

Etta James

Ha mort Etta James. Una cantant... poderosa. Ja vaig parlar en aquest blog d'una memorable actuació editada al seu dia sota el nom de "A Blues Session: B. B. King and Friends". Bé, aquella nit dos dels músics convidats eren Etta James i Dr. John, que tenien un número sensacional al mig del show. No us el perdeu. Això és seriós. Aquí hi ha màgia de veritat. No només la química entre els dos personatges. Etta James es permet improvisar lletra i melodia. El públic es torna boig. Ah, i no s'ha editat mai en DVD. Imperdonable. Descansi en pau, Etta James:

Can Jordi 12.08.2011

Una altra nit de blues ranci. No ha estat la meva millor nit però ha tingut bons moments com ara l'aparició de n'Albert Cooper que, com que no tenia micro, ha cantat a pel passejant entre les taules del públic (i s'ha deixat la veu). Un bon número.

Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.

Ottilie Patterson

Descansi en pau Ottilie Patterson, probablement la millor cantant britànica de jazz i blues, i parella del gran Chris Barber. The Guardian té un bon article sobre la seva figura:

Patterson cited the band's visit to the Smitty's Corner blues club in Chicago's South Side as her single most rewarding experience. After responding to an invitation to come up and sing with Muddy Waters's band, she heard one African-American lady patron call out, "Hey, lady, you sing real pretty. How come you sing like one of us?"

Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)

Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.



Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.


De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.



L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.


Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.



L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.


Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.


Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

Fotos del concert a Can Jordi 25.02.11

Fotografies d'Alex Iglesias. N'hi ha més.

Standing Around Crying

L'altre dia, com que no em quedava bé el maleït Good Morning Little Schoolgirl, em vaig posar a enregistrar aquest blues de Muddy Waters. Vaig fer el baix i la guitarra en primera presa. Amb les seves imperfeccions, naturalment, però la guitarra m'agrada especialment perquè sense ser res de l'altre món, és fruit de l'espontaneïtat del moment.

Aquest blues té tres frases memorables:

Lord I love you little girl, you're always resting on my mind
You got so many men, I'm afraid you may get me killed
Oh baby, you ain't nothing like you used to be

Per a la bateria vaig anar a la cabana que l'oncle Bill té als afores de Louisiana i vaig enregistrar la bateria, model 1930 :-D Tot el blues és auster, eixut, essencial i primari, sense cap concessió. Baix enregistrat com sempre sense cap efecte i guitarra feta sense reverb, amb un so ben cru i despullat. És un destil·lat de blues, només apte a oïdes molt sacrificades. I són vuit minuts. He avisat.

Standing Around Crying 29-30.01.11 by ferran-nogues

Good Morning Little Schoolgirl

Vaig voler enregistrar aquest conegut blues perquè pensava que seria fàcil. Ho sembla oi? Doncs duc tota la setmana barallant-m'hi. Avui finalment, després de refer-ho tot dues vegades, crec que m'ha quedat més o menys com volia.

La cançó ha estat versionada per infinitat d'artistes i la seva lletra ha patit moltes variacions. És una cançó divertida perquè es tracta d'un individu que fa proposicions deshonestes a una col·legiala:

Hello, little school girl
Good mo'nin, little school girl
Can I go home with you?
I'll tell your mama and your papa, I'm a schoolboy too

I inclou una imatge rara en una lletra de blues:

I'm 'on buy me a airplane
I'm 'on fly all over this land's town
Don't find the woman that I'm lovin'
Then I ain't goin' to let my airplane down

Però a mi m'agrada especialment una estrofa que el Sr. Alvin Lee (de Ten Years After) es va treure de la màniga:

I wanna ball you, yeah
Baby, I wanna ball you all night long
Yes, I do
Baby, I wanna ball you
I wanna ball you all night long
Tell your mama and your papa
Baby, baby, doing nothing wrong, child
I'm doing nothing wrong, yeah

... on el verb ball vol dir el que tothom sabem que vol dir.

Good Morning Little Schoolgirl 27.01.11 by ferran-nogues

Can Jordi el 25 de febrer

Tornem a can Jordi. Illinois Central (en format acústic) tornarem a Can Jordi Blues Station divendres 25 de febrer.

Catfish Blues

Nulla dies sine blues. Aquesta em venia de gust fer un blues a l'antiga i he enregistrat aquest Catfish Blues, seguint principalment l'original de Robert Petway, a diferència de la versió que vaig fer al desembre del 2001.

Catfish Blues - 07-08.01.2011 ferran-nogues

Catfish Blues 28.12.2001 - ferran-nogues

T-Model Ford

T-Model Ford. 90 anys, bevent Jack Daniels a l'estudi, i publicarà nou disc.

The Thrill Is Gone: l'esborrany

Aquesta tarda he tret tota la maquinària dels armaris i he fet una versió de prova de The Thrill Is Gone. Com que li falta una mica de pebre, demà miraré de refer-la. Normalment hagués triat un títol més fosc i no aquest famós èxit popularitzat per B. B. King, però mira, em venia de gust tocar-la i espero poder-la incorporar al repertori de directe acústic.