Història ficció sobre els Beatles

El senyor J., que sempre em fa arribar coses interessants, m'ha enviat l'article "Lennon en la cola del paro", de Diego A. Manrique. Es veu que s'estrenarà una sèrie televisiva, anomenada Snodgrass, basada en una novel·la d'Ian R. MacLeod i adaptada per David Quantick, que especula sobre el que hagués passat amb uns Beatles sense Lennon:

"Sin la acidez de Lennon, los Beatles de MacLeod triunfan pero no se transforman en fenómeno cultural; quedan eclipsados por los Rolling Stones. Su repertorio incluye temas que ahora conocemos como hitos de McCartney en solitario".

Com podeu veure, és el tòpic. Però Manrique encerta de ple el comentari:

"De acuerdo, no pasa de ser un entretenimiento de sobremesa, un trivial pursuit para amantes de la especulación. Un viaje a un universo paralelo donde John nunca conoció a Yoko y su acerado cinismo impidió algo tan baboso como Imagine. Mira, en eso último sí que hubiéramos ganado".

Al projecte se li hauria de donar un vot de confiança només pel fet que al darrere hi ha David Quantick, bon coneixedor dels Beatles (el seu llibre sobre el White Album és molt bo).

Ara bé, aquestes especulacions, com sempre, s'han d'agafar amb pinces. Posats a jugar a la història ficció, la idea d'uns Beatles sense Lennon hauria pogut donar un altre resultat: l'any 1969, un John Lennon fart dels Beatles abandona el grup i s'uneix als Rolling Stones, que han perdut la figura creativa de Brian Jones i necessiten algú de talent que els faci ser alguna cosa més que una banda de r&b amb un cantant carismàtic. Però Keith Richards se sent desplaçat, veu que la seva banda està oblidant les arrels de blues i decideix abandonar els Stones. Pocs anys després, Mick Jagger no pot resistir tenir al seu costat un personatge del pes de Lennon i el fa fora del grup, que inicia un clar declivi. Ja ningú recorda els gloriosos dies de Lady Jane.

Mentrestant, els Beatles han proporcionat una col·lecció de composicions que són més de grup que no d'autor, on un McCartney deslliurat de la forta personalitat de Lennon ha permès que Harrison doni sortida al seu talent compositiu, i aquesta etapa dels Beatles després del 69 ens ha deixat discos molt més progressius i revolucionaris que els de la psicodèlia àcida. Durant els 70 han estat uns clars rivals de Led Zeppelin però amb l'adveniment del pop electrònic als 80 s'han dissolt. Glorificats pel grunge i l'estètica retro-alternativa, es reuneixen l'any 1995 i interpreten brutals versions de Helter Skelter amb convidats com Kurt Cobain o Chris Cornell. Refusen l'oferiment de Lennon per a tornar al grup i l'acusen públicament d'oportunista.

Què, aquesta versió de la història no us agrada tant, oi? M'ho imaginava.

Per cert, estic d'acord amb en Manrique pel que fa a Imagine.

50 anys de Please Please Me

Avui fa 50 anys que es va publicar el primer disc dels Beatles, "Please Please Me". Justament l'altre dia l'estava sentint i he de dir que suporta molt bé el pas del temps.

D'entrada cal dir que és un disc de debut. EMI el volia fer ràpidament després de l'èxit dels primers singles i els Beatles van fer la feina: el van gravar en nou hores. Les composicions pròpies són molt bones i l'execució és sensacional. No em cansaré de dir-ho: instrumentalment, però sobretot vocalment, els Beatles no es poden comparar a cap altra banda de principis dels 60. Ni els Rolling Stones ni els Animals ni ningú somiava amb fer unes harmonies vocals com les de There's A Place o la cançó que dóna títol al disc, Please Please Me.

A Please Please Me ja trobem, a més, aquelles línies de baix de Paul McCartney, mai prou valorades: digueu-me quants músics d'aquella època (i actuals!) són capaços de cantar i tocar I Saw Her Standing There com ho feia McCartney.

Gran mash-up: Beatles i Led Zeppelin

De mash-ups n'hi ha molts, sovint molt forçats, fets d'aquella manera. És per això que quan trobes joies com aquesta, les valores com mereixen. Una obra d'orfebreria:

Love Me Do: 50 anys

Avui fa 50 anys que els Beatles van publicar el seu primer single: Love Me Do. Jo hi he tornat amb el pas dels anys, a revisitar la primera època dels Beatles i us recomano que feu el mateix: poseu-vos, per exemple, el seu primer LP, Please Please Me. Aquelles "cançonetes tontes" de dos minuts eren veritables obres d'orfebreria i actualment m'ho passo d'allò més bé descobrint petits tresors amagats al mig d'aquelles cançons.

Aquella primera època dels Beatles, a més, serveix per entendre el perquè de tot plegat: no va ser només per haver revolucionat el rock amb Sgt. Pepper's (tot i que sempre he pensat que ja ho van fer amb Revolver), ni per haver prefigurat el rock dels anys 70 amb el White Album (1968), ni per haver fet durant els últims dies de vida del grup un dels millors discos de la història del rock (Abbey Road). No va ser només per tot això. Eren les composicions però era l'execució.

Aquells nanos eren bons. I ho eren abans de fer el primer disc. Sentiu els directes d'Hamburg: gravacions pirates, sense trampa ni cartró, amb unes Beatles tocant borratxos durant nits senceres amb l'ajuda d'amfetamines. Per això els discos sonen com sonen: tant el treball de guitarres com les línies de baix de McCartney (el millor instrumentista del grup), com principalment les harmonies vocals.

Pel que fa a les veus, cap altre grup de la seva generació resisteix comparació. Agafeu cançons de la primera època dels Who, dels Stones, Yardbirds, Animals, tant se val: fins i tot en disc hi ha desafinades notòries. Això no passava mai amb els Beatles. Les seves harmonies vocals no tenien rival. L'execució global de les cançons era precisa. I els arranjaments eren perfectes. Però sonaven frescos, espontanis. Això marcava la diferència. I encara faltaven uns anys per a revolucionar el rock (i la cultura popular) definitivament.

Magical Mystery Tour restaurada

Els Beatles publicaran el proper 8 d'octubre una versió restaurada (i que inclou material inèdit) de la seva pel·lícula Magical Mystery Tour (1967).

Sempre s'ha dit que aquest va ser el gran fracàs de la carrera dels Beatles. Després d'haver fet pe·lícules divertides i comercials com A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965), aquesta va ser acollida com una decepció, una obra menor. I en certa manera ho és, però és que no pretenia ser altra cosa.

Som l'any 1967. Paul McCartney va tenir la idea de reunir un grup d'amics, muntar en un autobús amb un equip de filmació i veure què en sortia. Era l'època de fer aquest tipus de bogeries i els Beatles tenien els diners i la llibertat per a fer una cosa com aquesta. Magical Mystery Tour ha de ser entesa com això: un divertiment.

El problema d'aquest film és que la responsabilitat era de McCartney. Si hagués estat obra de John Lennon, probablement la crítica aclamaria aquesta obra com una genialitat, un referent de l'experimentació i la lliure creativitat. És el que hi ha.

Album de culte: "Ringo" (1973)

Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.

La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones)
Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.

Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).

La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.

Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.

Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.

Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):

Beatles: "The Lost Concert"

Ha aparegut el material original de la filmació que es va fer del primer concert que van oferir els Beatles quan van arribar als Estats Units, inicialment pensat per a projectar-se a les sales. "The Lost Concert", que es projectarà en algunes sales de cinema i teatres nordamericans, inclou el concert sencer al Washington Coliseum. Que ningú esperi llargs repertoris: els concerts d'aquella època eren molt curts. L'edició inclou un breu documental amb periodistes i gent com Chuck Berry, Steven Tyler, Joe Perry, i segurament complementarà aquell documental del 1991 anomenat The First U.S. Visit.

La gent no es fa idea del mèrit que suposava actuar en directe en les condicions tècniques i de so del 1964, sense monitors (és a dir, els bafles que es posen encarats cap als músics per tal que puguin sentir el que estan tocant), sense pedals d'afinació per a guitarres i baix, sense efectes de guitarra (compressors, sustain....). A anys llum del que és actualment un concert de rock. A mitja actuació els mateixos Beatles agafen els instruments i amplificadors, i els mouen 180º de tal manera que el públic que fins aquell moment tenien al darrere pugui veure la segona part del concert amb els Beatles de cara. El que deia: una altra època.

I ara que parlem dels primers Beatles vull remarcar l'alt nivell de les seves execucions vocals en directe. No hi ha cap grup dels anys 60 (Rolling Stones, Who,...) que resisteixi comparacions amb ells pel que fa a les harmonies vocals. Els Beatles eren d'una altra galàxia.

Beatles virtuals

Els Beatles no van tocar I Want You (She's So Heavy) al famós últim concert al terrat d'Apple però tant se val, la recreació és impressionant. La roba que duien, els instruments, tot.

Tres que han arribat

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.




El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.




El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.

Les sessions de Get Back / Let It Be

La web de la ràdio BBC2 té encara disponible un bon documental sobre les famoses sessions que van donar com a resultat el disc i la pel·lícula mai reeditada de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc.

McCartney, que en aquella època era qui tirava endavant els Beatles, va proposar el projecte "Get Back", un retorn a les arrels. Després de la complexitat i la sofisticació de Sgt. Pepper's i del White Album, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.

La presència constant de les càmeres, la rutina, l'horari, tot plegat no va fer més que ajudar a créixer el mal ambient de treball que, a més, s'anava documentant en film i els Beatles n'eren conscients. Els quatre músics es dedicaven a provar idees noves però tot seguit podien posar-se a fer una jam sobre algun rock and roll dels anys 50 i tot seguit tornar a fer alguna nova cançó. I així contínuament. El fet que les cintes no s'aturaven explica que les "Get Back Sessions" siguin de les més piratejades de la història: mai una sessió d'enregistrament (i assaig) havia estat tan ben documentada.

Finalment es va abandonar la idea de fer cap concert a cap país llunyà ni amb cap gran muntatge, i es va decidir, d'una manera gairebé improvisada, de fer un concert dalt del terrat, al mig de Londres. Seria el primer cop que els Beatles tocaven en directe des del 1966. I seria l'últim.

La resta de la història és molt complexa però el cas és que van donar totes les cintes al gran Glyn Johns amb l'encàrrec que de tot plegat en fes un disc. Johns, fidel a la idea de documentar un procés, va presentar un recull de temes a mig fer intercalats amb fragments de cançons, converses, etc. Això no va convèncer i és així com es va passar l'encàrrec al famós productor Phil Spector que ho va fer però al seu estil: amb l'afegiment d'acompanyaments orquestrals, grans cors vocals, etc. Lluny quedava la idea original del disc cru i senzill de quatre músics. El resultat és el disc Let It Be que tots coneixem.

La producció de Spector és interessant però McCartney sempre va considerar que allò no era el que havia de ser. És per això que l'any 2003 va agafar les cintes originals i les va remesclar despullant-les de tota la postproducció, els violins i les veus. El resultat és Let It Be... Naked, el disc honest i valent que inicialment havia de ser.

Un disc no exclou l'altre. Jo, per exemple, prefereixo la versió orquestral i "èpica" de The Long And Winding Road que va fer Spector, però el cert és que era necessari que aparegués Let It Be... Naked. Calia restituir als Beatles el seu mèrit: un grup que feia anys que no sortia de gira, que no assajava regularment, que no estava travessant el seu millor moment personal, i que havia de fer un disc sota pressió, conscients que estaven sent filmats... jo crec que van passar l'examen amb nota.

Per cert, encara n'esperem el DVD.

Llibre sobre el White Album

He de dir que vaig comprar (a Londres i per 2.99£!) i vaig començar a llegir "Revolution. The making of the Beatles' White Album" sense gaire convenciment, i és que hi ha tones de mediocritat en el món de la literatura lligada al rock. No coneixia el seu autor, David Quantick, i tenia por de trobar-me un altre il·luminat que vol descobrir la sopa d'all o que es dedica a elaborar originals teories sobre el significat d'aquella frase o d'aquell títol de cançó. Sortosament no és així.

Quantick és un professional i fa el que s'espera que faci en escriure un llibre que és un "making of". I ho fa amb un llenguatge planer però inspirat, i amb abundants dosis d'humor, cosa que s'agraeix. Quantick s'encarrega de la sempre necessària tasca de desmuntar, en la seva justa mesura, alguns aspectes del mite Lennon, i de desmuntar igualment alguns absurds tòpics que s'han penjat sobre l'esquena de McCartney per part dels qui no el consideren prou cool (i això també s'agraeix). Aquest és un llibre on fins i tot els doctorats en Beatles com jo hi trobaran algun detall que no coneixien, i un llibre que inclou paràgrafs com aquest:

Singles such as She Loves You, Strawberry Fields, Hey Jude, We Can Work It Out, and I Am The Warlus continually altered people's perceptions of what a pop song could be or do. Albums such as With The Beatles, A Hard Day's Night, Rubber Soul, Revolver, and Sgt. Pepper also turned the concept of the album upside down on an annual basis between 1963 and 1966.

Nou disc de Super 400

Aquests dies estic sentint Sweet Fist, el nou disc de Super 400, i el seu primer single és el debut com a cantant solista de la seva baixista, Lori Friday (que evidentment no se sent gaire còmoda rodant videoclips). El disc segueix la línia i manté el nivell del seu predecessor, 3 And The Beast (que és dir molt!), i té una producció (i mescla) exquisides.

Aquesta gent no inventa res. Les influències del trio són clares (i transcric de la seva web a Myspace: Led Zeppelin, Motown, Muscle Shoals, Stax, The Meters, Nick Drake, Chet Atkins, Blind Faith, David Bowie, Humble Pie, Bob Dylan, The Band, Cream, The JBs, Traffic, Debashis Bhattacharya, Donny Hathaway, Yes, Van Halen, Rage, Sabbath, Humble Pie, Traffic), però tenen molt d'ofici, molt bon gust i treballen molt la composició, cosa que no es pot dir de la majoria de bandes d'aquest tipus.

La portada de Sweet Fist és ni més ni menys que de Klaus Voormann (l'autor de la portada de Revolver, a més d'amic i col·laborador dels Beatles). Un detall de luxe per a un disc de luxe.

Sentint Please Please Me

El primer remaster dels Beatles que m'ha arribat és el seu primer disc, Please Please Me. S'ha de dir que pel que fa a l'aspecte gràfic, aquesta edició reprodueix fidelment el vinil original.

Comparats amb els enregistraments d'altres grups dels anys 60 (Stones, Who, Animals, Yardbirds), es fa evident la superioritat dels Beatles en l'execució, especialment pel que fa a les veus. Les segones veus de la resta de bandes dels 60 són en general justetes, sovint desafinades, i d'harmonies molt simples. Els Beatles van enregistrar el seu primer disc en 9 hores i tres quarts, i hi van incloure vuit composicions originals amb joies del calibre de "I Saw Her Standing There", "Ask Me Why", "Please Please Me", "Love Me Do" o "Do You Want to Know a Secret" (el primer disc dels Rolling Stones, del 1964, només tenia una cançó pròpia).

El CD que estic sentint és la versió estèreo del disc (també s'han posat a la venda els remasters en vesrió mono). L'exagerada separació d'instruments i veus, pròpia de l'època, té el seu encant i el seu interès: permet sentir amb detall de laboratori les interpretacions. Això és l'antítesi del Wall of sound: aquí no hi ha efectes, ni orquestracions, ni instruments addicionals, ni edició, ni postproducció. És un enregistrament auster i honest, els instruments pelats i pràcticament tot en directe. És el que es feia a l'època.

No us perdeu l'anàlisi que com a musicòleg en fa Allan Kozinn al seu llibre The "Beatles" (20th-Century Composers), un dels millors llibres que s'ha fet sobre el grup (des del rigor acadèmic, una raresa).

Ets prou fan dels Beatles?

So you think you are the biggest fan of the Beatles. But how many of the following facts did you know? Aquí hi ha "20 coses que no sabies sobre els Beatles". No vull semblar pedant però... les sabia totes! :-D

The Beatles: avui és el dia

Avui (09.09.09) es posa a la venda la llargament esperada edició restaurada dels discos dels Beatles.

09.09.09: els remasters dels Beatles

Al setembre es destapava la notícia que els esperats remasters dels Beatles, estaven gairebé enllestits. Ara la web dels Beatles n'ha fet públics els detalls i la data en què es posaran a la venda: el 09.09.09.

Cada disc reproduirà la carpeta original i tindrà un llibret com es mereix. Durant un breu període de temps, a cada disc s'hi afegirà un DVD amb un documental sobre l'enregistrament. Han estat quatre anys de treball i molts anys d'espera per part dels fans.

30 anys del darrer concert dels Beatles

El 30 de gener del 1969, avui fa trenta anys, els Beatles van oferir sense anunciar-ho el seu mític concert al terrat de l'edifici d'Apple, amb la comprensible sorpresa de la gent que caminava pel carrer. No havien tocat en directe des del 1966 i aquesta fou la seva darrera actuació, part de la qual va ser inclosa al film Let It Be, editat en VHS però mai reeditat com cal i pel que sembla haurem d'esperar anys abans de veure un DVD amb la imatge i el so restaurats, i amb totes les preses que es van interpretar aquell matí. I aquest és el seu Don't Let me Down.

[Confesso que m'ho ha recordat en Xavier Caballé]

Finalment, els remasters dels Beatles

Al número de setembre de la revista Mojo hi ha una exclusiva sobre els remasters dels Beatles. La revista ha tingut accés a l'audició de la nova versió del White Album. Asseguren que la diferència de so amb la versió en CD que tots coneixem és abismal. Que el millor grup del món no tingués encara una bona edició de la seva obra en CD era una vergonya. La bona notícia és que es remasteritzaran tots els seus discos (tret del Hollywood Bowl) i que s'editaran les diverses versions aparegudes (mescles mono, stèreo i stèreo compensat de l'edició del 1987). Durant el preocés de restauració de les cintes, que fa tres anys que dura, s'ha hagut de localitzar i posar a punt maquinària que pogués reproduir les cintes originals. S'espera que estarà enllestit al 2009.