El 2 de novembre ha fet 25 anys que es va publicar Cloud Nine (1987), un dels grans discos de l'univers Beatle i probablement el millor de George Harrison, amb permís del triple All Things Must Pass (1973).
Aquest va ser el resorgiment d'un George Harrison que havia passat gran part dels anys 80 sense pena ni glòria. Però, a més, Cloud Nine va ser l'embrió dels Traveling Wilburys (recordem que a les sessions de Cloud Nine hi havia Jeff Lynne com a productor, a més de Jim Keltner a la bateria), i a Clud Nine ja trobem el so dels Traveling Wilburys, tot i que aquests sonaven més una mica més orgànics, per dir-ho així.
Entre els músics que van participar a Cloud Nine, a banda de Jeff Lynne i Jim Keltner, hi trobem Ringo Starr, Eric Clapton (que fa solos a That's What It Takes i Wreck of the Hesperus), Elton John i Gary Wright. La colla d'amics, vaja. Cloud Nine forma part de l'univers Wilbury juntament amb altres discos com ara Mystery Girl (1989) de Roy Orbison o Full Moon Fever (1989) de Tom Petty.
Harrison la va encertar de ple. Amb Cloud Nine va fer un disc comercial però ple d'excel·lents cançons. El so era encara una mica 80s però era un disc basat en guitarres. I feia olor de clàssic.
Els videos de Cloud Nine mostren l'humor britànic i aquella creativitat beatle. Són When We Was Fab (un meravellós homenatge a l'època beatle, amb un videoclip sensacional que va tenir la participació d'il·lustres convidats), Got My Mind Set On You, i This is Love:
Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.
La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones) Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.
Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).
La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.
Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.
Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.
Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):
Coming this October, Martin Scorsese traces the life of George Harrison in an intensely personal film, weaving together previously unseen archival materials, home movies, and interviews with Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr, Jackie Stewart and others.
El tòpic diu que Harrison havia acumulat tal quantitat de cançons en època Beatles, fruit de la censura de Lennon i McCartney, que quan el grup es va dissoldre, el seu primer disc en solitari va ser triple i va ser una obra mestra. Això no és cert del tot: dels tres discos, el tercer és un recull de jam sessions que van tenir lloc durant les sessions d'enregistrament. Pel que fa a l'obra mestra, home, té alguna cançó clarament prescindible, d'altres són massa llargues i la producció wall of sound de Phil Spector és molt vintage i tal però, entre nosaltres, és tan horrible com la sobreproducció que va destrossar alguns famosos discos dels anys 80 (Union).
Dit això, cal deixar clar que All Things Must Pass (1970) és un dels grans discos que ens va deixar George Harrison (que no és dir poc), té excel·lents cançons i la versió remasteritzada de l'any 2000 inclou el que personalment crec que és el millor: versions de prova tocades per Harrison amb la guitarra acústica ensenyant les cançons a Phil Spector mentre aquest, sense que Harrison ho sabés, ho estava enregistrant:
Sempre m'ha agradat especialment aquesta versió informal de la cançó que dóna títol al disc i que Harrison va tocar a un programa de TV l'any 1997 en el que crec que va ser la seva darrera interpretació en públic:
