Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau

El món de l'òpera està de dol. Podrós, elegant i precís, Dietrich Fischer-Dieskau fou dels més grans barítons de la segona meitat del segle XX, i un especialista en lieder (a més de musicòleg i autor de diversos llibres).

Serà recordat principalment per les seves interpretacions de Wagner, Schubert i Mahler, però jo tinc un especial afecte per un disc menys conegut: "Famous Duets", una costellada que va fer amb un altre gegant, Carlo Bergonzi:

Òpera en texans?

Encara no l'he vist però el títol no m'agrada perquè els qui no coneixen el món de l'òpera (a qui sembla que va adreçat aquest programa), poden endur-se la idea equivocada que perpetua l'estereotip de l'òpera com un esdeveniment elitista i de gala, on la gent va amb vestit llarg i de frac. Òpera en texans? Però vaja, en qualsevol cas, sempre és benvingut un programa d'òpera i espero que estigui bé.

Muti, contra les retallades Berlusconi a la cultura

Nabucco de Verdi va ser estrenada el 1842 quan el govern austríac dominava el nord d'Itàlia. L'obra parla de la difícil situació dels jueus assaltats, conquerits, i posteriorment exiliats de la seva pàtria pel rei babiloni Nabucco (Nabucodonosor). Per tant, el cor de d'esclaus hebreus cantant la frase «Oh mia patria sì bella e perduta!» («¡Oh pàtria meva, tan bella i perduda!», va tenir una ressonància especial en aquell moment, encoratjant la unitat dels italians del 1861. De fet, molts italians volen adoptar "Va pensiero" com a himne nacional.

Aquest és el "Va, pensiero" que es cantava a la Scala (Cor i públic) a l'emperador austríac Francesc Josep i la seva esposa Elisabet (Sissi), cridant un "Visca Verdi, Visca Itàlia!" al final (VERDI = Vittorio Emanuele Re D'Italia).

El passat 18 de març, a Roma, Riccardo Muti va dirigir Nabucco. La televisió ho transmetia. Berlusconi era al teatre. Al final de "Va, pensiero" hi ha els aplaudiments habituals i aleshores un home entre el públic crida "Viva Itàlia!".

Muti deixa de dirigir i li contesta (aproximadament): Sí, visca Itàlia ... Però, com que estem a casa, com a casa, anem a parlar tots plegats. "Va pensiero", en els vells temps, era un símbol polític. Jo no sóc un polític però puc dir que si matem la cultura, sobre la qual es fonamenta la història d'Itàlia [en al·lusió a les retallades del govern en matèria de cultura], la nostra Itàlia sí que serà "bella e perduta". Així que, com que el cor ha cantat meravellosament, ens hauríem d'unir a ells per a tornar a cantar "Va, pensiero!" tots plegats.

Menys de cinc setmanes abans, Muti havia estat operat del cor, i els metges li havien aconsellat no dirigir Nabucco a Roma.

Tot el teatre canta. I es poden veure llàgrimes als ulls del públic i dels cantants.

Com es prepara una òpera al Gran Teatre del Liceu

Difondre l'òpera

Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]

Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona

El meu amic Joan Sebastià Colomer ("Tato"), farà Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona (30 de juny i dijous 1 de juliol a les 22.00 h:

Jove companyia d’òpera del Conservatori del Liceu
Direcció Artística: Carmen Bustamante
Direcció Musical: Daniel Mestre
Direcció escènica: Miquel Gòrriz
Espai escènic i vestuari: Elisabeth Castells
Il·luminació: Nani Valls

PERSONATGES
Gianni Schicchi, Joan Sebastià Colomer
Lauretta, Ximena Agurto
Zita, Cristina Segura
Rinuccio, Giovanni Tristacci
Gherardo, Ivan Benitez
Nella, Beatriz Alvarez
Betto di Signa, Jordi Boltà
Simone, Josep Ferrer
Marco, Jorge Tello
La Cieca, Marta Huarte
Doctor Spinelloccio, Josep Vives
Amantio di Nicolao, Josep Vives
Pinellino - baix, Juan José Morales
Guccio, Joan Riera
Gherardino, Victorina Pérez

Activitat gratuïta. Aforament Limitat. Pati de lletres de la Universitat de Barcelona, c/ Gran Via Corts Catalanes, 641, Barcelona.

Tres pescadors

Avui el Tato m'ha enviat aquest "Je crois entendre" de Kraus. Efectivament, això es canta així (el problema és que ningú canta com Kraus). De tota manera, mentre l'anava sentint no he pogut evitar recordar la que probablement és la millor interpretació, tot i que no canònica, d'aquesta ària. Amb les seves llicències i els seus coneguts pianissimi, Fleta feia una veritable meravella.

I com a curiositat, també he recordat que David Gilmour (sí, sí) va incorporar aquesta peça al repertori de les seves darreres gires i en feia una versió que, evidentment aliena a la tècnica vocal d'òpera, era també sensacional i sense dubte ha contribuït a popularitzar l'obra:

Una de Tito Schipa

Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

Una de Bergonzi

Aquí tenim un fragment d'una masterclass del gran Carlo Bergonzi treballant Celeste Aida. Impressionant a partir del minut 1:20, cantant com a l'antiga. I si el voleu veure als seus dies de glòria, corre per Youtube aquesta Celeste Aida del 1970. Però jo em quedo amb aquest Non ti scordar di me (i tenia 62 anys!).