Discos que ens van treure dels 80: Frizzle Fry

Reprenem la sèrie de "Discos que ens van treure dels 80" i en aquesta ocasió és el torn del Frizzle Fry (1990) dels inimitables Primus.

Abans que res, hauríem de recordar què sonava a la ràdio l'any 1990: Gloria Estefan, Tracy Chapman, MC Hammer, Celine Dion, Suzanne Vega, New Kids on the Block, Mariah Carey, Pet Shop Boys i Whitney Houston. Actualment qualsevol anunci de Fanta pot tenir música de Pantera, però en aquella època Anthrax, Iron Maiden, Slayer, Tesla o Megadeth, que també van publicar disc l'any 90, no sonaven a la ràdio o apareixien a la TV ni per casualitat. Convé recordar-ho.

I va ser en aquest panorama que van aparèixer els Primus. El seu primer disc va ser un directe (el meravellós Suck on This), però havia passat absolutament desapercebut, especialment a casa nostra. El seu primer disc d'estudi, doncs, va ser Frizzle Fry. Mai s'havia sentit res similar ni de lluny al que feia aquest trio, liderats per un baixista (Les Claypool) que tocava el seu instrument com qui toca un ukelele i cantava d'aquella manera que em veig incapaç de descriure, un guitarrista (Larry LaLonde) que es movia entre el metal i la psicodèlia (ha de ser molt difícil ser guitarrista a Primus), i un bateria (Tim "Herb" Alexander) contundent i detallista alhora. Tot ells amb una gran tècnica però amb una estètica que semblava sortida d'un còmic. I naturalment aquelles grans lletres que mostraven la gran capacitat narrativa i el ric imaginari personal de Les Claypool, on el mar i la pesca hi són sempre presents.

Aquesta gent ho tenien clar. No van haver de trobar el seu so. No van haver de madurar. Ja eren Primus tal com els coneixem. I el seu disc de debut estava farcit de grans clàssics que encara ara sonen en directe. I tenia un petit homenatge a Rush. I aquella portada! Tot això, l'any 1990, era glòria.

Discos que ens van treure dels 80: Lights...Camera...Revolution!

Actualment ja ningú els recorda però entre finals dels 80 i inicis dels 90 Suicidal Tendencies eren un grup emergent, fresc, trencador, dinàmic, irreverent, simpàtic i, a més, tenien un gran nivell tècnic. Eren una colla de quillos provinents del món de les bandes de Los Angeles i que, movent-se entre el punk, el hardcore i el thrash metal i un toc de funk, van aconseguir atreure un públic molt divers.

Els seu primer disc és hardcore molt ràpid, el segon té alguna cançó molt bona (War Inside My Head), i mica en mica van anar trobant el seu so. A How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today ja es veia que hi havia nivell. Aquell disc començava amb Trip At The Brain:



Però a inicis del 1990 van incorporar el baixista Robert Trujillo (que abans d'entrar a Metallica era un músic molt interessant), i van publicar Lights...Camera...Revolution! Ja havien trobat la fórmula. El seu sucessor va ser The Art of Rebellion, igualment bo i una mica més experimental, i l'any 94 encara van fer un disc també prou bo, Suicidal for Life, que va marcar la fi d'una època per a Suicidal Tendencies.

Ara, més de vint anys després, és normal veure camises amb logos, noms de grups, marques, etc. A meitat dels 80 només els fans de Suicidal en portaven. L'absència de merchandising va fer que els seus seguidors pintéssin el nom del grup a les seves camises. Algunes d'aquestes peces de roba fetes a mà pels fans es poden veure a la portada del primer disc del grup i són, com les famoses bandanes, una icona de la cultura underground de les bandes de LA.

Aleshores no ens ho semblava però aquell breu període de temps entre finals dels 80 i inicis dels 90 va ser brillant. Hi havia grups com Living Colour, Faith No More, Primus i Suicidal Tendencies, tots a un alt nivell creatiu.



Era l'època dels telepredicadors i la cosa va anar com anell al dit per a Suicidal Tendencies, que els van dedicar Send Me Your Money:

Discos que ens van treure dels 80: Blood Sugar Sex Magik

Han esdevingut un grup odiós, comercial i previsible com Aerosmith. Però hi va haver un temps en què els Red Hot Chili Peppers eren un grup que fusionava amb gran encert el rock clàssic de bandes com Led Zeppelin o The Who, amb el funk dels setanta de Parliament i Funkadelic, i creava una música fresca, espontània, agressiva i optimista alhora.

Després d'un parell de discos acceptables, l'any 1991 van tenir l'encert de demanar a Rick Rubin que els produís el seu proper disc. Es van instal·lar a una vella mansió de Los Angeles on van crear l'ambient propici per a enregistrar un dels discos clau dels darrers decennis. Allà van fer Blood Sugar Sex Magik. Existeix un documental sobre aquelles sessions: Funky Monks.

L'any 91, just acabats els anys 80 amb els seus sintetitzadors, efectes, filtres, samplers i reverbs, el so cru i honest de gravacions com Blood Sugar Sex Magik van ser un cop d'aire fresc molt necessari per al panorama del rock.

Però mai més els Peppers han assolit aquell nivell de creativitat, ni amb Frusciante ni amb Navarro. Ara estan a punt de publicar nou disc, I'm with You, que esperem que sigui molt millor que els seus predecessors. Jo, però, no en tinc gaires esperances.

Discos que ens van treure dels 80: Nothing's Shocking

Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.

Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).

Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.