Per molts anys, Tete

Avui faria anys el Tete Montoliu, un dels grans pianistes que ha donat el jazz i un dels personatges cabdals de la nostra cultura al qual, per variar, hem mantingut en l'oblid mentre ens dediquem a mitificar i magnificar altres figures que no arriben a la sola de la sabata del gran Tete.

Oscar Peterson

Un 23 de desembre però del 2007 va morir als 82 anys un dels més grans pianistes del jazz: Oscar Peterson. Enèrgic i amb una tècnica brillant, era l'extrem oposat a, per exemple, Monk. Mai va tenir l'aura de misticisme que va envoltar figures com Miles Davis, ni va despertar la fascinació de Chet Baker o Billie Holyday.

Però era un treballador incansable del jazz. I no només era un brillant solista i líder del seu famós trio. Un dels enregistraments que més m'agraden de Peterson és els dos discos que va fer acompanyant Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Finíssim. Mai em cansaré de reivindicar-lo.

Ha mort Dave Brubeck

S'acaba de saber que Dave Brubeck ha mort aquest dimecres als 91 anys. Aquest pianista, amb les seves ullres de pasta i el seu aspecte de professor universitari, té entre els seus mèrits el d'haver fet un dels discos més aclamats, d'aquells que sempre ocupen un dels primers llocs dels llistats de millors discos de jazz: Time Out. Mestre del compàs (probablement és pianista més estimat pels bateries), i excel·lent compositor, desapareix una de les icones del jazz.

Gil Evans

The Guardian publica un bon article dedicat a Gil Evans, un dels pilars del jazz: Purple hazer: the many lives of Gil Evans.

Dia Mundial del Jazz

"Al novembre del 2011, durant la Conferència General de la UNESCO, la comunitat internacional va proclamar el 30 d'abril com a "Dia Internacional de Jazz". El Dia té com a objectiu sensibilitzar la comunitat internacional sobre les virtuts del jazz com a eina educativa, i com a força per a la pau, la unitat, el diàleg i la cooperació reforçada entre la gent. Molts governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives, i ciutadans particulars que actualment participen en la promoció del jazz podran aprofitar l'oportunitat per a fomentar una major apreciació no només per a la música, sinó també per la contribució que pot aportar a la construcció de societats més inclusives".

Ottilie Patterson

Descansi en pau Ottilie Patterson, probablement la millor cantant britànica de jazz i blues, i parella del gran Chris Barber. The Guardian té un bon article sobre la seva figura:

Patterson cited the band's visit to the Smitty's Corner blues club in Chicago's South Side as her single most rewarding experience. After responding to an invitation to come up and sing with Muddy Waters's band, she heard one African-American lady patron call out, "Hey, lady, you sing real pretty. How come you sing like one of us?"

Ella and Louis

L'any 1956 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar el disc Ella and Louis i l'any següent hi van tornar amb Ella and Louis Again. En aquest cas, segones parts van ser millors: el primer disc, més basat en balades, es va veure superat (si és que això és possible) pel seu successor.

El grup que els acompanyava era ni més ni meys que el d'Oscar Peterson. Virtuós del piano i conegut per la seva velocitat i precisió, Peterson va demostrar en aquestes sessions fins a quin punt podia ser elegant i subtil, per si algú ho dubtava.

Estem davant de dues de les obres cabdals del jazz vocal. La interacció, la química, l'espontaneïtat, la senzillesa, la naturalitat, l'elegància innata. Els arranjaments d'aquests discos han esdevingut canònics.

Lluís Coloma Trio

Ahir vaig veure un gran concert del Lluís Coloma Trio al programa De prop (Canal 33), que es pot veure sencer a la web de TV3. Cal destacar els músics que acompanyen Lluís Coloma: Manolo Germán (contrabaix) i especialment en Marc Ruiz (bateria).

Coloma és un pianista de blues i boogie-woogie però hi afegeix el toc progressiu d'un pianista de jazz amb molt bona tècnica. Un concert divertit i imaginatiu. Molt recomanable.

Giulia Valle Quintet

Una altra que no coneixia. La Giulia Valle. De primera línia mundial. A estones em recorda els primers Earthworks, o el Frank Zappa més jazzero. I quin nivell de composició. La seva banda és tot un luxe i inclou el gran Martí Serra. L'altre dia van oferir aquest programa al Canal 33. Una delícia.

Martí Serra: Tea Time

He descobert "Tea Time" de Martí Serra. Em recorda els Earthworks de la segona època. Nivell, qualitat, elegància.

Una de Duke Ellington

La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:


The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.



Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).


Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.


Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.

Five Peace Band, un supergrup de fusió

Gairebé per casualitat m'he assabentat de la recent formació d'aquest supergrup de jazz anomenat Five Peace Band: John McLaughlin (guitarra), Chick Corea (teclats), Kenny Garrett (saxo), Christian McBride (baix) i Vinnie Colaiuta (bateria). Cap d'ells necessita presentació. Tenen a punt de ser publicat el seu primer disc, Five Peace Band Live. Seleccions de Youtube: aquest tema de novembre del 2008 i aquesta jam d'Ankara,

Nou llibre de Ted Gioia

M'he assabentat que Ted Gioia, autor d'una de les millors històries del Jazz que s'han escrit, ha publicat un nou llibre: Delta Blues. Ja n'he encarregat una còpia.

L'Eivissa Jazz Big Band

Una bona notícia per a l'Eivissa Jazz Big Band:

El grupo Eivissa Jazz Big Band ofrece hoy su primer concierto fuera de Balears

Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio

L'altre dia vaig veure pel Canal 33 un concert Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio (que es pot veure a la web) en què presenten el seu disc "Black Keys", guanyador del Premi Enderrock 2008 com a millor disc de jazz. No inventen res però la fórmula està molt bé: recorden els actuals Earthworks però amb un toc una mica més comercial. És un quintet que dóna sensació de big band. Molta elegància i cap exageració.

Pasadena Roof Orchestra (1974)

Pasadena Roof Orchestra (1974), CD Strange Days Records (2005 master), Mp3 256 kbps: Pasadena Roof Orchestra - Pasadena Roof Orchestra (1974) - CD - mp3 256 kbps by Pigosan.zip

Nancy Wilson i Cannonball Adderley: l'elegància

L'any 1961 es va publicar un disc que conté una de les sessions de jazz vocal més elegants de tots els temps. El quintet de Cannonball Adderley va convidar Nancy Wilson a enregistrar en disc el que ja havien provat en directe. El resultat: "Nancy Wilson and Cannonball Adderley".

La formació del quintet era de luxe i la cantant va estar a l'alçada. Wilson modulava, no sabia desafinar, carregava les cançons d'expressivitat però sempre dins d'aquella elegància finíssima. Malgrat l'amistat i el bon record que va deixar aquella sessió, només van fer aquest disc (i només la meitat de les cançons són cantades). Res més. Mai més. Una llàstima.

Pat Metheny - la garantia

Pat Metheny és aquell guitarrista incansable, mirat amb recel per part dels amants del jazz més tradicional, però vist com a massa elegant i melòdic per part dels amants de la música més extrema (els que no han sentit la bestialitat de Zero Tolerance for Silence). Acom,panyat del seu fidel pianista, l'elegantíssim Lyle Mays, aquest home fa anys que no publica un disc fluix. Personalment em quedaria amb dos directes, Travels (1983) i The Road to You (1993). Com a discos d'estudi, recomanaria dos enregistraments recents: Imaginary Day (1997) i The Way Up (2005). Ordre i pau espiritual. I garantia de qualitat.