Gran mash-up: Beatles i Led Zeppelin

De mash-ups n'hi ha molts, sovint molt forçats, fets d'aquella manera. És per això que quan trobes joies com aquesta, les valores com mereixen. Una obra d'orfebreria:

Homeatge a Led Zeppelin (Kennedy Center Honors)

Com cada any, el John F. Kennedy Center for the Performing Arts ha celebrat la seva cerimònia de reconeixement i homenatge a diverses personalitats del món de la cultura.

Enguany, els honors han estat per a Buddy Guy, Dustin Hoffman, David Letterman, Natalia Makarova, i Led Zeppelin. Aquest vídeo mostra l'homenatge a Led Zeppelin, des del discurs inicial de Jack Black, fins a la cloenda amb un sensacional Stairway To Heaven interpretat per Heart amb Jason Bonham a la bateria, una secció de corda i un cor de gospel. Tot sota la mirada del president Obama i dels propis Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones:

Nova edició de la discografia de Led Zeppelin

Fa temps que tothom veia que el catàleg de Led Zeppelin en CD estava desfasat. Jimmy Page va ser un dels pioners en la remasterització de discos clàssics en CD. L'any 1990, Led Zeppelin van posar el terme "remaster" en el vocabulari musical de la gent quan van remasteritzar tota la seva discografia. Ja en fa més de vint anys.

Bé, doncs Jimmy Page està treballant en una nova edició de la discografia de Led Zeppelin i aquesta vegada cada disc serà tractat com mereix: editat com a box-set i amb material inèdit. Una gran notícia.

Led Zeppelin O2 en DVD oficial

Encara no ho han confirmat a la web oficial de Zeppelin, però Internet en va plena: al novembre, just a temps per al Nadal, s'editarà el DVD/CD del concert de reunió que Led Zeppelin van oferir a l'O2 de Londres l'any 2007. Ja era hora.

Una de pirates

Ja fa dies que de tant en tant penjo alguna foto d'un disc pirata, preferiblement de Led Zeppelin, a Instagram. Però avui, mantenint una conversa amb en Lluís Ridao via Twitter, hem recordat l'època daurada dels bootlegs. Des dels vinils fins als CDs. Des de les edicions numerades (n'hi havia que estaven numerades a la funda i n'hi havia que ho estaven al propi vinil), fins als impersonals CD-R actuals.

Les portades. Igual com els ha passat als discos normals, els pirates també han perdut el valor del seu disseny gràfic. Actualment amb Photoshop i un parell de fotos tretes d'Internet ja pots fer una tirada de CDs. Abans hi havia vinils pirates amb unes il·lustracions, sí, d'il·lustrador, que eren una absoluta meravella. Actualment no tinc la meva col·lecció de vinils a casa però algun dia en penjaré alguna d'aquelles portades. recordo un pirata de Zeppelin, "Mudslide" (primera edició, una joia per a qualsevol expert en Zeppelin), que a la portada tenia enganxada una foto (sí, sí, paper fotogràfic), de Robert Plant!

I les botigues. Abans hi havia les botigues mainstream de discos, i les especialitzades en pirates. Després, les botigues normals, veient que el negoci anava baixant, es van apuntar al tema dels pirates. A Barcelona n'hi havia de llegendàries. N'hi havia una petiteta (no en recordo el nom) al carrer del Carme, on jo hi havia comprat coses que mai més he vist ni en llibres. Una vegada, jo era un tendre preadolescent, vaig anar allà i hi vaig sortir amb un gloriós pirata de Jethro Tull (portada blava amb un dibuix tipus còmic de l'Ian Anderson sobre una cama. A pocs metres de la botiga em van venir a trobar tres nanos (que segurament no tenien més de disset anys però em passaven dos pams), i amablement em van obligar a desfer-me del meu vinil :-( Aleshores a la Barcelona preturística passaven aquestes coses.

També hi havia una altra botiga mítica: Papermusik, situada al carrer de la Riera Baixa. Allà, a més de discos pirates selectes, hi havia molta revista (per això la botiga es deia com es deia). Revistes, posters, postals, memorabilia diversa que a l'època preinternet era una total luxúria. Allà vaig comprar, per exemple, un vinil amb outtakes dels primers Pink Floyd, principalment època Syd Barrett (és on vaig sentir per primera vegada "Scream Thy Last Scream".

I les fires del disc de col·leccionista, les subhastes d'en Jordi Tardà...

En una altra ocasió parlaré dels pirates (i la seva bibliografia) de Led Zeppelin.

Homenatge de Kutiman a Led Zeppelin

Tot recuperant Led Zeppelin

Després d'anys d'haver escoltat, vist, i llegit absolutament tot sobre aquesta banda, anys d'anar a fires de col·leccionistes a comprar pirates, estudiar els enregistraments, les versions i fonts de cada cinta, les errades de datació dels discos, etc., he passat uns anys a la perifèria de Led Zeppelin, deixant de banda la discografia del grup. Però últimament hi estic tornant amb un renovat entusiasme.

Avui, per exemple, he escoltat el primer CD del triple directe How The West Was Won (enregistrat l'any 1972 però publicat el 2003). Més enllà de l'editatge que page va fer de les cintes dels dos concerts que formen aquest disc, només vull comentar un parell de coses (els blogs no són lloc per a grans parrafades):

El so. després d'anys de sentir enregistraments pirates, a vegades tractats amb filtres infames (sempre dic que els anys 80 van fer molt de mal), dóna gust tenir un directe de Zeppelin com Déu mana.

John Paul Jones: incomprensiblement, el seu baix està enterrat a la mescla, cosa imperdonable en una banda d'un baixista i un guitarrista.

John Bonham: aquest home, com el Keith Moon de les bones èpoques, ho donava tot cada nit. Ell solet ja era prou espectacle.

Page: sobrevalorat com a solista, el mèrit de Page és el seu bon gust i la seva clarividència melòdica. Per tant, no és la velocitat ni la tècnica: és el fraseig, l'harmonia i els acords.

Amb la quantitat de material existent, com és que no tenim més directes oficials de Led Zeppelin?

Còctel de Zeppelin i Sabbath

:-D

Història d'una inundació

L'any 1927 hi va haver una gran inundació al delta del Mississippi, coneguda com a Great Mississippi Flood. Pluges torrencials van fer vessar els rius i els dics de contenció. La tragèdia humana va propiciar una onada migratòria cap al nord (gràcies a la qual podria néixer el blues de Chicago). El fet va passar immediatament a la música popular i l'any 1929 es va editar la cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie "When the Levee Breaks" (Quan el dic es trenca):

♬ When the Levee Breaks (1929)

L'any 1971 va aparèixer "Led Zeppelin IV". Una de les joies del disc era una versió força reelaborada de When the Levee Breaks, paradigma del blues rock pesant. La seva influència dins del rock s'ha deixat notar fins a l'actualitat:

♬ When the Levee Breaks (Led Zeppelin 1971)

L'any 1995, Jimmy Page i Robert Plant (guitarra i veu de Led Zeppelin) van recuperar la cançó i en van fer un sensacional arranjament que apareix al seu DVD No Quarter però jo prefereixo aquesta versió en directe de la mateixa gira:



L'any 1999, John Paul Jones (baix i teclats de Led Zeppelin) va interpretar una brutal versió del tema durant la gira del seu disc Zooma. El seu treball amb el slide és excel·lent:



L'any 2005, Robert Plant va interpretar la cançó al programa de Jools Holland en una versió que inclou un encertat arranjament de veus d'acompanyament per part de tota la banda, que recorda les cançons de treball afroamericanes:



L'any 2008, Robert Plant i Alison Kraus van fer-ne un interessant arranjament per a la gira del seu disc "Raising Sand" (durant la mateixa gira van canviar l'arranjament i feien versions com aquesta) :



Una de les versions més curioses que he trobat, per la subtilesa i l'originalitat, és la que fan A Perfect Circle:



També és voluntariosa la de David Kent (rock and roll amb acústica). En la mateixa línia però elàctrica està la de Les Copeland. Entre Zeppelin i el blues de Chicago tenim la versió de la Big Road Blues Band.

Ja veieu fins on ha arribat la inundació.

Tot redescobrint John Bonham

Sempre he pensat que John Bonham és un dels millors bateries que ha donat el rock però el recordava per l'estereotip que s'ha creat de John Bonham: el bateria de força, dels ritmes contundents i pesants. Però l'altre dia vaig tornar a visionar el DVD de Led Zeppelin al Royal Albert Hall 1970 i vaig redescobrir un Bonham que no recordava: subtil, amb treball de canell, amb una sorprenent independència cap/peus (poc usual a l'època), i molt imaginatiu. I em vaig empassar encantat el llarg solo de Moby Dick, del qual poso aquest fragment de Youtube. I feia temps que tenia aparcats els primers Zeppelin (últimament només escoltava Presence i In Through The Out Door) però ara m'estic reconciliant amb els primers Zeppelin. Ara només falta que algun dia s'editin per separat les actuacions senceres que apareixen fragmentades el doble DVD editat l'any 2003.

Tot sobre la reunió de Zeppelin

Aquest cop no han decebut ningú. El repertori ha estat també a l'alçada: han obert amb “Good Times, Bad Times”, han tocat coses com “In My Time of Dying” i per primer cop han interpretat en directe una fosca cançó de Presence, “For Your Life”. I Robert Plant ha accedit a cantar (probablement per darrer cop a la vida) “Stairway To Heaven”. La revista Rolling Stone publica una bona galeria de fotos de l'esdeveniment i també una crítica molt completa de tots els detalls de la nit. Bé, us he estalviat feina remenant Youtube i de moment això és el millor que es pot trobar: Good Times, Bad Times, Stairway to Heaven, Kashmir, una entrevista amb Jimmy Page, una amb Robert Plant, i un reportatge de la BBC sobre el concert. El DVD oficial, amb tota la qualitat de imatge i so? L'any vinent.