Vaig descobrir Amy Winehouse mitjançant una breu entrevista a una revista que no recordo. Era l'època que just acabava de publicar el seu primer disc, Frank. Encara no sonava al fil musical dels dentistes ni protagonitzava escàndols. Era una cantant personal, original i arrogant. I ho podia ser. En aquella entrevista recordo que li preguntaven per altres cantants joves i ella s'afanyava a dir que una cosa la diferenciava de la majoria de cantants: ella no contractava compositors ni feia versions. Componia les seves cançons. I el seu disc, Frank, sonava fresc, nou.
Quan va publicar Back to Black vaig pensar que l'estètica retro era una via fàcil per a poder fer el sempre difícil segon disc, i que tal volta amb el tercer, havent guanyat confiança i experiència, tindríem el gran disc d'Amy Winehouse. No arribarà mai.
Es veia a venir. Descansi en pau.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amy Winehouse. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amy Winehouse. Mostrar tots els missatges
dissabte, 23 de juliol del 2011
dilluns, 5 de novembre del 2007
Amy Winehouse: el primer era el bo
Sóc l'únic que creu que els primers deu segons del primer disc d'Amy Winehouse, Frank, valen per tot el seu segon disc, Back to Black? Al contrari del que ha passat amb Christina Aguilera, que va guanyar molt en treure el seu disc retro Back to Basics, Amy va estar molt més inspirada amb la seva fusió de hip-hop i jazz al seu primer disc que no pas amb l'estètica soul 50s i 60s del seu successor. Us deixo amb una aparició al programa de Jools Holland, quan els problemes de drogues encara no afectaven les actuacions de la cantant:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)