El resorgiment de Tom Jones

Quan va publicar Praise & Blame (2010) ja es va veure que la carrera de Tom Jones havia donat un gir de 90 graus. Producció austera i música d'arrels, on hi tenen cabuda el blues, el giospel i el country. I estem de sort perquè allò no va ser un experiment aïllat: Jones ja té el segon disc en la mateixa línia. Amb Spirit In The Room tornem a tenir la producció d'Ethan Johns (fill del mític Glyn Johns). Un encert.

Les sessions de Get Back / Let It Be

La web de la ràdio BBC2 té encara disponible un bon documental sobre les famoses sessions que van donar com a resultat el disc i la pel·lícula mai reeditada de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc.

McCartney, que en aquella època era qui tirava endavant els Beatles, va proposar el projecte "Get Back", un retorn a les arrels. Després de la complexitat i la sofisticació de Sgt. Pepper's i del White Album, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.

La presència constant de les càmeres, la rutina, l'horari, tot plegat no va fer més que ajudar a créixer el mal ambient de treball que, a més, s'anava documentant en film i els Beatles n'eren conscients. Els quatre músics es dedicaven a provar idees noves però tot seguit podien posar-se a fer una jam sobre algun rock and roll dels anys 50 i tot seguit tornar a fer alguna nova cançó. I així contínuament. El fet que les cintes no s'aturaven explica que les "Get Back Sessions" siguin de les més piratejades de la història: mai una sessió d'enregistrament (i assaig) havia estat tan ben documentada.

Finalment es va abandonar la idea de fer cap concert a cap país llunyà ni amb cap gran muntatge, i es va decidir, d'una manera gairebé improvisada, de fer un concert dalt del terrat, al mig de Londres. Seria el primer cop que els Beatles tocaven en directe des del 1966. I seria l'últim.

La resta de la història és molt complexa però el cas és que van donar totes les cintes al gran Glyn Johns amb l'encàrrec que de tot plegat en fes un disc. Johns, fidel a la idea de documentar un procés, va presentar un recull de temes a mig fer intercalats amb fragments de cançons, converses, etc. Això no va convèncer i és així com es va passar l'encàrrec al famós productor Phil Spector que ho va fer però al seu estil: amb l'afegiment d'acompanyaments orquestrals, grans cors vocals, etc. Lluny quedava la idea original del disc cru i senzill de quatre músics. El resultat és el disc Let It Be que tots coneixem.

La producció de Spector és interessant però McCartney sempre va considerar que allò no era el que havia de ser. És per això que l'any 2003 va agafar les cintes originals i les va remesclar despullant-les de tota la postproducció, els violins i les veus. El resultat és Let It Be... Naked, el disc honest i valent que inicialment havia de ser.

Un disc no exclou l'altre. Jo, per exemple, prefereixo la versió orquestral i "èpica" de The Long And Winding Road que va fer Spector, però el cert és que era necessari que aparegués Let It Be... Naked. Calia restituir als Beatles el seu mèrit: un grup que feia anys que no sortia de gira, que no assajava regularment, que no estava travessant el seu millor moment personal, i que havia de fer un disc sota pressió, conscients que estaven sent filmats... jo crec que van passar l'examen amb nota.

Per cert, encara n'esperem el DVD.

Directe de Thin Lizzy: Still Dangerous

Thin Lyzzy han publicat “Still Dangerous”, un concert de la formació Lynott, Downey, Gorham, Robertson. Alguna d'aquestes cançons va servir per a compilar el directe "Live and Dangerous" però ara es presenten sense agefits.

Per a restaurar i remesclar les cintes originals han tret del seur retir al mític Glyn Johns. Atès que aquest CD s'ha fet amb els enregistraments de dues nits (22 i 23 d'octubre del 77), caldria que en un futur s'editessin els dos concerts sencers. En qualsevol cas, aquest CD està a l'alçada de "Live and Dangerous" i, a més dels clàssics de l'època, inclou versions de Soldier Of Fortune i Opium Trail. Excel·lent.