El retorn de Return To Forever

M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.