L'any que hem deixat enrere

Acomiadem el 2012, un any en què hem vist coses interessants. Segur que me'n deixo alguna però, per exemple, Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu que té a les les seves files el meu amic i excel·lent bateria Alex Ojea, aquest 2012 van publicar el seu segon disc, Chasing Time, una molt bona col·lecció de cançons de rock progressiu melòdic, treballat com una peça d'orfebreria:



I també enguany s'ha publicat un dels millors discos en directe que sentit en ma vida: de Everybody's Talkin', de la Tedeschi Trucks Band. Rock soul i blues d'altíssim nivell, amb llargs desenvolupaments instrumentals que van fent créixer l'ambient i fan embogir l'audiència:



Van Halen van sorprendre tothom amb un retorn molt en forma i van publicar A Different Kind of Truth, un dels grans discos de hard rock enèrgic i fiestero:



Iron Maiden han seguit aprofitant aquesta segona joventut en què estan immersos des que Dickinson va tornar al grup, i el 2012 van publicar un impressionant CD/DVD en directe: En Vivo!, enregistrat a Chile en la seva gira de presentació del molt recomanable Wild Frontier:



Paul McCartney va publicar el 2012 un disc de standards de jazz, envoltat de músics de luxe: Kisses on the Bottom, i el seu DVD en directe, millor que el propi disc: Live Kisses:



Dos vells amics que ja havien col·laborat diverses vegades, però que ara també s'han decidit a fer un disc de standards, són Chick Corea i Gary Burton. Hot House és una deliciosa col·lecció d'enregistraments per a piano i vibràfon:

Els meus estimats UFO van publicar Seven Deadly, un altre gran disc de hard rock blusero fet amb molt d'ofici. Des que van reclutar Vinnie Moore a la guitarra, estan fent molt bons discos. Se'ls ha de reivindicar:



Return to Forever, el famós grup pioner del jazz fusió ha tornat el 2012 amb una formació de luxe (Chick Corea, Stanley Clarke, Jean-Luc Ponty, Frank Gambale i Lenny White), i un impressionant CD/DVD en directe: The Mothership Returns:



També ha estat l'any que Ian Anderson ha decidit publicar Thick As A Brick 2, la continuació del llegendari disc de Jethro Tull del 1972. He de dir que encara no l'he sentit perquè he de trobar el moment espiritual adient. Per cert, encara no he trobat una explicació convincent de la raó per la qual aquest ha estat un disc en solitari d'Ian Anderson i no un de Jethro Tull.

El 2012 també ha estat l'any del retorn de The Cult i ho han fet amb un gran disc: Choice of Weapon. Hard rock musculós al mateix nivell de discos com Beyond Good and Evil:



ZZ Top han publicat el seu nou disc en estudi (l'anterior era del 2003), el sensacional La Futura. Sota les ordres de Rick Rubin han recuperat el seu so clàssic i han facturat un àlbum brillant:



L'aneguet lleig del thrash metal, els mítics Kreator, també han tret disc el 2012: Phantom Antichrist, probablement el millor dels últims temps (i n'havien fet de molt bons). És injust que aquests veterans mai hagin rebut el reconeixement mediàtic dels seus companys de generació (Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax):



Uns altres que també tenen el secret de l'eterna joventut són Rush. Els veterans canadencs han publicat el 2012 un dels seus millors discos (i això és dir molt) Clockwork Angels:



2012 també ha estat l'any del retorn de Soundgarden amb King Animal. He de dir que només n'he sentit un parell de cançons però sembla que el disc està a l'alçada del llegat de la banda:



Black Country Communion han publicat Afterglow, el seu tercer disc (i sembla que no en veurem més en un futur immediat):



També ha estat l'any de Flying Colors, el supergrup de Mike Portnoy, Dave LaRue, Casey McPherson, Neal Morse i Steve Morse, que han publicat un espectacular disc de debut i tenen preparat un directe de la seva gira:



I el 2012 ha estat un gran any per als fans de Led Zeppelin per dues coses: primer perquè finalment s'ha editat en DC i DVD el seu concert de reunió (Celebration Day), celebrat l'any 2007 a Londres, i perquè Jimmy Page ha anunciat que el 2013 s'editarà la discografia del grup en format de capsa que inclourà abundant material inèdit, en la l´nia del que han fet Pink Floyd.

Què li demano al 2012 en matèria de música?

Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...

Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:




Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.




Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.




Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.




Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.




Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.





Aerosmith. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).




Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.




Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:




Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?




Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.




Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.




Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.




Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?




Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.

Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)