Dream Theater ho han tornat a fer

Tothom sap que Mike Portnoy no era només el bateria de Dream Theater, sinó que n'era el líder. Les seves aportacions no eren només compositives sinó que afectaven tot el procés creatiu dels discos i l'activitat general del grup. Però Dream Theater tenen músics prou qualificats com per tirar endavant l'elaboració d'un disc nou i crec que han mantingut el nivell de manera notable.

Després del gir sobtat que la sortida de Portnoy va suposar per al grup, jo esperava un disc que seguís el que suggereix el seu títol. Esperava un disc convuls, agressiu, de reafirmació, un cop de puny sobre la taula per a dir "aquí estem i seguim endavant". Però no. Només cal sentir l'inici del disc: una suau i elegant introducció de guitarra neta. A Dramatic Turn of Events és un disc molt melòdic, optimista, que no s'adiu amb el seu dramàtic títol.

La sortida de Portnoy també ha afectat la producció i mescla: aquest és un disc més equilibrat. La bateria està al nivell de la resta d'instruments i el baix guanya una mica de protagonisme respecte a mescles anteriors, cosa que jo personalment agraeixo. Pel que fa al substitut de Portnoy, Mike Mangini, està sobradament capacitat per a la feina (altrament no seria el bateria de Dream Theater). Comparar Portnoy i Mangini no té sentit. Personalment agraeixo a Mancini que no hagi volgut epatar i fer veure que és un pop que intenta fer-se notar en tot moment com Portnoy. Mangini s'ha posat al servei de les composicions, que és el que s'ha de fer. I pel que fa a James Labrie, aquest home millora amb els anys fins al punt que jo actualment no el canviaria com a cantant de Dream Theater (al contrari del que he pensat durant molt anys). Labrie ha adaptat les línies vocals al seu registre, ha après a ser conscient de les seves capacitats i a treure el millor de la seva veu i amagar el pitjor. Enrere han quedat les desafinades i les estridències.

Si hem de dir alguna cosa negativa és que Dream Theater ja no ens sorprenen. Les cançons d'aquest disc podrien estar perfectament, per exemple, a Octavarium. Sembla que Dream Theater han trobat un lloc on se senten còmodes. Els seus quatre darrers discos, sense caure en la repetició, segueixen una línia força definida i estable. Lluny queden els tombs estilístics. A mi, tot i que m'agrada que les bandes evolucionin, ja m'està bé sempre que les cançons mantinguin el nivell creatiu.

Tres que han arribat

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.




El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.




El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.

Les audicions per a ser bateria de Dream Theater

Dream Theater han estat intel·ligents i han convertir les seves audicions en un show mediàtic. Ho tenim filmat tot (tal com hagués fet Mike Portnoy!): des que cada bateria surt de casa seva a qualsevol lloc del món, fins que arriben a l'aeroport de NY i finalment fan l'audició.

Ser bateria de DT actualment no representa només ocupar un dels llocs de més prestigi a nivell tècnic (en el seu camp estilístic), sinó que és una feina molt atractiva: de ser un bateria valorat per un públic minoritari i per les revistes especialitzades passes a ser un músic de masses, que fa gires mundials tocant a les sales més prestigioses, i guanyes més diners dels que hauràs vist fins ara. És com quan Deep Purple van fitxar David Coverdale l'any 1973: de cop i volta un desconegut cantava al California Jam.

Aquests són els documentals que de manera cronològica recullen el procés d'audició per a ser bateria de Dream Theater:

The Spirit Carries On Episode 1
The Spirit Carries On Episode 2
The Spirit Carries On Episode 3

Mike Portnoy abandona Dream Theater

Mike Portnoy ha emès un comunicat on explica per què abandona la banda que ha liderat durant 25 anys:

After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...

Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.

Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.