Corea i McFerrin, novament

M'acaba d'arribar el DVD Rendezvous in New York de Chick Corea i Bobby McFerrin enregistrat al Blue Note l'any 2003 (aquest DVD té un repertori diferent al del doble CD en directe del mateix títol i de mes durada).

El món del jazz és ple de col·laboracions de tota mena però està clar que cada vegada que aquests dos músics toquen plegats, el resultat és espectacular. Tenint en compte que ja coneixia el seu meravellós disc en directe "Play" (1990), les expectatives ja eren altes.

En aquesta ocasió, Corea i McFerrin recuperen alguns temes que ja van tocar aleshores ("Autumn Leaves" i "'Round Midnight") i el resultat és sempre nou i sorprenent. Corea és capaç de treure's de la màniga durant la mateixa cançó una mica de be-bop, una mica de bossa nova i també passen per allà Mozart i Bach. I McFerrin el segueix! Com es pot cantar mantenint l'afinació mentre el pianista t'està putejant la tonalitat d'aquella manera? Improvisacions arriscadíssimes, molta tècnica i molt bon humor. No es pot demanar més.

El retorn de Return To Forever

M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.

Curt documental sobre Chick Corea

Chick Corea ha reformat la seva web i ha aprofitat per a penjar aquest breu però molt ben fet documental. Esperem que algun dia puguem veure una cosa ben feta com aquesta però de llarga durada. Per cert, segueixo escoltant el doble directe de Chick Corea i Hiromi Uehara, i és sensacional.

Una de Hiromi: prog rock jazz fusion

Vaig descobrir la Hiromi Uehara quan va treure el seu sensacional disc de debut, Another Mind (2003). Recordo que li vaig posar aquest disc a Joachim Kühn i no li va agradar! Va comentar alguna cosa com que era massa esbojarrada (i això ho deia ell!).

Havia deixat la Hiromi de banda fins que vaig saber que havia fet "Duets", meravellós doble disc en directe amb Chick Corea. Però sent un freak del prog, sempre tindré debilitat pels discos de fusió com aquest de la Hiromi. Mireu aquest video i digueu-me si aquesta noia no és fan del Tarkus i de King Crimson.

Five Peace Band, un supergrup de fusió

Gairebé per casualitat m'he assabentat de la recent formació d'aquest supergrup de jazz anomenat Five Peace Band: John McLaughlin (guitarra), Chick Corea (teclats), Kenny Garrett (saxo), Christian McBride (baix) i Vinnie Colaiuta (bateria). Cap d'ells necessita presentació. Tenen a punt de ser publicat el seu primer disc, Five Peace Band Live. Seleccions de Youtube: aquest tema de novembre del 2008 i aquesta jam d'Ankara,