Nou disc de Whitesnake: Forevermore

Whitesnake tenen a punt nou disc. Els de Classic Rock ja tenen disponible la seva edició especial per a col·leccionistes. A la banda segueix havent-hi Doug Aldrich i Reb Beach a les guitarres. Per sort, l'infame Tommy Aldridge (hi ha un bateria més sobrevalorat?) ha estat substituït per Brian Tichy.

De moment, a la web del grup hi ha un sampler que ens permet fer un tast del que serà el disc i la cosa sembla que segueix la línia del seu predecessor, Good to Be Bad. Guitarres i producció massa metàl·liques per al meu gust. Coverdale no ha canviat el xip. properament editarà en DVD el concert de Donington 1990, amb primers plans de les posturetes d'ell i de Steve Vai.

Lluny queden els temps en què Whitesnake eren una elegant banda de blues rock amb Marsden, Moody, Lord... ni punt de comparació:

Novetat: versió acústica de Whitesnake

El meu cosí, que forma part de Whitesnaked, un grup acústic de versions de Whitesnake, m'ha enviat la guitarra de "Wine, Women an' Song", la cançó que tancava l'excel·lent Come an' Get It (1981), perquè hi posi veu.

Whitesnake l'any 81 encara eren la banda britànica de blues-rock que facturava grans cançons i que tenia a les seves files un dels duets de guitarres amb més bon gust que ha donat el rock: Bernie Marsden i Micky Moody, però és que, a més, també tenien un dels millors baixistes del negoci, Neil Murray, i per acabar-ho d'adobar hi havia Ian Paice a la bateria i Jon Lord als teclats. Això sí que era un supergrup. Els discos que van fer entre el 1978 i el 82 són absolutament imprescindibles.

Neil Murray: el baix

Al This Is Rock d'aquest mes, a banda d'un sensacional article sobre Jimmy Page i una bona entrevista amb Jeff Beck, hi ha una raresa que agradarà molt els amants i bons coneixedors del rock clàssic: una entrevista amb Neil Murray, un dels millors baixistes que ha donat el rock, amb un currículum de luxe, aquest home coneix el rock, coneix les discografies, el negoci, i té una memòria prodigiosa.
De Youtube destacaria un Guilty Of Love a Tokyo 1984 amb John Sykes a la guitarra, Un Trouble + Lie Down al conegut programa de la BBC The Old Grey Whistle Test l'any 1978, i M3 (o com haurien de ser Whitesnake actualment) fent un Fool For Your Loving i un extraordinari Criying In The Rain d'M3 cantat per Doogie White.

Les dues versions de Slide It In, finalment

L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.