Countdown to Extinction: edició de 20è aniversari

Megadeth han anunciat l'aparició de Countdown to Extinction: 20th Anniversary Edition.
Déu meu, com passa el temps. Recordo perfectament la sensació que tenia quan sentia Countdown to Extinction l'any 1992: sonava a nou, a fresc i a sofisticat. Guitarres molt esmolades i comprimides, bateria amb molt atac (aquell bombo), prefigurava les produccions irreals de discos com els de Pantera. A més, Megadeth és dels pocs grups que tracten bé el i no l'enterren dins un mur de guitarres sinó que li donen la importància que mereix.

Segueixo pensant que Countdown to Extinction és el millor disc de la primera època de Megadeth, per damunt del sobrevalorat Rust in Peace. És cert que Rust in Peace va donar a conèixer el grup a molta gent, en part gràcies a la participació de Megadeth a la gira Clash Of The Titans (amb Slayer, Testament i Suicidal Tendencies), de la que ja en vaig parlar al blog.

Però Countdown to Extinction és un disc més rodó. A l'època es va dir que Megadeth havien volgut ser més accessibles (i encara havia d'arribar Youthanasia, amb el single més conegut del grup: À Tout le Monde).

Aquesta edició de 20è aniversari té un primer CD que és el disc remasteritzat, i un segon CD amb un concert al San Francisco Cow Palace l'any 1992. S'haurien agraït algunes demos o versions amb solos alternatius, però és el que hi ha.

Slayer i Megadeth, Barcelona 01.04.11

Molt bon ambient al Sant Jordi Club. El so massa carregat de greus. Gran concert el d'avui, tot i que jo ja no tic l'esquena per a estar tantes hores dempeus.

Megadeth són una banda molt competent. Mai se li reconeixerà prou a Dave Mustaine la feina que fa executant les rítmiques (i quins solos!) mentre canta aquell repertori. Dit això, avui s'ha fet evident, un cop més, que Slayer són d'un altre món. Paradoxalment, el seu estil és molt més inaccessible i auster, menys comercial, menys melòdic que el de Megadeth, però el que Slayer fan en directe és especial i això la gent ho nota. I si tenia mèrit fer-ho a finals dels vuitanta, encara té més mèrit fer-ho igual de bé quan ja han passat més de vint anys. El Tom Araya que hem vist avui estava vocalment en una bona forma com poques vegades l'he vist. I Dave Lombardo segueix sent el rei. Veure'l només a ell ja val el preu de l'entrada. Gary Holt està substituint Jeff Hanneman per malaltia, i cal dir que és un gran professional: manté el so Hanneman, segueix els seus solos, i realitza una gran tasca. Repertori sempre sorprenent: avui han inclòs The Antichrist i Black Magic del seu llunyà disc de debut, Show No Mercy (1983).

Algunes fotos del concert.

Slayer i Megadeth, vint anys després

L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.

Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.

És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.

Els quatre grans

M'ha arribat el DVD de la costellada thrash metal: els quatre grans pioners d'aquest estil, Anthrax, Megadeth, Slayer i Metallica, van fer una gira conjunta per Europa i ara n'han publicat el disc i DVD: The Big 4 Live from Sofia, Bulgaria.

Primeres fotos de la gira dels quatre grans

La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

Una de Megadeth

Aquests dies estic sentint el darrer disc de Megadeth. No és una obra mestra, d'acord, però és un altre gran disc de thrash metal, que no és poc. Megadeth pertanyen a la primera generació de bandes de thrash, a inicis dels 80. El seu líder, Dave Mustaine, a banda de ser coautor de quatre joies del disc de debut de Metallica, és un supervivent (i tot un professional sobre l'escenari). El fet de ser el cap visible de Megadeth, i personatge polèmic per la seva personalitat i les seves declaracions, ha eclipsat les seves excel·lents habilitats com a guitarrista. No només els seus solos estan a l'alçada dels de Marty Friedman o Al Pitrelli, sinó que hi ha pocs músics capaços de cantar i tocar d'aquesta manera les complexes parts de guitarra del repertori de Megadeth.

Sovint es diu que el seu millor disc és Rust In Peace (1990) però jo sempre he preferit Countdown to Extinction (1992). Sentiu aquesta recent versió de la cançó que l'obria: això és un riff de thrash metal. La crítica actual idealitza aquella etapa de la banda però espero que amb els anys s'atorgui el mèrit que li correspon al que jo crec que és el millor disc de Megadeth, The System Has Failed (2004). Per a aquella ocasió, Mustaine va incorporar al grup el brillant guitarrista Chris Poland i els seus solos al llarg de The System Has Failed són creatius fins al punt que recorden Jeff Beck. Però aquella sessió va tenir a la bateria ni més ni menys que a Vinnie Colaiuta (feu una ullada a la seva discografia). El vídeo que he triat pertany a aquest disc (a les imatges apareixen els músics de la formació de Megadeth que va sortir de gira, no els que van gravar el disc).