Seasons in the Abyss: 21 anys

L'any passat va fer 20 anys d'aquesta obra mestra del metal, sense cap commemoració. Seasons in the Abyss va ser la culminació, el cim creatiu de Slayer i la fi d'una època daurada que va tornar l'any 2006 amb Christ Illusion. El perfeccionament d'una fórmula que havia començat amb Reign in Blood (1986) i s'havia millorat amb South of Heaven (1988). Esperem una reedició de l'obra de Slayer com es mereix.

Slayer

Slayer són els únics que quan els veus, te'ls creus. Allò no és una pose. Són així. I són els únics que no fan concessions a l'ornament. Ni musicalment ni visualment. No hi ha res més que l'estríctament necessari. I són una raresa dins el món del metal. Tenen el seu estil i la seva manera de fer. Ells fan el seu camí, aliens al que passa a la resta del món (musicalment parlant). Interpreten el metal a la seva manera, inaccessible, sobri, auster. Encara no m'explico com han aconseguit el seu èxit. Sempre que veig les imatges del grup tocant a un festival multitudinari em sorprèn que hi hagi tanta gent a qui agradi la seva música. Maiden, Metallica, Megadeth, d'acord, però Slayer!?

També hi ha el so. Altres grups tenen un so de guitarra que té una gran producció al darrere, un so aplastant, un wall of sound aplicat a la producció de guitarres. Slayer no. Amb els seus vells amplificadors, el seu so de guitarra és real, cru, lleig. I probablement per això la seva execució és més impactant encara, perquè no es recolza en un coixí sonor. No el cencessiten. I no només musicalment són insòlits. Les seves lletres també ho poden ser, com és el cas de Silent Scream (1988), una ferma condemna de l'avortament:

Slayer i Megadeth, Barcelona 01.04.11

Molt bon ambient al Sant Jordi Club. El so massa carregat de greus. Gran concert el d'avui, tot i que jo ja no tic l'esquena per a estar tantes hores dempeus.

Megadeth són una banda molt competent. Mai se li reconeixerà prou a Dave Mustaine la feina que fa executant les rítmiques (i quins solos!) mentre canta aquell repertori. Dit això, avui s'ha fet evident, un cop més, que Slayer són d'un altre món. Paradoxalment, el seu estil és molt més inaccessible i auster, menys comercial, menys melòdic que el de Megadeth, però el que Slayer fan en directe és especial i això la gent ho nota. I si tenia mèrit fer-ho a finals dels vuitanta, encara té més mèrit fer-ho igual de bé quan ja han passat més de vint anys. El Tom Araya que hem vist avui estava vocalment en una bona forma com poques vegades l'he vist. I Dave Lombardo segueix sent el rei. Veure'l només a ell ja val el preu de l'entrada. Gary Holt està substituint Jeff Hanneman per malaltia, i cal dir que és un gran professional: manté el so Hanneman, segueix els seus solos, i realitza una gran tasca. Repertori sempre sorprenent: avui han inclòs The Antichrist i Black Magic del seu llunyà disc de debut, Show No Mercy (1983).

Algunes fotos del concert.

Slayer i Megadeth, vint anys després

L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.

Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.

És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.

Els quatre grans

M'ha arribat el DVD de la costellada thrash metal: els quatre grans pioners d'aquest estil, Anthrax, Megadeth, Slayer i Metallica, van fer una gira conjunta per Europa i ara n'han publicat el disc i DVD: The Big 4 Live from Sofia, Bulgaria.

Primeres fotos de la gira dels quatre grans

La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

Per molts anys, Kerry King

El 3 de juny ha estat l'aniversari de Kerry King, un dels dos guitarristes de Slayer. Metal extrem, sobri, elegant, auster, sense concessions a l'espectacle. Des del 1983. Un estil de guitarra únic. Ningú sona com Slayer. No tenen la fama d'uns Metallica però podríem dir que dins del ram tothom els cita com els millors. Ho eren l'any 1990 quan, en una decisió molt de la vella escola, van decidir anar a Egipte a filmar el video promocional de Seasons In The Abyss.

Després van passar una època fosca i l'any 2006 van reunir la formació original i van fer un disc tan bo com els seus discos clàssics (una cosa que molt pocs grups poden dir). I no només això. L'any 2009 van tornar a fer el mateix amb World Painted Blood. Els millors.

Nou material de Slayer

Quan encara sembla fresc el seu darrer disc, de reunió de la formació clàssica Christ Illusion (a l'estudi 1, a l'estudi 2), ens arriba material del seu proper disc, previst per a l'estiu del 2009. I fa molt bona pinta: