Una de Duke Ellington

La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:


The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.



Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).


Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.


Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.

El disc de Sinatra i Ellington

♬ Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

Duke Ellington en moneda

Llegeixo a La Vanguardia una bona notícia:

La leyenda del jazz Duke Ellington se convirtió hoy en el primer afroamericano retratado en el reverso de una moneda estadounidense.

El director de la Casa de la Moneda de Estados Unidos, Ed Moy, presentó en una rueda en el Museo de Historia Estadounidense la nueva moneda de cuarto de dólar en la que aparece la silueta de la mítica figura del jazz junto a su inseparable piano.