Avui he rescatat un dels millors discos en directe que he sentit en ma vida: "Petite Blonde" de Bill Evans. Sòlid com una pedra, bo de cap a peus. Enregistrat a dues nits europees del 1992. Jazz fusion i funk a càrrec d'una banda que es volia menjar el món. Només cal sentir com tocava Dennis Chambers (el millor bateria de l'època amb permís de Dave Weckl?). Amb ell hi havia Victor Bailey (baix), Mitch Forman (teclats) i Chuck Loeb (guitarra). Les composicions són bones, l'execució és sensacional, els solos són inspirats i el concert ofereix agressivitat i sensibilitat a parts iguals. No es pot demanar més. Bé, i tant que podem demanar més: un altre directe d'aquella gira.
Per cert, a banda de Dennis Chambers, hi ha un altre bateria en aquest món que encara podria tocar aquest disc de memòria :-D
