Ara que han passat uns dies i he tornat a sentir el concert dels Station Hollers em venen diverses coses al cap. La primera és que poques vegades m'ho he passat tan bé en directe. Havent fet només mig assaig en Sandro i jo (en Nando només una estoneta), l'experiència i ofici dels músics et permet després navegar per aigües tèrboles i arribar a bon port.
D'altra banda, m'ha agradat molt tocar amb en Sandro, no només pel fet de tenir-lo allà al meu costat doing his thing, sinó perquè compartir les tasques vocals amb algú et permet "descansar" d'alguna manera durant el concert i gaudir una mica de l'actuació com un espectador privilegiat.
I també una altra cosa: m'he sorprès a mi mateix pel fet que m'ha agradat molt tocar els temes de desenvolupaments llargs (Cortez The Killer i Helpless), cançons que t'has de prendre amb calma, assaborir-les com un bon whisky, i anar creant un ambient. Són coses que no tenim al repertori d'Illinois Central i el cert és que m'ho he passat molt bé tocant-les.
Els Station Hollers pertanyen a Can Jordi. Allà juguem a casa. Estem entre amics. I l'ambient que es crea a la station representa la meitat del concert. Quan faci més bon temps (al mes de maig?), hauríem de repetir-ho.
Aquí teniu un Hoochie Coochie Man 100% Hollers: ningú sap qui ha de fer es solos, jo afino la guitarra quan la cançó ja ha començat... però allà està el Soulman donant-ho tot i estem a Can Jordi amb els Station Hollers!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Can Jordi Blues Station. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Can Jordi Blues Station. Mostrar tots els missatges
divendres, 1 de març del 2013
diumenge, 24 de febrer del 2013
The Station Hollers
Ahir vam fer el nostre primer concert a Can Jordi. Només havíem fet mig assaig (!) però això no va comportar grans problemes. Vam tenir la col·laboració molt especial d'en Dennis Herman amb el dobro i a la segona part del concert vam tenir la percussió d'en Gabriel Vidagany. Cinc Hollers a Can Jordi!
El dia havia començat fred i gris però després va sortir el sol i al final hi havia prou gent a dins i a fora. Molt bon ambient, bona música i bona companyia. I l'hospitalitat habitual de la gent de Can Jordi. No es pot demanar més.
Fotos: Laura Amengual
El dia havia començat fred i gris però després va sortir el sol i al final hi havia prou gent a dins i a fora. Molt bon ambient, bona música i bona companyia. I l'hospitalitat habitual de la gent de Can Jordi. No es pot demanar més.
Fotos: Laura Amengual
dilluns, 4 de febrer del 2013
The Station Hollers
Tres pàjarus amb tres guitarres. Ja els coneixeu. Per una banda hi ha en Nando Pemán: company meu des de fa més de deu anys a Illinois Central, i guitarrista incansable de mil projectes més. Fiable i precís, en Nando és un dels millors i estima el blues. I també tenim el gran Sandro "Soulman": el coneixeu per la seva feina amb els Black Onions i actualment amb els Uncle Sal. Si l'heu vist ja ho sabeu: és un monstre del directe. És un plaer veure'l tocar i encara ho és més tocar amb ell.
Això és com un gumbo, on cadascú hi aporta el seu ingredient indispensable. The Station Hollers. Sounds of the deep South. Sabor de Jim Beam. Olor de fusta. Tot acústic. Hi haurà guitarres, harmònica i mandolina. I no us penseu que tocarem les cançons de sempre, no: estem preparant un repertori amb títols que no hem interpretat mai i també rescatarem blusos rancis.
Debutarem a Can Jordi (the Blues Station), dissabte 23 de febrer a les 13:00 hores.
diumenge, 2 de desembre del 2012
Uncle Sal a Can Jordi
Ahir es va muntar un bon pollastre a Can Jordi. Els Uncle Sal van estar tocant durant hores mentre queia la pluja a l'exterior i la gent es concentrava a l'interior de la blues station. Però no per això els Uncle Sal van afluixar volum, no. Van atronar com si fos un vespre d'estiu a l'aire lliure. "Es pot tocar millor però no més fort", Soulman Sandro dixit (em faré una samarreta amb aquesta frase).
Els Uncle ho van donar tot. Van descarregar el seu rock amb sabor de Jack Daniels i la gent s'ho va passar molt bé. Jo em vaig dedicar a fer fotos i vaig acabar tocant algunes cançons amb ells! Bona música, bon ambient i bona companya.
diumenge, 25 de novembre del 2012
Les Roms des foins a Can Jordi
Les Roms des foins van tocar ahir a Can Jordi. Clarinet, acordió i percussió. Algunes cançons instrumentals i d'altres cantades. Ells es defineixen com a música balcànica.
Compassos complexes, ritmes ballables, bon humor i bona execució. Semblen sortits d'una pel·lícula d'Emir Kusturica. Ahir a Can Jordi van muntar una bona festa i van acabar a l'exterior amb la gent ballant. Una música i un espectacle insòlit a Eivissa. Va ser una sort poder-los veure.
Compassos complexes, ritmes ballables, bon humor i bona execució. Semblen sortits d'una pel·lícula d'Emir Kusturica. Ahir a Can Jordi van muntar una bona festa i van acabar a l'exterior amb la gent ballant. Una música i un espectacle insòlit a Eivissa. Va ser una sort poder-los veure.
dissabte, 14 de juliol del 2012
Fletxa Negra a Can Jordi
Ahir vam viure una gran nit de space rock a Can Jordi. El veterà multi-instrumentista, luthier i cantautor, Pere Vergés, al capdavant dels Fletxa Negra, ens va portar de viatge a un lloc perdut entre els clubs de blues de Chicago i el festival de Woodstock. Sense moure'ns de Can Jordi.
Gran part del concert el fa amb una guitarra acústica, a la qual hi ha incorporat una pastilla, i el senyal de la guitarra passa per una pedalera Boss (i un delay digital), que en Pere manipula al mig de la batalla sonora amb la naturalitat amb què s'agafa un llapis. També va utilitzar una flaüta, va fer sonar un gran cargol de mar, i va treure un instrument de corda que admeto que no havia vist mai, format per tres màstils (entre un berimbau i un violí), i que es toca amb arc.
Quan veus en Pere saps que estàs davant d'un dels grans. No perquè sigui un virtuós o un gran cantant. En Pere té molt d'ofici però jo em refereixo a una altra cosa. Quelcom que és difícil d'explicar. Hi ha gent que ho té i n'hi ha que no ho té. Em va fer recordar la nit que vaig veure Eric Burdon, que va començar el concert amb un blues sobri i auster i quan va cantar les dues primeres frases jo ja sabia que estava presenciant una cosa excepcional.
Gran part del concert el fa amb una guitarra acústica, a la qual hi ha incorporat una pastilla, i el senyal de la guitarra passa per una pedalera Boss (i un delay digital), que en Pere manipula al mig de la batalla sonora amb la naturalitat amb què s'agafa un llapis. També va utilitzar una flaüta, va fer sonar un gran cargol de mar, i va treure un instrument de corda que admeto que no havia vist mai, format per tres màstils (entre un berimbau i un violí), i que es toca amb arc.
Quan veus en Pere saps que estàs davant d'un dels grans. No perquè sigui un virtuós o un gran cantant. En Pere té molt d'ofici però jo em refereixo a una altra cosa. Quelcom que és difícil d'explicar. Hi ha gent que ho té i n'hi ha que no ho té. Em va fer recordar la nit que vaig veure Eric Burdon, que va començar el concert amb un blues sobri i auster i quan va cantar les dues primeres frases jo ja sabia que estava presenciant una cosa excepcional.
dissabte, 13 d’agost del 2011
Can Jordi 12.08.2011
Una altra nit de blues ranci. No ha estat la meva millor nit però ha tingut bons moments com ara l'aparició de n'Albert Cooper que, com que no tenia micro, ha cantat a pel passejant entre les taules del públic (i s'ha deixat la veu). Un bon número.
Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.
Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.
divendres, 20 de maig del 2011
Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)
Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.
Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.
De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.
L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.
Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.
L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.
Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.
Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.
Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.
De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.
L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.
Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.
L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.
Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.
Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.
dijous, 19 de maig del 2011
Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)
Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.
En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.
De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.
Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.
Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.
Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.
Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.
Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.
Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.
En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.
De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic. Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord. Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.
dissabte, 14 de maig del 2011
Can Jordi Blues Station, 13.05.11
Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.
dilluns, 9 de maig del 2011
Acústic Pair +
Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.
dimarts, 1 de març del 2011
dissabte, 15 de gener del 2011
Can Jordi el 25 de febrer
Tornem a can Jordi. Illinois Central (en format acústic) tornarem a Can Jordi Blues Station divendres 25 de febrer.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Concert a Can Jordi Blues Station
Ahir a la nit, a Can Jordi Blues Station, vam fer la primera actuació en directe des del juny del 2003. En Nando Pemán em va acompanyar en una nit de blues en què els nervis i els anys d'inactivitat ens van jugar alguna mala passada. No havíem assajat. No havíem tocat en set anys. I malgrat tot, hi van haver alguns bons moments com ara aquesta versió de l'antic gospel tradicional John the Revelator. La companyia i l'entusiasme dels amics van ser una bona ajuda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)