Centenari del naixement de Muddy Waters

Enguany celebrem el centenari del naixement d'un dels bluesmen més importants i influents: Muddy Waters. Tindrem ocasió d'anar rendint tribut a aquesta llegendària figura al llarg del 2013:

Mud Morganfield

Em va passar el mateix quan vaig sentir Valotte (1984) de Julian Lennon: el timbre de veu i la manera de cantar del fill són tan semblants al seu pare que la cosa fa por i tot. Bé, doncs ara m'ha tornat a passar el mateix amb el darrer disc de Mud Morganfield, "Son Of The Seventh Son" (2012). No us preocupeu, en aquest cas, el fill fa honor al pare. Ha de ser molt difícil ser el fill d'una llegenda com Muddy Maters però Mud Morganfield s'ha guanyat el merescut respecte de la comunitat blusera.

El seu pare li va regalar una bateria quan tenia cinc anys. Mud va començar a cantar a principis dels anys 80 però no va ser fins l'any 2005 (!), després que la cantant Mary Lane el persuadís de pujar a un escenari, que Mud es va plantejar seriosament això de la música. L'any 2007 va aparèixer al Chicago Blues Festival i a partir d'allà el seu ascens ha estat inevitable.

Una cosa que m'agrada especialment de Mud Morganfield (el mateix vaig dir d'Amy Winehouse al seu dia), és que l'home compon la seva música: de les dotze cançons d'aquest disc, n'hi ha set signades pel propi Mud. Enregistrat en només dos dies (com ha de ser), "Son Of The Seventh Son" és un disc de blues clàssic de Chicago, en la línia del llegat del seu pare, però Mud hi afegeix algun toc funk amb subtilesa i molt d'ofici, acompanyat per una banda solvent, on també hi trobem el bateria Kenny "Beedy Eyes” Smith, fill del conegut Willie "Big Eyes" Smith, bateria de Muddy Waters durant molts anys.

El DVD de Muddy Waters i els Rolling Stones

Finalment s'ha editat "Muddy Waters and the Rolling Stones: Live at the Checkerboard Lounge 1981 on 8th July 2012".

Els fans dels Stones coneixen bé aquesta filmació, fragments de la qual han aparegut sempre aquí i allà. L'àudio també ha estat fàcil de trobar en CDs pirates, però ara per primer cop tenim la filmació original sencera i restaurada. La història és senzilla: l'any 1981, durant la gira de Tattoo You, els Stones van aprofitar un dia lliure per anar a veure Muddy Wayers, de qui agafen el nom els Stones, i que aquella nit també tocava a Chicago. Es va arranjar la cosa per tal que toquessin algunes cançons plegats.

La filmació té un valor principalment documental, no només pel que fa a la música. Per exemple, l'entrada dels Stones (taula reservada a primera fila), al "garito" on està tocant el Muddy, és de pel·lícula. La Memphis Mafia no ho hauria escenificat millor. Bé, sí.

Era l'època en què la gent podia seure a un bar de Chicago i fumar mentre mirava com toca just davant seu el gran Muddy Waters.

Standing Around Crying

L'altre dia, com que no em quedava bé el maleït Good Morning Little Schoolgirl, em vaig posar a enregistrar aquest blues de Muddy Waters. Vaig fer el baix i la guitarra en primera presa. Amb les seves imperfeccions, naturalment, però la guitarra m'agrada especialment perquè sense ser res de l'altre món, és fruit de l'espontaneïtat del moment.

Aquest blues té tres frases memorables:

Lord I love you little girl, you're always resting on my mind
You got so many men, I'm afraid you may get me killed
Oh baby, you ain't nothing like you used to be

Per a la bateria vaig anar a la cabana que l'oncle Bill té als afores de Louisiana i vaig enregistrar la bateria, model 1930 :-D Tot el blues és auster, eixut, essencial i primari, sense cap concessió. Baix enregistrat com sempre sense cap efecte i guitarra feta sense reverb, amb un so ben cru i despullat. És un destil·lat de blues, només apte a oïdes molt sacrificades. I són vuit minuts. He avisat.

Standing Around Crying 29-30.01.11 by ferran-nogues