diumenge, 25 de maig del 2008

Déu salvi a Alvin Lee


Ten Years After, "Slow Blues in C". Alvin Lee: un miracle de la naturalesa. Que aquest home no tingu l'status de llegenda del blues que tenen SRV, Clapton o Beck, és una injustícia absoluta. Déu salvi a Alvin Lee. I per als qui diuen que Alvin Lee és només velocitat, aquí tenen "The Blusiest Blues", amb slide primer i després sense.

dissabte, 17 de maig del 2008

La Madonna més metàl·lica


No us perdeu el final (minut 6:10 aprox). Aquesta és la Madonna que més m'agrada. No només s'ho passa bé sinó que escandalitza la pròpia comunitat heavy. I penseu que no tenia cap necessitat de tocar això.

diumenge, 4 de maig del 2008

El Rèquiem de Mozart per Karajan


Aquests dies estic tornant a sentir el conegut Rèquiem de Mozart. La meva versió de capçalera és la que Karajan va enregistrar al setembre del 1975. Anava a tirar de la meva vella edició en CD de Deutsche Grammophon masteritzada l'any 1989 però he vist que (a banda del fet que la té el meu pare) l'han remasteritzada als Emil Berliner Studios per a la sèrie Karajan 2008 que commemora el centenari del naixement del mestre. El so ja era bo, típic de la Deutsche Grammophon (fosc, ample, amb grans diferències de volum), però aquesta remasterització ho manté i ho millora. De l'obra no cal dir res, oi? Ara mirarem de comparar aquest clàssic amb el darrer enregistrament que Karajan en va fer, just abans de morir.

dissabte, 15 de març del 2008

Robert Plant - Barcelona 1990

Vaig enregistrar aquest concert amb un walkman (és el que hi havia), a la sala Studio 54 (que ja no existeix). Era l'època que Robert Plant s'havia reconciliat amb el seu passat i als seus concerts ja sonaven algunes joies de Led Zeppelin. Aquella nit, degut a certs problemes a la duana, part de l'equip es va retardar i el concert va començar amb força retard. Probablement per compensar l'espera dels fans i també en veure aquella sala petita però plena de gent, Plant va oferir un concert extraordinari. I això cal afegir-hi el bon estat vocal de Plant, que aquella nit va fer el que va voler amb la seva veu. La qualitat de so no és bona però el concert s'ho val. L'he dividit en dos arxius zip. Les cançons són en format ogg a 256kbps. El repertori és impressionant,

I recorded this concert with a walkman (the only device I had), in the Studio 54 venue (does not exist anymore). It was the period when Robert Plant had become reconciled with his past and in his concerts he played jewels of Led Zeppelin catalogue. That night, due to certain problems in the customs, part of the equipment arrived late and the concert started with quite a lot of delay. Probably to offset the waiting of the fans and also in seeing that small room full of people, Plant offered an extraordinary concert. And he was in very good vocal shape. The quality of sound is not good but the performance is great. I have divided it into two zip files. The songs are in ogg format in 256kbps. The setlist is impressive.

Robert Plant, Studio 54 (Barcelona) 16 de maig/May del 1990:

01 Watching you
02 Nobody's fault but mine
03 Billy's revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar's dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I've Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop

Part 1

Part 2 (link updated)

ed2k link:
Robert Plant - Barcelona 1990 - ogg 256 kbps.rar

diumenge, 24 de febrer del 2008

Shirley Bassey - la veu que es recicla



Aquests dies estic repassant la segona joventut de d'una de les millors veus femenines, tant a nivell tècnic com pel que fa a la naturalesa de l'instrument: la gran dama, Shirley Bassey. La cosa va començar quan l'any 1997 va enregistrar amb els Propellerheads el single "History Repeating" que la posar a les pistes de ball de mig món i la va donar a conèixer a tota una generació de joves. Fou així com la veu de Goldfinger va començar una nova etapa en què, en paraules seves, aquesta àvia va esdevenir una "disco queen". Des d'aleshores, diversos dj's han remesclat èxits seus, i en diverses ocasions ha tornat a l'estudi per a enregistrar material nou i fresc, el darrer exemple del qual és el seu darrer disc "Get the Party Started" (2007). Per a ser escoltat amb un Martini a la mà. Shaken, not stirred.

divendres, 15 de febrer del 2008

Obra mestra de Maiden


Quan va sortir A Matter of Life and Death, les crítiques més compassives deien que era un disc treballat però que no tenia prou nivell. També és el que jo vaig pensar les dues primeres vegades que el vaig sentir. Com n'estava d'equivocat. El darrer disc d'Iron Maiden és un dels millors treballs en estudi editats per la banda britànica, a l'alçada dels seus dos grans darrers discos, Dance of Death (2003) i Brave New World (2000), amb un avantatge: aquest dearrer disc sona molt i molt bé. No entenem com el mateix home que va enregistrar Dance of Death (un dels discos amb pijor qualitat de so que he sentit) ha pogut enregistrar i mesclar A Matter of Life and Death. En qualsevol cas, felicitats: així ha de sonar un disc de rock. I cal fer especial esment de dues coses: 1.- La darrera cançó del disc, The Legacy, una de les millors i més agosarades de la carrera de Maiden, i 2.- La forma vocal de Dickinson. No sabem quant de temps podrà mantenir aquest nivell el veterà vocalista però en qualsevol cas, resta el seu llegat per a gaudi dels fans de Maiden.

dilluns, 28 de gener del 2008

Dark Side of The Moon: més elegància



Darrerament parlo de discos sofisticats i elegants. Un cosí meu s'acaba de comprar una versió en doble vinil de The Dark Side of the Moon. Això és nivell. Personalment crec que és el millor disc de Pink Floyd i hauria d'estar entre els deu millors discos de rock. Avui he fet una audició amb auriculars de la versió SACD editada per al seu 30è aniversari. Com es podia fer sonar d'aquesta manera un disc enregistrat entre 1972 i 73? Els discos ja no sonen així. Volia incloure un vídeo per il·lustrar aquest post i he anat a topar amb la interpretació, arranjada per a l'ocasió, que la banda va fer a la seva fugaç reunió del 2005 al festival Live8 i, sincerament, crec que és la millor interpretació en directe d'aquest tema que Pink Floyd ha fet (i n'he sentit un bon grapat).

dimecres, 23 de gener del 2008

Nancy Wilson i Cannonball Adderley: l'elegància



L'any 1961 es va publicar un disc que conté una de les sessions de jazz vocal més elegants de tots els temps. El quintet de Cannonball Adderley va convidar Nancy Wilson a enregistrar en disc el que ja havien provat en directe. El resultat: "Nancy Wilson and Cannonball Adderley".

La formació del quintet era de luxe i la cantant va estar a l'alçada. Wilson modulava, no sabia desafinar, carregava les cançons d'expressivitat però sempre dins d'aquella elegància finíssima. Malgrat l'amistat i el bon record que va deixar aquella sessió, només van fer aquest disc (i només la meitat de les cançons són cantades). Res més. Mai més. Una llàstima.

dimarts, 15 de gener del 2008

Pat Metheny - la garantia



Pat Metheny és aquell guitarrista incansable, mirat amb recel per part dels amants del jazz més tradicional, però vist com a massa elegant i melòdic per part dels amants de la música més extrema (els que no han sentit la bestialitat de Zero Tolerance for Silence). Acom,panyat del seu fidel pianista, l'elegantíssim Lyle Mays, aquest home fa anys que no publica un disc fluix. Personalment em quedaria amb dos directes, Travels (1983) i The Road to You (1993). Com a discos d'estudi, recomanaria dos enregistraments recents: Imaginary Day (1997) i The Way Up (2005). Ordre i pau espiritual. I garantia de qualitat.

dijous, 10 de gener del 2008

Un altre dels grans


M'ha acaba de caure a les mans el darrer traball del cantant britànic de blues Chris Farlowe: un CD i DVD en directe enregistrat al conegut programa de TV Rockpalast. Aquest home també és un dels grans. Pocs tenen una manera tan personal de cantar. Otis Redding, quan el va conèixer en persona no es creia que aquell era Chris Farlowe perquè, havent-lo sentit cantar, pensava que era negre! L'únic que li falla a aquesta bèstia dels escenaris és el repertori. Si substituís algunes de les cançons que actualment interpreta per clàssics de blues, arrasaria. De la seva discografia, personalment recomanaria la seva contribució a tres cançons del disc de Jimmy Page "Outrider" (1988). Impressionant. A les meves oracions he demanat per enguany una gira conjunta de Chris Farlowe amb Eric Burdon. I Déu sap que he estat bon minyó.

dijous, 27 de desembre del 2007

Adéu, Oscar



Ha mort Oscar Peterson. Aquest sí que és un dels grans. Virtuosisme, talent, bon gust, elegància, una discografia immensa en tots els aspectes i un constant i impagable treball en directe. Per recordar l'home que dins del repertori de cada actuació incloïa sempre una peça de Duke Ellington, jo recomanaria dos discos que surten de de la línia d'habituals enregistraments en format de trio. El primer és un enregistraments tardà, del 1986, anomenat "Oscar Peterson - Live!", amb una formació que inclou el gran Joe Pass a la guitarra i una peça en tres parts: The Bach Suite, un homenatge de Peterson al mestre. I l'altra recomanació seria "Ella and Louis Again", el segon disc de col·laboració entre Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, que inlou uns músics de luxe i que ens permet gaudir de Peterson fora del seu habitual paper de músic solista. Pocs discos de jazz vocal tenen un acompanyament de piano d'aquest nivell.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Tot sobre la reunió de Zeppelin

Aquest cop no han decebut ningú. El repertori ha estat també a l'alçada: han obert amb “Good Times, Bad Times”, han tocat coses com “In My Time of Dying” i per primer cop han interpretat en directe una fosca cançó de Presence, “For Your Life”. I Robert Plant ha accedit a cantar (probablement per darrer cop a la vida) “Stairway To Heaven”. La revista Rolling Stone publica una bona galeria de fotos de l'esdeveniment i també una crítica molt completa de tots els detalls de la nit. Bé, us he estalviat feina remenant Youtube i de moment això és el millor que es pot trobar: Good Times, Bad Times, Stairway to Heaven, Kashmir, una entrevista amb Jimmy Page, una amb Robert Plant, i un reportatge de la BBC sobre el concert. El DVD oficial, amb tota la qualitat de imatge i so? L'any vinent.

dijous, 29 de novembre del 2007

King Crimson despertarà el 2008



M'havia passat desapercebut. Aquest estiu, Robert Fripp va enviar un mail a la resta de membres de King Crimson (que encara deuen ser Belew, Levin i Mastelotto), amb l'assumpte: Awakening The Beast of Crim. Ha rebut respostes afirmatives per començar a assajar el 2008 però no ha fet pública la data concreta. Per celebrar-ho, procedeixo a sentir The Power to Believe, un dels millors discos de rock progressiu (n'hauríem de dir metal progressiu d'aquest disc?). Recordem que la bèstia resta inactiva des del 2003.

dissabte, 24 de novembre del 2007

La deriva japonesa




Morning Musume
: una barreja entre les Spice Girls i el power metal més comercial, tot plegat amb un toc oriental.

divendres, 16 de novembre del 2007

Helloween: la injustícia



Estava sentint Gambling with the Devil, el darrer disc de Helloween, i he pensat que és injust que aquesta banda passi a la història com aquell grup dels 80 que va enregistrar els Keeper I i II, els de l'I Want Out. No s'ho mereixen. Des que la formació "clàssica" del grup va desaparèixer i la banda va fitxar aquest prodigi de cantant que és Andi Deris, Helloween ens han deixat una discografia molt més sòlida que la dels Helloween clàssics. La seva sàvia combinació de power metal happy (un estil que personalment no m'agrada), amb espurnes progressives i constants sorpreses estilístiques, el seu afany de provar coses diferents a cada disc (cosa que no tothom té el valor de fer), són mèrits que cal remarcar. De la seva discografia em quedaria amb els l'agosarats Better Than Raw i Rabbit Don't Come Easy (horrible titol), i el doble directe enregistrat a Girona: High Live.

Per cert, aquest clip del seu darrer single és horrible.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Així es toca el baix

Per casualitat hem fet aquesta troballa: la baixista i cantant Lydia Kaboesj (web en holendès). Té pàgina a MySpace i diversos videos penjats a YouTube, entre els quals jo recomanaria aquest:

dilluns, 5 de novembre del 2007

Amy Winehouse: el primer era el bo

Sóc l'únic que creu que els primers deu segons del primer disc d'Amy Winehouse, Frank, valen per tot el seu segon disc, Back to Black? Al contrari del que ha passat amb Christina Aguilera, que va guanyar molt en treure el seu disc retro Back to Basics, Amy va estar molt més inspirada amb la seva fusió de hip-hop i jazz al seu primer disc que no pas amb l'estètica soul 50s i 60s del seu successor. Us deixo amb una aparició al programa de Jools Holland, quan els problemes de drogues encara no afectaven les actuacions de la cantant:

dimecres, 1 de febrer del 2006

Diverses coses


Aquests dies hi ha problemes amb el servidor on està allotjada la pàgina principal de Perfect Pair. Estic esbrinant què passa. Musicalment, després d'enregistrar Into the Groove, ahir vaig fer Like a Virgin. Qui m'ho havia de dir!

El meu cosí m'ha passat enregistraments de prova d'en Jordi Barnils. S'està considerant la possibilitat de ressucitar Alliance però no hi ha res decidit.

dissabte, 17 de desembre del 2005

Progressem: Perfect Pair 10.12.2005

Perfect Pair - Barcelona 2005 Perfect Pair - Barcelona 2005

El 10 de desembre vam fer el tercer assaig d'aquesta etapa de reunió. Cal dir que el trio ja sona força bé i l'ambient és molt relaxat. L'assaig ha estat enregistrat i algun fragment ha estat filmat. Enguany no n'hi haurà més. Esperem un inici de 2006 amb més activitat!

dijous, 8 de desembre del 2005

25 anys


Tots els mitjans de comunicació n'han parlat, com no podia ser d'altra manera. D'entre tot allò que envolta el 25è aniversari de la mort de Lennon, només vull destacar l'edició d'una versió remesclada i remasteritzada del disc Walls and Bridges, que certament recomanem.

dimarts, 29 de novembre del 2005

Desembre de feina


Aquest desembre podré estar tres setmanes a Barcelona. Serà una ocasió obligada per aprofitar al màxim i fer tants assaigs com sigui possible. Malauradament el fet que el Joan visqui a Lleida (i que també té els seus compromissos) no facilita que ens poguem trobar tots tres a Barcelona i assajar. Farem el que podrem.

dimecres, 2 de novembre del 2005

Primer assaig de reunió

Dissabte 29 d'octubre del 2005 vam fer el primer assaig de reunió i ja en tenim les fotografies corresponents. Els nervis i els cinc anys d'inactivitat es van notar però diumenge 30 vam fer un segon assaig i la cosa ja va ser molt diferent i vam fer una sessió molt productiva. N'hi haurà més, si tot va bé, al desembre.

Perfect Pair - Barcelona 2005

Perfect Pair - Barcelona 2005

Perfect Pair - Barcelona 2005

Perfect Pair 29 oct. 2005 - PIC06619

Perfect Pair - Barcelona 2005

Perfect Pair - Barcelona 2005

dijous, 27 d’octubre del 2005

La reunió tira endavant


Malauradament només podrem fer un assaig aquest més de novembre. Definitivament, M. Blanc no hi prendrà part, tot i que ens agradaria que a darrera hora es preparés un tema i el poguessim tenir sobre l'escenari. Ahir l'Edu i jo vam arribar a fer un repertori provisional. Hi ha més cançons de les que podem tocar però en funció de com surtin al local en triarem unes o unes altres. Dissabte 29 és el primer assaig. El darrer fou fa cinc anys.

dilluns, 17 d’octubre del 2005

L'encert de McCartney


És el que té la vida. Els Rolling Stones, els rebels, els transgressors, els nens dolents, han facturat un disc sens dubte més que acceptable, amb fortes arrels de blues (cosa que s'agraeix) però amb cap ambició compositiva i sense cap clàssic. I Paul McCartney, el comercial, l'aburgesat (?), el de les baladetes, ha fet un disc molt més agosarat, creatiu, treballadíssim a l'estudi, amb brillants composicions i brillans arranjaments, molt més complet i variat a nivell estilístic (una cosa que trobem a faltar en els Stones dels darrers discos en estudi), fent cançons de rock directe, de rock progressiu, pop amb arranjaments de vent, de corda, o només amb una guitarra acústica, cançons que no estarien fora de lloc a "Abbey Road" o a l'album blanc (i això sense plagiar els Beatles). Sona nou però segueix la tradició i és 100% McCartney. És el millor que ha fet aquest home des de Flowers in the Dirt. Fins i tot millor.

divendres, 14 d’octubre del 2005

Reunió


Aquests dies s'ha anat gestant el projecte de fer un concert de reunió (per una nit) de Perfect Pair el proper desembre. M. Blanc ha declinat amablement l'oferiment però el Joan ha acceptat prendre-hi part, de manera que actuarem (si això arriba a materialitzar-se) en format de trio, cosa que ja vam fer a alguns assajos entre el 1999 i el 2000. La idea és, per augmentar el poder de convocatòria, convidar altres músics a participar durant algunes caçons. De moment sembla que la Sandra i el Jordi Barnils d'Alliance hi col·laboraran. Només podrem fer un parell d'assajos al novembre i un parell més els dies previs al concert. Ja veurem com evoluciona tot plegat.

dissabte, 24 de setembre del 2005

Bonzo: 25 anys


Aquest 25 de setembre és el 25è aniversari de la mort de John Henry (Bonzo) Bonham. Més enllà de la seva tècnica o el seu virtuosisme, Bonham va ser un músic que pel seu concepte del paper que havia de tenir la bateria dins un grup de rock, per la seva potència, so i creativitat, va esdevenir un element de referència obligada i un dels bateries més influents de la història del rock, des del rock dur fins el hip hop. Aquesta és una selecció d'enllaços que mereixen una visita:

L'entrada de John Bonham a la Wikipèdia
La pàgina de la coneguda web Electric Magic
La John Bonham Tribute Page
La pàgina d'Alex Reisner
Aquesta pàgina de Ginger Baker
El model Bonham de la casa Ludwig

divendres, 23 de setembre del 2005

Literatura i black metal


L'any 1982 va veure la llum el disc "Black Metal" de la banda britànica Venom. Aquell disc és un referent per a nombroses bandes de metal i va donar nom a un estil que ha evolucionat fins a l'actualitat. Una de les cançons més destacades d'aquell disc (que va ser reeditat recentment amb material afegit) és "Countess Bathory", basada en la figura històrica d'Érzsebet Bàthory, la comtessa sanguinària.

Al suplement de cultura de l'Avui del 22/09/05, podem llegir un article de Daniel Boada (versió html i versió pdf) sobre aquesta dona amb motiu de la publicació del llibre "Ella, Drácula" (Planeta 2005) de Javier García Sánchez. Es tracta d'una biografia novel·lada sobre l'aristòcrata hongaresa que va néixer el 1560 i que va segrestar i torturar impunement durant més de vuit anys més de 600 noies. I ho va fer sense cap motiu aparent, sense treure'n cap profit directe, sense odiar, sense buscar venjança i fins i tot sense treure'n ni tan sols plaer. Va ser una fanàtica de la bruixeria, i el seu afany per aconseguir la immortalitat la va portar a endinsar-se per un camí de bogeria cada cop més fosc. Una lectura obligada per als amants del black metal.

dimecres, 21 de setembre del 2005

Nou i vell material de Dio


El proper 3 d'octubre sortirà la reedició de "Holy Diver", el clàssic de Ronnie James Dio, que ha estat remasteritzat i té l'afegit d'una entrevista amb el mestre.

Això coincidirà amb l'edició del DVD "We Rock", que inclou dues actuacions filmades durant la gira de "Holy Diver" de 1983-84. La formació que va fer aquells concerts era:
Ronnie James Dio - veu
Vinny Appice - bateria
Jimmy Bain - baix
Vivian Campbell - guitarra

dimarts, 20 de setembre del 2005

El futur de Pink Floyd


"M'ho vaig passar realment bé al concert Live 8. Espero que ho fem un altre cop. Va ser més que bo. Si sorgís una altra oportunitat, fins i tot puc imaginar-nos fent Dark Side Of The Moon un altre cop, ja saps, si fos per a alguna ocasió especial. Estaria bé sentir-ho un altre cop. El Live 8 va estar molt bé".
És Roger Waters a una entrevista del número d'octubre de la revista Word Magazine.

No cal perdre l'esperança doncs.

dilluns, 12 de setembre del 2005

Dia trist per al metall català


Alliance diuen adéu. El grup no seguirà endavant. No em correspon a mi analitzar els motius o les causes però vull expressar la tristor que produeix aquesta notícia, i és el meu deure moral posar de manifest que amb l'adéu d'Alliance perdem una de les millors bandes que han sorgit al Principat, una banda que tenia bones composicions, repertori atractiu i bona tècnica, i que omplia un buit dins el panorama del rock a casa nostra. Malauradament, no hauran tingut prou temps com per donar-se a conèixer. Als que hem seguit la seva trajectòria sempre ens quedaran els records i aquells que no ho han fet sempre tindran les seves gravacions.

Trista notícia, sens dubte.

dimarts, 6 de setembre del 2005

Nou disc de Ringo i dels Stones


Acaben de sortir al mercat aquests dos discos: "A Bigger Bang", el nou dels Rolling Stones i "Choose Love", el nou d'un dels dos beatles vius, Ringo Starr. Sobre el paper, els Stones mantenen la seva rauxa i inclouen lletres contestatàries com ara "Sweet Neocon", mentre que (sempre sobre el paper) l'exBeatle fa un disc amable i convencional. Les aparences enganyen. I de fet, després d'haver-los sentit diverses vegades, què voleu que us digui, crec que el bo d'en Ringo, fent aquell rock simpàtic i sense pretensió es menja amb patates uns Stones que han facturat un disc que no és millor ni pitjor que "Voodoo Lounge" (1994) o "Bridges To Babylon" (1997) i no passarà a la història. S'han limitat a fer un disc correcte. Quan la principal emoció que desprèn l'audició d'un nou disc dels Stones és precisament pensar que s'està sentint un nou disc dels Rolling Stones, malament. Certament, és un regal dels Déus tenir un Mick Jagger en aquest estat de gràcia i un grup que sona com ho ha fet tota la vida. I s'agraeix molt el retorn a les arrels de blues. Ara bé, les idees, la creativitat, el talent compositiu (qui ho diria, oi?), la feina d'arranjaments, tot això ens ho proporciona el vell Ringo. Només a la primera cançó del seu anterior disc, "Ringorama" (2003), hi ha més talent creatiu i més risc que als tres darrers discos dels Stones. Cal dir-ho. I que Déu ens els conservi a tots per molts anys.

dijous, 1 de setembre del 2005

El directe dels Maiden


Acaba de sortir Death on The Road, el nou directe d'Iron Maiden, enregistrat durant la gira de Dance of Death a Dortmund (Alemanya). S'editarà en format DVD i CD àudio. El DVD inclourà un documental de 70 minuts sobre el procés de composició i enregistrament de Dance of Death i els preparatius de la gira (és la primera vegada que Maiden permeten tenir càmeres presents durant les sessions d'enregistrament). El DVD també inclou tots els clips promocionals de Dance of Death, filmacions en directe a Sud Àfrica i entrevistes. Una delícia, vaja. Tenir un grup com Iron Maiden en aquest estat de forma l'any 2005 és certament un regal. Que duri.

dilluns, 29 d’agost del 2005

Què passarà amb Helloween?


Després d'un disc fosc com "The Dark Ride" (2000) i de la posterior sortida de Roland Grapow i del gran Uli Kusch, semblava que Helloween iniciaven una preocupant davallada. La publicació de "Rabbit Don't Come Easy" (2003) ho va desmentir: un disc que mantenia una indubtable essència Helloween però que sorprenia per les seves dosis d'experimentació i mostrava una versatilitat estilística poc habitual en grups de metal massa acostumats a agafar cançons de taverna germànica i passar-les per la batedora (un recurs fàcil, no ens enganyem). Però no va ser així. A "Rabbit Don't Come Easy" teníem una col·lecció de cançons de luxe i un dels cantants més polifacètics i amb més personalitat del metal actual.

La publicació del nou disc de Helloween està prevista per a l'octubre del 2005 i el seu títol serà "Keeper Of The Seven Keys - The Legacy". Fer referència a aquests dos emblemàtics discos de la seva carrera amb un títol com aquest és certament pretenciós i arriscat. Hi haurà qui acusarà la banda de fer una maniobra publicitària per mirar de fer reviure els gloriosos dies de finals dels 80. Esperem que no sigui així.

dimecres, 24 d’agost del 2005

Xarxes P2P i mp3


PuntBarra es fa ressò de la publicació d'un article a l'Avui sobre les xarxes P2P i la descàrrega de música. I l'article no serveix per confondre deliberadament els lectors amb l'habitual joc de terminologia criminalitzadora, i això és bo. Per cert, ja sé que és demanar massa, però sempre trobo a faltar referències al format ogg, en contrast amb l'omnipresència de l'mp3. Convindria difondre'l.

divendres, 19 d’agost del 2005

Ian Gillan fa 40 i 60 anys!


Ian Gillan, una de les millors veus que ha donat el rock, avui fa 60 anys. I enguany també celebra els 40 anys de carrera musical. Efectivament: com passa el temps! I ho celebra amb l'edició d'un CD i documental DVD anomenat Gillan's Inn, que és una gravacó de cançons de tota la seva carrera (i això no només inclou Deep Purple sinó també el seu pas per Episode Six, l'etapa en solitari, i Black Sabbath), i ho fa amb una sèrie de músics convidats entre els que podríem destacar Joe Satriani, Jeff Healey, Janick Gers, Toni Iommi o Uli Jon Roth, a més d'un misterós Fanny Craddock (pseudònim sota el qual encara no se sap quin conegut músic s'hi amaga). Serà l'home de negre? L'ocasió s'ho mereixeria però és improbable. De moment, Deep Purple segueixen enllestint els darrers detalls de "Rapture", el seu proper disc, i fent gires amb més concerts i al llarg de més països que la majoria de grups joves.

dijous, 18 d’agost del 2005

Phil Lynott : l'homenatge definitiu


El 19 d'agost tindrà lloc a la cantonada de Grafton Street i Harry Street (Dublin) la solemne inauguració del monument a Phil Lynott en forma d'una estàtua de bronze. L'endemà, 20 d'agost, dia en què Lynott hauria fet 57 anys, tindrà lloc un concert commemoratiu que inclourà la participació d'antics membres de Thin Lizzy com Gary Moore, Brian Downey, Eric Bell, Scott Gorham i Brian Robertson. Un dia històric per a la cultura irlandesa i un just reconeixement per a aquesta figura cabdal de la història del rock.

dimarts, 16 d’agost del 2005

La fina línia d'Octavarium


Aquests dies estic sentint el darrer disc de Dream Theater, 'Octavarium'. Cal dir que, com tot disc d'aquesta banda, sempre ofereix un alt nivell compositiu i una interpretació tècnicament destacable. Hi ha dues coses, però, que sorprenen. La primera és que no hi ha sorpreses. Jo sóc dels que creu que Dream Theater haurien d'arriscar una mica més, en la línia d'alguns moments de Six Degrees Of Inner Turbulence, encara que el resultat no ens acabi d'agradar. A Octavarium hi ha una gran qualitiat general però no trobem res que no coneguessim abans. Què s'ha accentuat? Els homenatges a algunes de les bandes dels anys 70 més influents per al grup. La qüestió, però, és on posem la línia que separa l'homenatge del plagi. A Octavarium hi ha moments que la banda sona descaradament a U2 i fa una progressió d'acords i una línia vocal (I walk beside you) que no fan per a una banda que hauria de ser capdavantera del rock progressiu. A Train of Thought ja recordaven a Metallica en alguns fragments. Cap problema. Però dels molt evidents homenatges a Pink Floyd i a Yes (i no és el primer cop), que trobem a Octavarium, què voleu que us digui? No comença a passar de la ratlla? Bé, com a mínim tornem a sentir el teclat de Jordan Rudess. Ja és alguna cosa.

dijous, 11 d’agost del 2005

La renaixença


Han hagut de passar cinc anys des del darrer assaig formal i quatre des del darrer enregistrament (l'Edu i jo), i ens hem hagut de dispersar (Lleida-Barcelona-Eivissa) perquè ara, com qui no vol la cosa, hagi sorgit la idea de fer una gravació conjunta, pista per pista amb el Cubase, que viatjarà via ADSL, de casa a casa fins a la mescla final. De moment provarem amb una versió del Tom Sawyer i, si surt bé, mirarem de fer algun tema propi.

I això coincideix amb el fet que he enregistrat dues cançons noves i les enviaré a Lleida per tal que el Joan i la Sandra facin una línia vocal hi posin lletra. Posteriorment, la Sandra enregistrarà la pista de veu.

Tot plegat en uns moments en què Alliance travessen una etapa de dubtes i incerteses, molt trist si tenim en compte que parlem d'una de les millors bandes de metal del país.

dilluns, 1 d’agost del 2005

Ho ha tornat a fer


Ho ha tornat a fer. Robert Plant ha tornat a soprendre tothom amb aquest nou disc, Mighty Rearranger. Ha aconseguit una excel·lent fusió de sonoritat vella (la que hom troba als discos dels vells bluesmen i la sonoritat de qualsevol disc d'un grup actual. Blues i rock poderós amb les conegudes influències àrabs i orientals. Res de nostàlgia. Res d'explotar la fórmula Zeppelin. Investigació musical amb una base documental i una experiència monumentals. Que n'aprenguin, els Claptons. Ara només esperem algun dia poder gaudir d'un altre disc conjunt de Jimmy Page i Robert Plant.


I encara enguany podem tenir un altre agradable regal si el gran Eric Burdon publica el seu esperat nou disc, probablement de blues. El que ara per ara és segur és la publicació d'un disc en directe, "Eric Burdon and The Animals - Athens Traffic Live", enregistrat a Grècia al desembre del 2004, durant la gira del gran disc de tornada de Burdon als estudis, "My Secret Life".

dimarts, 26 de juliol del 2005

Nova fita del Pat Metheny Group


Estic sentint The Way UP, el darrer disc del Pat Metheny Group. Es tracta d'una única composició del veterà guitarrista i el seu etern company de grup, el teclista Lyle Mays (el pianista més elegant que ha donat el jazz des de...), que té una durada de 68 minuts i abasta tot el ventall d'estils que han caracteritzat aquest grup fins a l'actualitat. Un excel·lent treball, que ens recorda l'ambició i la creativitat d'anteriors fites com fou Imaginary Day. Em sap greu haver-me perdut el seu recent concert a Barcelona.

dilluns, 25 de juliol del 2005

Bon disc dels Foo Fighters


Foo Fighters han fet un gran disc. In Your Honor no és Physical Graffiti però en poden estar orgullosos. I, per cert, hi participa John Paul Jones. És un disc agressiu i accessible, comercial però inspirat i molt ben facturat, que es presenta en forma de doble CD: un primer disc elèctric i un segon disc acústic. Costa decidir quin dels dos és millor, cosa que diu molt en favor seu. I ho diu un que no era precisament fan de Nirvana.

divendres, 15 de juliol del 2005

La mítica mapex

PIC02654

Juliol 2005. Abans del concert d'Alliance a Razzmatazz, vaig anar uns dies a Lleida a veure el Joan i la Sandra. Aquesta és la renovada i mítica Mapex, que sona millor que mai.

Virtual Pair

Perfect Pair 02.06.05 virtual_JUL2005

Amb motiu del concert d'Alliance a Razzmatazz (Barcelona) el 2 de juliol del 2005, per a la final del concurs Emergenza, ens vam trobar els membres de Perfect Pair. El descontrol i el fet que alguns van haver de marxar aviat va fer impossible una foto de tots quatre, però de tota manera aquesta és la foto virtual de Perfect Pair feta a partir de dues fotos preses aquella memorable nit.

dimarts, 14 de juny del 2005

La reunió de Pink Floyd


Fa setmanes que circulava el rumor però ahir la BBC ho va confirmar. La formació clàssica de Pink Floyd es reunirà per un dia amb motiu del concert benèfic Live 8, que tindrà lloc el 2 de juliol a Hyde Park, organitzat per Bob Geldof (qui també organitzà el Live Aid del 1985), i que ha estat el responsable de la reunió. Brain Damage assegura que David Gilmour no ha pres la decisió definitiva fins divendres 10 de juny. El guitarrista ha assegurat que en un context d'esdeveniment benèfic com aquest, les diferències que ell i Waters hagin pogut tenir en el passat esdevenen molt petites. Tot i que no ha estat confirmat, és pràcticament segura l'aparició d'un DVD de l'esdeveniment.

dimarts, 7 de juny del 2005

Algunes novetats i bones notícies

No exactament per a Perfect Pair. Fa algunes setmanes que, per una o altra cosa, no puc enllestir les dues o tres cançons que tinc entre mans. I també he de solucionar els problemes de so de les pistes de bateria fetes amb el Cubase.


Novetats. És agradable poder sentir el nou disc de Bruce Dickinson, "Tyranny of Souls", amb excel·lents guitarres i producció de Roy Z. Potser un xic massa convencional si el comparem amb el magistral "Balls to Picasso".


I tot just acabo d'adquirir per 10€ l'"Iron Fist" de Motörhead, versió remasteritzada amb bonus tracks, llibret amb fotos i lletres. Per 10€. Un luxe. Per commemorar el 30è anniversari de Motörhead, s'editarà una edició especial del seu disc "Bomber" en format de doble CD (el segon CD dedicat a material extra). També dins les celebracions d'aquest 30è anniversari, el 4 de juliol sortirà "Stage Fright", un DVD enregistrat a Dusseldorf el 7 de desembre del 2004 (gira d'"Inferno"), filmat amb 23 càmeres, que inclourà documentals, entrevistes (tot subtitulat), en total unes quatre hores de material.

I Alliance tenen nou material enregistrat i estan treballant sobre noves composicions.