Una de Hiromi: prog rock jazz fusion

Vaig descobrir la Hiromi Uehara quan va treure el seu sensacional disc de debut, Another Mind (2003). Recordo que li vaig posar aquest disc a Joachim Kühn i no li va agradar! Va comentar alguna cosa com que era massa esbojarrada (i això ho deia ell!).

Havia deixat la Hiromi de banda fins que vaig saber que havia fet "Duets", meravellós doble disc en directe amb Chick Corea. Però sent un freak del prog, sempre tindré debilitat pels discos de fusió com aquest de la Hiromi. Mireu aquest video i digueu-me si aquesta noia no és fan del Tarkus i de King Crimson.

Una de Duke Ellington

La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:


The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.



Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).


Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.


Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.

Novetat mundial de Perfect Pair: Conventional Role

Bé, novetat relativa. Vaig compondre aquesta cançó a finals del 1994 i naturalment tenim algun enregistrament arcaic fet amb el quatre pistes però ara hem decidit posa-la al dia. És un tema simple i primitiu de rock dur, i de fet mai m'ha agradat gaire. No la solíem tocar al local. Però l'altre dia em va donar per aquí i li vaig passar unes pistes de bateria i baix al meu cosí. Com que estem nostàlgics, es va avenir a posar-hi guitarres rítmiques i un solo que m'agrada molt (tot plegat molt setentero). Finalment li vaig passar la veu i apa. Per cert, per primer cop la mescla és seva. També està al nostre Myspace.

A qui no li ha passat això?

L'època daurada del rock: Prog Rock Britannia

Ahir vaig estar mirant el documental de la BBC Prog Rock Britannia i que està penjat en 9 parts a Youtube. Com tot el que fa la BBC, és de molt bon nivell. Hi haurà qui trobi a faltar entrevistes amb algun personatge o més rellevància per a determinats grups (Pink Floyd), però el contingut és prou representatiu.

El documental es centra en un grapat de bandes (entre elles Yes, EL&P, Genesis, King Crimson i Jethro Tull), i explica l'evolució que el rock va experimentar des del 1967 amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band fins a la grandiloqüència i la desproporció de finals dels 70.

Certament, el salt qualitatiu que va fer el rock en aquesta època no ha estat superat. I en aquests anys es van donar unes circumstàncies que no s'han tornat a repetir: experimentació per part dels artistes, llibertat creativa per part de les discogràfiques, i èxit massiu de públic i de vendes impensable actualment per a una música d'aquestes característiques.

Nico Muhly: música de disc

Aquests dies estic sentint Speaks Volumes (2006) i Mothertongue (2008), els dos discos del compositor nord-americà Nico Muhly. Els discos d'aquest jove graduat a la Juilliard no estan concebuts com a substituts d'una execució orquestral en directe. L'obra és el disc, l'enregistrament (amb la seva execució, producció i mescla), de la mateixa manera que ho és Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Música orquestral, tractament electrònic i mescla. Música per a ser escoltada, no només llegida. Espero no espantar ningú si dic que aquest noi ha sentit els Crimson de Larks' Tongues in Aspic.

Música sense missatge. Només música. Això s'agraeix.

Quan estava a una banda de punk

El vespre del 24 d'abril del 99, la banda de punk barcelonina Electro Leprosilla va irrompre a l'acollidor i familiar Casal Font d'en Fargues (Barcelona), i va vomitar el seu art davant d'una gent que no en tenia cap culpa. Sembla que els va agradar, però. D'aquest "Stop" només en podeu sentir la meitat perquè la cinta comença tard, al mig del solo del meu cosí. Per sort, tenim el final.

No hi havia gaires bandes que toquessin punk i blues al mateix concert :-D

Tots tenim un passat.

El Heavy metal, religió oficial?

No és conya. La revista Metal Hammer ha iniciat una campanya per al reconeixement del Heavy Metal com a religió al Regne Unit.

El futur d'Aerosmith

Aquests dies s'està especulant sobre el futur d'Aerosmith. Sembla ser que Joe Perry està mirant cantants per a substituir el gran Steven Tyler. El darrer en rebre una proposta ha estat Paul Rodgers. Substituir Tyler és missió impossible. Qualsevol que hagi vist el documental The Making Of Pump o aquest curt video sobre el Making of Seddona Sunrise and Devil´s Got a New Disguise ho sap perfectament.

Pump, el cim d'Aerosmith

Després d'haver-se arrossegat pel fang de les drogues i l'alcohol durant els anys setanta i bona part dels vuitanta, Aerosmith van resorgir l'any 1987 amb el disc Permanent Vacation. Tot i que aquest és un bon disc de hard rock i inclou alguna extraordinària cançó com ara Dude (Looks Like a Lady), no va ser fins l'any 1989 que van arribar al seu cim creatiu amb Pump.

Des de la portada, passant pel so (producció sensacional de Bruce Fairbairn), tot els va sortir rodó. Pump és, veritablement, una col·lecció de singles de hard rock. Cançons que s'enganxen, comercials però plenes d'idees, estudiades al detall però amb un resultat fresc. I pel que fa a What It Takes, molts grups matarien per una balada d'aquest nivell. I Pump és dels pocs discos en què podem sentir un baix amb el mateix protagonisme que les guitarres (i una gran interpretació de Tom Hamilton, per cert).

M'estimo aquest disc d'una manera especial perquè va ser un dels primers CD que vaig tenir. Als crèdits s'especifica que "This album was recorded and mixed on AGFA PEM 468 Recording Tape" :-D

El procés d'enregistrament de Pump va ser objecte del documental The Making Of Pump, molr recomanable.

Els singles del disc per als quals es van filmar clips promocionals van ser Love in an Elevator, The Other Side, Janie's Got a Gun i What It Takes.

No era fàcil superar un disc com aquest i amb Get a Grip (1993) gairebé ho van fer, que no està gens malament. Nine Lives (1997) va ser el darrer gran disc d'Aerosmith però en cap moment han arribat a igualar la inspiració que van assolir amb Pump.

Ara mateix, el futur d'Aerosmith és incert. Esperem que la cosa no cabi malament.

Come Taste the Band, el funk de Deep Purple

Desafortunada portada per a un dels millors discos dels anys 70, i això és dir molt. El problema d'aquest disc és que duu el nom de Deep Purple i sempre ha hagut de viure a l'ombra dels discos de l'anomenada "etapa clàssica" del grup amb Ritchie Blackmore a la guitarra (Machine Head, Made In Japan, Burn). Si Come Taste the Band hagués estat, posem per cas, el primer disc de Whitesnake, actualment seria reverenciat al costat de discos com Ready an' Willing. Però és aquell darrer disc de Deep Purple.

Quan el rock dur, el funk i el soul es troben surt Come Taste the Band. Tothom sap que a Ritchie Blackmore no li va agradar la línia soul-funk que el grup va començar a seguir amb el disc Stormbringer (1974). Cançons com Hold On van ser massa per a un amant del drama com ell. És per això que l'any 75 va formar Rainbow i va obligar Deep Purple a cercar substitut. L'escollit fou Tommy Bolin, versàtil guitarrista amb arrels blues-funk però que havia participat a discos de jazz fusion de gent com Alphonse Mouzon o Billy Cobham.

Per a veure si funcionava la combinació amb Tommy Bolin, Deep Purple es van traslladar a California, on van fer els assajos previs a l'enregistrament del disc. Allà van fer nombroses jams i van parir la meitat del que acabaria sent Come Taste the Band. Aquests assajos van ser prou bons i amb el temps s'han publicat de manera oficial en forma del doble CD Days May Come and Days May Go:



Havent vist que la cosa funcionava, el grup es va tancar als Musicland Studios de Munic i en un mes van fer Come Taste the Band. Va ser el cim creatiu d'un dels millors bateries que ha donat el rock, Ian Paice, però el més important és que Tommy Bolin va donar el millor d'ell mateix. Conscient de l'oportunitat que suposava ser a un grup que en aquella època omplia estadis, va demostrar tota la seva versatilitat i bon gust.

Va ser el darrer disc que Martin Birch va fer per a Deep Purple i cal dir que té un so especial, molt de directe. Glenn Hughes ha dit a la seva web que està treballant amb Kevin Shirley en les remescles del disc de cara a una nova edició. Em fa una mica de por. Espero que també respectin la versió original i es limitin a remasteritzar-la (com a curiositat, aquest és el vinil original amb les seves fotos interiors).

Els problemes de Tommy Bolin i Glenn Hughes amb les drogues van fer que la gira de Come Taste the Band tingués nits memorables i nits mediocres. Per sort, hi ha bons directes d'aquella gira del 76, on Deep Purple mostrava el seu vessant més funk en forma de llargues jams: This Time Around: Live in Tokyo i King Biscuit Flower Hour Presents: Deep Purple in Concert.

De la gira amb Deep Purple hi ha molt poques filmacions i dolentes però podeu veure alguns bons vídeos de Bolin dos anys abans, l'any 1974 quan formava part de The James Gang.

Tommy Bolin moriria el mateix any 1976 víctima d'un còctel d'alcohol i drogues. Tenia 25 anys.



♬ Gettin' Tighter (Come Taste the Band)
♬ Love Child (Last Concert in Japan)

Felix Prohaska i els Concerts de Brandenburg

Per a parlar d'aquest disc, com deia en Mikimoto, cal posar-se dret. Com si parléssim del Made In Japan o del Kind Of Blue.

Això és un enregistrament mític dels sis Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. Es va fer al març del 1956 per part d'un dream team format per l'Orquestra de Cambra de l'Òpera de Viena dirigida per Felix Prohaska i amb uns músics de luxe com ara Anton Heiller o Nikolaus Harnoncourt.

Dels Concerts de Brandenburg no cal parlar-ne. He trobat una excel·lent web en català dedicada a Bach, on hi ha un molt bon text sobre aquesta obra cabdal de la música universal.

No sé per què les interpretacions de l'obra de Bach en general (i això passa sempre amb els Concerts de Brandenburg), es fan a la romànica, amb abús del rubato i jo això només li ho perdono a Glenn Gould. L'única versió dels Concerts de Brandenburg que no es permet aquestes llicències i que manté un tempo ferm com una roca és aquesta de Prohaska.


Aquest és un enregistrament original de la Vanguard però jo el vaig conèixer gràcies a mon pare que tenia una meravellosa edició de la difunta Belter que podeu veure a la foto i que té una extensa explicació sobre l'obra, l'enregistrament, els músics que el van fer, la complexitat de l'execució de determinats passatges, etc. El CD que podem adquirir actualment només té una breu explicació que no fa justícia ni de lluny a l'obra i tampoc als seus intèrprets.

He trobat una crítica del disc feta per John Greene però coincideixo plenament amb la de Paul Shoemaker que diu que "The venerable Prohaska recording will still be cherished by some as the finest version ever done".

He vist que la mateixa colla també va enregistrar aquestes suites de Bach. Caldrà sentir-les.

Un crack d'esquelet

Un esquelet amb talent.
[Gràcies Lina]

Assaig de Harvest

Ahir vaig poder assistir a un assaig de Harvest. Tot un luxe. Van repassar diversos temes del seu disc de debut, Underground Community. M'hagués agradat poder quedar-me a la part final de l'assaig i sentir el grup treballant sobre material nou, però vaig haver de marxar.

El centre d'operacions de Harvest està il·luminat amb petits llums indirectes que deixen gran part del local en penombra. Entre ahir a la nit i aquest matí he processat les fotos. No he volgut forçar-les molt i he mirat de mantenir així l'ambient del local. Podeu veur-les aquí.

Reunió de Soundgarden

A hores d'ara ja ha fet la volta al món el breu anunci que Chris Cornell va fer al seu Twitter tot just començat el primer dia del 2010.

Paul Anka va fer una versió swing de Black Hole Sun l'any 2005. Steve Lawrence i Eydie Gormé en van fer una de més deliciosa encara l'any 1997. La més interessant, sense dubte, la del Brad Mehldau Trio (està dividida en tres parts, la segona extraordinària). Però no us perdeu aquest Black Hole Sun en versió 8bit :-D

A Cornell no se li perdonarà mai haver perdut el temps durant tots aquests anys amb una mediocre carrera en solitari però aquesta reunió és una gran notícia.

Ha tancat can Quimet

Bar amb molta història i moltes guitarres. Aquest article d'El País el descriu perfectament. Jo hi havia anat moltes tardes entre el 1989 i el 92. En recordo una d'històrica: hi vaig anar amb el Tato, ell duia un llibre amb la partitura (i tablatura, suposo) de... The Wall de Pink Floyd! El va posar sobre la taula, va agafar una de les guitarres que penjaven de la paret i el va tocar de cap a peus amb l'ajuda ocasional d'un servidor i de diversos gots de vi. Èpic.

Aquesta també n'és una bona descripció però no he trobat cap foto de can Quimet a internet més que aquesta.

Killing The Dragon: el gran secret de Dio

Després de dos discos maltractats per la crítica com van ser Angry Machines (1996) i Magica (2000), Dio va fer un excel·lent fitxatge en reclutar per a la seva banda el guitarrista Doug Aldrich. El disc que van treure va ser Killing The Dragon (2002). Personalment crec que està a l'alçada de Holy Diver (1983) o The Last in Line (1984). Deixeu que passin vint anys i en tronem a parlar.

A més de Dio i Aldrich, la formació que va enregistrar Killing The Dragon tenia Jimmy Bain (Rainbow) al baix i Simon Wright (AC/DC) a la bateria. Bain va contribuir a la composició de diversos temes i això es nota.

Del single Push en van fer aquest clip promocional amb la col·laboració dels grans Tenacious D (no us perdeu com s'ho passa de bé Simon Wright a la bateria):



De la gira de Killing The Dragon es va publicar el DVD en directe Evil Or Divine:



Em temo que les biografies seguiran oblidant aquest disc sempre que parlin de Dio, un dels personatges més humils i simpàtics del rock i, sense dubte, una de les seves veus més grans. Esperem poder veure'l aviat recuperat.

El Nadal de Pomplamoose

Per a celebrar el Nadal pensava posar el meu vell i conegut vídeo de Twisted Sister però m'han passat una opció alternativa que m'ha deixat fora de joc [gràcies Sr. J]

Això és Pomplamoose. Visiteu el seu Myspace.

Una de Tito Schipa

Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

El disc de Sinatra i Ellington

♬ Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

Novetat de Perfect Pair: I Want Jesus To Walk With Me

Feia temps que no treballava tant una cançó. N'he fet diverses versions, llargues i curtes, cantant greu i cantant agut, i avui mateix, pim pam, he enregistrat i mesclat aquesta versió final d'aquest gospel tradicional, I Want Jesus To Walk With Me, i que segueix la línia de metal-gospel que ja vaig començar amb Go Down Moses.

Història d'una inundació

L'any 1927 hi va haver una gran inundació al delta del Mississippi, coneguda com a Great Mississippi Flood. Pluges torrencials van fer vessar els rius i els dics de contenció. La tragèdia humana va propiciar una onada migratòria cap al nord (gràcies a la qual podria néixer el blues de Chicago). El fet va passar immediatament a la música popular i l'any 1929 es va editar la cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie "When the Levee Breaks" (Quan el dic es trenca):

♬ When the Levee Breaks (1929)

L'any 1971 va aparèixer "Led Zeppelin IV". Una de les joies del disc era una versió força reelaborada de When the Levee Breaks, paradigma del blues rock pesant. La seva influència dins del rock s'ha deixat notar fins a l'actualitat:

♬ When the Levee Breaks (Led Zeppelin 1971)

L'any 1995, Jimmy Page i Robert Plant (guitarra i veu de Led Zeppelin) van recuperar la cançó i en van fer un sensacional arranjament que apareix al seu DVD No Quarter però jo prefereixo aquesta versió en directe de la mateixa gira:



L'any 1999, John Paul Jones (baix i teclats de Led Zeppelin) va interpretar una brutal versió del tema durant la gira del seu disc Zooma. El seu treball amb el slide és excel·lent:



L'any 2005, Robert Plant va interpretar la cançó al programa de Jools Holland en una versió que inclou un encertat arranjament de veus d'acompanyament per part de tota la banda, que recorda les cançons de treball afroamericanes:



L'any 2008, Robert Plant i Alison Kraus van fer-ne un interessant arranjament per a la gira del seu disc "Raising Sand" (durant la mateixa gira van canviar l'arranjament i feien versions com aquesta) :



Una de les versions més curioses que he trobat, per la subtilesa i l'originalitat, és la que fan A Perfect Circle:



També és voluntariosa la de David Kent (rock and roll amb acústica). En la mateixa línia però elàctrica està la de Les Copeland. Entre Zeppelin i el blues de Chicago tenim la versió de la Big Road Blues Band.

Ja veieu fins on ha arribat la inundació.

Filmació de Them Crooked Vultures a Rockpalast

El conegut programa alemany de televisió Rockpalast ha penjat sencera la recent actuació que hi van fer Them Crooked Vultures. Feia temps que un disc nou no m'enganxava com ho ha fet el d'aquesta gent.

Una d'elegància

Enregistrada a un concert de tribut als compositors Jerry Leiber i Mike Stoller, David Gilmour (guitarrista i veu de Pink Floyd) interpreta la balada Don't, que va ser enregistrada per Elvis Presley a finals del 50.

Sempre he pensat que Gilmour té una de les veus més càlides que he sentit, i guanya qualitat amb els anys, però el que em posa la pell de gallina és quan arriba el solo. Gilmour és un dels solistes més elegants del rock i per a aquesta ocasió toca una vella Fender Telecaster, coetània de la cançó que interpreta (és la mateixa que podeu veure a la contraportada del seu disc About Face), i que sona impressionant (a Youtube no tant, però sí al DVD original). Tot al seu punt i mesura justos.

Com a curiositat, aquí el teniu tocant la mateixa cançó però uns anys més tard i acompanyat dels Rhythm Kings (Albert Lee inclòs).

Extravagància d'Anthrax: The Greater Of Two Evils

♬ Mad House

L'any 2004, després d'haver facturat un disc sensacional com és We've Come for You All (2003), Anthrax van proposar als fans que votessin via Internet el seu set list preferit de vells èxits de la banda amb la intenció de ficar-se a un estudi durant dos dies a assajar i enregistrar en directe aquest insòlit "concert" format a base de cançons votades pels fans i que en algun casos no havien estat mai tocades per aquesta formació.

El resultat és un dels millors discos de la banda. La sobrietat i la personalitat de la veu de John Bush dóna a aquests títols una nova dimensió. Fresc i espontani, és el testimoni d'una banda redescobrint les seves pròpies cançons i constatant com eren de bones. Serveixi també aquest disc per a reivindicar Spreading the Disease (1985), un dels discos injustament oblidats de la carrera d'Anthrax, predecessor del llegendari Among The Living, i que aporta quatre títols a The Greater Of Two Evils

He trobat una excel·lent crítica del disc feta per Vik Bansal i que inclou aquest fragment: "Slayer's Dave Lombardo may have the reputation as the metal drummer with the fastest bass pedalling feet, and Metallica's Lars Ulrich as the one with the biggest mouth, but over the years, Anthrax's Charlie Benante has quietly gone about his business and is now simply the best. Period".

Crimson 80s: Indisciplina

Després d'haver-se dissolt inexplicablement l'any 1974, King Crimson es van reformar l'any 81 totalment renovats. Per a aquesta nova etapa, el seu líder i guitarrista, Robert Fripp, va reclutar el cantant i guitarrista Adrian Belew. Havent passat per la banda de Frank Zappa, David Bowie i Talking Heads, Belew aportava el toc de tècnica a la guitarra (però molt diferent a com tocava Fripp) i alhora una certa dosi de punk. Fripp també va incorporar Tony Levin, un baixista molt tècnic i igualment creatiu, i un dels pioners del stick bass. Fripp només va mantenir un membre dels antics King Crimson: el bateria Bill Bruford. De formació jazzística, als anys 80 va experimentar amb la percussió electrònica i en directe muntava un kit de bateria acústica amb tot d'accessoris electrònics.

Els Crimson dels anys 80 van posar en pràctica un particular sistema de treball. Els instruments havien de ser complementaris els uns dels altres: ni parlar-ne de tenir dues guitarres i el baix tocant tots el mateix. Cada instrument havia d'interpretar una part diferent a la dels altres instruments. Aquest Waiting Man n'és un bon exemple. També van posar en pràctica la polirítmia: les guitarres podien estar tocant en un compas mentre que la veu o la bateria ho feien en un compàs diferent. I Bruford va acceptar el repte de tocar sempre sense xarles. Una de les cançons més famoses d'aquesta formació de King Crimson era Indiscipline. La indisciplina la protagonitzava Bill Bruford, que sobre un patró rítmic estàtic improvisava una part de percussió que incloïa parts en compassos diferents. Belew muntava al seu costat una petita bateria i mantenia el ritme esoicament mentre Bruford feia dolenteries. Tot plegat amanit amb un simpàtic ingredient punk.

Aquesta filmació d'Indiscipline correspon a la darrera gira de la formació i ha estat inclosa al DVD "Neal And Jack And Me" que recull dos concerts sencers dels anys 82 i 84.

Una de Bergonzi

Aquí tenim un fragment d'una masterclass del gran Carlo Bergonzi treballant Celeste Aida. Impressionant a partir del minut 1:20, cantant com a l'antiga. I si el voleu veure als seus dies de glòria, corre per Youtube aquesta Celeste Aida del 1970. Però jo em quedo amb aquest Non ti scordar di me (i tenia 62 anys!).

Novetat: versió acústica de Whitesnake

El meu cosí, que forma part de Whitesnaked, un grup acústic de versions de Whitesnake, m'ha enviat la guitarra de "Wine, Women an' Song", la cançó que tancava l'excel·lent Come an' Get It (1981), perquè hi posi veu.

Whitesnake l'any 81 encara eren la banda britànica de blues-rock que facturava grans cançons i que tenia a les seves files un dels duets de guitarres amb més bon gust que ha donat el rock: Bernie Marsden i Micky Moody, però és que, a més, també tenien un dels millors baixistes del negoci, Neil Murray, i per acabar-ho d'adobar hi havia Ian Paice a la bateria i Jon Lord als teclats. Això sí que era un supergrup. Els discos que van fer entre el 1978 i el 82 són absolutament imprescindibles.

Edició deluxe de l'Among The Living

M'acaba d'arribar la nova edició d'Among The Living (1987), el disc que va consolidar Anthrax com una de les bandes més fresques i innovadores del thrash metal dels 80. Aquesta edició té preses alternatives i inclou el DVD del que aleshores va ser vídeo VHS d'aquella gira: Oidivnikufesin (N.F.V.) (enregistrat al Hammersmith de Londres l'any 1987). Per a molts, Among The Living és el millor disc d'Anthrax. No hi estic d'acord: We've Come for You All (2003) és un disc molt més sòlid però, naturalment, Among The Living va ser una fita, sonava fresc i tenia excel·lents cançons. Era l'època que Anthrax començaven a flirtejar amb el hip hop (samarretes de Public Enemy, el vídeo d'I Am The Man) i eren un grup en clara ascensió. Únics en el seu gènere.

Ella Fitzgerald i Frank Sinatra

El món del jazz vocal està de sort. Acaben d'aparèixer dues capses de luxe per a dues veus de luxe. La primera és Sinatra: New York: enregistraments en directe dels anys 1955, 74, 84 i 90, i un DVD al Carnegie Hall l'any 80. Tot inèdit.

La capsa d'Ella Fitzgerald és "Twelve Nights in Hollywood”, 4 CD en directe a un petit club de jazz de Los Angeles anomenat Crescendo els anys 1961 i 62, tot inèdit. Hi ha un molt bon article del New York Times que n'explica la història.

Si algú me'ls vol regalar aquest Nadal ja ho sap :-D

Una de Heaven and Hell

Heaven and Hell. Aquí tenim quatre llegendes oferint rock clàssic de primera qualitat. I no contents amb viure dels vells èxits, s'han tret de la màniga un excel·lent nou disc com és The Devil You Know. Dio té 67 anys i encara canta com canta. Vinnie Appice està tocant millor que mai. Poder veure això l'any 2009 no té preu.

Per cert, acaben de diagnosticar càncer d'estómac a Ronnie James Dio (podeu llegir el comunicat a la seva web). Esperem que es recuperi aviat.

Revisionant The Commitments

Aquesta nit he tornat a veure The Commitments (1991), aquest gran film d'Alan Parker que va tronar a posar el soul de moda en el moment en què més el necessitàvem: després dels excessos de sintetitzadors i artificiositat dels anys 80.

No veia aquesta pel·lícula des que es va estrenar :-O i he de dir que suporta el pas del temps perfectament. De ben segur que els autors de The Full Monty la van tenir ben present. Els actors toquen i canten: el càsting es va fer principalment en funció de les seves habilitats musicals i això s'agraeix en pantalla perquè afegeix una autenticitat que mai es veu a les pel·lícules musicals.

Rodada als suburbis de Dublin, retrata fidelment la Irlanda que jo vaig conèixer uns anys abans. Imprescindible veure-la en versió original i poder gaudir del gloriós accent irlandès.

Una de Sandy Denny

♫ Late November

Sabia qui era, coneixia la seva veu d'haver-la sentit aquí i allà i, evidentment, de la seva col·laboració a Led Zeppelin IV, però no ha estat fins ara que he decidit explorar la seva discografia i he començat pel seu primer disc en solitari: The North Star Grassman and the Ravens (1971), que va ser remasteritzat i editat amb preses inèdites l'any 2005.

De Sandy Denny tothom diu que és la cantant de folk britànic més important i sempre es lloa la qualitat de la seva inconfusible veu. És cert que aquesta dona tenia una veu personal i molt expressiva però el que més m'ha sobtat (i sempre passa desapercebut) és el fet que Sandy Denny no només cantava cançons tradicionals sinó que era una excel·lent compositora. Gran intèrpret en directe, tocava el piano, la guitarra i cantava en compassos poc usuals i amb aquelles progressions d'acords i canvis de tonalitat.

L'any 1971 va fer una breu actuació en solitari a la BBC: tres cançons que es van incloure l'any 2007 a la capsa de 3 CD + DVD "Live At The BBC".

Un dels darrers enregistraments que va fer Phil Lynott va ser precisament una cançó amb el grup irlandès Clann Èadair com a tribut a Sandy Denny. No és estrany: són dues de les veus més tristes i emotives de la música popular del segle XX.

Help Me amb secció de vent

L'any 2002 vaig enregistrar una versió del blues "Help Me" que combina elements de l'original de Sonny Boy Williamson II i de la versió que Ten Years After en feien en directe. L'arranjament de secció de vent i sobretot els acords de la intro i el final, els vaig fer en el moment d'enregistrar-la. Ep, i té cadenza final!

Una de folk: The Demon Barbers

Qui m'ho havia de dir, estic travessant una etapa folk, britànic concretament. No sóc un entès en el gènere, ni molt menys, però tot just he descobert The Demon Barbers. Cançons com la del vídeo sorprenen pel seu complex compàs. És una música amb aire de solemnitat i d'antiguitat. En aquest aspecte, i només en això, em recorda el blues del Delta. No us perdeu el seu vídeo promocional.

Retorn d'Anthrax

Via DiaWHEE! llegeixo que Charlie Benante ha dit que esperen que John Bush es quedi definitivament a la banda. La història, breument, és aquesta. Anthrax enregistren “We’ve Come For You All” (2003), el que crec que és el millor disc d'estudi de la seva carrera (sí, millor que "Among The Living") i l'any 2004 fan una excel·lent gira de la que editen el DVD "Music For Mass Destruction". Aleshores es materialitza la idea de fer una reunió amb el seu anterior cantant, Joey Belladonna. Fan una gira de costellada nostàlgica amb molt bons concerts (i un DVD, "Alive2: The DVD"). Reviuen les velles disputes i en lloc de tornar a reclutar John Bush, decideixen provar un nou cantant, Dan Nelson de qui a Youtube he vist alguna horrible interpretació de clàssics d'Anthrax a l'estil camioner (ei, no offense). I sorprenentment, en un parell de mesos fan fora Nelson i demanen a John Bush que torni a la nada d'on mai hauria d'haver sortir. Amb Bush estan fent grans concerts com ara aquest de Sonisphere 2009.

Novetat de Perfect Pair: Go Down Moses

Aquesta tarda he enregistrat (tres guitarres, baix, bateria i veu) i mesclat una nova cançó: la versió definitiva (ja n'havia fet una al setembre) de "Go Down Moses", un antic gospel passat pel filtre heavy metal de Perfect Pair.

L'any 2006 vaig enregistrar la darrera cançó de TID. Des d'aleshores he intentat tornar a fer una altra col·lecció de cançons com aquella però enregistrades amb més qualitat (sobretot les bateries) i amb la col·laboració del meu cosí com a mínim. De moment hem fet el Dealer, que ha pagat el preu de ser la primera, però en tenim dues més a la cuina i ara aquest Go Down Moses. Mica en mica.

Una de Megadeth

Aquests dies estic sentint el darrer disc de Megadeth. No és una obra mestra, d'acord, però és un altre gran disc de thrash metal, que no és poc. Megadeth pertanyen a la primera generació de bandes de thrash, a inicis dels 80. El seu líder, Dave Mustaine, a banda de ser coautor de quatre joies del disc de debut de Metallica, és un supervivent (i tot un professional sobre l'escenari). El fet de ser el cap visible de Megadeth, i personatge polèmic per la seva personalitat i les seves declaracions, ha eclipsat les seves excel·lents habilitats com a guitarrista. No només els seus solos estan a l'alçada dels de Marty Friedman o Al Pitrelli, sinó que hi ha pocs músics capaços de cantar i tocar d'aquesta manera les complexes parts de guitarra del repertori de Megadeth.

Sovint es diu que el seu millor disc és Rust In Peace (1990) però jo sempre he preferit Countdown to Extinction (1992). Sentiu aquesta recent versió de la cançó que l'obria: això és un riff de thrash metal. La crítica actual idealitza aquella etapa de la banda però espero que amb els anys s'atorgui el mèrit que li correspon al que jo crec que és el millor disc de Megadeth, The System Has Failed (2004). Per a aquella ocasió, Mustaine va incorporar al grup el brillant guitarrista Chris Poland i els seus solos al llarg de The System Has Failed són creatius fins al punt que recorden Jeff Beck. Però aquella sessió va tenir a la bateria ni més ni menys que a Vinnie Colaiuta (feu una ullada a la seva discografia). El vídeo que he triat pertany a aquest disc (a les imatges apareixen els músics de la formació de Megadeth que va sortir de gira, no els que van gravar el disc).

Sentint el darrer disc de Voivod

Pioners del thash i el speed metal a principis del 80, sempre progressius i a l'avanguarda del metal, Voivod van assolir el seu cim creatiu a discos com Dimension Hatröss i Nothingface. Tenen un estil inconfusible, gràcies en gran part al seu guitarrista Denis D'Amour ("Piggy"). La seva mort l'any 2005 víctima d'un càncer de còlon fou una tràgica notícia: els guitarristes moderns que en sentir-los se'ls reconeix a l'instant, es poden comptar amb els dits de la mà. L'any 2004, Piggy va deixar enregistrades al seu ordinador personal les guitarres del que havia de ser el proper disc de Voivod. Des de l'any 2007 el grup ha estat treballant amb aquest material per tal de construir el disc al voltant d'aquests enregistraments. Aquest disc, Infini, ha estat publicat ara i sense dubte és un dels millors de la seva discografia. Les parts de guitarra, que sonen sorprenentment bé tenint en compte que no eren un enregistrament definitiu, probablement es beneficien del fet d'haver estat executades de manera més informal i sonen fresques i espontànies. Hi ha fragments que en podríem dir Hendrix meets Voivod.

L'art gràfic del grup era sempre obra del seu bateria, Away. En podeu veure una excel·lent mostra en aquesta web. Aquells vinils originals (i les seves fundes) de discos com Dimension Hatröss, no tenen preu.

Pareu atenció a l'estètica del vídeo de Tribal Convictions: és l'any 1988 i podria haver estat filmat perfectament després de l'estrena de The Matrix l'any 1999.

Harvest: "Underground Community"

No és primer cop que parlo de Harvest. Aquest excel·lent grup de rock progressiu melòdic està masteritzant el que serà el seu primer disc, que ja té nom i portada. A Youtube i a la web de Harvest a Myspace podeu sentir un avanç del disc que es posarà a la venda l'1 de desembre.

Tot sentint Eric Burdon & War

♫ Tobacco Road ♫

M'acaba d'arribar el disc Eric Burdon Declares "War". El disc és força bo i sense dubte és de les millors coses que ha fet Burdon. Amb guitarra, orgue i secció de vent, té un rock amb forta influència de blues, soul i funk, una mena de fusió pròpia dels setanta i que m'ha recordat discos com el Teaser (1975) de Tommy Bolin. Però una de les coses que més m'ha sorprès del disc és com sona de bé (i això, dit d'un disc dels anys 70, és dir molt). L'enginyer de so va ser Chris Huston, a qui jo no coneixia fins ara, i que mereix un lloc destacat al costat de Glyn Johns, Andy Johns, Eddie Kramer o Martin Birch. Aquest Eric Burdon Declares "War" és una de les produccions més nítides, amb més cos i més immediatesa que recordo haver sentit d'aquesta època.

Quint figurant

A finals del 2003 vaig recuperar un recull de poesia que en Carles Torres m'havia passat l'any 2001, vaig triar-ne una i vaig posar-hi música. Quint figurant és un enregistrament que m'estimo molt, entre d'altres coses perquè és la segona (i darrera) vegada que he posat música i melodia vocal a una lletra que ja estava feta.

L'inici de bateria m'agrada especialment i la cançó està feta a base de dues guitarres rítmiques netes tocades amb la Fender. Els solos estan fets amb la Cort però el veritable protagonista de la cançó, a banda de la lletra, és el baix (Washburn XS-5). És un enregistrament net i que s'allunya del que normalment faig amb Perfect Pair. No està assajada, està enregistrada alla prima i així és com va sortir.

♫
Segué arran del penya-segat
L'aire del salobre fregava el seu rostre d'arrugues fermes
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
Va estar d'aquella manera
una estona dubtant, mirant
Damunt la mar estesa, nuda
♫
Trobaren el seu cos desfet, com ell volia
Ben amb seny, havia col·locat dos rocs damunt la gorra, que no volàs
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
♫

King Crimson a The Old Grey Whistle Test

He sentit moltes actuacions d'aquesta formació de King Crimson i acabo de descobrir aquesta que és de les millors. Només dues cançons del grup a l'actuació que va fer al famós programa de la BBC The Old Grey Whistle Test durant la gira de Beat (1982).

El primer és aquest Elephant Talk, una mica pixelat en aquesta versió que de Youtube. Robert Fripp, sempre seriós, distant i concentrat, en aquesta ocasió riu i fa broma! I el solo de guitarra de Belew és sensacional. L'altra cançó que he trobat d'aquesta actuació és un Frame By Frame, també d'allò més inspirat. Mai entendré com podien desfasar la melodia inicial de guitarres i tornar a sincronitzar-les sense perdre's. Llàstima que aquella nit no enregistressin un concert sencer per els hauria sortit el millor directe dels 80. Una formació insòlita amb un so únic. Qui deia que el rock progressiu és avorrit?

Llibre sobre el White Album

He de dir que vaig comprar (a Londres i per 2.99£!) i vaig començar a llegir "Revolution. The making of the Beatles' White Album" sense gaire convenciment, i és que hi ha tones de mediocritat en el món de la literatura lligada al rock. No coneixia el seu autor, David Quantick, i tenia por de trobar-me un altre il·luminat que vol descobrir la sopa d'all o que es dedica a elaborar originals teories sobre el significat d'aquella frase o d'aquell títol de cançó. Sortosament no és així.

Quantick és un professional i fa el que s'espera que faci en escriure un llibre que és un "making of". I ho fa amb un llenguatge planer però inspirat, i amb abundants dosis d'humor, cosa que s'agraeix. Quantick s'encarrega de la sempre necessària tasca de desmuntar, en la seva justa mesura, alguns aspectes del mite Lennon, i de desmuntar igualment alguns absurds tòpics que s'han penjat sobre l'esquena de McCartney per part dels qui no el consideren prou cool (i això també s'agraeix). Aquest és un llibre on fins i tot els doctorats en Beatles com jo hi trobaran algun detall que no coneixien, i un llibre que inclou paràgrafs com aquest:

Singles such as She Loves You, Strawberry Fields, Hey Jude, We Can Work It Out, and I Am The Warlus continually altered people's perceptions of what a pop song could be or do. Albums such as With The Beatles, A Hard Day's Night, Rubber Soul, Revolver, and Sgt. Pepper also turned the concept of the album upside down on an annual basis between 1963 and 1966.

Novetat de Perfect Pair: Dealer

Em fa molta il·lusió presentar aquest Dealer. L'hem enregistrat entre juliol i agost. És la primera cançó que fem a distància, via ADSL. Es tracta d'una fosca versió d'una cançó que aparegué al magnífic i mai prou valorat "Come Taste The Band" (1976) de Deep Purple.

L'original està cantat per David Coverdale i té una estrofa cantada per Tommy Bolin. Nosaltres hem volgut fer el mateix cantant jo les parts de Coverdale, i l'Eduard la part de Bolin. La bateria i el baix són meus mentre que totes les guitarres, inclòs aquest solo tan... mmm... particular, són de l'Edu }:-)

Ian Paice va enregistrar una pista de pandereta per sobre de la bateria, cosa que fa el tema més ballable, i jo hagués volgut fer el mateix. De fet, ara mateix refaria diverses coses (tot i que mantindria la pista de baix). En qualsevol cas, estic convençut que aquesta serà la primera d'una sèrie de noves cançons que han de venir i que sonaran millor. De fet ja en tenim una gairebé enllestida.

Nou disc de Super 400

Aquests dies estic sentint Sweet Fist, el nou disc de Super 400, i el seu primer single és el debut com a cantant solista de la seva baixista, Lori Friday (que evidentment no se sent gaire còmoda rodant videoclips). El disc segueix la línia i manté el nivell del seu predecessor, 3 And The Beast (que és dir molt!), i té una producció (i mescla) exquisides.

Aquesta gent no inventa res. Les influències del trio són clares (i transcric de la seva web a Myspace: Led Zeppelin, Motown, Muscle Shoals, Stax, The Meters, Nick Drake, Chet Atkins, Blind Faith, David Bowie, Humble Pie, Bob Dylan, The Band, Cream, The JBs, Traffic, Debashis Bhattacharya, Donny Hathaway, Yes, Van Halen, Rage, Sabbath, Humble Pie, Traffic), però tenen molt d'ofici, molt bon gust i treballen molt la composició, cosa que no es pot dir de la majoria de bandes d'aquest tipus.

La portada de Sweet Fist és ni més ni menys que de Klaus Voormann (l'autor de la portada de Revolver, a més d'amic i col·laborador dels Beatles). Un detall de luxe per a un disc de luxe.

Autobiografia d'Eric Burdon

He acabat de llegir Don't Let Me Be Misunderstood, l'autobiografia d'Eric Burdon. No és una autobiografia acadèmica, de les que segueix un ordre cronològic, amb profusió de dades i noms, etc. És un recull d'anècdotes explicades en un to informal i llenguatge de conversa. Tot plegat s'adiu molt amb la personalitat d'Eric Burdon.

No cal dir que el llibre proporciona matèria primera molt interessant per a una pel·lícula on hi desfilarien els Beatles, els Stones, Hendrix, Sonny Boy Williamson, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, John Lee Hooker i Steve McQueen entre d'altres. També hi surten les clavegueres del negoci del rock, amb les mentides, les estafes, les traïcions, i la droga. Llàstima que el llibre acaba l'any 2001 perquè els darrers anys de Burdon des del seu My Secret Life són molt interessants.

Sentint Please Please Me

El primer remaster dels Beatles que m'ha arribat és el seu primer disc, Please Please Me. S'ha de dir que pel que fa a l'aspecte gràfic, aquesta edició reprodueix fidelment el vinil original.

Comparats amb els enregistraments d'altres grups dels anys 60 (Stones, Who, Animals, Yardbirds), es fa evident la superioritat dels Beatles en l'execució, especialment pel que fa a les veus. Les segones veus de la resta de bandes dels 60 són en general justetes, sovint desafinades, i d'harmonies molt simples. Els Beatles van enregistrar el seu primer disc en 9 hores i tres quarts, i hi van incloure vuit composicions originals amb joies del calibre de "I Saw Her Standing There", "Ask Me Why", "Please Please Me", "Love Me Do" o "Do You Want to Know a Secret" (el primer disc dels Rolling Stones, del 1964, només tenia una cançó pròpia).

El CD que estic sentint és la versió estèreo del disc (també s'han posat a la venda els remasters en vesrió mono). L'exagerada separació d'instruments i veus, pròpia de l'època, té el seu encant i el seu interès: permet sentir amb detall de laboratori les interpretacions. Això és l'antítesi del Wall of sound: aquí no hi ha efectes, ni orquestracions, ni instruments addicionals, ni edició, ni postproducció. És un enregistrament auster i honest, els instruments pelats i pràcticament tot en directe. És el que es feia a l'època.

No us perdeu l'anàlisi que com a musicòleg en fa Allan Kozinn al seu llibre The "Beatles" (20th-Century Composers), un dels millors llibres que s'ha fet sobre el grup (des del rigor acadèmic, una raresa).

Jeff Beck, David Gilmour & Imelda May

Concert de Jeff Beck al Royal Albert Hall el passat 4 de juliol. Primera sorpresa: la gran Imelda May puja a l'escanari i canta de manera magistral Lilac Wine amb la banda. Segona sorpresa: apareix ni més ni menys que David Gilmour. Toquen Jerusalem i Hi Ho Silver Lining, aquesta darrera cantada per Beck i Gilmour amb segona veu d'Imelda May. Així ho explicava Jeff Beck al seu blog.

Hi Ho Silver Lining (Youtube)
Hi Ho Silver Lining (Youtube) amb pitjor so però es veu millor
La notícia a la web de David Gilmour.
L'audio del concert sencer (FLAC).
Fotos del concert a la web de Gilmour.

I Jeff Beck torna a tocar a Londres amb Imelda May en un concert conjunt el 21 de setembre.

David Gilmour i Mica Paris

I Put a Spell On You. Es veu que aquest espectacular blues els agrada. El van enregistrar l'any 1992 amb Jools Holland. El van tornar a tocar al programa de Jools Holland l'any 2001, i van repetir al Royal Albert Hall l'any 2004 (la millor de totes tres). Està clar que haurien de fer un disc de blues.

Naturalment, res comparable a l'original de Screamin Jay Hawkins. No us perdeu aquesta versió en directe!

Slow Blues in C

Un dels millors blusos que s'han fet. Original d'Alvin Lee quan estava a Ten Years After, els acords, la lletra, tota la cançó fa olor de clàssic. Comparable al Red House de Hendrix. No sóc l'únic que creu que Alvin Lee és un dels millors guitarres de blues de la història, al costat de Hendrix, Clapton, Beck, Page, Gilmour i Blackmore.

La versió de Slow Blues in C més incendiària que he trobat a Youtube és la que encapçala aquest escrit i que és de la gira que Alvin Lee va fer l'any 1994 en solitari (amb una molt bona banda, per cert). N'hi ha una de molt semblant, de la mateixa gira i una altra sensacional del 1987. De l'època de Ten Years After n'hi ha una de principis dels setanta dels arxius de Bill Graham (algun dia ho veurem en DVD?), també una del 1983 que podem trobar al DVD Live at The Marquee, i una de quan es van reunir l'any 89 i van fer un parell de gires.

Quan just abans d'atacar el primer solo, Alvin Lee es mira la guitarra, com des d'una certa distància, i diu "Play the blues"... màgia.

Ets prou fan dels Beatles?

So you think you are the biggest fan of the Beatles. But how many of the following facts did you know? Aquí hi ha "20 coses que no sabies sobre els Beatles". No vull semblar pedant però... les sabia totes! :-D

Web i ràdio de blues antic

Tot just he descobert Big Road Blues, un programa de ràdio que té una excel·lent web (de fet, és un blog de Wordpress). Això és vintage blues, no apte per a tots els públics.

The Beatles: avui és el dia

Avui (09.09.09) es posa a la venda la llargament esperada edició restaurada dels discos dels Beatles.

Filmació de Faith No More al Hurricane Festival

Han aparegut a Youtube set cançons de l'inici del concert que Faith No More van oferir el 20 de juny del 2009 al Hurricane festival d'Alemanya. Filmació professional en espectacular estèreo. Llàstima no tenir el concert sencer.
Reunited
Caffeine
Surprise! You're Dead!
Introduce Yourself
Epic
Fuck You (Lilly Allen) + Chinese Arithmetic
We Care A Lot

Spaghetti alla bolognese al foc de llenya

Molta ceba, molt d'all, força pastanaga, pebrot entrevirat, tomàquet triturat, carn picada (50% vedella-porc) i un bon foc de llenya. N'hem menjat i n'hem sopat.

Blog i Twiter de la reunió de Faith No More

Ja hi ha blog sobre la reunió de Faith No More: Faith No More 2.0 (i també tenen Twiter).

Sister Rosetta Tharpe

No és cap secret que Angus Young va trobar inspiració en Sister Rosetta Tharpe i la seva Gibson SG blanca. No us perdeu el seu Didn't It Rain.

Addicte a Chickenfoot

visit chickenfoot.us for more info<

Aquests dies estic sentint a tota hora el gran disc de Chickenfoot, del que ja vaig parlar anteriorment. Sensacional. Tant de bo la cosa no quedi en un disc aïllat i puguem gaudir de més música d'aquesta gent. Com que serà impossible veure'ls en directe, esperem que editin un bon DVD de la gira que estan fent.

Sean Costello: el blues

Aquest era Sean Costello, excel·lent bluesman nord-americà. Ho tenia tot: cantava bé, tocava bé i, atenció, componia bé. Gent que fa blues n'hi ha molta però aquest noi tenia talent. Va morir l'abril del 2008 el dia abans de fer 29 anys. El Jeff Buckley del blues. Jo destacaria aquest It's My Own Fault o el seu Hard Luck Woman. Sean Costello.

Nou supergrup: Them Crooked Vultures

Them Crooked Vultures, un nou supergrup:

• Dave Grohl (que fou bateria de Nirvana i actualment és cantant i guitarra de Foo Fighters) - bateria


• John Paul Jones (baixista i teclista de Led Zeppelin) - baix


• Josh Homme (cantant de Queens of the Stone Age) - guitarra

Myspace
Web
Facebook
Twitter

Directe de Bruford & Moraz

Acaba d'aparèixer "In Tokyo", el primer enregistrament oficial en directe de la col·laboració entre el pianista Patrick Moraz i el bateria Bill Bruford. Per als qui admirem els seus dos únics discos, "Music for Piano and Drums" (1983) i "Flags" (1985), aquest és el complement que esperàvem.