Obra mestra d'Uriah Heep: Wake The Sleeper

Deu anys després del seu darrer disc en estudi, la clàssica banda britànica torna a oferir-nos un disc de material nou i sortosament molt millor que el seu predecessor. Amb les dosis correctes de hard rock i rock progressiu, amb un so entre modern i 70s, és a dir, un clàssic en tota regla. Bones comosicions, bon so (s'agraeix poder sentir amb claredat el baix de Tervor Bolder), aquest Wake The Sleeper torna a posar el llistó ben alt i situa Uriah Heep dins del camí d'on mai s'haurien d'haver desviat.

Bing Crosby - His legendary years (caixa de 4CDs)

Bing Crosby, el crooner primigeni, el pare de tot plegat. Aquella elegància. Aquesta caixa abasta la seva època daurada (1934-1957) i inclou enregistraments inèdits.
Bing Crosby - His legendary years CD1 - 1931-1937 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD2 - 1937-1942 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD3 - 1942-1945 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD4 - 1945-1957 ogg224.rar

Déu salvi a Alvin Lee

Ten Years After, "Slow Blues in C". Alvin Lee: un miracle de la naturalesa. Que aquest home no tingu l'status de llegenda del blues que tenen SRV, Clapton o Beck, és una injustícia absoluta. Déu salvi a Alvin Lee. I per als qui diuen que Alvin Lee és només velocitat, aquí tenen "The Blusiest Blues", amb slide primer i després sense.

El millor paté del món mundial

El millor paté del món mundial (Embutidos Blanco, Felanitx, Mallorca).

La Madonna més metàl·lica

No us perdeu el final (minut 6:10 aprox). Aquesta és la Madonna que més m'agrada. No només s'ho passa bé sinó que escandalitza la pròpia comunitat heavy. I penseu que no tenia cap necessitat de tocar això.

El Rèquiem de Mozart per Karajan

Aquests dies estic tornant a sentir el conegut Rèquiem de Mozart. La meva versió de capçalera és la que Karajan va enregistrar al setembre del 1975. Anava a tirar de la meva vella edició en CD de Deutsche Grammophon masteritzada l'any 1989 però he vist que (a banda del fet que la té el meu pare) l'han remasteritzada als Emil Berliner Studios per a la sèrie Karajan 2008 que commemora el centenari del naixement del mestre. El so ja era bo, típic de la Deutsche Grammophon (fosc, ample, amb grans diferències de volum), però aquesta remasterització ho manté i ho millora. De l'obra no cal dir res, oi? Ara mirarem de comparar aquest clàssic amb el darrer enregistrament que Karajan en va fer, just abans de morir.

Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte

Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte 3CD Trevor Pinnock - The English Concert - Ogg 256kbps: Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte 3CD T. Pinnock - The English Concert - Ogg 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra (1974)

Pasadena Roof Orchestra (1974), CD Strange Days Records (2005 master), Mp3 256 kbps: Pasadena Roof Orchestra - Pasadena Roof Orchestra (1974) - CD - mp3 256 kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On

Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On, 1977. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3, 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On 1977 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic

Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic, 1976. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3, 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic 1976 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - On Tour

Pasadena Roof Orchestra, Hamburg, dec. 1975. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - On Tour 1975 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Robert Plant - Barcelona 1990

Vaig enregistrar aquest concert amb un walkman (és el que hi havia), a la sala Studio 54 (que ja no existeix). Era l'època que Robert Plant s'havia reconciliat amb el seu passat i als seus concerts ja sonaven algunes joies de Led Zeppelin. Aquella nit, degut a certs problemes a la duana, part de l'equip es va retardar i el concert va començar amb força retard. Probablement per compensar l'espera dels fans i també en veure aquella sala petita però plena de gent, Plant va oferir un concert extraordinari. I això cal afegir-hi el bon estat vocal de Plant, que aquella nit va fer el que va voler amb la seva veu. La qualitat de so no és bona però el concert s'ho val. L'he dividit en dos arxius zip. Les cançons són en format ogg a 256kbps. El repertori és impressionant,

I recorded this concert with a walkman (the only device I had), in the Studio 54 venue (does not exist anymore). It was the period when Robert Plant had become reconciled with his past and in his concerts he played jewels of Led Zeppelin catalogue. That night, due to certain problems in the customs, part of the equipment arrived late and the concert started with quite a lot of delay. Probably to offset the waiting of the fans and also in seeing that small room full of people, Plant offered an extraordinary concert. And he was in very good vocal shape. The quality of sound is not good but the performance is great. I have divided it into two zip files. The songs are in ogg format in 256kbps. The setlist is impressive.

Robert Plant, Studio 54 (Barcelona) 16 de maig/May del 1990:

01 Watching you
02 Nobody's fault but mine
03 Billy's revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar's dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I've Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop

Part 1

Part 2 (link updated)

ed2k link:
Robert Plant - Barcelona 1990 - ogg 256 kbps.rar

Shirley Bassey - la veu que es recicla

Aquests dies estic repassant la segona joventut de d'una de les millors veus femenines, tant a nivell tècnic com pel que fa a la naturalesa de l'instrument: la gran dama, Shirley Bassey. La cosa va començar quan l'any 1997 va enregistrar amb els Propellerheads el single "History Repeating" que la posar a les pistes de ball de mig món i la va donar a conèixer a tota una generació de joves. Fou així com la veu de Goldfinger va començar una nova etapa en què, en paraules seves, aquesta àvia va esdevenir una "disco queen". Des d'aleshores, diversos dj's han remesclat èxits seus, i en diverses ocasions ha tornat a l'estudi per a enregistrar material nou i fresc, el darrer exemple del qual és el seu darrer disc "Get the Party Started" (2007). Per a ser escoltat amb un Martini a la mà. Shaken, not stirred.

Obra mestra de Maiden

Quan va sortir A Matter of Life and Death, les crítiques més compassives deien que era un disc treballat però que no tenia prou nivell. També és el que jo vaig pensar les dues primeres vegades que el vaig sentir. Com n'estava d'equivocat. El darrer disc d'Iron Maiden és un dels millors treballs en estudi editats per la banda britànica, a l'alçada dels seus dos grans darrers discos, Dance of Death (2003) i Brave New World (2000), amb un avantatge: aquest dearrer disc sona molt i molt bé. No entenem com el mateix home que va enregistrar Dance of Death (un dels discos amb pijor qualitat de so que he sentit) ha pogut enregistrar i mesclar A Matter of Life and Death. En qualsevol cas, felicitats: així ha de sonar un disc de rock. I cal fer especial esment de dues coses: 1.- La darrera cançó del disc, The Legacy, una de les millors i més agosarades de la carrera de Maiden, i 2.- La forma vocal de Dickinson. No sabem quant de temps podrà mantenir aquest nivell el veterà vocalista però en qualsevol cas, resta el seu llegat per a gaudi dels fans de Maiden.

Dark Side of The Moon: més elegància

Darrerament parlo de discos sofisticats i elegants. Un cosí meu s'acaba de comprar una versió en doble vinil de The Dark Side of the Moon. Això és nivell. Personalment crec que és el millor disc de Pink Floyd i hauria d'estar entre els deu millors discos de rock. Avui he fet una audició amb auriculars de la versió SACD editada per al seu 30è aniversari. Com es podia fer sonar d'aquesta manera un disc enregistrat entre 1972 i 73? Els discos ja no sonen així. Volia incloure un vídeo per il·lustrar aquest post i he anat a topar amb la interpretació, arranjada per a l'ocasió, que la banda va fer a la seva fugaç reunió del 2005 al festival Live8 i, sincerament, crec que és la millor interpretació en directe d'aquest tema que Pink Floyd ha fet (i n'he sentit un bon grapat).

Nancy Wilson i Cannonball Adderley: l'elegància

L'any 1961 es va publicar un disc que conté una de les sessions de jazz vocal més elegants de tots els temps. El quintet de Cannonball Adderley va convidar Nancy Wilson a enregistrar en disc el que ja havien provat en directe. El resultat: "Nancy Wilson and Cannonball Adderley".

La formació del quintet era de luxe i la cantant va estar a l'alçada. Wilson modulava, no sabia desafinar, carregava les cançons d'expressivitat però sempre dins d'aquella elegància finíssima. Malgrat l'amistat i el bon record que va deixar aquella sessió, només van fer aquest disc (i només la meitat de les cançons són cantades). Res més. Mai més. Una llàstima.

Pat Metheny - la garantia

Pat Metheny és aquell guitarrista incansable, mirat amb recel per part dels amants del jazz més tradicional, però vist com a massa elegant i melòdic per part dels amants de la música més extrema (els que no han sentit la bestialitat de Zero Tolerance for Silence). Acom,panyat del seu fidel pianista, l'elegantíssim Lyle Mays, aquest home fa anys que no publica un disc fluix. Personalment em quedaria amb dos directes, Travels (1983) i The Road to You (1993). Com a discos d'estudi, recomanaria dos enregistraments recents: Imaginary Day (1997) i The Way Up (2005). Ordre i pau espiritual. I garantia de qualitat.

Un altre dels grans

M'ha acaba de caure a les mans el darrer traball del cantant britànic de blues Chris Farlowe: un CD i DVD en directe enregistrat al conegut programa de TV Rockpalast. Aquest home també és un dels grans. Pocs tenen una manera tan personal de cantar. Otis Redding, quan el va conèixer en persona no es creia que aquell era Chris Farlowe perquè, havent-lo sentit cantar, pensava que era negre! L'únic que li falla a aquesta bèstia dels escenaris és el repertori. Si substituís algunes de les cançons que actualment interpreta per clàssics de blues, arrasaria. De la seva discografia, personalment recomanaria la seva contribució a tres cançons del disc de Jimmy Page "Outrider" (1988). Impressionant. A les meves oracions he demanat per enguany una gira conjunta de Chris Farlowe amb Eric Burdon. I Déu sap que he estat bon minyó.

Adéu, Oscar

Ha mort Oscar Peterson. Aquest sí que és un dels grans. Virtuosisme, talent, bon gust, elegància, una discografia immensa en tots els aspectes i un constant i impagable treball en directe. Per recordar l'home que dins del repertori de cada actuació incloïa sempre una peça de Duke Ellington, jo recomanaria dos discos que surten de de la línia d'habituals enregistraments en format de trio. El primer és un enregistraments tardà, del 1986, anomenat "Oscar Peterson - Live!", amb una formació que inclou el gran Joe Pass a la guitarra i una peça en tres parts: The Bach Suite, un homenatge de Peterson al mestre. I l'altra recomanació seria "Ella and Louis Again", el segon disc de col·laboració entre Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, que inlou uns músics de luxe i que ens permet gaudir de Peterson fora del seu habitual paper de músic solista. Pocs discos de jazz vocal tenen un acompanyament de piano d'aquest nivell.

Tot sobre la reunió de Zeppelin

Aquest cop no han decebut ningú. El repertori ha estat també a l'alçada: han obert amb “Good Times, Bad Times”, han tocat coses com “In My Time of Dying” i per primer cop han interpretat en directe una fosca cançó de Presence, “For Your Life”. I Robert Plant ha accedit a cantar (probablement per darrer cop a la vida) “Stairway To Heaven”. La revista Rolling Stone publica una bona galeria de fotos de l'esdeveniment i també una crítica molt completa de tots els detalls de la nit. Bé, us he estalviat feina remenant Youtube i de moment això és el millor que es pot trobar: Good Times, Bad Times, Stairway to Heaven, Kashmir, una entrevista amb Jimmy Page, una amb Robert Plant, i un reportatge de la BBC sobre el concert. El DVD oficial, amb tota la qualitat de imatge i so? L'any vinent.