Autobiografia d'Eric Burdon

He acabat de llegir Don't Let Me Be Misunderstood, l'autobiografia d'Eric Burdon. No és una autobiografia acadèmica, de les que segueix un ordre cronològic, amb profusió de dades i noms, etc. És un recull d'anècdotes explicades en un to informal i llenguatge de conversa. Tot plegat s'adiu molt amb la personalitat d'Eric Burdon.

No cal dir que el llibre proporciona matèria primera molt interessant per a una pel·lícula on hi desfilarien els Beatles, els Stones, Hendrix, Sonny Boy Williamson, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, John Lee Hooker i Steve McQueen entre d'altres. També hi surten les clavegueres del negoci del rock, amb les mentides, les estafes, les traïcions, i la droga. Llàstima que el llibre acaba l'any 2001 perquè els darrers anys de Burdon des del seu My Secret Life són molt interessants.

Sentint Please Please Me

El primer remaster dels Beatles que m'ha arribat és el seu primer disc, Please Please Me. S'ha de dir que pel que fa a l'aspecte gràfic, aquesta edició reprodueix fidelment el vinil original.

Comparats amb els enregistraments d'altres grups dels anys 60 (Stones, Who, Animals, Yardbirds), es fa evident la superioritat dels Beatles en l'execució, especialment pel que fa a les veus. Les segones veus de la resta de bandes dels 60 són en general justetes, sovint desafinades, i d'harmonies molt simples. Els Beatles van enregistrar el seu primer disc en 9 hores i tres quarts, i hi van incloure vuit composicions originals amb joies del calibre de "I Saw Her Standing There", "Ask Me Why", "Please Please Me", "Love Me Do" o "Do You Want to Know a Secret" (el primer disc dels Rolling Stones, del 1964, només tenia una cançó pròpia).

El CD que estic sentint és la versió estèreo del disc (també s'han posat a la venda els remasters en vesrió mono). L'exagerada separació d'instruments i veus, pròpia de l'època, té el seu encant i el seu interès: permet sentir amb detall de laboratori les interpretacions. Això és l'antítesi del Wall of sound: aquí no hi ha efectes, ni orquestracions, ni instruments addicionals, ni edició, ni postproducció. És un enregistrament auster i honest, els instruments pelats i pràcticament tot en directe. És el que es feia a l'època.

No us perdeu l'anàlisi que com a musicòleg en fa Allan Kozinn al seu llibre The "Beatles" (20th-Century Composers), un dels millors llibres que s'ha fet sobre el grup (des del rigor acadèmic, una raresa).

Jeff Beck, David Gilmour & Imelda May

Concert de Jeff Beck al Royal Albert Hall el passat 4 de juliol. Primera sorpresa: la gran Imelda May puja a l'escanari i canta de manera magistral Lilac Wine amb la banda. Segona sorpresa: apareix ni més ni menys que David Gilmour. Toquen Jerusalem i Hi Ho Silver Lining, aquesta darrera cantada per Beck i Gilmour amb segona veu d'Imelda May. Així ho explicava Jeff Beck al seu blog.

Hi Ho Silver Lining (Youtube)
Hi Ho Silver Lining (Youtube) amb pitjor so però es veu millor
La notícia a la web de David Gilmour.
L'audio del concert sencer (FLAC).
Fotos del concert a la web de Gilmour.

I Jeff Beck torna a tocar a Londres amb Imelda May en un concert conjunt el 21 de setembre.

David Gilmour i Mica Paris

I Put a Spell On You. Es veu que aquest espectacular blues els agrada. El van enregistrar l'any 1992 amb Jools Holland. El van tornar a tocar al programa de Jools Holland l'any 2001, i van repetir al Royal Albert Hall l'any 2004 (la millor de totes tres). Està clar que haurien de fer un disc de blues.

Naturalment, res comparable a l'original de Screamin Jay Hawkins. No us perdeu aquesta versió en directe!

Slow Blues in C

Un dels millors blusos que s'han fet. Original d'Alvin Lee quan estava a Ten Years After, els acords, la lletra, tota la cançó fa olor de clàssic. Comparable al Red House de Hendrix. No sóc l'únic que creu que Alvin Lee és un dels millors guitarres de blues de la història, al costat de Hendrix, Clapton, Beck, Page, Gilmour i Blackmore.

La versió de Slow Blues in C més incendiària que he trobat a Youtube és la que encapçala aquest escrit i que és de la gira que Alvin Lee va fer l'any 1994 en solitari (amb una molt bona banda, per cert). N'hi ha una de molt semblant, de la mateixa gira i una altra sensacional del 1987. De l'època de Ten Years After n'hi ha una de principis dels setanta dels arxius de Bill Graham (algun dia ho veurem en DVD?), també una del 1983 que podem trobar al DVD Live at The Marquee, i una de quan es van reunir l'any 89 i van fer un parell de gires.

Quan just abans d'atacar el primer solo, Alvin Lee es mira la guitarra, com des d'una certa distància, i diu "Play the blues"... màgia.

Ets prou fan dels Beatles?

So you think you are the biggest fan of the Beatles. But how many of the following facts did you know? Aquí hi ha "20 coses que no sabies sobre els Beatles". No vull semblar pedant però... les sabia totes! :-D

Web i ràdio de blues antic

Tot just he descobert Big Road Blues, un programa de ràdio que té una excel·lent web (de fet, és un blog de Wordpress). Això és vintage blues, no apte per a tots els públics.

The Beatles: avui és el dia

Avui (09.09.09) es posa a la venda la llargament esperada edició restaurada dels discos dels Beatles.

Filmació de Faith No More al Hurricane Festival

Han aparegut a Youtube set cançons de l'inici del concert que Faith No More van oferir el 20 de juny del 2009 al Hurricane festival d'Alemanya. Filmació professional en espectacular estèreo. Llàstima no tenir el concert sencer.
Reunited
Caffeine
Surprise! You're Dead!
Introduce Yourself
Epic
Fuck You (Lilly Allen) + Chinese Arithmetic
We Care A Lot

Spaghetti alla bolognese al foc de llenya

Molta ceba, molt d'all, força pastanaga, pebrot entrevirat, tomàquet triturat, carn picada (50% vedella-porc) i un bon foc de llenya. N'hem menjat i n'hem sopat.

Blog i Twiter de la reunió de Faith No More

Ja hi ha blog sobre la reunió de Faith No More: Faith No More 2.0 (i també tenen Twiter).

Sister Rosetta Tharpe

No és cap secret que Angus Young va trobar inspiració en Sister Rosetta Tharpe i la seva Gibson SG blanca. No us perdeu el seu Didn't It Rain.

Addicte a Chickenfoot

visit chickenfoot.us for more info<

Aquests dies estic sentint a tota hora el gran disc de Chickenfoot, del que ja vaig parlar anteriorment. Sensacional. Tant de bo la cosa no quedi en un disc aïllat i puguem gaudir de més música d'aquesta gent. Com que serà impossible veure'ls en directe, esperem que editin un bon DVD de la gira que estan fent.

Sean Costello: el blues

Aquest era Sean Costello, excel·lent bluesman nord-americà. Ho tenia tot: cantava bé, tocava bé i, atenció, componia bé. Gent que fa blues n'hi ha molta però aquest noi tenia talent. Va morir l'abril del 2008 el dia abans de fer 29 anys. El Jeff Buckley del blues. Jo destacaria aquest It's My Own Fault o el seu Hard Luck Woman. Sean Costello.

Nou supergrup: Them Crooked Vultures

Them Crooked Vultures, un nou supergrup:

• Dave Grohl (que fou bateria de Nirvana i actualment és cantant i guitarra de Foo Fighters) - bateria


• John Paul Jones (baixista i teclista de Led Zeppelin) - baix


• Josh Homme (cantant de Queens of the Stone Age) - guitarra

Myspace
Web
Facebook
Twitter

Directe de Bruford & Moraz

Acaba d'aparèixer "In Tokyo", el primer enregistrament oficial en directe de la col·laboració entre el pianista Patrick Moraz i el bateria Bill Bruford. Per als qui admirem els seus dos únics discos, "Music for Piano and Drums" (1983) i "Flags" (1985), aquest és el complement que esperàvem.

Tarkus, de totes maneres

Cada dia m'agrada més la música per a un instrument sol. De petit no m'agradava el piano perquè em semblava que el seu so era estrident. Amb els anys he canviat radicalment de parer. Els japonesos estan torrats, per bé i per mal, i per això són especials. Aquí en teniu un, del qual en desconec el nom, interpretant Tarkus d'Emerson, Lake & Palmer (s'ha de tenir valor), i (atenció!) el Presto Vivace dels magnífics U.K. Però veritablement impressionant és la interpretació que Isao Horikoshi fa de Tarkus. Es veu que la mítica peça d'ELP té èxit entre els pianistes. Mauro Mulas en fa una interpretació un xic romàntica, Michael Gough en fa una de molt personal, i també hi ha qui s'atreveix fins i tot amb el solo del propi keith Emerson. El Sr. Yamaha també el toca.

I aquest és l'original interpretat el 1997.

Imelda May a Dublin

Ja he parlat d'Imelda May en alguna ocasió però en torno a parlar perquè tot just he descobert aquesta versió del Oh! Darling dels Beatles enregistrada a Dublin (la terra natal d'Imelda May). Espectacular. He trobat dos enregistraments, el que teniu en pantalla i aquest altre.

Directe de Melanie C

Ja tinc una edat en què no m'he d'amagar de certes coses, com ara que sóc fan de Melanie C. La Spice Girl esportista. Amb una discografia el solitari prou sòlida, on jo destacaria el seu disc "Beautiful Intentions" (2005), Melanie C té un cosa que dins del mercat del rock comercial no sovinteja: personalitat. La seva veu no és bonica però es reconeix a l'instant. I escriu bones cançons. Ara ha publicat un DVD en directe d'un concert benèfic en format acústic, "Live at the Hard Rock Cafe", enregistrat a Londres quan ja estava visiblement embarassada. De Youtube recomano el seu Beautiful Intentions de l'Illa de Wight.

Una dels B-52's

Avui he tingut la necessitat de sentir una banda que estimo molt però no escolto habitualment. Els B-52's. He trobat a Youtube l'actuació sencera que la banda va fer a Benicassim l'any 2007. Són, en paraules de Jay Leno si no m'equivoco, "the most infectious dance band". I es mantenen en plena forma. Molt recomanable també és aquest Cosmic Thing de 1990 i aquest Hot Pants Explosion.