King Crimson a The Old Grey Whistle Test

He sentit moltes actuacions d'aquesta formació de King Crimson i acabo de descobrir aquesta que és de les millors. Només dues cançons del grup a l'actuació que va fer al famós programa de la BBC The Old Grey Whistle Test durant la gira de Beat (1982).

El primer és aquest Elephant Talk, una mica pixelat en aquesta versió que de Youtube. Robert Fripp, sempre seriós, distant i concentrat, en aquesta ocasió riu i fa broma! I el solo de guitarra de Belew és sensacional. L'altra cançó que he trobat d'aquesta actuació és un Frame By Frame, també d'allò més inspirat. Mai entendré com podien desfasar la melodia inicial de guitarres i tornar a sincronitzar-les sense perdre's. Llàstima que aquella nit no enregistressin un concert sencer per els hauria sortit el millor directe dels 80. Una formació insòlita amb un so únic. Qui deia que el rock progressiu és avorrit?

Llibre sobre el White Album

He de dir que vaig comprar (a Londres i per 2.99£!) i vaig començar a llegir "Revolution. The making of the Beatles' White Album" sense gaire convenciment, i és que hi ha tones de mediocritat en el món de la literatura lligada al rock. No coneixia el seu autor, David Quantick, i tenia por de trobar-me un altre il·luminat que vol descobrir la sopa d'all o que es dedica a elaborar originals teories sobre el significat d'aquella frase o d'aquell títol de cançó. Sortosament no és així.

Quantick és un professional i fa el que s'espera que faci en escriure un llibre que és un "making of". I ho fa amb un llenguatge planer però inspirat, i amb abundants dosis d'humor, cosa que s'agraeix. Quantick s'encarrega de la sempre necessària tasca de desmuntar, en la seva justa mesura, alguns aspectes del mite Lennon, i de desmuntar igualment alguns absurds tòpics que s'han penjat sobre l'esquena de McCartney per part dels qui no el consideren prou cool (i això també s'agraeix). Aquest és un llibre on fins i tot els doctorats en Beatles com jo hi trobaran algun detall que no coneixien, i un llibre que inclou paràgrafs com aquest:

Singles such as She Loves You, Strawberry Fields, Hey Jude, We Can Work It Out, and I Am The Warlus continually altered people's perceptions of what a pop song could be or do. Albums such as With The Beatles, A Hard Day's Night, Rubber Soul, Revolver, and Sgt. Pepper also turned the concept of the album upside down on an annual basis between 1963 and 1966.

Novetat de Perfect Pair: Dealer

Em fa molta il·lusió presentar aquest Dealer. L'hem enregistrat entre juliol i agost. És la primera cançó que fem a distància, via ADSL. Es tracta d'una fosca versió d'una cançó que aparegué al magnífic i mai prou valorat "Come Taste The Band" (1976) de Deep Purple.

L'original està cantat per David Coverdale i té una estrofa cantada per Tommy Bolin. Nosaltres hem volgut fer el mateix cantant jo les parts de Coverdale, i l'Eduard la part de Bolin. La bateria i el baix són meus mentre que totes les guitarres, inclòs aquest solo tan... mmm... particular, són de l'Edu }:-)

Ian Paice va enregistrar una pista de pandereta per sobre de la bateria, cosa que fa el tema més ballable, i jo hagués volgut fer el mateix. De fet, ara mateix refaria diverses coses (tot i que mantindria la pista de baix). En qualsevol cas, estic convençut que aquesta serà la primera d'una sèrie de noves cançons que han de venir i que sonaran millor. De fet ja en tenim una gairebé enllestida.

Nou disc de Super 400

Aquests dies estic sentint Sweet Fist, el nou disc de Super 400, i el seu primer single és el debut com a cantant solista de la seva baixista, Lori Friday (que evidentment no se sent gaire còmoda rodant videoclips). El disc segueix la línia i manté el nivell del seu predecessor, 3 And The Beast (que és dir molt!), i té una producció (i mescla) exquisides.

Aquesta gent no inventa res. Les influències del trio són clares (i transcric de la seva web a Myspace: Led Zeppelin, Motown, Muscle Shoals, Stax, The Meters, Nick Drake, Chet Atkins, Blind Faith, David Bowie, Humble Pie, Bob Dylan, The Band, Cream, The JBs, Traffic, Debashis Bhattacharya, Donny Hathaway, Yes, Van Halen, Rage, Sabbath, Humble Pie, Traffic), però tenen molt d'ofici, molt bon gust i treballen molt la composició, cosa que no es pot dir de la majoria de bandes d'aquest tipus.

La portada de Sweet Fist és ni més ni menys que de Klaus Voormann (l'autor de la portada de Revolver, a més d'amic i col·laborador dels Beatles). Un detall de luxe per a un disc de luxe.

Autobiografia d'Eric Burdon

He acabat de llegir Don't Let Me Be Misunderstood, l'autobiografia d'Eric Burdon. No és una autobiografia acadèmica, de les que segueix un ordre cronològic, amb profusió de dades i noms, etc. És un recull d'anècdotes explicades en un to informal i llenguatge de conversa. Tot plegat s'adiu molt amb la personalitat d'Eric Burdon.

No cal dir que el llibre proporciona matèria primera molt interessant per a una pel·lícula on hi desfilarien els Beatles, els Stones, Hendrix, Sonny Boy Williamson, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, John Lee Hooker i Steve McQueen entre d'altres. També hi surten les clavegueres del negoci del rock, amb les mentides, les estafes, les traïcions, i la droga. Llàstima que el llibre acaba l'any 2001 perquè els darrers anys de Burdon des del seu My Secret Life són molt interessants.

Sentint Please Please Me

El primer remaster dels Beatles que m'ha arribat és el seu primer disc, Please Please Me. S'ha de dir que pel que fa a l'aspecte gràfic, aquesta edició reprodueix fidelment el vinil original.

Comparats amb els enregistraments d'altres grups dels anys 60 (Stones, Who, Animals, Yardbirds), es fa evident la superioritat dels Beatles en l'execució, especialment pel que fa a les veus. Les segones veus de la resta de bandes dels 60 són en general justetes, sovint desafinades, i d'harmonies molt simples. Els Beatles van enregistrar el seu primer disc en 9 hores i tres quarts, i hi van incloure vuit composicions originals amb joies del calibre de "I Saw Her Standing There", "Ask Me Why", "Please Please Me", "Love Me Do" o "Do You Want to Know a Secret" (el primer disc dels Rolling Stones, del 1964, només tenia una cançó pròpia).

El CD que estic sentint és la versió estèreo del disc (també s'han posat a la venda els remasters en vesrió mono). L'exagerada separació d'instruments i veus, pròpia de l'època, té el seu encant i el seu interès: permet sentir amb detall de laboratori les interpretacions. Això és l'antítesi del Wall of sound: aquí no hi ha efectes, ni orquestracions, ni instruments addicionals, ni edició, ni postproducció. És un enregistrament auster i honest, els instruments pelats i pràcticament tot en directe. És el que es feia a l'època.

No us perdeu l'anàlisi que com a musicòleg en fa Allan Kozinn al seu llibre The "Beatles" (20th-Century Composers), un dels millors llibres que s'ha fet sobre el grup (des del rigor acadèmic, una raresa).

Jeff Beck, David Gilmour & Imelda May

Concert de Jeff Beck al Royal Albert Hall el passat 4 de juliol. Primera sorpresa: la gran Imelda May puja a l'escanari i canta de manera magistral Lilac Wine amb la banda. Segona sorpresa: apareix ni més ni menys que David Gilmour. Toquen Jerusalem i Hi Ho Silver Lining, aquesta darrera cantada per Beck i Gilmour amb segona veu d'Imelda May. Així ho explicava Jeff Beck al seu blog.

Hi Ho Silver Lining (Youtube)
Hi Ho Silver Lining (Youtube) amb pitjor so però es veu millor
La notícia a la web de David Gilmour.
L'audio del concert sencer (FLAC).
Fotos del concert a la web de Gilmour.

I Jeff Beck torna a tocar a Londres amb Imelda May en un concert conjunt el 21 de setembre.

David Gilmour i Mica Paris

I Put a Spell On You. Es veu que aquest espectacular blues els agrada. El van enregistrar l'any 1992 amb Jools Holland. El van tornar a tocar al programa de Jools Holland l'any 2001, i van repetir al Royal Albert Hall l'any 2004 (la millor de totes tres). Està clar que haurien de fer un disc de blues.

Naturalment, res comparable a l'original de Screamin Jay Hawkins. No us perdeu aquesta versió en directe!

Slow Blues in C

Un dels millors blusos que s'han fet. Original d'Alvin Lee quan estava a Ten Years After, els acords, la lletra, tota la cançó fa olor de clàssic. Comparable al Red House de Hendrix. No sóc l'únic que creu que Alvin Lee és un dels millors guitarres de blues de la història, al costat de Hendrix, Clapton, Beck, Page, Gilmour i Blackmore.

La versió de Slow Blues in C més incendiària que he trobat a Youtube és la que encapçala aquest escrit i que és de la gira que Alvin Lee va fer l'any 1994 en solitari (amb una molt bona banda, per cert). N'hi ha una de molt semblant, de la mateixa gira i una altra sensacional del 1987. De l'època de Ten Years After n'hi ha una de principis dels setanta dels arxius de Bill Graham (algun dia ho veurem en DVD?), també una del 1983 que podem trobar al DVD Live at The Marquee, i una de quan es van reunir l'any 89 i van fer un parell de gires.

Quan just abans d'atacar el primer solo, Alvin Lee es mira la guitarra, com des d'una certa distància, i diu "Play the blues"... màgia.

Ets prou fan dels Beatles?

So you think you are the biggest fan of the Beatles. But how many of the following facts did you know? Aquí hi ha "20 coses que no sabies sobre els Beatles". No vull semblar pedant però... les sabia totes! :-D

Web i ràdio de blues antic

Tot just he descobert Big Road Blues, un programa de ràdio que té una excel·lent web (de fet, és un blog de Wordpress). Això és vintage blues, no apte per a tots els públics.

The Beatles: avui és el dia

Avui (09.09.09) es posa a la venda la llargament esperada edició restaurada dels discos dels Beatles.

Filmació de Faith No More al Hurricane Festival

Han aparegut a Youtube set cançons de l'inici del concert que Faith No More van oferir el 20 de juny del 2009 al Hurricane festival d'Alemanya. Filmació professional en espectacular estèreo. Llàstima no tenir el concert sencer.
Reunited
Caffeine
Surprise! You're Dead!
Introduce Yourself
Epic
Fuck You (Lilly Allen) + Chinese Arithmetic
We Care A Lot

Spaghetti alla bolognese al foc de llenya

Molta ceba, molt d'all, força pastanaga, pebrot entrevirat, tomàquet triturat, carn picada (50% vedella-porc) i un bon foc de llenya. N'hem menjat i n'hem sopat.

Blog i Twiter de la reunió de Faith No More

Ja hi ha blog sobre la reunió de Faith No More: Faith No More 2.0 (i també tenen Twiter).

Sister Rosetta Tharpe

No és cap secret que Angus Young va trobar inspiració en Sister Rosetta Tharpe i la seva Gibson SG blanca. No us perdeu el seu Didn't It Rain.

Addicte a Chickenfoot

visit chickenfoot.us for more info<

Aquests dies estic sentint a tota hora el gran disc de Chickenfoot, del que ja vaig parlar anteriorment. Sensacional. Tant de bo la cosa no quedi en un disc aïllat i puguem gaudir de més música d'aquesta gent. Com que serà impossible veure'ls en directe, esperem que editin un bon DVD de la gira que estan fent.

Sean Costello: el blues

Aquest era Sean Costello, excel·lent bluesman nord-americà. Ho tenia tot: cantava bé, tocava bé i, atenció, componia bé. Gent que fa blues n'hi ha molta però aquest noi tenia talent. Va morir l'abril del 2008 el dia abans de fer 29 anys. El Jeff Buckley del blues. Jo destacaria aquest It's My Own Fault o el seu Hard Luck Woman. Sean Costello.

Nou supergrup: Them Crooked Vultures

Them Crooked Vultures, un nou supergrup:

• Dave Grohl (que fou bateria de Nirvana i actualment és cantant i guitarra de Foo Fighters) - bateria


• John Paul Jones (baixista i teclista de Led Zeppelin) - baix


• Josh Homme (cantant de Queens of the Stone Age) - guitarra

Myspace
Web
Facebook
Twitter

Directe de Bruford & Moraz

Acaba d'aparèixer "In Tokyo", el primer enregistrament oficial en directe de la col·laboració entre el pianista Patrick Moraz i el bateria Bill Bruford. Per als qui admirem els seus dos únics discos, "Music for Piano and Drums" (1983) i "Flags" (1985), aquest és el complement que esperàvem.