Filmació de Them Crooked Vultures a Rockpalast

El conegut programa alemany de televisió Rockpalast ha penjat sencera la recent actuació que hi van fer Them Crooked Vultures. Feia temps que un disc nou no m'enganxava com ho ha fet el d'aquesta gent.

Una d'elegància

Enregistrada a un concert de tribut als compositors Jerry Leiber i Mike Stoller, David Gilmour (guitarrista i veu de Pink Floyd) interpreta la balada Don't, que va ser enregistrada per Elvis Presley a finals del 50.

Sempre he pensat que Gilmour té una de les veus més càlides que he sentit, i guanya qualitat amb els anys, però el que em posa la pell de gallina és quan arriba el solo. Gilmour és un dels solistes més elegants del rock i per a aquesta ocasió toca una vella Fender Telecaster, coetània de la cançó que interpreta (és la mateixa que podeu veure a la contraportada del seu disc About Face), i que sona impressionant (a Youtube no tant, però sí al DVD original). Tot al seu punt i mesura justos.

Com a curiositat, aquí el teniu tocant la mateixa cançó però uns anys més tard i acompanyat dels Rhythm Kings (Albert Lee inclòs).

Extravagància d'Anthrax: The Greater Of Two Evils

♬ Mad House

L'any 2004, després d'haver facturat un disc sensacional com és We've Come for You All (2003), Anthrax van proposar als fans que votessin via Internet el seu set list preferit de vells èxits de la banda amb la intenció de ficar-se a un estudi durant dos dies a assajar i enregistrar en directe aquest insòlit "concert" format a base de cançons votades pels fans i que en algun casos no havien estat mai tocades per aquesta formació.

El resultat és un dels millors discos de la banda. La sobrietat i la personalitat de la veu de John Bush dóna a aquests títols una nova dimensió. Fresc i espontani, és el testimoni d'una banda redescobrint les seves pròpies cançons i constatant com eren de bones. Serveixi també aquest disc per a reivindicar Spreading the Disease (1985), un dels discos injustament oblidats de la carrera d'Anthrax, predecessor del llegendari Among The Living, i que aporta quatre títols a The Greater Of Two Evils

He trobat una excel·lent crítica del disc feta per Vik Bansal i que inclou aquest fragment: "Slayer's Dave Lombardo may have the reputation as the metal drummer with the fastest bass pedalling feet, and Metallica's Lars Ulrich as the one with the biggest mouth, but over the years, Anthrax's Charlie Benante has quietly gone about his business and is now simply the best. Period".

Crimson 80s: Indisciplina

Després d'haver-se dissolt inexplicablement l'any 1974, King Crimson es van reformar l'any 81 totalment renovats. Per a aquesta nova etapa, el seu líder i guitarrista, Robert Fripp, va reclutar el cantant i guitarrista Adrian Belew. Havent passat per la banda de Frank Zappa, David Bowie i Talking Heads, Belew aportava el toc de tècnica a la guitarra (però molt diferent a com tocava Fripp) i alhora una certa dosi de punk. Fripp també va incorporar Tony Levin, un baixista molt tècnic i igualment creatiu, i un dels pioners del stick bass. Fripp només va mantenir un membre dels antics King Crimson: el bateria Bill Bruford. De formació jazzística, als anys 80 va experimentar amb la percussió electrònica i en directe muntava un kit de bateria acústica amb tot d'accessoris electrònics.

Els Crimson dels anys 80 van posar en pràctica un particular sistema de treball. Els instruments havien de ser complementaris els uns dels altres: ni parlar-ne de tenir dues guitarres i el baix tocant tots el mateix. Cada instrument havia d'interpretar una part diferent a la dels altres instruments. Aquest Waiting Man n'és un bon exemple. També van posar en pràctica la polirítmia: les guitarres podien estar tocant en un compas mentre que la veu o la bateria ho feien en un compàs diferent. I Bruford va acceptar el repte de tocar sempre sense xarles. Una de les cançons més famoses d'aquesta formació de King Crimson era Indiscipline. La indisciplina la protagonitzava Bill Bruford, que sobre un patró rítmic estàtic improvisava una part de percussió que incloïa parts en compassos diferents. Belew muntava al seu costat una petita bateria i mantenia el ritme esoicament mentre Bruford feia dolenteries. Tot plegat amanit amb un simpàtic ingredient punk.

Aquesta filmació d'Indiscipline correspon a la darrera gira de la formació i ha estat inclosa al DVD "Neal And Jack And Me" que recull dos concerts sencers dels anys 82 i 84.

Una de Bergonzi

Aquí tenim un fragment d'una masterclass del gran Carlo Bergonzi treballant Celeste Aida. Impressionant a partir del minut 1:20, cantant com a l'antiga. I si el voleu veure als seus dies de glòria, corre per Youtube aquesta Celeste Aida del 1970. Però jo em quedo amb aquest Non ti scordar di me (i tenia 62 anys!).

Novetat: versió acústica de Whitesnake

El meu cosí, que forma part de Whitesnaked, un grup acústic de versions de Whitesnake, m'ha enviat la guitarra de "Wine, Women an' Song", la cançó que tancava l'excel·lent Come an' Get It (1981), perquè hi posi veu.

Whitesnake l'any 81 encara eren la banda britànica de blues-rock que facturava grans cançons i que tenia a les seves files un dels duets de guitarres amb més bon gust que ha donat el rock: Bernie Marsden i Micky Moody, però és que, a més, també tenien un dels millors baixistes del negoci, Neil Murray, i per acabar-ho d'adobar hi havia Ian Paice a la bateria i Jon Lord als teclats. Això sí que era un supergrup. Els discos que van fer entre el 1978 i el 82 són absolutament imprescindibles.

Edició deluxe de l'Among The Living

M'acaba d'arribar la nova edició d'Among The Living (1987), el disc que va consolidar Anthrax com una de les bandes més fresques i innovadores del thrash metal dels 80. Aquesta edició té preses alternatives i inclou el DVD del que aleshores va ser vídeo VHS d'aquella gira: Oidivnikufesin (N.F.V.) (enregistrat al Hammersmith de Londres l'any 1987). Per a molts, Among The Living és el millor disc d'Anthrax. No hi estic d'acord: We've Come for You All (2003) és un disc molt més sòlid però, naturalment, Among The Living va ser una fita, sonava fresc i tenia excel·lents cançons. Era l'època que Anthrax començaven a flirtejar amb el hip hop (samarretes de Public Enemy, el vídeo d'I Am The Man) i eren un grup en clara ascensió. Únics en el seu gènere.

Ella Fitzgerald i Frank Sinatra

El món del jazz vocal està de sort. Acaben d'aparèixer dues capses de luxe per a dues veus de luxe. La primera és Sinatra: New York: enregistraments en directe dels anys 1955, 74, 84 i 90, i un DVD al Carnegie Hall l'any 80. Tot inèdit.

La capsa d'Ella Fitzgerald és "Twelve Nights in Hollywood”, 4 CD en directe a un petit club de jazz de Los Angeles anomenat Crescendo els anys 1961 i 62, tot inèdit. Hi ha un molt bon article del New York Times que n'explica la història.

Si algú me'ls vol regalar aquest Nadal ja ho sap :-D

Una de Heaven and Hell

Heaven and Hell. Aquí tenim quatre llegendes oferint rock clàssic de primera qualitat. I no contents amb viure dels vells èxits, s'han tret de la màniga un excel·lent nou disc com és The Devil You Know. Dio té 67 anys i encara canta com canta. Vinnie Appice està tocant millor que mai. Poder veure això l'any 2009 no té preu.

Per cert, acaben de diagnosticar càncer d'estómac a Ronnie James Dio (podeu llegir el comunicat a la seva web). Esperem que es recuperi aviat.

Revisionant The Commitments

Aquesta nit he tornat a veure The Commitments (1991), aquest gran film d'Alan Parker que va tronar a posar el soul de moda en el moment en què més el necessitàvem: després dels excessos de sintetitzadors i artificiositat dels anys 80.

No veia aquesta pel·lícula des que es va estrenar :-O i he de dir que suporta el pas del temps perfectament. De ben segur que els autors de The Full Monty la van tenir ben present. Els actors toquen i canten: el càsting es va fer principalment en funció de les seves habilitats musicals i això s'agraeix en pantalla perquè afegeix una autenticitat que mai es veu a les pel·lícules musicals.

Rodada als suburbis de Dublin, retrata fidelment la Irlanda que jo vaig conèixer uns anys abans. Imprescindible veure-la en versió original i poder gaudir del gloriós accent irlandès.

Una de Sandy Denny

♫ Late November

Sabia qui era, coneixia la seva veu d'haver-la sentit aquí i allà i, evidentment, de la seva col·laboració a Led Zeppelin IV, però no ha estat fins ara que he decidit explorar la seva discografia i he començat pel seu primer disc en solitari: The North Star Grassman and the Ravens (1971), que va ser remasteritzat i editat amb preses inèdites l'any 2005.

De Sandy Denny tothom diu que és la cantant de folk britànic més important i sempre es lloa la qualitat de la seva inconfusible veu. És cert que aquesta dona tenia una veu personal i molt expressiva però el que més m'ha sobtat (i sempre passa desapercebut) és el fet que Sandy Denny no només cantava cançons tradicionals sinó que era una excel·lent compositora. Gran intèrpret en directe, tocava el piano, la guitarra i cantava en compassos poc usuals i amb aquelles progressions d'acords i canvis de tonalitat.

L'any 1971 va fer una breu actuació en solitari a la BBC: tres cançons que es van incloure l'any 2007 a la capsa de 3 CD + DVD "Live At The BBC".

Un dels darrers enregistraments que va fer Phil Lynott va ser precisament una cançó amb el grup irlandès Clann Èadair com a tribut a Sandy Denny. No és estrany: són dues de les veus més tristes i emotives de la música popular del segle XX.

Help Me amb secció de vent

L'any 2002 vaig enregistrar una versió del blues "Help Me" que combina elements de l'original de Sonny Boy Williamson II i de la versió que Ten Years After en feien en directe. L'arranjament de secció de vent i sobretot els acords de la intro i el final, els vaig fer en el moment d'enregistrar-la. Ep, i té cadenza final!

Una de folk: The Demon Barbers

Qui m'ho havia de dir, estic travessant una etapa folk, britànic concretament. No sóc un entès en el gènere, ni molt menys, però tot just he descobert The Demon Barbers. Cançons com la del vídeo sorprenen pel seu complex compàs. És una música amb aire de solemnitat i d'antiguitat. En aquest aspecte, i només en això, em recorda el blues del Delta. No us perdeu el seu vídeo promocional.

Retorn d'Anthrax

Via DiaWHEE! llegeixo que Charlie Benante ha dit que esperen que John Bush es quedi definitivament a la banda. La història, breument, és aquesta. Anthrax enregistren “We’ve Come For You All” (2003), el que crec que és el millor disc d'estudi de la seva carrera (sí, millor que "Among The Living") i l'any 2004 fan una excel·lent gira de la que editen el DVD "Music For Mass Destruction". Aleshores es materialitza la idea de fer una reunió amb el seu anterior cantant, Joey Belladonna. Fan una gira de costellada nostàlgica amb molt bons concerts (i un DVD, "Alive2: The DVD"). Reviuen les velles disputes i en lloc de tornar a reclutar John Bush, decideixen provar un nou cantant, Dan Nelson de qui a Youtube he vist alguna horrible interpretació de clàssics d'Anthrax a l'estil camioner (ei, no offense). I sorprenentment, en un parell de mesos fan fora Nelson i demanen a John Bush que torni a la nada d'on mai hauria d'haver sortir. Amb Bush estan fent grans concerts com ara aquest de Sonisphere 2009.

Novetat de Perfect Pair: Go Down Moses

Aquesta tarda he enregistrat (tres guitarres, baix, bateria i veu) i mesclat una nova cançó: la versió definitiva (ja n'havia fet una al setembre) de "Go Down Moses", un antic gospel passat pel filtre heavy metal de Perfect Pair.

L'any 2006 vaig enregistrar la darrera cançó de TID. Des d'aleshores he intentat tornar a fer una altra col·lecció de cançons com aquella però enregistrades amb més qualitat (sobretot les bateries) i amb la col·laboració del meu cosí com a mínim. De moment hem fet el Dealer, que ha pagat el preu de ser la primera, però en tenim dues més a la cuina i ara aquest Go Down Moses. Mica en mica.

Una de Megadeth

Aquests dies estic sentint el darrer disc de Megadeth. No és una obra mestra, d'acord, però és un altre gran disc de thrash metal, que no és poc. Megadeth pertanyen a la primera generació de bandes de thrash, a inicis dels 80. El seu líder, Dave Mustaine, a banda de ser coautor de quatre joies del disc de debut de Metallica, és un supervivent (i tot un professional sobre l'escenari). El fet de ser el cap visible de Megadeth, i personatge polèmic per la seva personalitat i les seves declaracions, ha eclipsat les seves excel·lents habilitats com a guitarrista. No només els seus solos estan a l'alçada dels de Marty Friedman o Al Pitrelli, sinó que hi ha pocs músics capaços de cantar i tocar d'aquesta manera les complexes parts de guitarra del repertori de Megadeth.

Sovint es diu que el seu millor disc és Rust In Peace (1990) però jo sempre he preferit Countdown to Extinction (1992). Sentiu aquesta recent versió de la cançó que l'obria: això és un riff de thrash metal. La crítica actual idealitza aquella etapa de la banda però espero que amb els anys s'atorgui el mèrit que li correspon al que jo crec que és el millor disc de Megadeth, The System Has Failed (2004). Per a aquella ocasió, Mustaine va incorporar al grup el brillant guitarrista Chris Poland i els seus solos al llarg de The System Has Failed són creatius fins al punt que recorden Jeff Beck. Però aquella sessió va tenir a la bateria ni més ni menys que a Vinnie Colaiuta (feu una ullada a la seva discografia). El vídeo que he triat pertany a aquest disc (a les imatges apareixen els músics de la formació de Megadeth que va sortir de gira, no els que van gravar el disc).

Sentint el darrer disc de Voivod

Pioners del thash i el speed metal a principis del 80, sempre progressius i a l'avanguarda del metal, Voivod van assolir el seu cim creatiu a discos com Dimension Hatröss i Nothingface. Tenen un estil inconfusible, gràcies en gran part al seu guitarrista Denis D'Amour ("Piggy"). La seva mort l'any 2005 víctima d'un càncer de còlon fou una tràgica notícia: els guitarristes moderns que en sentir-los se'ls reconeix a l'instant, es poden comptar amb els dits de la mà. L'any 2004, Piggy va deixar enregistrades al seu ordinador personal les guitarres del que havia de ser el proper disc de Voivod. Des de l'any 2007 el grup ha estat treballant amb aquest material per tal de construir el disc al voltant d'aquests enregistraments. Aquest disc, Infini, ha estat publicat ara i sense dubte és un dels millors de la seva discografia. Les parts de guitarra, que sonen sorprenentment bé tenint en compte que no eren un enregistrament definitiu, probablement es beneficien del fet d'haver estat executades de manera més informal i sonen fresques i espontànies. Hi ha fragments que en podríem dir Hendrix meets Voivod.

L'art gràfic del grup era sempre obra del seu bateria, Away. En podeu veure una excel·lent mostra en aquesta web. Aquells vinils originals (i les seves fundes) de discos com Dimension Hatröss, no tenen preu.

Pareu atenció a l'estètica del vídeo de Tribal Convictions: és l'any 1988 i podria haver estat filmat perfectament després de l'estrena de The Matrix l'any 1999.

Harvest: "Underground Community"

No és primer cop que parlo de Harvest. Aquest excel·lent grup de rock progressiu melòdic està masteritzant el que serà el seu primer disc, que ja té nom i portada. A Youtube i a la web de Harvest a Myspace podeu sentir un avanç del disc que es posarà a la venda l'1 de desembre.

Tot sentint Eric Burdon & War

♫ Tobacco Road ♫

M'acaba d'arribar el disc Eric Burdon Declares "War". El disc és força bo i sense dubte és de les millors coses que ha fet Burdon. Amb guitarra, orgue i secció de vent, té un rock amb forta influència de blues, soul i funk, una mena de fusió pròpia dels setanta i que m'ha recordat discos com el Teaser (1975) de Tommy Bolin. Però una de les coses que més m'ha sorprès del disc és com sona de bé (i això, dit d'un disc dels anys 70, és dir molt). L'enginyer de so va ser Chris Huston, a qui jo no coneixia fins ara, i que mereix un lloc destacat al costat de Glyn Johns, Andy Johns, Eddie Kramer o Martin Birch. Aquest Eric Burdon Declares "War" és una de les produccions més nítides, amb més cos i més immediatesa que recordo haver sentit d'aquesta època.

Quint figurant

A finals del 2003 vaig recuperar un recull de poesia que en Carles Torres m'havia passat l'any 2001, vaig triar-ne una i vaig posar-hi música. Quint figurant és un enregistrament que m'estimo molt, entre d'altres coses perquè és la segona (i darrera) vegada que he posat música i melodia vocal a una lletra que ja estava feta.

L'inici de bateria m'agrada especialment i la cançó està feta a base de dues guitarres rítmiques netes tocades amb la Fender. Els solos estan fets amb la Cort però el veritable protagonista de la cançó, a banda de la lletra, és el baix (Washburn XS-5). És un enregistrament net i que s'allunya del que normalment faig amb Perfect Pair. No està assajada, està enregistrada alla prima i així és com va sortir.

♫
Segué arran del penya-segat
L'aire del salobre fregava el seu rostre d'arrugues fermes
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
Va estar d'aquella manera
una estona dubtant, mirant
Damunt la mar estesa, nuda
♫
Trobaren el seu cos desfet, com ell volia
Ben amb seny, havia col·locat dos rocs damunt la gorra, que no volàs
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
♫