Bad Blood, un blues clàssic que no és un blues

Bad Blood 2010 by ferran-nogues

Bad Blood va aparèixer al disc "About Time" (1989) de Ten Years After. Aquesta és una altra cançó que, malgrat no ser formalment un blues, sempre he pensat que sí que ho és i dels clàssics. És una cançó sòbria i austera: un blues clàssic. Als inicis d'Eletro Leprosilla i Perfect Pair era habitual al nostre repertori. Amb Illinois Central l'hagués pogut tocar i encara no m'explico per què no ho vam fer. Bé, l'altre dia vaig decidir rescatar-la i, amb un arranjament una mica diferent, tornar-la a fer.

A New Day Yesterday, el blues

Qui diu que el blues són tres acords i 12 compassos que es repeteixen? Jethro Tull van demostrar l'any 69 que el llenguatge del blues donava molt de joc i Ian Anderson va saber esprémer el llenguatge del blues amb A New Day Yesterday que, a més té aquella gran frase "It was a new day yesterday but it's an old day now". I he triat aquesta versió del 1999 però també podeu mirar aquesta altra versió de A New Day Yesterday del 1970: la qualitat de so és infame però si algú no coneix la bèstia escènica punk que era Ian Anderson damunt l'escenari, aquest és un excel·lent document. Joe Bonamassa ha incorporat aquest títol al seu repertori i a Youtube també corre una versió de Spirits in the Sky (amb Billy Corgan i Dave Navarro). Però hi ha una dona que els passa la mà per la cara a tots ells: Chantel McGregor.

Joss Stone

M'acaba d'arribar The Soul Sessions, el disc de debut que la cantant britànica Joss Stone va fer amb setze anyets. La noia en sap i té una veu i un estil molt personal, que no és poc. El disc és soul retro amb una producció excepcional de Steve Greenwell, que també és responsable de la mescla i d'haver facturat un dels discos amb millor so que recordo haver sentit. Malgrat la seva joventut, la Stone és capaç de fer un molt bon paper al costat de monstres com James Brown o Gladys Knight:

The Graves Brothers Deluxe: simpàtics freaks

Tot just he descobert aquesta colla de freaks: The Graves Brothers Deluxe. Aquesta gent han d'haver sentit King Crimson, Frank Zappa, els Ramones i alguns grups foscos dels seixanta. Tenen sentit de l'humor i el baixista (amb l'elèctric) fa algun solo de slide. Un respecte, si us plau. Podeu veure sencera la seva actuació a The Green Couch Sessions. Serveixi això per a oblidar la notícia dels Anthrax.

Belladona torna a Anthrax: malament

Horrible decisió la que acaba d'anunciar Anthrax a la seva web i al seu Facebook. Recordem que Joey Belladonna ja va protagonitzar una reunió l'any 2005 i que va donar com a resultat un bon DVD en directe, Alive 2. Anthrax estaven en bona forma i la gira de reunió va tenir bons moments però els fans d'Anthrax sabem que una meravella com We've Come for You All només la poden fer amb el gran John Bush. I pensar que tenien mig disc fet amb Bush! Bon moment per a recordar Safe Home:

Paisatge i Jethro Tull

Jethro Tull van saber sortir dels foscos vuitanta abans que acabés la dècada. L'any 1987 van enregistrar un dels seus millors discos, Crest Of A Knave. Aquell disc inclou "Farm On The Freeway". No és una cançó ecologista però és una cançó sobre paisatge feta tretze anys abans del Conveni Europeu del Paisatge i a càrrec d'un dels millors lletristes del segle XX:

Nine miles of two-strand topped with barbed wire
laid by the father for the son.
Good shelter down there on the valley floor,
down by where the sweet stream run.
Now they might give me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have got is a cheque and a pickup truck.
I left my farm on the freeway.

They're busy building airports on the south side...
Silicon chip factory on the east.
And the big road's pushing through along the valley floor.
Hot machine pouring six lanes at the very least.
Now, they say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have left is a broken-down pickup truck.
Looks like my farm is a freeway.

They forgot they told us what this old land was for.
Grow two tons the acre, boy, between the stones.
This was no Southfork, it was no Ponderosa.
But it was the place that I called home.
They say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
And what do I want with a million dollars and a pickup truck?
When I left my farm under the freeway.

DVD en directe de Chickenfoot

Chickenfoot no deceben. Després de passar aquests mesos presentant el seu excel·lent disc de rock clàssic, la superbanda (aquesta sí) ha editat un DVD en directe. Pel meu gust, la mescla és massa pulcra (li manca la contundència de la mescla del show de Montreux que corre per Youtube i que sona molt millor), i el baix de Michael Anthony està massa fluix. Dit això, el concert es sensacional i dóna gust veure una banda que s'ho passa d'allò més bé sobre l'escenari. Sort en tindrem si, tal com han assegurat, estan a punt de començar a preparar el segon disc. Que una de les grans sorpreses (i esperances) del rock actual siguin aquests consagrats veterans és molt simptomàtic de com està el panorama.

I Put A Spell On You, de tots colors

Aquí tenim dues interpretacions del clàssic de Screamin' Jay Hawkins, I Put a Spell on You, hereves de la de Nina Simone.
La primera, enregistrada fa pocs dies, és de Jeff Beck amb Joss Stone. La segona és de David Gilmour i Mica Paris que el van interpretar per primer cop l'any 1992 i ho van tornar a fer igual de bé o millor l'any 2004.



Joss Stone fa una interpretació probablement més expressiva que Mica Paris. I Jeff Beck, massa baix a la mescla televisiva, fa coses endiablades amb la guitarra. Però jo, que sempre he dit que Jeff Beck fa coses que no són d'aquest món, crec que les dues versions de Gilmour i Paris són insuperables.





És interessant la versió de Pete Townshend amb David Gilmour. Trobo forçada la de Creedence Clearwater Revival, massa canònica la de Joe Cocker amb Eric Clapton, m'agrada l'arranjament de la de Katie Melua, la dels Animals és molt bona, la que fa el mateix Eric Burdon més de quaranta anys després és també sensacional (res a veure amb la versió discreteta d'Allan Price), la de Terry Reid és pur 1968 (per cert, no sé qui tocava el Hammond amb Reid però era un crack), el de Bill Wyman's Rhythm Kings té la particularitat de veure el solo del gran Albert Lee, la de Bryan Ferry, a banda de tenir un arranjament original, és deliciosament vuitantera i la d'Arthur Brown és extraordinària. Però la més freak és, sense dubte, la de Natacha Atlas.

Revisitant All Things Must Pass

El tòpic diu que Harrison havia acumulat tal quantitat de cançons en època Beatles, fruit de la censura de Lennon i McCartney, que quan el grup es va dissoldre, el seu primer disc en solitari va ser triple i va ser una obra mestra. Això no és cert del tot: dels tres discos, el tercer és un recull de jam sessions que van tenir lloc durant les sessions d'enregistrament. Pel que fa a l'obra mestra, home, té alguna cançó clarament prescindible, d'altres són massa llargues i la producció wall of sound de Phil Spector és molt vintage i tal però, entre nosaltres, és tan horrible com la sobreproducció que va destrossar alguns famosos discos dels anys 80 (Union).

Dit això, cal deixar clar que All Things Must Pass (1970) és un dels grans discos que ens va deixar George Harrison (que no és dir poc), té excel·lents cançons i la versió remasteritzada de l'any 2000 inclou el que personalment crec que és el millor: versions de prova tocades per Harrison amb la guitarra acústica ensenyant les cançons a Phil Spector mentre aquest, sense que Harrison ho sabés, ho estava enregistrant:



Sempre m'ha agradat especialment aquesta versió informal de la cançó que dóna títol al disc i que Harrison va tocar a un programa de TV l'any 1997 en el que crec que va ser la seva darrera interpretació en públic:

Petite Blonde: combinació explosiva

Avui he rescatat un dels millors discos en directe que he sentit en ma vida: "Petite Blonde" de Bill Evans. Sòlid com una pedra, bo de cap a peus. Enregistrat a dues nits europees del 1992. Jazz fusion i funk a càrrec d'una banda que es volia menjar el món. Només cal sentir com tocava Dennis Chambers (el millor bateria de l'època amb permís de Dave Weckl?). Amb ell hi havia Victor Bailey (baix), Mitch Forman (teclats) i Chuck Loeb (guitarra). Les composicions són bones, l'execució és sensacional, els solos són inspirats i el concert ofereix agressivitat i sensibilitat a parts iguals. No es pot demanar més. Bé, i tant que podem demanar més: un altre directe d'aquella gira.



Per cert, a banda de Dennis Chambers, hi ha un altre bateria en aquest món que encara podria tocar aquest disc de memòria :-D

Novetat: antigues cançons de treball

Més arqueologia musical. Quan Alan Lomax va començar a començar a documentar la música tradicional nord-americana, una de les primeres coses que va fer fou anar a les presons del sud perquè va pensar que allà, entre les cançons de treball dels presoners, trobaria els darrers vestigis de cançons de l'època de l'esclavatge. I així va ser. L'àmbit de les presons, on els negres treballaven de sol a sol, va permetre perpetuar aquesta tradició que també va evolucionar cap a un gènere autònom de música negra amb temàtica de presó.

He triat dues d'aquestes work songs i les passat per la trituradora. Fetes i enregistrades en una tarda cadascuna. M'he quedat amb les primeres preses i sense claqueta. Oh, Lord!

Marillion: 'Out Of Season'

Marillion, un grup que millora amb els anys i que ha facturat obres impecables com "Marbles" (2003) i "Happiness is the Road" (2008), té a punt un DVD en directe del 2009 que fa molt bona pinta: Out Of Season

Horowitz

Sempre m'han agradat les figures de llegenda i sempre m'han agradat els retorns, per allò que tenen d'èpic. A qui li agradi això i també li agradi el piano, aquest és el seu documental: "Vladimir Horowitz: The Last Romantic". Me'l va regalar el meu pare en DVD però es pot trobar sencer a Youtube i és una meravella. Aquest film va ser el retorn de Horowitz. Un concert a casa seva, amb el seu piano, i parlant de música i de records de la seva vida. Amb la participació, naturalment, de la seva dona, Wanda Toscanini. No es pot demanar més. I per als més freaks, per als qui (com jo) creuen que les darreres interpretacions de Karajan tenen quelcom d'especial, la darrera filmació de Horowitz en directe, a Viena l'any 1987, que és com el pirata de Zeppelin a Berlin '80.

Rush al Canadian Songwriting Hall of Fame

Un reconeixement sobradament merescut per als Rush:

The Canadian Songwriting Hall of Fame honours and preserves Canada’s rich songwriting heritage by honouring artists that have written songs that have entered into popular culture and been sustained for a significant period of time.

RUSH will be inducted into the Canadian Songwriters Hall of Fame on Sunday, March 28th, 2010 at the gala held at the Toronto Centre for the Arts.

Clapton i Beck

No m'agrada el repertori. Què pinta aquí Nessun Dorma? I no m'agraden tants solos de teclats (cal fer dos solos de teclat a una mateixa cançó quan tens Eric Clapton i Jeff Beck allà? Tant se val. El sol fet de tenir Beck i Clapton damunt l'escenari (i durant una breu gira!) ja és tot un esdeveniment. I quan es dediquen a tocar blues és quan la cosa funciona. Clapton, amb aquella elegància, és un dels millors guitarristes de blues que hi ha hagut però el cert és que Jeff Beck, senzillament, fa coses que no són d'aquest món.

Corea i McFerrin, novament

M'acaba d'arribar el DVD Rendezvous in New York de Chick Corea i Bobby McFerrin enregistrat al Blue Note l'any 2003 (aquest DVD té un repertori diferent al del doble CD en directe del mateix títol i de mes durada).

El món del jazz és ple de col·laboracions de tota mena però està clar que cada vegada que aquests dos músics toquen plegats, el resultat és espectacular. Tenint en compte que ja coneixia el seu meravellós disc en directe "Play" (1990), les expectatives ja eren altes.

En aquesta ocasió, Corea i McFerrin recuperen alguns temes que ja van tocar aleshores ("Autumn Leaves" i "'Round Midnight") i el resultat és sempre nou i sorprenent. Corea és capaç de treure's de la màniga durant la mateixa cançó una mica de be-bop, una mica de bossa nova i també passen per allà Mozart i Bach. I McFerrin el segueix! Com es pot cantar mantenint l'afinació mentre el pianista t'està putejant la tonalitat d'aquella manera? Improvisacions arriscadíssimes, molta tècnica i molt bon humor. No es pot demanar més.

Mike Patton: cantant punk + orquestra + cançó italiana

Aquest home no deixa de sorprendre'm. Acabo de veure (m'havia passat per alt) que Mike Patton, abans de la reunió de Faith No More, va muntar l'any 2008 el projecte Mondo Cane (algú recorda aquell documental?) que va consistir a fer una gira per Europa amb la Metropole Orchestra cantant temes italians dels anys 50 i 60. A Youtube es pot veure una filmació professional sencera del seu concert a Amsterdam i a la seva web de Myspace llegim que està previst editar un disc (en directe o en estudi) d'aquest projecte.

Supergrup: Miller, Duke, Colaiuta, Ritenour

Aquí tenim Marcus Miller al baix, George Duke als teclats, Vinnie Colaiuta a la bateria i Lee Ritenour a la guitarra. He intentat esbrinar si aquesta gent va fer cap disc però no he trobat res.

El retorn de Return To Forever

M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.

Curt documental sobre Chick Corea

Chick Corea ha reformat la seva web i ha aprofitat per a penjar aquest breu però molt ben fet documental. Esperem que algun dia puguem veure una cosa ben feta com aquesta però de llarga durada. Per cert, segueixo escoltant el doble directe de Chick Corea i Hiromi Uehara, i és sensacional.