Quan Randy Rhoads va morir, Ozzy va publicar un doble en directe amb el gran Brad Gillis a la guitarra. Aquest disc es va anomenar "Speak Of The Devil" (1982) i estava format únicament per cançons de l'època de Black Sabbath. Durant molts anys s'ha considerat, irònicament, el millor disc en directe de Black Sabbath. Amb raó.
Ara s'ha editat un DVD d'Ozzy anomenat "Speak Of The Devil". Això no és l'equivalent al famós doble disc en directe, sinó una filmació de la mateixa gira. Inclou el repertori habitual d'Ozzy en aquella època: cançons dels seus dos discos en solitari i clàssics de Black Sabbath. La resta del grup era format per Rudy Sarzo (baix), Tommy Aldridge (bateria) i Don Airey (teclats). Un gran directe.
Em resulta molt difícil resumir en quatre línies l'aportació d'aquest monstre a la música popular del segle XX. Aquest home va definir la manera d'utilitzar l'orgue Hammond en el rock. No només a nivell estilístic sinó també sonor: ell va decidir prescindir del sistema de so que té incorporat el Hammond i passar el senyal a través d'un amplificador de guitarra Marshall (amb la seva distorsió). El resultat és el que podem sentir a Made In Japan, aquella inimitable barreja de guitarra i orgue que tants grups han replicat.
Lord va ser membre fundador de Deep Purple i va participar a totes les encarnacions de la banda fins que l'any 2002 va anunciar que abandonava el grup per a dedicar-se a la música d'una manera més relaxada, especialment pel que fa a les continuades gires mundials.
Durant els anys que Deep Purple van deixar d'existir (entre el 1977 i el 1984), Lord va formar part de l'etapa daurada d'una altra de les grans bandes de rock clàssic: Whitesnake. Discos com Trouble (1978), Ready an' Willing (1980) o el doble en directe Live...in the Heart of the City (1978-80), formen part de la discografia essencial del rock.
1984 fou l'any de la reunió de Deep Purple i Lord va sortir de Whitesnake (que es convertirien en un grup comercial i supervendes, allunyant del so blues rock de l'etapa clàssica), per tornar al seu antic grup. Amb Purple va fer grans discos, especialment Perfect Strangers (1984) però a mi m'agrada reivindicar el seus últims treballs amb els Deep Purple de Steve Morse: Purpendicular (1995) i Abandon (1998) són excel·lents discos de rock clàssic de la vella escola, amb un talent i un ofici pràcticament impossibles de trobar actualment.
Al mig queden les seves obres orquestrals i una discografia que permet anar descobrint petits tresors amagats.
Lord, igual com Ronnie James Dio, serà recordat no només pel seu llegat musical sinó per ser un autèntic gentleman, sobri i cordial. Cap altre teclista hagués estat capaç de suportar Ritchie Blackmore tants anys.
En el moment de la seva mort m'han vingut al cap dues coses. La primera és l'intent fallit, que va tenir lloc fa pocs anys, de reunir els Deep Purple de Burn: David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice. Tots hi estaven d'acord però la cosa no va funcionar. Un altre dia en parlarem.
L'altra és el que jo més m'estimo de Jon Lord. Aquests dies molta gent rescatarà de l'armari discos com Machine Head (1971), Made in Japan (1972) o Ready an' Willing (1980), però si voleu sentir un Jon Lord creatiu, fresc i imaginatiu com mai, feu-me cas i localitzeu un disc enregistrat en directe durant la primera època de Deep Purple: Scandinavian Nights, reeditat com a Live in Stockholm l'any 2003. En aquella època, Deep Purple feien veritables jam sessions en directe, amb llargs desenvolupaments instrumentals improvisats, i és en aquests passatges quan Jon Lord es treia de la màniga variacions de Chopin o Duke Ellington, a ritme de boogie frenètic. Impagable. Descansi en pau.
Ahir vam viure una gran nit de space rock a Can Jordi. El veterà multi-instrumentista, luthier i cantautor, Pere Vergés, al capdavant dels Fletxa Negra, ens va portar de viatge a un lloc perdut entre els clubs de blues de Chicago i el festival de Woodstock. Sense moure'ns de Can Jordi.
Gran part del concert el fa amb una guitarra acústica, a la qual hi ha incorporat una pastilla, i el senyal de la guitarra passa per una pedalera Boss (i un delay digital), que en Pere manipula al mig de la batalla sonora amb la naturalitat amb què s'agafa un llapis. També va utilitzar una flaüta, va fer sonar un gran cargol de mar, i va treure un instrument de corda que admeto que no havia vist mai, format per tres màstils (entre un berimbau i un violí), i que es toca amb arc.
Quan veus en Pere saps que estàs davant d'un dels grans. No perquè sigui un virtuós o un gran cantant. En Pere té molt d'ofici però jo em refereixo a una altra cosa. Quelcom que és difícil d'explicar. Hi ha gent que ho té i n'hi ha que no ho té. Em va fer recordar la nit que vaig veure Eric Burdon, que va començar el concert amb un blues sobri i auster i quan va cantar les dues primeres frases jo ja sabia que estava presenciant una cosa excepcional.
Abans que res, hauríem de recordar què sonava a la ràdio l'any 1990: Gloria Estefan, Tracy Chapman, MC Hammer, Celine Dion, Suzanne Vega, New Kids on the Block, Mariah Carey, Pet Shop Boys i Whitney Houston. Actualment qualsevol anunci de Fanta pot tenir música de Pantera, però en aquella època Anthrax, Iron Maiden, Slayer, Tesla o Megadeth, que també van publicar disc l'any 90, no sonaven a la ràdio o apareixien a la TV ni per casualitat. Convé recordar-ho.
I va ser en aquest panorama que van aparèixer els Primus. El seu primer disc va ser un directe (el meravellós Suck on This), però havia passat absolutament desapercebut, especialment a casa nostra. El seu primer disc d'estudi, doncs, va ser Frizzle Fry. Mai s'havia sentit res similar ni de lluny al que feia aquest trio, liderats per un baixista (Les Claypool) que tocava el seu instrument com qui toca un ukelele i cantava d'aquella manera que em veig incapaç de descriure, un guitarrista (Larry LaLonde) que es movia entre el metal i la psicodèlia (ha de ser molt difícil ser guitarrista a Primus), i un bateria (Tim "Herb" Alexander) contundent i detallista alhora. Tot ells amb una gran tècnica però amb una estètica que semblava sortida d'un còmic. I naturalment aquelles grans lletres que mostraven la gran capacitat narrativa i el ric imaginari personal de Les Claypool, on el mar i la pesca hi són sempre presents.
Aquesta gent ho tenien clar. No van haver de trobar el seu so. No van haver de madurar. Ja eren Primus tal com els coneixem. I el seu disc de debut estava farcit de grans clàssics que encara ara sonen en directe. I tenia un petit homenatge a Rush. I aquella portada! Tot això, l'any 1990, era glòria.
He de dir que fa temps que vaig sentir alguna cosa d'aquesta noia però no hi vaig parar l'atenció que mereix. El Sr. Jordi A., com sempre, em fa arribar coses interessants i ha estat ell qui m'ha fet notar el caràcter desconcertant d'aquesta cantant austríaca que es diu Anja Plaschg però actua sota el nom de Soap&Skin:
La nena "tant es casca una versió ben original i potent d'un blues del Robert Johnson, com li dóna per rescatar allò del "Voyage Voyage" dels 80, o ajuntar-se amb uns tals Nino Aus Wien per a perpretar la pitjor versió de Dylan des de les que feia el Shatner als anys 60, i mentrestant va deixant peces d'orfebreria pròpies com aquest "Wonder":
No m'agraden els petards. Són desagradables i no tenen res a veure amb l'ancestral celebració del solstici d'estiu i els seus rituals vinculats al foc. Res. Els petards són pur soroll. Cap contingut estètic, cap transcendència. Pam i ja està. Són una cosa molt primària.
Al meu cosí Eduard tampoc li agraden. Gens ni mica. Durant molts anys, quan jo vivia a Barcelona i tocava amb ell al llegendari grup que dóna nom a aquest blog, el que fèiem era planificar un assaig o una sessió de gravació just la nit de Sant Joan. Ens ho passàvem molt bé. A més, és l'única nit de l'any que pots assassinar algú sense por que se senti el tret de la pistola.
Celebrem-ho recordant aquesta versió del Brilliant (una de les meves cançons més freaks). És increïble que toquéssim això en directe (i que la gent ho escoltés):
Ara ja ningú recorda els Yes. A la gent, com a molt li resulta familiar la cançó Owner of a Lonely Heart. I actualment els Yes són una paròdia d'ells mateixos, arrossegant pel món el nom i el prestigi del grup amb un imitador (literalment) com a cantant, i fent gires per circuits de segona.
Però hi va haver un temps en què Yes eren molt grans. Banda d'estadis. La formació clàssica de Yes es va mantenir sense gairebé cap canvi durant els setanta però quan va arribar el 1980 van fitxar el guitarrista Trevor Rabin i van canviar el seu so (com tants altres grups van fer a l'època): van passar del barroc progressiu a un pop tècnic més americanitzat i radio-friendly (Owner of a Lonely Heart). Amb èxit.
Però l'any 1989, la veu de Yes, Jon Anderson, va pensar que havia arribat el moment d'una reunió dels Yes clàssics. Ja hi havia uns Yes en funcionament (els de Trevor Rabin) i dins d'aquests Yes hi havia Chris Squire, baixista original i co-propietari dels drets del nom del grup. Si ell no ho acceptava, els altres Yes (els originals, per dir-ho ràpid), no podien fer servir el nom de Yes.
I és així com va sorgir Anderson Bruford Wakeman Howe: de la impossibilitat de dir-se Yes. Però necessitaven un baixista (Chris Squire estava amb "els altres Yes"). L'escollit fou el gran Tony Levin, que havia estat durant els anys 80 amb Bill Bruford a King Crimson.
ABWH van fer un primer disc homònim), i de la seva gira en va sortir un doble disc i vídeo en directe (amb Jeff Berlin al baix degut a una malaltia de Tony Levin): An Evening of Yes Music Plus. Aquest directe és molt curiós perquè posa so dels anys 80 al repertori dels Yes dels anys 70. I funciona! Jo no hi vaig poder anar però encara recordo els preciosos cartells amb il·lustracions de Roger Dean enganxats pels carrers de Barcelona.
ABWH anaven a fer un segon disc (corren molts pirates amb outtakes), però va arribar una mena de reconciliació entre les dues famílies Yes i això va propiciar l'edició del disc Union (i la seva gira, també coneguda com el gran circ dels Yes). Però d'això ja en parlarem un altre dia, que la telenovel·la es fa massa llarga.
Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.
La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones) Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.
Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).
La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.
Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.
Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.
Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):
S'ha publicat el DVD del documental "Honeyboy and the History of the Blues", dedicat a la vida David ‘Honeyboy’ Edwards, anomenat The Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen. Al documental hi participa gent com Joe Perry i Keith Richards, i és que aquest home va conèixer Robert Johnson i Charlie Patton (!).
U. K. Aquest va ser veritablement un súper grup. Amb músics de luxe. Poques vegades funcionen els projectes com aquest, dissenyats en laboratori, i en aquesta ocasió la cosa només va durar un disc (després la formació va canviar).
Que no s'espantin els alèrgics al rock progressiu dels 70. Tot i que aquest grup estava format per quatre de les vaques sagrades del gènere, van tenir el talent i l'encert de no caure en els excessos que a vegades caracteritzaren alguns discos de l'època daurada del prog rock.
En aquest cas, naturalment que hi ha temps, compassos i estructures complexes, però tot està al servei d'exquisides melodies i composicions variades que fan que el disc "entri" molt bé.
Recordem que aquí es van ajuntar Bill Bruford (un dels bateries més creatius i tècnics que ha donat el rock, que s'havia format dins del jazz, i que havia estat a Yes i King Crimson). També hi havia John Wetton, que havia estat amb Bruford a King Crimson, i que en aquest disc va fer un treball vocal excel·lent. També hi havia el teclista i violinista Eddie Jobson (Crimson, Zappa, Jethro Tull), i el geni de les sis cordes Allan Holdsworth.
Tots van estar a l'alçada de les expectatives i en aquesta ocasió el dream team fa facturar una obra mestra però que té l'encant dels discos de culte, perduts en la foscor i la decadència de finals dels 70.
Estic fent proves de repertori per a tocar en format acústic. Vull veure com queda i també comprovar si sóc capaç de tocar i cantar cada títol amb certa comoditat. La idea seria fer algun concert amb un repertori i un ventall estilístic més ampli que el d'Illinois Central i amb alguns amics que m'hi vulguin acompanyar. Podríem incloure una mica de folk, versions acústiques de Pink Floyd i Led Zeppelin, o coses com aquest I Won't Back Down de Tom Petty:
No ho sembla però ja fa més de vint anys que va aparèixer Badmotorfinger (i això em fa sentir mooooolt vell). Actualment pot semblar difícil d'entendre però en aquella època l'aparició de discos com aquest eren una veritable entrada d'aire fresc.
A inicis dels anys 90 encara hi havia la ressaca dels pitjors defectes i excessos dels anys 80. Encara retronaven les produccions grandiloqüents, amb aquelles reverbs, aquells teclats, on semblava que tothom volia jugar a ser Phil Spector. Aquells videoclips de Whitesnake, tant de maquillatge i perruqueria... I aleshores apareixen bandes com aquesta, que beuen del rock dur clàssic però sense ser barroques. A mig camí entre Black Sabbath i el punk, però sense aquella cosa postissa i fàcil de Nirvana (sé que em guanyaré alguns retrets per dir-ho).
1991 i Soundgarden van i deixen caure aquest disc, amb la seva complexitat rítmica, amb la seva agressivitat calculada, amb un so cru però treballat. Allò va fer un impacte. Van publicar el disc i van sortir de gira com a teloners de Guns N' Roses a la gira del Use Your Illusion. Imagineu-vos: Axl Rose en plena megalomania decadent (ja aleshores), cantant November Rain al piano i fent evident l'eternitat que separava tot allò de l'Appetite For Destruction. Compareu-ho amb el que oferien els teloners:
L'altre dia hi vaig pensar i aquesta tarda he aprofitat una estona per a fer aquesta versió del famós blues de Fred McDowell i el reverend Gary Davis, You Gotta Move.
N'he fet un arranjament que incorpora una progressió d'acords que no hi és a l'original i també algun acord menor. Pràcticament tot han estat primeres preses (amb les seves imprecisions). Tant de bo algun dia la puguem tocar amb Illinois Central.
La lletra que es van treure de la màniga aquests dos simpàtics personatges pertany a la temàtica fatalista i relativa al caràcter passatger i fugaç de la nostra existència. Una mica com la gent de del Barroc (molt alegres també), ens recorden que només som carn i ossos, i que en qualsevol moment la cosa s'acaba: quan el Senyor diu que és l'hora, és l'hora:
You may be high
You may be low
You may be rich, child
You may be po'
But when the Lord gets ready
You've got to move
El Sr. Jordi A. m'ha fet arribar aquest sensacional document. És una xerrada de gairebé una hora de durada, que Springsteen va oferir el passat 15 de març en el marc de la South By Southwest Conference, a Austin, TX.
Springsteen bàsicament repassa les seves arrels musicals, fa homenatge als músics que l'han precedit (les seves influències), però el que fa, de fet, és un comentari personal a la història de la música popular del segle XX i ho fa amb encert, amb bon humor, amb humilitat (ningú ha inventat res), i parlant clar.
Especialment emotiu (i sorprenent!) és el fragment que dedica als Animals d'Eric Burdon. I al llarg de la xerrada, de tant en tant agafa la guitarra per tal de fer més didàctic el discurs i poder explicar coses que senzillament s'han de sentir.
Ja fa dies que de tant en tant penjo alguna foto d'un disc pirata, preferiblement de Led Zeppelin, a Instagram. Però avui, mantenint una conversa amb en Lluís Ridao via Twitter, hem recordat l'època daurada dels bootlegs. Des dels vinils fins als CDs. Des de les edicions numerades (n'hi havia que estaven numerades a la funda i n'hi havia que ho estaven al propi vinil), fins als impersonals CD-R actuals.
Les portades. Igual com els ha passat als discos normals, els pirates també han perdut el valor del seu disseny gràfic. Actualment amb Photoshop i un parell de fotos tretes d'Internet ja pots fer una tirada de CDs. Abans hi havia vinils pirates amb unes il·lustracions, sí, d'il·lustrador, que eren una absoluta meravella. Actualment no tinc la meva col·lecció de vinils a casa però algun dia en penjaré alguna d'aquelles portades. recordo un pirata de Zeppelin, "Mudslide" (primera edició, una joia per a qualsevol expert en Zeppelin), que a la portada tenia enganxada una foto (sí, sí, paper fotogràfic), de Robert Plant!
I les botigues. Abans hi havia les botigues mainstream de discos, i les especialitzades en pirates. Després, les botigues normals, veient que el negoci anava baixant, es van apuntar al tema dels pirates. A Barcelona n'hi havia de llegendàries. N'hi havia una petiteta (no en recordo el nom) al carrer del Carme, on jo hi havia comprat coses que mai més he vist ni en llibres. Una vegada, jo era un tendre preadolescent, vaig anar allà i hi vaig sortir amb un gloriós pirata de Jethro Tull (portada blava amb un dibuix tipus còmic de l'Ian Anderson sobre una cama. A pocs metres de la botiga em van venir a trobar tres nanos (que segurament no tenien més de disset anys però em passaven dos pams), i amablement em van obligar a desfer-me del meu vinil :-( Aleshores a la Barcelona preturística passaven aquestes coses.
També hi havia una altra botiga mítica: Papermusik, situada al carrer de la Riera Baixa. Allà, a més de discos pirates selectes, hi havia molta revista (per això la botiga es deia com es deia). Revistes, posters, postals, memorabilia diversa que a l'època preinternet era una total luxúria. Allà vaig comprar, per exemple, un vinil amb outtakes dels primers Pink Floyd, principalment època Syd Barrett (és on vaig sentir per primera vegada "Scream Thy Last Scream".
I les fires del disc de col·leccionista, les subhastes d'en Jordi Tardà...
En una altra ocasió parlaré dels pirates (i la seva bibliografia) de Led Zeppelin.
El món de l'òpera està de dol. Podrós, elegant i precís, Dietrich Fischer-Dieskau fou dels més grans barítons de la segona meitat del segle XX, i un especialista en lieder (a més de musicòleg i autor de diversos llibres).
Serà recordat principalment per les seves interpretacions de Wagner, Schubert i Mahler, però jo tinc un especial afecte per un disc menys conegut: "Famous Duets", una costellada que va fer amb un altre gegant, Carlo Bergonzi:
Kreator tenen nou disc. Aquesta banda em cau bé perquè malgrat formar part de la fornada de pioners del thrash metal de principis dels anys 80, mai han arribat a tenir la fama i difusió d'altres grups de la mateixa generació.
Fidels a un thrash metal sobri i auster en la línia de Slayer, han fugit de les concessions comercials d'una sonoritat més accessible com han fet Megadeth, Metallica i Anthrax, i per això segueixen sent un grup de culte. Els seus darrers discos, Violent Revolution (2001), Enemy of God (2005) i Hordes of Chaos (2009), han mantingut un molt bon nivell. Esperem el mateix d'aquest Phantom Antichrist.
Fa temps vaig llegir (no recordo on era), que a Lady Gaga li agraden Saxon. I ara el Charlie Benante (Anthrax) ha penjat al seu Facebook aquesta foto i diu "Hahahaha, She's wearing the Shirt I gave her, Love to GaGa- Charlie". Ves per on.
