Sonny Terry

Aquests dies he estat recuperant un disc mític: "Sonny is King" de Sonny Terry. El disc està format per dues sessions de gravació (cinc cançons cada sessió). La primera sessió és del 1960 i Sonny Terry (veu i harmònica) té l'acompanyament a la guitarra de Lightnin' Hopkins (ni més ni menys). La segona sessió és del 1962 i en aquest cas el company de Sonny Terry és un altre monstre: Brownie McGhee (brillant guitarrista i habitual company musical de Sonny Terry).

Ja ho diu el gran Ted Gioia al seu llibre, Delta Blues: el blues primigeni, el que no ha arribat fins als nostres dies, i la música "occidental", van arribar a un acord a mig camí l'un de l'altra, de manera que la música d'arrel africana es va anar encabint en estructures i tempos més o menys estables o regulars. Però les coses no sempre van quedar clares del tot. I a cada regió, cada bluesman feia les coses una mica a la seva manera (i això és interessantíssim perquè ens dóna maneres molt personals i úniques d'interpretar blues). Estem parlant del blues de principis del segle XX (després, tot això es va codificar i uniformitzar encara més, donant com a resultat, per exemple, el blues de Chicago).

Però tornant al disc que ens ocupa, veiem (per exemple a One Monkey Don't Stop The Show), com Sonny Terry i Lightnin' Hopkins (i especialment el seu baixista, Leonard Gaskin), estan tocant el mateix blues però cadascú ho fa amb una estructura (millor dit, una progressió d'acords), una mica diferent. No hem d'oblidar que Sonny Terry és un Piedmont bluesman (de Georgia), mentre que Lightnin' Hopkins és de Texas. Però els dos van tocant i sembla que no molesten en absolut aquestes diferències. En aquest disc tenim blusos festius i alegres però també a blusos com Ida Mae o Bad Luck, que personalment em semblen els millors moments del disc: recorden aquells blusos fora de sèrie, solemnes, que cantava Son House.

Nou disc de Clapton

Eric Clapton ha anunciat que ja té a punt un nou disc: Old Sock. Contràriament al que sol passar amb els seus discos en estudi, en aquest cas la cosa té bona pinta perquè només hi ha dos composicions del propi Clapton.

El guitarrista ha triat una sèrie de clàssics i alguna sorpresa:

The new album is a collection of some of Clapton’s favorite songs spanning from his childhood to present day that highlights his vast appreciation and knowledge of music. From Leadbelly to J.J. Cale; Peter Tosh to George Gershwin; Hank Snow to Gary Moore and Taj Mahal.

És agradable veure que Clapton rendeix tribut al difunt Gary Moore enregistrant una versió del seu Still Got The Blues (sí, tots vam odiar aquesta cançó quan ens van saturar posant-la a tota hora per la ràdio, però és un gran blues).

A més, la llista de col·laboradors és de luxe: Paul McCartney, Steve Gadd, Willie Weeks, Chris Stainton, JJ Cale, Chaka Khan, Steve Winwood i Jim Keltner.

Gran mash-up: Beatles i Led Zeppelin

De mash-ups n'hi ha molts, sovint molt forçats, fets d'aquella manera. És per això que quan trobes joies com aquesta, les valores com mereixen. Una obra d'orfebreria:

Mud Morganfield

Em va passar el mateix quan vaig sentir Valotte (1984) de Julian Lennon: el timbre de veu i la manera de cantar del fill són tan semblants al seu pare que la cosa fa por i tot. Bé, doncs ara m'ha tornat a passar el mateix amb el darrer disc de Mud Morganfield, "Son Of The Seventh Son" (2012). No us preocupeu, en aquest cas, el fill fa honor al pare. Ha de ser molt difícil ser el fill d'una llegenda com Muddy Maters però Mud Morganfield s'ha guanyat el merescut respecte de la comunitat blusera.

El seu pare li va regalar una bateria quan tenia cinc anys. Mud va començar a cantar a principis dels anys 80 però no va ser fins l'any 2005 (!), després que la cantant Mary Lane el persuadís de pujar a un escenari, que Mud es va plantejar seriosament això de la música. L'any 2007 va aparèixer al Chicago Blues Festival i a partir d'allà el seu ascens ha estat inevitable.

Una cosa que m'agrada especialment de Mud Morganfield (el mateix vaig dir d'Amy Winehouse al seu dia), és que l'home compon la seva música: de les dotze cançons d'aquest disc, n'hi ha set signades pel propi Mud. Enregistrat en només dos dies (com ha de ser), "Son Of The Seventh Son" és un disc de blues clàssic de Chicago, en la línia del llegat del seu pare, però Mud hi afegeix algun toc funk amb subtilesa i molt d'ofici, acompanyat per una banda solvent, on també hi trobem el bateria Kenny "Beedy Eyes” Smith, fill del conegut Willie "Big Eyes" Smith, bateria de Muddy Waters durant molts anys.

Janis

La gran Janis Joplin avui hauria fet 70 anys.

Nou disc d'Eric Burdon

L'any passat va enregistrar un EP, Eric Burdon and the Greenhornes, però ara Eric Burdon ja té a punt el seu nou disc, 'Til Your River Runs Dry, del qual ja n'ha aparegut el primer single Water.

Esperem que 'Til Your River Runs Dry segueixi la línia d'aquesta segona joventut que Burdon va iniciar amb My Secret Life (2004) i ha continuat amb Soul Of A Man (2006).

John Lee Hooker i Van Morrison

Avui, gràcies a una distesa conversa amb el senyor J. he recordat la gran cançó I Cover the Waterfront. Pertany a Mr. Lucky (1991), un dels darrers discos que va fer John Lee Hooker, en aquella època en què, a vegades mal aconsellat, el vell bluesman es dedicava a fer duets amb tot músic vivent.

En tots aquells discos de costellades, qui sempre repetia era Van Morrison. Entre aquests dos músics hi havia una molt bona relació, molt més enllà d'interessos comercials i de les discogràfiques. Una prova d'això és aquest I Cover the Waterfront, on es veu la comunicació constant entre entre John Lee Hooker i Van Morrison. M'agrada especialment un moment en què Van Morrison imita el bluesman i canta allò de "Lord, lord, lord" amb l'entonació característica de John Lee Hooker, que riu suaument.

Una cançó emotiva, relaxada i que escoltada en determinats moments pot ser letal.

The Recycled Orchestra

Recordeu els genials Les Luthiers? Bé, doncs mon pare m'ha enviat aquest vídeo sobre una orquestra molt curiosa: The Recycled Orchestra. Gent jove que viu al Paraguai i ha fet els seus instruments a base de transformar deixalles.

Landfill Harmonic film teaser from Landfill Harmonic on Vimeo.

6 de gener

Com cada any, el dia de Reis ens ha de servir per a recordar un dels grans genis creatiu del segle XX i que va néixer el 6 de gener del 1946: Syd Barrett:



Qui també celebra el seu aniversari el 6 de gener i esperem que en cara doni molta guerra és el gran Malcolm Young, el motor, la base i la força d'AC/DC, que enguany celebra el seu 60è aniversari.

Phil Lynott

Un 4 de gener però del 1986 ens va deixar un dels grans: Phil Lynott.

Per molts anys John Paul Jones

Avui és l'aniversari del Sr. John Paul Jones.

L'any que hem deixat enrere

Acomiadem el 2012, un any en què hem vist coses interessants. Segur que me'n deixo alguna però, per exemple, Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu que té a les les seves files el meu amic i excel·lent bateria Alex Ojea, aquest 2012 van publicar el seu segon disc, Chasing Time, una molt bona col·lecció de cançons de rock progressiu melòdic, treballat com una peça d'orfebreria:



I també enguany s'ha publicat un dels millors discos en directe que sentit en ma vida: de Everybody's Talkin', de la Tedeschi Trucks Band. Rock soul i blues d'altíssim nivell, amb llargs desenvolupaments instrumentals que van fent créixer l'ambient i fan embogir l'audiència:



Van Halen van sorprendre tothom amb un retorn molt en forma i van publicar A Different Kind of Truth, un dels grans discos de hard rock enèrgic i fiestero:



Iron Maiden han seguit aprofitant aquesta segona joventut en què estan immersos des que Dickinson va tornar al grup, i el 2012 van publicar un impressionant CD/DVD en directe: En Vivo!, enregistrat a Chile en la seva gira de presentació del molt recomanable Wild Frontier:



Paul McCartney va publicar el 2012 un disc de standards de jazz, envoltat de músics de luxe: Kisses on the Bottom, i el seu DVD en directe, millor que el propi disc: Live Kisses:



Dos vells amics que ja havien col·laborat diverses vegades, però que ara també s'han decidit a fer un disc de standards, són Chick Corea i Gary Burton. Hot House és una deliciosa col·lecció d'enregistraments per a piano i vibràfon:

Els meus estimats UFO van publicar Seven Deadly, un altre gran disc de hard rock blusero fet amb molt d'ofici. Des que van reclutar Vinnie Moore a la guitarra, estan fent molt bons discos. Se'ls ha de reivindicar:



Return to Forever, el famós grup pioner del jazz fusió ha tornat el 2012 amb una formació de luxe (Chick Corea, Stanley Clarke, Jean-Luc Ponty, Frank Gambale i Lenny White), i un impressionant CD/DVD en directe: The Mothership Returns:



També ha estat l'any que Ian Anderson ha decidit publicar Thick As A Brick 2, la continuació del llegendari disc de Jethro Tull del 1972. He de dir que encara no l'he sentit perquè he de trobar el moment espiritual adient. Per cert, encara no he trobat una explicació convincent de la raó per la qual aquest ha estat un disc en solitari d'Ian Anderson i no un de Jethro Tull.

El 2012 també ha estat l'any del retorn de The Cult i ho han fet amb un gran disc: Choice of Weapon. Hard rock musculós al mateix nivell de discos com Beyond Good and Evil:



ZZ Top han publicat el seu nou disc en estudi (l'anterior era del 2003), el sensacional La Futura. Sota les ordres de Rick Rubin han recuperat el seu so clàssic i han facturat un àlbum brillant:



L'aneguet lleig del thrash metal, els mítics Kreator, també han tret disc el 2012: Phantom Antichrist, probablement el millor dels últims temps (i n'havien fet de molt bons). És injust que aquests veterans mai hagin rebut el reconeixement mediàtic dels seus companys de generació (Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax):



Uns altres que també tenen el secret de l'eterna joventut són Rush. Els veterans canadencs han publicat el 2012 un dels seus millors discos (i això és dir molt) Clockwork Angels:



2012 també ha estat l'any del retorn de Soundgarden amb King Animal. He de dir que només n'he sentit un parell de cançons però sembla que el disc està a l'alçada del llegat de la banda:



Black Country Communion han publicat Afterglow, el seu tercer disc (i sembla que no en veurem més en un futur immediat):



També ha estat l'any de Flying Colors, el supergrup de Mike Portnoy, Dave LaRue, Casey McPherson, Neal Morse i Steve Morse, que han publicat un espectacular disc de debut i tenen preparat un directe de la seva gira:



I el 2012 ha estat un gran any per als fans de Led Zeppelin per dues coses: primer perquè finalment s'ha editat en DC i DVD el seu concert de reunió (Celebration Day), celebrat l'any 2007 a Londres, i perquè Jimmy Page ha anunciat que el 2013 s'editarà la discografia del grup en format de capsa que inclourà abundant material inèdit, en la l´nia del que han fet Pink Floyd.

Homeatge a Led Zeppelin (Kennedy Center Honors)

Com cada any, el John F. Kennedy Center for the Performing Arts ha celebrat la seva cerimònia de reconeixement i homenatge a diverses personalitats del món de la cultura.

Enguany, els honors han estat per a Buddy Guy, Dustin Hoffman, David Letterman, Natalia Makarova, i Led Zeppelin. Aquest vídeo mostra l'homenatge a Led Zeppelin, des del discurs inicial de Jack Black, fins a la cloenda amb un sensacional Stairway To Heaven interpretat per Heart amb Jason Bonham a la bateria, una secció de corda i un cor de gospel. Tot sota la mirada del president Obama i dels propis Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones:

Oscar Peterson

Un 23 de desembre però del 2007 va morir als 82 anys un dels més grans pianistes del jazz: Oscar Peterson. Enèrgic i amb una tècnica brillant, era l'extrem oposat a, per exemple, Monk. Mai va tenir l'aura de misticisme que va envoltar figures com Miles Davis, ni va despertar la fascinació de Chet Baker o Billie Holyday.

Però era un treballador incansable del jazz. I no només era un brillant solista i líder del seu famós trio. Un dels enregistraments que més m'agraden de Peterson és els dos discos que va fer acompanyant Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Finíssim. Mai em cansaré de reivindicar-lo.

Ha mort Dave Brubeck

S'acaba de saber que Dave Brubeck ha mort aquest dimecres als 91 anys. Aquest pianista, amb les seves ullres de pasta i el seu aspecte de professor universitari, té entre els seus mèrits el d'haver fet un dels discos més aclamats, d'aquells que sempre ocupen un dels primers llocs dels llistats de millors discos de jazz: Time Out. Mestre del compàs (probablement és pianista més estimat pels bateries), i excel·lent compositor, desapareix una de les icones del jazz.

Uncle Sal a Can Jordi

Ahir es va muntar un bon pollastre a Can Jordi. Els Uncle Sal van estar tocant durant hores mentre queia la pluja a l'exterior i la gent es concentrava a l'interior de la blues station. Però no per això els Uncle Sal van afluixar volum, no. Van atronar com si fos un vespre d'estiu a l'aire lliure. "Es pot tocar millor però no més fort", Soulman Sandro dixit (em faré una samarreta amb aquesta frase).

Els Uncle ho van donar tot. Van descarregar el seu rock amb sabor de Jack Daniels i la gent s'ho va passar molt bé. Jo em vaig dedicar a fer fotos i vaig acabar tocant algunes cançons amb ells! Bona música, bon ambient i bona companya.

Les Roms des foins a Can Jordi

Les Roms des foins van tocar ahir a Can Jordi. Clarinet, acordió i percussió. Algunes cançons instrumentals i d'altres cantades. Ells es defineixen com a música balcànica.

Compassos complexes, ritmes ballables, bon humor i bona execució. Semblen sortits d'una pel·lícula d'Emir Kusturica. Ahir a Can Jordi van muntar una bona festa i van acabar a l'exterior amb la gent ballant. Una música i un espectacle insòlit a Eivissa. Va ser una sort poder-los veure.

Queen City, un film amb molt de blues

El 2013 s'estrenarà Queen City, una pel·lícula policíaca ambientada a la ciutat de Buffalo a principis dels 80. Però el film està ben farcit de blues i jazz. Atents als personatges que hi apareixen: Susan Tedeschi, Allen Toussaint, Maria Muldaur, James Cotton, Sharon Jones, Average White Band, Magic Slim i Toni Lynn Washington:

Nova edició de la discografia de Led Zeppelin

Fa temps que tothom veia que el catàleg de Led Zeppelin en CD estava desfasat. Jimmy Page va ser un dels pioners en la remasterització de discos clàssics en CD. L'any 1990, Led Zeppelin van posar el terme "remaster" en el vocabulari musical de la gent quan van remasteritzar tota la seva discografia. Ja en fa més de vint anys.

Bé, doncs Jimmy Page està treballant en una nova edició de la discografia de Led Zeppelin i aquesta vegada cada disc serà tractat com mereix: editat com a box-set i amb material inèdit. Una gran notícia.

Gil Evans

The Guardian publica un bon article dedicat a Gil Evans, un dels pilars del jazz: Purple hazer: the many lives of Gil Evans.