King Crimson despertarà el 2008

M'havia passat desapercebut. Aquest estiu, Robert Fripp va enviar un mail a la resta de membres de King Crimson (que encara deuen ser Belew, Levin i Mastelotto), amb l'assumpte: Awakening The Beast of Crim. Ha rebut respostes afirmatives per començar a assajar el 2008 però no ha fet pública la data concreta. Per celebrar-ho, procedeixo a sentir The Power to Believe, un dels millors discos de rock progressiu (n'hauríem de dir metal progressiu d'aquest disc?). Recordem que la bèstia resta inactiva des del 2003.

La deriva japonesa

Morning Musume: una barreja entre les Spice Girls i el power metal més comercial, tot plegat amb un toc oriental.

Helloween: la injustícia

Estava sentint Gambling with the Devil, el darrer disc de Helloween, i he pensat que és injust que aquesta banda passi a la història com aquell grup dels 80 que va enregistrar els Keeper I i II, els de l'I Want Out. No s'ho mereixen. Des que la formació "clàssica" del grup va desaparèixer i la banda va fitxar aquest prodigi de cantant que és Andi Deris, Helloween ens han deixat una discografia molt més sòlida que la dels Helloween clàssics. La seva sàvia combinació de power metal happy (un estil que personalment no m'agrada), amb espurnes progressives i constants sorpreses estilístiques, el seu afany de provar coses diferents a cada disc (cosa que no tothom té el valor de fer), són mèrits que cal remarcar. De la seva discografia em quedaria amb els l'agosarats Better Than Raw i Rabbit Don't Come Easy (horrible titol), i el doble directe enregistrat a Girona: High Live.

Per cert, aquest clip del seu darrer single és horrible.

Així es toca el baix

Per casualitat hem fet aquesta troballa: la baixista i cantant Lydia Kaboesj (web en holendès). Té pàgina a MySpace i diversos videos penjats a YouTube, entre els quals jo recomanaria aquest:

Amy Winehouse: el primer era el bo

Sóc l'únic que creu que els primers deu segons del primer disc d'Amy Winehouse, Frank, valen per tot el seu segon disc, Back to Black? Al contrari del que ha passat amb Christina Aguilera, que va guanyar molt en treure el seu disc retro Back to Basics, Amy va estar molt més inspirada amb la seva fusió de hip-hop i jazz al seu primer disc que no pas amb l'estètica soul 50s i 60s del seu successor. Us deixo amb una aparició al programa de Jools Holland, quan els problemes de drogues encara no afectaven les actuacions de la cantant:

Diverses coses

Aquests dies hi ha problemes amb el servidor on està allotjada la pàgina principal de Perfect Pair. Estic esbrinant què passa. Musicalment, després d'enregistrar Into the Groove, ahir vaig fer Like a Virgin. Qui m'ho havia de dir!

El meu cosí m'ha passat enregistraments de prova d'en Jordi Barnils. S'està considerant la possibilitat de ressucitar Alliance però no hi ha res decidit.

Progressem: Perfect Pair 10.12.2005

El 10 de desembre vam fer el tercer assaig d'aquesta etapa de reunió. Cal dir que el trio ja sona força bé i l'ambient és molt relaxat. L'assaig ha estat enregistrat i algun fragment ha estat filmat. Enguany no n'hi haurà més. Esperem un inici de 2006 amb més activitat!

25 anys

Tots els mitjans de comunicació n'han parlat, com no podia ser d'altra manera. D'entre tot allò que envolta el 25è aniversari de la mort de Lennon, només vull destacar l'edició d'una versió remesclada i remasteritzada del disc Walls and Bridges, que certament recomanem.

Desembre de feina

Aquest desembre podré estar tres setmanes a Barcelona. Serà una ocasió obligada per aprofitar al màxim i fer tants assaigs com sigui possible. Malauradament el fet que el Joan visqui a Lleida (i que també té els seus compromissos) no facilita que ens poguem trobar tots tres a Barcelona i assajar. Farem el que podrem.

Primer assaig de reunió

Dissabte 29 d'octubre del 2005 vam fer el primer assaig de reunió i ja en tenim les fotografies corresponents. Els nervis i els cinc anys d'inactivitat es van notar però diumenge 30 vam fer un segon assaig i la cosa ja va ser molt diferent i vam fer una sessió molt productiva. N'hi haurà més, si tot va bé, al desembre.

La reunió tira endavant

Malauradament només podrem fer un assaig aquest més de novembre. Definitivament, M. Blanc no hi prendrà part, tot i que ens agradaria que a darrera hora es preparés un tema i el poguessim tenir sobre l'escenari. Ahir l'Edu i jo vam arribar a fer un repertori provisional. Hi ha més cançons de les que podem tocar però en funció de com surtin al local en triarem unes o unes altres. Dissabte 29 és el primer assaig. El darrer fou fa cinc anys.

L'encert de McCartney

És el que té la vida. Els Rolling Stones, els rebels, els transgressors, els nens dolents, han facturat un disc sens dubte més que acceptable, amb fortes arrels de blues (cosa que s'agraeix) però amb cap ambició compositiva i sense cap clàssic. I Paul McCartney, el comercial, l'aburgesat (?), el de les baladetes, ha fet un disc molt més agosarat, creatiu, treballadíssim a l'estudi, amb brillants composicions i brillans arranjaments, molt més complet i variat a nivell estilístic (una cosa que trobem a faltar en els Stones dels darrers discos en estudi), fent cançons de rock directe, de rock progressiu, pop amb arranjaments de vent, de corda, o només amb una guitarra acústica, cançons que no estarien fora de lloc a "Abbey Road" o a l'album blanc (i això sense plagiar els Beatles). Sona nou però segueix la tradició i és 100% McCartney. És el millor que ha fet aquest home des de Flowers in the Dirt. Fins i tot millor.

Reunió

Aquests dies s'ha anat gestant el projecte de fer un concert de reunió (per una nit) de Perfect Pair el proper desembre. M. Blanc ha declinat amablement l'oferiment però el Joan ha acceptat prendre-hi part, de manera que actuarem (si això arriba a materialitzar-se) en format de trio, cosa que ja vam fer a alguns assajos entre el 1999 i el 2000. La idea és, per augmentar el poder de convocatòria, convidar altres músics a participar durant algunes caçons. De moment sembla que la Sandra i el Jordi Barnils d'Alliance hi col·laboraran. Només podrem fer un parell d'assajos al novembre i un parell més els dies previs al concert. Ja veurem com evoluciona tot plegat.

Bonzo: 25 anys

Aquest 25 de setembre és el 25è aniversari de la mort de John Henry (Bonzo) Bonham. Més enllà de la seva tècnica o el seu virtuosisme, Bonham va ser un músic que pel seu concepte del paper que havia de tenir la bateria dins un grup de rock, per la seva potència, so i creativitat, va esdevenir un element de referència obligada i un dels bateries més influents de la història del rock, des del rock dur fins el hip hop. Aquesta és una selecció d'enllaços que mereixen una visita:

L'entrada de John Bonham a la Wikipèdia
La pàgina de la coneguda web Electric Magic
La John Bonham Tribute Page
La pàgina d'Alex Reisner
Aquesta pàgina de Ginger Baker
El model Bonham de la casa Ludwig

Literatura i black metal

L'any 1982 va veure la llum el disc "Black Metal" de la banda britànica Venom. Aquell disc és un referent per a nombroses bandes de metal i va donar nom a un estil que ha evolucionat fins a l'actualitat. Una de les cançons més destacades d'aquell disc (que va ser reeditat recentment amb material afegit) és "Countess Bathory", basada en la figura històrica d'Érzsebet Bàthory, la comtessa sanguinària.

Al suplement de cultura de l'Avui del 22/09/05, podem llegir un article de Daniel Boada (versió html i versió pdf) sobre aquesta dona amb motiu de la publicació del llibre "Ella, Drácula" (Planeta 2005) de Javier García Sánchez. Es tracta d'una biografia novel·lada sobre l'aristòcrata hongaresa que va néixer el 1560 i que va segrestar i torturar impunement durant més de vuit anys més de 600 noies. I ho va fer sense cap motiu aparent, sense treure'n cap profit directe, sense odiar, sense buscar venjança i fins i tot sense treure'n ni tan sols plaer. Va ser una fanàtica de la bruixeria, i el seu afany per aconseguir la immortalitat la va portar a endinsar-se per un camí de bogeria cada cop més fosc. Una lectura obligada per als amants del black metal.

Nou i vell material de Dio

El proper 3 d'octubre sortirà la reedició de "Holy Diver", el clàssic de Ronnie James Dio, que ha estat remasteritzat i té l'afegit d'una entrevista amb el mestre.

Això coincidirà amb l'edició del DVD "We Rock", que inclou dues actuacions filmades durant la gira de "Holy Diver" de 1983-84. La formació que va fer aquells concerts era:
Ronnie James Dio - veu
Vinny Appice - bateria
Jimmy Bain - baix
Vivian Campbell - guitarra

El futur de Pink Floyd

"M'ho vaig passar realment bé al concert Live 8. Espero que ho fem un altre cop. Va ser més que bo. Si sorgís una altra oportunitat, fins i tot puc imaginar-nos fent Dark Side Of The Moon un altre cop, ja saps, si fos per a alguna ocasió especial. Estaria bé sentir-ho un altre cop. El Live 8 va estar molt bé".

És Roger Waters a una entrevista del número d'octubre de la revista Word Magazine.

No cal perdre l'esperança doncs.

Dia trist per al metall català

Alliance diuen adéu. El grup no seguirà endavant. No em correspon a mi analitzar els motius o les causes però vull expressar la tristor que produeix aquesta notícia, i és el meu deure moral posar de manifest que amb l'adéu d'Alliance perdem una de les millors bandes que han sorgit al Principat, una banda que tenia bones composicions, repertori atractiu i bona tècnica, i que omplia un buit dins el panorama del rock a casa nostra. Malauradament, no hauran tingut prou temps com per donar-se a conèixer. Als que hem seguit la seva trajectòria sempre ens quedaran els records i aquells que no ho han fet sempre tindran les seves gravacions.

Trista notícia, sens dubte.

Nou disc de Ringo i dels Stones

Acaben de sortir al mercat aquests dos discos: "A Bigger Bang", el nou dels Rolling Stones i "Choose Love", el nou d'un dels dos beatles vius, Ringo Starr. Sobre el paper, els Stones mantenen la seva rauxa i inclouen lletres contestatàries com ara "Sweet Neocon", mentre que (sempre sobre el paper) l'exBeatle fa un disc amable i convencional. Les aparences enganyen. I de fet, després d'haver-los sentit diverses vegades, què voleu que us digui, crec que el bo d'en Ringo, fent aquell rock simpàtic i sense pretensió es menja amb patates uns Stones que han facturat un disc que no és millor ni pitjor que "Voodoo Lounge" (1994) o "Bridges To Babylon" (1997) i no passarà a la història. S'han limitat a fer un disc correcte. Quan la principal emoció que desprèn l'audició d'un nou disc dels Stones és precisament pensar que s'està sentint un nou disc dels Rolling Stones, malament. Certament, és un regal dels Déus tenir un Mick Jagger en aquest estat de gràcia i un grup que sona com ho ha fet tota la vida. I s'agraeix molt el retorn a les arrels de blues. Ara bé, les idees, la creativitat, el talent compositiu (qui ho diria, oi?), la feina d'arranjaments, tot això ens ho proporciona el vell Ringo. Només a la primera cançó del seu anterior disc, "Ringorama" (2003), hi ha més talent creatiu i més risc que als tres darrers discos dels Stones. Cal dir-ho. I que Déu ens els conservi a tots per molts anys.

El directe dels Maiden

Acaba de sortir Death on The Road, el nou directe d'Iron Maiden, enregistrat durant la gira de Dance of Death a Dortmund (Alemanya). S'editarà en format DVD i CD àudio. El DVD inclourà un documental de 70 minuts sobre el procés de composició i enregistrament de Dance of Death i els preparatius de la gira (és la primera vegada que Maiden permeten tenir càmeres presents durant les sessions d'enregistrament). El DVD també inclou tots els clips promocionals de Dance of Death, filmacions en directe a Sud Àfrica i entrevistes. Una delícia, vaja. Tenir un grup com Iron Maiden en aquest estat de forma l'any 2005 és certament un regal. Que duri.