The Visitor, un altre clàssic d'UFO

Aquests dies estic sentint The Visitor, el nou disc d'UFO. Un altre clàssic. Des de l'any 2004, quan van reclutar el gran Vinnie Moore com a guitarrista, UFO han facturat tres grans discos de rock clàssic: You Are Here (2004), The Monkey Puzzle (2006) i aquest The Visitor (més el directe Showtime). La banda mostra una lleugera tendència a incorporar cada cop més elements de blues a cada nou disc, fins als punt que aquest The Visitor s'inicia amb una guitarra acústica tocada amb slide. L'encerten de ple. El gran Phil Mogg cada dia s'assembla més a un vell bluesman.

Faith No More: videos de la Brixton Academy

Ja corren alguns videos de Faith No More a la Brixton Academy del passat 10 de juny, pràcticament tots amb un so molt dolent. L'excepció és aquest Stripsearch amb una intro sorpresa. Està dividit en dues parts: --1-- i --2--.

Era el primer show en 11 anys i el comencen amb aquesta versió de Reunited. Quan el punk es vesteix de seda. Només Faith No More poden fer una cosa així.

Crònica del concert i fotos a My Brixton.

Adéu, Koko Taylor

No m'ho puc creure! Ha mort Koko Taylor. Ja tenia anys però vist el seu darrer disc, Old School, i les seves recents actuacions com aquest Ernestine, Koko Taylor semblava incombustible. Gran coneixedora del blues, crec que forma part de la generació perduda del blues. Tothom esmenta sempre Bessie Smith i Ma Rainey però i la Koko?

Habitual visitant del Festival de Blues de Cerdanyola, va tenir una època de flirteig amb el funk que va donar discos molt recomanables com ara Jump For Joy (1992), de la gira d'aquell disc podeu veure un impressionant Can't Let Go. La seva veu musculada i el seu gran sentit de l'humor la feien irresiteble en directe. Descansi en pau.

Neil Murray: el baix

Al This Is Rock d'aquest mes, a banda d'un sensacional article sobre Jimmy Page i una bona entrevista amb Jeff Beck, hi ha una raresa que agradarà molt els amants i bons coneixedors del rock clàssic: una entrevista amb Neil Murray, un dels millors baixistes que ha donat el rock, amb un currículum de luxe, aquest home coneix el rock, coneix les discografies, el negoci, i té una memòria prodigiosa.
De Youtube destacaria un Guilty Of Love a Tokyo 1984 amb John Sykes a la guitarra, Un Trouble + Lie Down al conegut programa de la BBC The Old Grey Whistle Test l'any 1978, i M3 (o com haurien de ser Whitesnake actualment) fent un Fool For Your Loving i un extraordinari Criying In The Rain d'M3 cantat per Doogie White.

Supergrup: Chickenfoot

Els supergrups són sempre un risc però en aquest cas que que l'han encertada: Chickenfoot són Sammy Hagar, Michael Anthony, Chad Smith i Joe Satriani. Sempre he pensat que els guitarristes tipus Satriani, Vai, Vinnie Moore o Tony Macalpine treuen el millor d'ells mateixos quan són dins d'una banda.

Esperem que a Chickenfoot no els passi com a Soul Sirkus, excel·lent banda formada per Neal Schon, Jeff Scott Soto, Marco Mendoza i Deen Castronovo (substituït per Virgil Donati), i que només van fer un disc i una gira.

Iron Maiden: millor que mai

Avui he visionat aquest doble DVD de Maiden. Sensacional per dues raons. Perquè el documental i el concert estan molt ben filmats, i perquè la banda està a un nivell impressionant. Es podien fer sonar millor Moonchild o Wasted Years? Maiden ho han fet. La història de Flight 666 ja la sabeu: l'Ed Force One, pilotat pel propi Bruce Dickinson, la gira de recreació de l'etapa daurada de la banda (entre Powerslave i Seventh Son), i una interpretació excel·lent. No sé durant quant de temps podrà Iron Maiden oferir encara un show amb aquest nivell. Sonen millor ara que al Live After Death!

Les dues versions de Slide It In, finalment

L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.

Bateries de la vella escola

El gran Alex Ojea m'ha enviat aquest espectacular solo de Buddy Rich. Immediatament m'han vingut al cap les famoses batalles de bateria entre Buddy Rich i Gene Krupa, de les qual n'hi ha una a Youtube (fixeu-vos que Krupa no desaprofita l'ocasió per fer molt breument el seu famós toc d'un pal sobre l'altre, marca de la casa):



I de rebot m'he trobat amb una batalla tres: Krupa, Lionel Hampton (més conegut com a vribrafonista però excel·lent bateria), i el gran Chico Hamilton que en aquesta ocasió crec que és el millor dels tres:



Però, tornant a Buddy Rich, aquest va ser durant molt de temps bateria de la banda de Sammy Davis Jr., i és per això que aquest clip de Youtube és realment un moment màgic:

Dos que no coneixia

Recentment he descobert dues figures que es dediquen al rock and roll estil anys 50. La primera és una fora de sèrie: Imelda May, una irlandesa que ha trobat una excel·lent banda (atenció al contrabaixista Al Gare i al sensacional guitarrista Darrel Higham). Especialment recomanable és aquesta actuació al BoardWalk el 2.12.08 i una impressionant Rollin' And Tumblin' també del BoardWalk. I no us perdeu aquesta versió del Oh Darling dels Beatles i (atenció) el Tainted Love! Imelda May. Sensacional.

L'altre és Eli "Paperboy" Reed, que a estones recorda James Brown i Little Richard però amb un toc soul.

Tot sentint el nou disc de Heaven & Hell

Després de mirar el reportatge del DVD que acompanya The Devil You Know, el nou disc de Heaven & Hell, estic fent una primera audició d'aquest disc de reunió de la mítica formació responsable dels discos Heaven and Hell (1980), Mob Rules (1981) i Dehumanizer (1992).

És aviat per dir si han igualat el nivell dels discos esmentats però, en qualsevol cas, sempre és emocionant sentir nou material d'aquestes quatre llegendes vives. Aquell so, aquella majestuositat, aquella sobrietat, la veu de Dio (67 anys!). Tantes vegades imitats, ningú pot superar l'original.

Directe de Thin Lizzy: Still Dangerous

Thin Lyzzy han publicat “Still Dangerous”, un concert de la formació Lynott, Downey, Gorham, Robertson. Alguna d'aquestes cançons va servir per a compilar el directe "Live and Dangerous" però ara es presenten sense agefits.

Per a restaurar i remesclar les cintes originals han tret del seur retir al mític Glyn Johns. Atès que aquest CD s'ha fet amb els enregistraments de dues nits (22 i 23 d'octubre del 77), caldria que en un futur s'editessin els dos concerts sencers. En qualsevol cas, aquest CD està a l'alçada de "Live and Dangerous" i, a més dels clàssics de l'època, inclou versions de Soldier Of Fortune i Opium Trail. Excel·lent.

Un de Jeff Beck

Jeff Beck, sempre introvertit i poc comunicatiu, ha començat el seu propi blog! Segueix de gira amb la increïble banda que inclou Vinnie Colaiuta a la bateria i l'extraordinària baixista de només 21 anys Tal Wilkenfeld.

A banda del DVD del Crossroads Guitar Festival 2007, aquesta banda es pot veure al DVD Jeff Beck - Performing This Week - Live At Ronnie Scott's (2007), que recull les actuacions que van fer els dies 29 i 30 de novembre del 2007 al club londinenc i que van tenir com a convidat especial en algunes cançons a Eric Clapton. Les dues nits van ser enregistrades i corre el pirada (amb qualitat de so professional) anomenat Exhaust Note.

De Tal Wilkenfeld és molt recomanable aquesta actuació a la televisió i aquest clínic de l'any 2006!

I especialment emotiva és l'aparició de Jimmy Page l'actuació de Jeff Beck el passat 5 d'abril a Cleveland (Hall of Fame) on podem veure Beck tocar un fragment d'Immigrant Song i Page acompanyar Beck's Bolero! També podeu veure les declaracions de tot dos i el breu discurs de Page lloant el seu vell amic durant la cerimònia que, per cert, va acabar amb una de les grans costellades que recordo i que podeu veure a Youtube: una (bona!) versió del Train Kept a Rollin' amb Metallica acompanyats per Jason Newsted, Beck, Page, Ron Wood, Joe Perry i Flea.

Nou disc d'Ian Gillan

He fet una primera audició al nou disc d'Ian Gillan, One Eye To Morocco. Tal com havia llegit, és un disc més proper a la barreja de blues, soul, i rock and roll com la que va fer a l'extraordinari disc de Gillan & Glover, Accidentally On Purpose, que no als discos de Gillan més de hard rock com ara Toolbox. És aviat per fer una valoració del disc però d'entrada m'ha impressionat un blues lent, gènere que Gillan domina especialment.

Pel que fa al disc de Gillan & Glover, del qual no hi va haver gira, només en conec dues interpretacions en directe, a la televisió: Dislocated i Via Miami.

Pegasus: gira del 2009

La mítica banda de jazz fusió que ja al 2008 va fer algun concert de reunió, sortirà de gira per commemorar els seus 25 anys d’història. Tocaran a deu municipis catalans fins al 31 de juliol de 2009. I coincidint amb aquest aniversari convindria que es fes una bona edició del seu llegendari concert al Montreux Jazz festival del 1984. Per si no el coneixeu, no us podeu perdre, a banda de Transmediterrania Express, la seva Conga con ganas i paelles.

I també és molt recomanable el ha fet el Kitflus Kuartet, on podem sentir dos membres de Pegasus, el seu teclista Josep Mas "Kitflus" i el baixista Rafael Escoté (un dels millors instrumentistes, i gran compositor, d'aquest país). Per cert, és incomprensible que Pegasus no tinguin web pròpia ni a Myspace (o jo no l'he sabut trobar). Aquest és el seu espai a Facebook.

Marillion: nous DVDs

Força activitat a Marillion últimament. La banda tot just ha publicat el DVD This Strange Convention (2007) i han anunciat que el seu doble CD en directe Happiness is Cologne s'editarà en DVD properament.

Gallows: punk metal britànic

The Vulture (Act II)


És conegut l'afany dels britànics en trobar cada cins minuts la següent next big thing. Aquest grup no ho serà perquè el seu so no és per a tots els públics però qualitat no els en falta. A Gallows se'ls qualifica de punk/hardcore però tenen un 50% de metal. Gran treball de guitarres i excel·lent bateria.

09.09.09: els remasters dels Beatles

Al setembre es destapava la notícia que els esperats remasters dels Beatles, estaven gairebé enllestits. Ara la web dels Beatles n'ha fet públics els detalls i la data en què es posaran a la venda: el 09.09.09.

Cada disc reproduirà la carpeta original i tindrà un llibret com es mereix. Durant un breu període de temps, a cada disc s'hi afegirà un DVD amb un documental sobre l'enregistrament. Han estat quatre anys de treball i molts anys d'espera per part dels fans.

Five Peace Band, un supergrup de fusió

Gairebé per casualitat m'he assabentat de la recent formació d'aquest supergrup de jazz anomenat Five Peace Band: John McLaughlin (guitarra), Chick Corea (teclats), Kenny Garrett (saxo), Christian McBride (baix) i Vinnie Colaiuta (bateria). Cap d'ells necessita presentació. Tenen a punt de ser publicat el seu primer disc, Five Peace Band Live. Seleccions de Youtube: aquest tema de novembre del 2008 i aquesta jam d'Ankara,

Heart, gran banda

Avui per casualitat he tornat a recordar Heart. El seu hard rock melòdic amb la immillorable veu d'Ann Wilson al capdavant és sensacional. L'any 2004 em va sorprendre molt positivament el seu disc Jupiter's Darling. No han deixat de fer concerts i espero que aviat facin un nou disc. La prova que el grup segueix en plena forma és aquesta versió de Barracuda de l'any passat. I en aquesta versió de Crazy On You del 76 (amb la meravellosa intro de guitarra de nancy Wilson), Ann Wilson em recorda en alguns moments Janis Joplin. Gran banda.

Tornen Faith No More

Faith No More han anunciat mitjançant un comunicat a la seva web oficial que han decidit reunir-se (la formació que va enregistrar el seu darrer disc):

we find ourselves at a moment in time with zero label obligations, still young and strong enough to deliver a kickass set

De moment faran una gira europea. FNM van tenir la mala sort d'agafar el grunge a meitat dels 90. Un grup que sortia encorbatat a escena amb una actitud punk no encaixava en l'estètica "alternativa" de l'època. Els seus dos darrers discos, King For a Day, Fool For a Lifetime (1995) i Album Of The Year (1997) van ser molt injustament tractats per la crítica. Una gran notícia.

Recomanables de Youtube: Ashes To Ashes (Londres 1997), Epic (Londres 1990), i com a curiositat les sessions d'Angel Dust!

Per altra banda els membres de Soundgarden, sense Chris Cornell, han fet algun concert informal. Tenint en compte que el darrer disc de Cornell sembla ser horrible (no seria sorpresa), podem tenir esperances.