Fa un parell d'anys es va descobrir a Buenos Aires un negatiu del clàssic film de Fritz Lang que conté 25 minuts de pel·lícula que no s'han vist des de la seva estrena l'any 1927. El descobriment va motivar una nova restauració del film. Aquest novembre s'edita en DVD The Complete Metropolis.
Naturalment, aquesta serà, de moment, la millor versió d'aquesta pel·lícula però jo sempre recordaré la particular versió de Giorgio Moroder.
La web de la ràdio BBC2 té encara disponible un bon documental sobre les famoses sessions que van donar com a resultat el disc i la pel·lícula mai reeditada de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc.
McCartney, que en aquella època era qui tirava endavant els Beatles, va proposar el projecte "Get Back", un retorn a les arrels. Després de la complexitat i la sofisticació de Sgt. Pepper's i del White Album, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.
La presència constant de les càmeres, la rutina, l'horari, tot plegat no va fer més que ajudar a créixer el mal ambient de treball que, a més, s'anava documentant en film i els Beatles n'eren conscients. Els quatre músics es dedicaven a provar idees noves però tot seguit podien posar-se a fer una jam sobre algun rock and roll dels anys 50 i tot seguit tornar a fer alguna nova cançó. I així contínuament. El fet que les cintes no s'aturaven explica que les "Get Back Sessions" siguin de les més piratejades de la història: mai una sessió d'enregistrament (i assaig) havia estat tan ben documentada.
Finalment es va abandonar la idea de fer cap concert a cap país llunyà ni amb cap gran muntatge, i es va decidir, d'una manera gairebé improvisada, de fer un concert dalt del terrat, al mig de Londres. Seria el primer cop que els Beatles tocaven en directe des del 1966. I seria l'últim.
La resta de la història és molt complexa però el cas és que van donar totes les cintes al gran Glyn Johns amb l'encàrrec que de tot plegat en fes un disc. Johns, fidel a la idea de documentar un procés, va presentar un recull de temes a mig fer intercalats amb fragments de cançons, converses, etc. Això no va convèncer i és així com es va passar l'encàrrec al famós productor Phil Spector que ho va fer però al seu estil: amb l'afegiment d'acompanyaments orquestrals, grans cors vocals, etc. Lluny quedava la idea original del disc cru i senzill de quatre músics. El resultat és el disc Let It Be que tots coneixem.
La producció de Spector és interessant però McCartney sempre va considerar que allò no era el que havia de ser. És per això que l'any 2003 va agafar les cintes originals i les va remesclar despullant-les de tota la postproducció, els violins i les veus. El resultat és Let It Be... Naked, el disc honest i valent que inicialment havia de ser.
Un disc no exclou l'altre. Jo, per exemple, prefereixo la versió orquestral i "èpica" de The Long And Winding Road que va fer Spector, però el cert és que era necessari que aparegués Let It Be... Naked. Calia restituir als Beatles el seu mèrit: un grup que feia anys que no sortia de gira, que no assajava regularment, que no estava travessant el seu millor moment personal, i que havia de fer un disc sota pressió, conscients que estaven sent filmats... jo crec que van passar l'examen amb nota.
Quan divendres vaig penjar en aquest blog l'entrada "Dos dels grans: Marsden i Moody" no tenia ni idea que l'endemà tocava Bernie Marsden a Terrassa. I qui va anar a veure'l? L'Eduard, el meu cosí. Es veu que el guitarrista està fent una gira de grans èxits de Whitesnake amb la qual cosa el repertori de cada nit està farcit de clàssics. Tot un luxe poder veure aquesta llegenda en un local petit:
Aquí tenim dos dels guitarristes més fins, més elegants i més competents, a més d'excel·lents compositors: Bernie Marsden (molt bon cantant, per cert) i Micky Moody. L'ànima de Whitesnake. I no és una frase feta: quan van marxar (primer l'un i després l'altre), Whitesnake va anar perdent aquella màgia i aquell encant, aquell color en les harmonies i els acords.
Dos cavallers, amants del blues, músics de la vella escola. Mireu com fan anar les acústiques. Amb aquell toc precís, mai excessiu. Amb molta saviesa. Però Coverdale va considerar que no tenien la imatge adient per a sortir als videos de l'MTV.
Aquí els tenim amb un jove Zak Starkey a la bateria. Moody mai ha estat un gran cantant però Marsden està sensacional:
Molts blogs musicals estan plorant la mort de Dio i són dies en què tothom recupera les grans obres del llegendari vocalista. Però jo voldria reivindicar algun títol oblidat i d'excel·lent qualitat com ara aquest "Too Late" que Dio va fer amb Black Sabbath l'any 1992 al disc Dehumanizer. Si aquesta cançó hagués estat a Mob Rules, actualment seria considerada un clàssic a l'alçada de títols com "The Sign of the Southern Cross". És sense dubte una de les interpretacions més brillants de la carrera de Dio. Tenia 50 anys quan la va enregistrar.
Per cert, el so que Reinhold Mack va aconseguir en aquest enregistrament és una de les millors produccions de disc de rock que recordo haver sentit.
Bad Blood va aparèixer al disc "About Time" (1989) de Ten Years After. Aquesta és una altra cançó que, malgrat no ser formalment un blues, sempre he pensat que sí que ho és i dels clàssics. És una cançó sòbria i austera: un blues clàssic. Als inicis d'Eletro Leprosilla i Perfect Pair era habitual al nostre repertori. Amb Illinois Central l'hagués pogut tocar i encara no m'explico per què no ho vam fer. Bé, l'altre dia vaig decidir rescatar-la i, amb un arranjament una mica diferent, tornar-la a fer.
Qui diu que el blues són tres acords i 12 compassos que es repeteixen? Jethro Tull van demostrar l'any 69 que el llenguatge del blues donava molt de joc i Ian Anderson va saber esprémer el llenguatge del blues amb A New Day Yesterday que, a més té aquella gran frase "It was a new day yesterday but it's an old day now". I he triat aquesta versió del 1999 però també podeu mirar aquesta altra versió de A New Day Yesterday del 1970: la qualitat de so és infame però si algú no coneix la bèstia escènica punk que era Ian Anderson damunt l'escenari, aquest és un excel·lent document. Joe Bonamassa ha incorporat aquest títol al seu repertori i a Youtube també corre una versió de Spirits in the Sky (amb Billy Corgan i Dave Navarro). Però hi ha una dona que els passa la mà per la cara a tots ells: Chantel McGregor.
M'acaba d'arribar The Soul Sessions, el disc de debut que la cantant britànica Joss Stone va fer amb setze anyets. La noia en sap i té una veu i un estil molt personal, que no és poc. El disc és soul retro amb una producció excepcional de Steve Greenwell, que també és responsable de la mescla i d'haver facturat un dels discos amb millor so que recordo haver sentit. Malgrat la seva joventut, la Stone és capaç de fer un molt bon paper al costat de monstres com James Brown o Gladys Knight:
Tot just he descobert aquesta colla de freaks: The Graves Brothers Deluxe. Aquesta gent han d'haver sentit King Crimson, Frank Zappa, els Ramones i alguns grups foscos dels seixanta. Tenen sentit de l'humor i el baixista (amb l'elèctric) fa algun solo de slide. Un respecte, si us plau. Podeu veure sencera la seva actuació a The Green Couch Sessions. Serveixi això per a oblidar la notícia dels Anthrax.
Horrible decisió la que acaba d'anunciar Anthrax a la seva web i al seu Facebook. Recordem que Joey Belladonna ja va protagonitzar una reunió l'any 2005 i que va donar com a resultat un bon DVD en directe, Alive 2. Anthrax estaven en bona forma i la gira de reunió va tenir bons moments però els fans d'Anthrax sabem que una meravella com We've Come for You All només la poden fer amb el gran John Bush. I pensar que tenien mig disc fet amb Bush! Bon moment per a recordar Safe Home:
Jethro Tull van saber sortir dels foscos vuitanta abans que acabés la dècada. L'any 1987 van enregistrar un dels seus millors discos, Crest Of A Knave. Aquell disc inclou "Farm On The Freeway". No és una cançó ecologista però és una cançó sobre paisatge feta tretze anys abans del Conveni Europeu del Paisatge i a càrrec d'un dels millors lletristes del segle XX:
Nine miles of two-strand topped with barbed wire laid by the father for the son. Good shelter down there on the valley floor, down by where the sweet stream run. Now they might give me compensation... That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday. Now all I have got is a cheque and a pickup truck. I left my farm on the freeway.
They're busy building airports on the south side... Silicon chip factory on the east. And the big road's pushing through along the valley floor. Hot machine pouring six lanes at the very least. Now, they say they gave me compensation... That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday. Now all I have left is a broken-down pickup truck. Looks like my farm is a freeway.
They forgot they told us what this old land was for. Grow two tons the acre, boy, between the stones. This was no Southfork, it was no Ponderosa. But it was the place that I called home. They say they gave me compensation... That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday. And what do I want with a million dollars and a pickup truck? When I left my farm under the freeway.
Chickenfoot no deceben. Després de passar aquests mesos presentant el seu excel·lent disc de rock clàssic, la superbanda (aquesta sí) ha editat un DVD en directe. Pel meu gust, la mescla és massa pulcra (li manca la contundència de la mescla del show de Montreux que corre per Youtube i que sona molt millor), i el baix de Michael Anthony està massa fluix. Dit això, el concert es sensacional i dóna gust veure una banda que s'ho passa d'allò més bé sobre l'escenari. Sort en tindrem si, tal com han assegurat, estan a punt de començar a preparar el segon disc. Que una de les grans sorpreses (i esperances) del rock actual siguin aquests consagrats veterans és molt simptomàtic de com està el panorama.
Joss Stone fa una interpretació probablement més expressiva que Mica Paris. I Jeff Beck, massa baix a la mescla televisiva, fa coses endiablades amb la guitarra. Però jo, que sempre he dit que Jeff Beck fa coses que no són d'aquest món, crec que les dues versions de Gilmour i Paris són insuperables.
El tòpic diu que Harrison havia acumulat tal quantitat de cançons en època Beatles, fruit de la censura de Lennon i McCartney, que quan el grup es va dissoldre, el seu primer disc en solitari va ser triple i va ser una obra mestra. Això no és cert del tot: dels tres discos, el tercer és un recull de jam sessions que van tenir lloc durant les sessions d'enregistrament. Pel que fa a l'obra mestra, home, té alguna cançó clarament prescindible, d'altres són massa llargues i la producció wall of sound de Phil Spector és molt vintage i tal però, entre nosaltres, és tan horrible com la sobreproducció que va destrossar alguns famosos discos dels anys 80 (Union).
Dit això, cal deixar clar que All Things Must Pass (1970) és un dels grans discos que ens va deixar George Harrison (que no és dir poc), té excel·lents cançons i la versió remasteritzada de l'any 2000 inclou el que personalment crec que és el millor: versions de prova tocades per Harrison amb la guitarra acústica ensenyant les cançons a Phil Spector mentre aquest, sense que Harrison ho sabés, ho estava enregistrant:
Sempre m'ha agradat especialment aquesta versió informal de la cançó que dóna títol al disc i que Harrison va tocar a un programa de TV l'any 1997 en el que crec que va ser la seva darrera interpretació en públic:
Avui he rescatat un dels millors discos en directe que he sentit en ma vida: "Petite Blonde" de Bill Evans. Sòlid com una pedra, bo de cap a peus. Enregistrat a dues nits europees del 1992. Jazz fusion i funk a càrrec d'una banda que es volia menjar el món. Només cal sentir com tocava Dennis Chambers (el millor bateria de l'època amb permís de Dave Weckl?). Amb ell hi havia Victor Bailey (baix), Mitch Forman (teclats) i Chuck Loeb (guitarra). Les composicions són bones, l'execució és sensacional, els solos són inspirats i el concert ofereix agressivitat i sensibilitat a parts iguals. No es pot demanar més. Bé, i tant que podem demanar més: un altre directe d'aquella gira.
Per cert, a banda de Dennis Chambers, hi ha un altre bateria en aquest món que encara podria tocar aquest disc de memòria :-D
Més arqueologia musical. Quan Alan Lomax va començar a començar a documentar la música tradicional nord-americana, una de les primeres coses que va fer fou anar a les presons del sud perquè va pensar que allà, entre les cançons de treball dels presoners, trobaria els darrers vestigis de cançons de l'època de l'esclavatge. I així va ser. L'àmbit de les presons, on els negres treballaven de sol a sol, va permetre perpetuar aquesta tradició que també va evolucionar cap a un gènere autònom de música negra amb temàtica de presó.
He triat dues d'aquestes work songs i les passat per la trituradora. Fetes i enregistrades en una tarda cadascuna. M'he quedat amb les primeres preses i sense claqueta. Oh, Lord!
Marillion, un grup que millora amb els anys i que ha facturat obres impecables com "Marbles" (2003) i "Happiness is the Road" (2008), té a punt un DVD en directe del 2009 que fa molt bona pinta: Out Of Season
.
de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc. 
i del 
, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.
. 
que tots coneixem. 
, el disc honest i valent que inicialment havia de ser. 
