"White Bicycles" la música dels seixanta segons Joe Boyd

"White Bicycles: Making Music in the 1960s". No sé com és que no n'havia parlat abans. Aquest és un gran llibre. El vaig comprar perquè sabia que Joe Boyd havia estat entre d'altres coses el productor d'aquella joia pop que és el primer disc de Pink Floyd però això, vist el nivell i el contingut del llibre, és només una anècdota. Si Brian Eno diu que White Bicycles és "el millor llibre sobre música que he llegit en anys" ho diu per alguna cosa.

Molts són els noms que desfilen per les pàgines del llibre: Muddy Waters, Fairport Convention, Sandy Denny, Jimi Hendrix, Pink Floyd, The Incredible String Band, Bob Dylan, Coleman Hawkins, Stan Getz, etc. Però no és per això que el llibre és bo. Amb un llenguatge senzill però precís i acurat, Joe Boyd factura un llibre entretingut i elegant fins al punt que sembla britànic. No és un llibre només de música i tampoc és un llibre nostàlgic.

Boyd va viure els anys seixanta musicalment en primera persona. Des del swinging London fins a Woodstock passant per Newport. Ell hi era i ho recorda perfectament (cosa que no tots poden dir, bé perquè no recorden gaire cosa, bé perquè són morts).

Sammy Davis Jr

De Sammy Davis Jr. es va dir que era "The Greatest Entertainer in the World" i probablement tenien raó. Ballarí excepcional des dels tres anys, les seves imitacions de personatges famosos eren molt celebrades, i tenia una veu impressionant. El vaig descobrir fa molts anys a la mítica pel·lícula Ocean's Eleven:



Posteriorment vaig comprar en VHS una actuació seva a Paris l'any 1985 (actualment està descatalogada i corre per Youtube en molt baixa qualitat). Tenia 60 anys i estava pletòric. L'actuació cansa només de veure-la. Per sort en podem trobar una de similar i molt recomanable en DVD: "Live in Germany" (1985).

Però val molt la pena mirar-se aquesta actuació al Japó dins la gira que va fer amb Liza Minelli, Dean Martin i Frank Sinatra el 1989. Sammy Davis Jr tenia 64 anys:

Tom Jones, ara sí

Quan vaig veure com interpretava blues al DVD "Red, White and Blues" vaig tenir molt clar que aquest home havia de fer un disc com "Praise and Blame", sobri, auster, cru, amb olor de fusta:

"Uriah Heep Live '73" en edició de luxe, novament

Els setanta van ser la dècada dels grans discos en directe i l'any 1973 (tal com expliquen a la web d'Uriah Heep):

Encara faltava una cosa important. Deep Purple ja tenia "Made In Japan", els Rolling Stones havien publicat "Ger Yer Ya-Ya’s Out", i el "Live At Leeds" de The Who anava en camí d'assolir l'estatus de llegenda. Algú a can Heep (...) es va adonar que amb cinc discos d'estudi, Uriah Heep necessitaven el seu propi enregistrament en viu, preferiblement una edició amb una carpeta doble desplegable d'alt nivell, amb tots els ornaments.

I d'aquesta manera vam tenir "Uriah Heep Live '73", un dels directes amb millor començament que recordo: la veu del presentador (perquè antigament els concerts es presentaven) "Would you welcome please...", que donava pas a "Sunrise". I el final de concert és també dels antològics, amb aquella medley de rock and rolls clàssics.

Aquesta edició de 2010 no és altra cosa que la del 2008, però si algú (com és el meu cas) només té el vinil o el vell CD (retallat), aquesta és una bona ocasió per a recuperar el disc sencer, restaurat i amb material extra.

De tota manera, sempre que es parla d'Uriah Heep convé recordar que, malgrat que sempre seran recordats pels seus grans discos dels setanta, aquest grup té una discografia recent molt digna i en alguns casos, com "Wake The Sleeper", alguna obra mestra.

Illinois Central: el retorn

Fa poc vaig trucar el Xavi per a preguntar-li si volia tornar a tocar aquest estiu. Avui mateix he parlat amb en Nando. El David no estarà disponible però en Xavi té un bateria. Serà el retorn d'Illinois Central. Necessito un bon ampli de guitarra!

Black Country Communion la gran esperança

Estem vivint temps de supergrups. Aquests experiments no sempre funcionen però últimament n'hem vist alguns de molt bons com ara Them Crooked Vultures o Chickenfoot.

Black Country Communion són Joe Bonamassa, Glenn Hughes, Jason Bonham i Derek Sherinian. El disc de debut d'aquesta gent sortirà el proper 21 de setembre.

De moment, com que la banda ha estat de gira escalfant motors, ja en podem trobar algun video a Youtube. Serà molt interessant veure, a banda de les seves pròpies composicions, com tracten clàssics de cadascun del seus membres. Aquí teniu un Mistreated (i no us perdeu el que fa Glenn Hughes amb 58 anys):

El disc pòstum de Badlands. Gran reserva.

Aquest és un dels meus discos de rock preferits de tots els temps, que no és dir poc. I aquest disc és una maqueta, un esborrany.

Badlands va ser un grup de hard rock de finals dels 80 on hi havia un dels guitarristes més fins i elegants que ha donat el gènere, Jake E. Lee, cosa que també es pot dir del cantant que l'acompanyava en aquest projecte, el difunt Ray Gillen. La banda va publicar dos discos els anys 1989 i 1991.

L'any 1993 Ray Gillen va morir a causa de la SIDA. L'any abans, Badlands havien estat enregistrant cançons per a un nou disc. En aquestes sessions de prova van enregistrar noves cançons en un format cru i bàsic per tal que la discogràfica pogués fer-se una idea del que seria el proper disc del grup. El 1998 es va publicar de manera pòstuma "Dusk", el disc que contenia aquest material.

El que trobem a Dusk és un document honest d'un grup tocant en directe al seu estudi. Pràcticament no hi ha postproducció. El que sentim són els quatre músics. Gairebé la totalitat del disc està fet amb una única pista de guitarra (i aquest hauria de ser un treball de referència per a qualsevol guitarrista). La feina del baixista Greg Chaisson és també de molt alt nivell.

El grup havia tingut els seus problemes personals però en aquesta ocasió, de manera similar als Beatles amb Abbey Road, Badlands es van trobar a gust amb el nou material i van facturar un treball espontani i creatiu. Si el disc s'hagués publicat quan es va fer i en aquest format, hauria demostrat que hi havia un lloc per al hard rock dins del panorama musical de meitat dels 90 al costat de grups com Soundgarden. Sempre he pensat que aquest és el millor disc de Badlands i un dels grans discos del rock de tots els temps.

Sempre el Summertime

Summertime, la famosa composició de George Gershwin per a Porgy and Bess (1935). Fa anys que col·lecció Summertimes i això és agraït perquè com que tothom n'ha fet la seva versió, se'n poden trobar de tots colors.

I jo mateix en tinc unes quantes perquè l'he tocada a tots els grups on he estat i això demostra que aquesta composició ho resisteix tot. El setembre del 1994 vaig enregistrar una versió acústica però no amb el meu cosí, com hagués estat normal, sinó amb el Victor Bustos.

Perfect Pair no la vam tocar mai perquè en una banda de metal era difícil fer encaixar un Summertime (tot i que tinc algun assaig on la toquem).

Amb Illinois Central vaig tornar-la a rescatar i la vam convertir en un funk que funcionava molt bé en directe:


I a finals del 2003 vaig voler fer una versió que fos més fidel a l'original però, naturalment, va sortir el que va sortir (la culpa va se de l'orquestra :-P

Raffaella Carrà (sí, sí)

Jo tenia uns quatre o cinc anys. No sabia ni qui eren els Beatles ni com es posava un disc. Aquest de la Raffaella Carrà corria per casa (inexplicablement) i jo li demanava als meus pares que el posessin. Encara recordo la cançó BOBO STEP. Tothom té un passat i el meu és mooooooolt fosc :-D

Actualització: el Sr. Arilla m'ha fet arribar aquesta creació que em sento obligat a compartir amb la resta de la humanitat. Jo ja hi estic enganxat:

Hoochie Coochie Man d'Illinois Central

Avui un cuquet m'ha fet venir records d'aquest concert que Illinois Central vam fer al restaurant Es Barruguet l'1 de març del 2003. Aquí estem el Xavi al baix, David a la bateria, Nando a la guitarra (el primer solo és seu) i jo a la veu i guitarra (el segon solo és meu), fent un Hoochie Coochie Man. Una nit molt agradable. Ens ho vam passar bé.

Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona

El meu amic Joan Sebastià Colomer ("Tato"), farà Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona (30 de juny i dijous 1 de juliol a les 22.00 h:

Jove companyia d’òpera del Conservatori del Liceu
Direcció Artística: Carmen Bustamante
Direcció Musical: Daniel Mestre
Direcció escènica: Miquel Gòrriz
Espai escènic i vestuari: Elisabeth Castells
Il·luminació: Nani Valls

PERSONATGES
Gianni Schicchi, Joan Sebastià Colomer
Lauretta, Ximena Agurto
Zita, Cristina Segura
Rinuccio, Giovanni Tristacci
Gherardo, Ivan Benitez
Nella, Beatriz Alvarez
Betto di Signa, Jordi Boltà
Simone, Josep Ferrer
Marco, Jorge Tello
La Cieca, Marta Huarte
Doctor Spinelloccio, Josep Vives
Amantio di Nicolao, Josep Vives
Pinellino - baix, Juan José Morales
Guccio, Joan Riera
Gherardino, Victorina Pérez

Activitat gratuïta. Aforament Limitat. Pati de lletres de la Universitat de Barcelona, c/ Gran Via Corts Catalanes, 641, Barcelona.

La nit del blues

Això és una costellada de luxe anomenada "A Blues Session: B. B. King and Friends" que va tenir lloc a Los Angeles l'any 1987. La llista de convidats és antològica: Albert King, Dr. John, Paul Butterfield, Phil Collins, Etta James, Chaka Khan, Gladys Knight, Billy Ocean, Stevie Ray Vaughan i Eric Clapton. I cal dir que poques vegades un muntatge d'aquestes característiques ha donat tan bon resultat. Va ser la darrera aparició del llegendari Paul Butterfield, a qui es va dedicar l'edició d'aquest concert. És inútil comentar res. Aquella nit tots van fer un excel·lent paper i l'ambient va ser immillorable.

Per cert, no el trobareu en DVD. Incomprensiblement, aquesta joia es va editar en VHS a finals dels 80 i mai més s'ha reeditat. Està sencer a Youtube i també és a l'Emule. Jo l'he tingut com a concert de capçalera durant tots aquests anys i no em canso de veure'l.

El funk d'Illinois Central

Això és Illinois Central en directe a l'Arteca (Eivissa), 15.03.2003, després de les torres bessones i abans de les autopistes. Normalment començàvem els nostres concerts amb aquest senzill però efectiu Funk que un dia em vaig treure de la màniga i que inclou un homenatge a Muddy Waters. La formació era tot un luxe: Nando a la guitarra (el solo és seu), Xavi al baix i el millor bateria d'Eivissa, David Adán (a la foto encara érem un trio). Quanta nostàlgia.

My Brightest Diamond, el grup de Shara Worden

Aquests dies estic sentint el disc A Thousand Shark’s Teeth de My Brightest Diamond, el grup de la cantautora Shara Worden, de qui vaig parlar fa poc quan la vaig descobrir al disc de The Decemberists, "The Hazards of Love".

A estones recorda els King Crimson de Larks' Tongues in Aspic. També em recorda Jeff Buckley.

El disc té una factura i qualitat innegables. I és que la biografia de Shara Worden que podem llegir al seu Myspace, és impressionant:

(...) granddaughter of an Epiphone-playing traveling evangelist, fathered by a National Accordion Champion, and mothered by a classical organist. Having a family of musical wanderers who migrated across the US every few years, the landscape and the musical influences were constantly changing. Spanish tangos, Sunday morning gospel, classical and jazz were the accompaniment to her home life. Her first song was recorded at age three and by age eight she was studying piano and performing in community musical productions.

Picking up an opera degree at the University of North Texas, Shara immersed herself in the songs of Purcell and Debussy. After college, she moved to New York City to simultaneously continue her opera studies and pursue her songwriting ambitions, releasing two albums with her band Awry. Shara began studying composition with Australian composer Padma Newsome (of Clogs / The National). After the breakup of Awry, Shara assembled a coterie of musicians to accompany her with bass and drums, strings, wine glasses, and wind chimes and thus the sound of My Brightest Diamond was formed.

My Brightest Diamond - Inside a Boy from Asthmatic Kitty on Vimeo.

Concentrat de Bach

Bach és el principi i la fi de totes les coses. I suporta tot el que li facin: des del tractament electrònic de Walter (després Wendy) Carlos fins al jazz de Jacques Loussier.

Sempre m'han agradat les seves grans obres corals: l'Oratori de Nadal, la Passió segons sant Joan, etc. I Bach en té prou amb un petit conjunt d'instruments per a crear un clima de magnificència (això sempre m'ha meravellat), tal com fa, per exemple, als Concerts de Brandenburg.

Però a mesura que passen els anys tendeixo a quedar-me amb les obres per a un instrument sol. Crec que és aquí on l'oient pot concentrar la seva atenció en la música pura, despullada de tot ornament, i tanmateix aquestes obres d'un sol instrument són com un concentrat de Bach que conserva totes les seves propietats.

Són molt conegudes les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) però se'n sol fer una interpretació massa romàntica per al meu gust. Però a mi m'agraden especialment les Sonates i Partites per a violí sol (BWV 1001-1006) i concretament la versió de Schlomo Mintz és sensacional.

Primeres fotos de la gira dels quatre grans

La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

Beyond the Lighted Stage: el documental de Rush

Aquest és el trailer de la pel·lícula sobre una de les bandes que més mereixia un documental. L'encerten de ple qual a la pel·lícula defineixen Rush com la banda de culte més important del món.

Des de l'any 1968, aquest trio canadenc, que va saber fugir dels pitjors excessos del prog rock dels setanta, ha facturat una impressionant col·lecció de discos i, cosa que molt poques bandes poden dir, els seus discos actuals estan a l'alçada de la seva discografia més clàssica i en alguns casos la supera. Rush en directe són garantia d'una qualitat escènica, sònica i interpretativa a l'abast de molt pocs.

Pollastre 2.0

Fa anys que no cuinava pollastre al forn i ja tenia ganes de tornar-ne a fer. Vaig anar al Mercat Nou d'Eivissa i vaig trobar un bon pollastre pagès. Són fàcils d'identificar perquè el seu color groc els diferencia clarament de la resta de pàl·lids pollastres. És molt senzill fer-lo.

Es socarrima el pollastre. Es renta bé amb aigua. Al seu interior hi poso una llimona tallada per la meitat. També a l'interior hi fico pebre, romaní, orenga i farigola. Tot en bones quantitats perquè malgrat que pugui semblar que n'hi poses massa, després no es nota tant. La qüestió és que les herbetes infusionin amb els sucs de la cocció. Es posa sal abundant i una mica de pebre damunt la pell del pollastre. S'hi posa un bon raig d'oli per damunt i el suc d'una llimona.

També es tallen pebrots verds, pastanaga i molta ceba. S'ha de salar tot, es posar a la plata de forn i s'enforna. Jo avui l'he tingut tot el matí a 180º i la última hora i mitja a 150º però cada forn és diferent. Quan fa una estona que cou s'hi afegeix mitja cervesa (jo avui hi he posat una Voll-Damm perquè és el que tocava).

Mentre dura la cocció, cada cert temps s'ha d'anar agafant suc amb una cullera grossa i s'ha de "regar" el pollastre per sobre. Ha cuit tot el matí. Quan l'he tret, la pell ha quedat rostideta i torrada però la carn ha quedat tendra que es desfeia.

Perfect Pair: "Caca"

La vaig compondre al vaixell venint de Barcelona a Eivissa el desembre del 1999 i quan vaig arribar a casa la vaig enregistrar. Va ser la darrera cançó que vaig enregistrar al vell aparell de quatre pistes Fostex X-26. La lletra és d'un lirisme refinat, només apte per a paladars delicats:

This is the night of the caca.
Feel the invasion of the caca.

Alegre i optimista. Aquesta és una cançó fantasma: com que al meu cosí no li va agradar, no la vam tocar mai amb el grup. La vaig enregistrar aquest únic cop i allà es va quedar. Onze anys fa. Inclou un homenatge molt evident a Deep Purple i un de més subtil a Miles Davis.

Folk rock progressiu: "The Hazards of Love"

Aquests dies estic sentint el darrer disc de The Decemberists, un grup de folk rock nordamericà que ha publicat "The Hazards of Love", una obra conceptual, narrativa, amb diversos personatges, de les que segur que agrada a Pete Townshend. No és un disc farragós, tot el contrari: les seves cançons alternen folk, rock i blues amb un treball instrumental i vocal excel·lent.

Però una de les sorpreses del disc és la col·laboració, per a interpretar un dels personatges de la història, de la cantant i líder de My Brightest Diamond, Shara Worden, una veritable crack (no us perdeu la seva biografia al Myspace de My Brightest Diamond).

En solitari hi ha moments que em recorda Jeff Buckley. Però durant la gira en què acompanyava els Decemberists presentant The Hazards of Love mostrava la bèstia escènica que és:




Hi ha versions d'aquest tema a Youtube, com la d'Edgefield que sonen millor però potser no són tan electritzants.