The Battle Rages On, aquell disc

Ja fa 18 anys d'allò. Per a commemorar no recordo ben bé quin aniversari, l'any 1993 va haver-hi una segons reunió de la formació Mark II (clàssica?) de Deep Purple, contra tot pronòstic i amb absoluta sorpresa per part de tothom. Com que ja es coneixien (la darrera baralla entre Gillan i Blackmore havia acabat l'any 91 amb la sortida de Gillan), aquest vegada van acordar fer un disc i la seva gira, i tornar cadascú a casa seva. El disc sí que el van fer però a meitat de gira va ser Blackmore qui va abandonar el grup.

Avui he tronat a sentir The Battle Rages On, probablement un dels discos amb pitjor disseny gràfic. A la seva època va ser maltractat per la crítica i actualment sse'l considera un disc menor. Però ha guanyat amb els anys. Va aparèixer en mala època, just quan neixia el grunge i l'estètica "alternativa". No era el moment per a un nou disc de Deep Purple.

Ara el recordem amb nostàlgia però Perfect Strangers era un disc encotillat, sonava empastat, Ian Paice estava molt discret i Gillan no passava per la seva millor època vocal. Però aquella reunió va arribar en un moment idoni.

Objectivament, The Battle Rages On, en conjunt, resisteix molt bé la comparació. La producció de Battle és agressiva i nítida. Gillan canta molt bé (millor que l'any 1984), el disc és molt variat a nivell estilístic, és un disc valent, i tothom fa una execució de gran qualitat. No sé què esperava la gent. In Rock? Blackmore està funky! No cal dir res més. Bé, sí: és el penúltim enregistrament elèctric que va fer Blackmore abans d'abandonar el rock. I, què collons, és un disc de Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice. L'últim.

El disc mereixeria una edició deluxe, amb remescles, preses alternatives, i amb les versions que Joe Lynn Turner va deixar a mig fer d'alguns dels temes abans que Gillan tornés a la banda.

De la gira va aparèixer el disc Come Hell Or High Water (un bon directe), i el corresponent vídeo/DVD que recull el darrer concert del grup i que estava farcit d'entrevistes amb els Purple restants on explicaven (i es quedaven a gust) les raons que els havien portat a fer fora Blackmore del grup. El mateix vídeo mostra un dels típics numerets de Blackmore llençant un got d'aigua a un dels càmeres. De fet el concert comença sense el guitarrista, que no es digna a aparèixer en escena fins que li toca fer el solo de Highway Star.

L'any 2006 va aparèixer la capsa de 4CD Live in Europe 1993, que recull dos concerts sencers d'aquella gira, el segon dels quals, del 9 de novembre, és la darrera actuació que van fer Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice (la del DVD Come Hell Or High Water, amb tots els seus incidents).

Els Purple d'aquella gira eren una molt bona banda, malgrat les tensions personals. Molts grups joves, després d'un parell de discos han protagonitzat gires mediocres i s'han dissolt. I aquí teníem uns Purple que rondaven els 50 anys i que ja no havien de demostrar res al món, però que encara eren una banda digna de veure en directe.

Com es prepara una òpera al Gran Teatre del Liceu

Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)

Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.



Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.


De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.



L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.


Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.



L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.


Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.


Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

Can Jordi Blues Station, 13.05.11

Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.

Acústic Pair +

Dimecres a la tarda arriba el meu cosí per al concert de divendres. El dia abans, dijous, farem un assaig (l'assaig) amb na Marina i veurem si funciona l'invent. No és dels concerts que millor m'he preparat però el fet de tocar amb l'Eduard em dóna confiança. Perquè el meu cosí no es posa nerviós. Mai l'he vist nerviós abans d'un concert. Es preocupa per assumptes racionals (aspectes tècnics, de so, de condicions del local), però no es posa nerviós. O ho dissimula molt bé.

Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.

Nou llibre dels Who

Tal com el seu títol indica, Won't Get Fooled Again: The Who from Lifehouse to Quadrophenia està centrat en l'època que per a molts és el cim creatiu de Pete Townshend. No l'he llegit però el poso a la llista. Per la portada, promet.

Les audicions per a ser bateria de Dream Theater

Dream Theater han estat intel·ligents i han convertir les seves audicions en un show mediàtic. Ho tenim filmat tot (tal com hagués fet Mike Portnoy!): des que cada bateria surt de casa seva a qualsevol lloc del món, fins que arriben a l'aeroport de NY i finalment fan l'audició.

Ser bateria de DT actualment no representa només ocupar un dels llocs de més prestigi a nivell tècnic (en el seu camp estilístic), sinó que és una feina molt atractiva: de ser un bateria valorat per un públic minoritari i per les revistes especialitzades passes a ser un músic de masses, que fa gires mundials tocant a les sales més prestigioses, i guanyes més diners dels que hauràs vist fins ara. És com quan Deep Purple van fitxar David Coverdale l'any 1973: de cop i volta un desconegut cantava al California Jam.

Aquests són els documentals que de manera cronològica recullen el procés d'audició per a ser bateria de Dream Theater:

The Spirit Carries On Episode 1
The Spirit Carries On Episode 2
The Spirit Carries On Episode 3

Lluís Coloma Trio

Ahir vaig veure un gran concert del Lluís Coloma Trio al programa De prop (Canal 33), que es pot veure sencer a la web de TV3. Cal destacar els músics que acompanyen Lluís Coloma: Manolo Germán (contrabaix) i especialment en Marc Ruiz (bateria).

Coloma és un pianista de blues i boogie-woogie però hi afegeix el toc progressiu d'un pianista de jazz amb molt bona tècnica. Un concert divertit i imaginatiu. Molt recomanable.

Llibres: Mahler i Beethoven

Lebrecht, Norman: "¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo" ISBN 978-84-206-5121-7


Massin, Jean & Brigitte: "Ludwig van Beethoven" ISBN(13) 9788475068671

KK Downing deixa Judas Priest i es retira

KK Downing deixa Judas Priest i es retira.

Born Again 2 CD Deluxe Edition

Malgrat la seva portada, Born Again és un disc a reivindicar, sens dubte. Quan Black Sabbath van decidir fitxar la veu de Deep Purple per al seu disc del 1983, la notícia degué ser sorprenent. Però l'experiment va funcionar. Ian Gillan es va ficar al paper de cantant de Black Sabbath i ens va donar una de les seves interpretacions més diabòliques i amb les lletres ad hoc per a l'estètica del grup. A la seva autobiografia, Gillan explica que l'ambient durant l'enregistrament de Born Again va ser molt bo, l'alcohol abundant, i la gira va donar anècdotes memorables.

Tot i que és una molt bona col·lecció de cançons, el so del disc mai m'ha acabat de fer el pes i dubto que fins i tot una remescla hi pogués fer gran cosa. És per això que qualsevol intent per millorar el disc ha de ser benvingut. El 30 de maig s'editarà la versió en doble CD de luxe de Born Again. Inclourà una cançó inèdita, The Fallen, i part de la seva actuació al Reading Festival del 83. Els puristes de Black Sabbath no ho admetran mai però Gillan durant aquella va cantar les millors versions de Children Of The Grave qua s'han fet mai.

Down To Earth 2CD deluxe edition

Els discos de Rainbow de l'època Dio són els clàssics, amb cançons que han quedat com a fites a la història del rock, i van servir per a consolidar una veu icònica. Era molt difícil donar continuïtat a una cosa així i, admetem-ho, amb Down To Earth ho van aconseguir. És cert que el seu so era més comercial però trobareu molt pocs discos amb una col·lecció de cançons tan sòlida i amb una execució tan impecable.

Ritchie Blackmore volia precisament un so més accessible. Volia que la seva música sonés a la ràdio i arribés al gran públic. Volia "conquerir Amèrica". I ho va aconseguir però sense renunciar a la qualitat. Amb Down To Earth, a més, va donar a conèixer al món un altre cantant excepcional: Graham Bonnet, i un dels grans teclistes del rock, Don Airey (que en aquest disc fa una feina excel·lent, no superada en discos posteriors de Rainbow).

La formació que va enregistrar Down To Earth es completava amb Roger Glover al baix (que no havia treballat amb Blackmore des dels dies de Deep Purple), i el gran Cozy Powell a la bateria.

L'edició de luxe del Down To Earth que s'ha publicat és molt recomanable. El so és el millor possible (sentireu detallets de guitarra i teclat que probablement no havíeu sentit mai). El seu llibret explica encertadament la gènesi del disc, la recerca d'un cantant, la disconformitat de Powell amb la nova orientació estilística del grup, etc. Inclou cares B impossibles de trobar fins ara, i un segon CD amb preses alternatives molt interessants i que mostren el procés d'elaboració de Down To Earth. Només trobem a faltar el "Will You Love Me Tomorrow" que van enregistrar amb Bonnet abans de la gira del 1980 i que tocaven en directe.

Frases cèlebres

Vull produir un disc de black metal a Ultramort (Baix Empordà) @LaMelsaDeKlimt

Si tradueixes "10 milles per veure una bona armadura" a l'anglès sembla el títol d'un disc de Blind Guardian. @ValeroSanmarti

Esos tipos que llevan un palillo en la boca son extraterrestres. El palillo es una antena para comunicarse con la nave nodriza. Pásalo. @Juez_Holden

Primer duet musical espai - Terra

L'astronauta de la NASA Cady Coleman i el líder de Jethro Tull, Ian Anderson, executen el primer duet musical entre la Terra i l'espai. He de cercar la manera com van solucionar el tema del retard de les comunicacions.

Uriah Heep tenen nou disc: Into the Wild

La veterana i simpàtica banda del hard rock progressiu té nou disc a punt: Into The Wild. Serà difícil superar el seu predecessor, Wake The Sleeper, un disc fresc i ple de bones melodies. De fet, el seu nou single, de moment, no m'acaba de fer el pes:

Rising i Down To Earth (Deluxe Editions)

Aquest mes de març s'ha publicat l'edició de luxe del Down to Earth de Rainbow. Inclou un CD amb outtakes instrumentals que ha de ser molt interessant (espero que tant com aquell pirata Down To Earth Rough Mix.

Era molt difícil substituir Ronnie James Dio a una banda que havia publicat tres discos i un directe immaculats. I Graham Bonnet ho va fer de manera excel·lent, tenint en compte que Blackmore ja volia fer un tímid apropament a un so més comercial (això va ser més evident a l'època Turner). De Down To Earth cal destacar també la feina de Don Airey als teclats.

I m'havia passat desapercebuda l'edició l'any passat del Rising en edició de luxe. En aquest cas els extres són la versió del disc que es va mesclar a Nova York i alguns rough mixes.

Slayer i Megadeth, Barcelona 01.04.11

Molt bon ambient al Sant Jordi Club. El so massa carregat de greus. Gran concert el d'avui, tot i que jo ja no tic l'esquena per a estar tantes hores dempeus.

Megadeth són una banda molt competent. Mai se li reconeixerà prou a Dave Mustaine la feina que fa executant les rítmiques (i quins solos!) mentre canta aquell repertori. Dit això, avui s'ha fet evident, un cop més, que Slayer són d'un altre món. Paradoxalment, el seu estil és molt més inaccessible i auster, menys comercial, menys melòdic que el de Megadeth, però el que Slayer fan en directe és especial i això la gent ho nota. I si tenia mèrit fer-ho a finals dels vuitanta, encara té més mèrit fer-ho igual de bé quan ja han passat més de vint anys. El Tom Araya que hem vist avui estava vocalment en una bona forma com poques vegades l'he vist. I Dave Lombardo segueix sent el rei. Veure'l només a ell ja val el preu de l'entrada. Gary Holt està substituint Jeff Hanneman per malaltia, i cal dir que és un gran professional: manté el so Hanneman, segueix els seus solos, i realitza una gran tasca. Repertori sempre sorprenent: avui han inclòs The Antichrist i Black Magic del seu llunyà disc de debut, Show No Mercy (1983).

Algunes fotos del concert.

Acústic Pair: primer assaig

Eduard Maluquer (Whitesnaked)

Ahir vaig fer el primer assaig amb el meu cosí, Eduard Maluquer, per als concerts acústics que farem a Eivissa i Barcelona. Serà la primera vegada que tocarem en públic des de l'any 2001.

Slayer i Megadeth, vint anys després

L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.

Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.

És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.