Dia Mundial del Jazz

"Al novembre del 2011, durant la Conferència General de la UNESCO, la comunitat internacional va proclamar el 30 d'abril com a "Dia Internacional de Jazz". El Dia té com a objectiu sensibilitzar la comunitat internacional sobre les virtuts del jazz com a eina educativa, i com a força per a la pau, la unitat, el diàleg i la cooperació reforçada entre la gent. Molts governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives, i ciutadans particulars que actualment participen en la promoció del jazz podran aprofitar l'oportunitat per a fomentar una major apreciació no només per a la música, sinó també per la contribució que pot aportar a la construcció de societats més inclusives".

Beatles: "The Lost Concert"

Ha aparegut el material original de la filmació que es va fer del primer concert que van oferir els Beatles quan van arribar als Estats Units, inicialment pensat per a projectar-se a les sales. "The Lost Concert", que es projectarà en algunes sales de cinema i teatres nordamericans, inclou el concert sencer al Washington Coliseum. Que ningú esperi llargs repertoris: els concerts d'aquella època eren molt curts. L'edició inclou un breu documental amb periodistes i gent com Chuck Berry, Steven Tyler, Joe Perry, i segurament complementarà aquell documental del 1991 anomenat The First U.S. Visit.

La gent no es fa idea del mèrit que suposava actuar en directe en les condicions tècniques i de so del 1964, sense monitors (és a dir, els bafles que es posen encarats cap als músics per tal que puguin sentir el que estan tocant), sense pedals d'afinació per a guitarres i baix, sense efectes de guitarra (compressors, sustain....). A anys llum del que és actualment un concert de rock. A mitja actuació els mateixos Beatles agafen els instruments i amplificadors, i els mouen 180º de tal manera que el públic que fins aquell moment tenien al darrere pugui veure la segona part del concert amb els Beatles de cara. El que deia: una altra època.

I ara que parlem dels primers Beatles vull remarcar l'alt nivell de les seves execucions vocals en directe. No hi ha cap grup dels anys 60 (Rolling Stones, Who,...) que resisteixi comparacions amb ells pel que fa a les harmonies vocals. Els Beatles eren d'una altra galàxia.

"Chasing Time", el nou disc de Harvest

Avui s'ha posat a la venda "Chasing Time", el segon disc de la banda barcelonina de rock progressiu Harvest, de la que n'he seguit la trajectòria des del seu començament. Amb una producció de luxe, el disc sona esplèndid, i hi col·laboren Alan Reed i Steven Rothery. Jo ja n'he encarregat la meva còpia, i la samarreta :-D

Vídeos de "My Valentine" amb Natalie Portman i Johnny Depp

Paul McCartney ha estrenat dues versions del vídeo (filmat en 35mm) del seu single "My Valentine", amb Natalie Portman i Johnny Depp. També s'ha muntat una tercera versió que barreja les interpretacions dels dos actors. Per a la seva versió, Johnny Depp va enregistrar en directe el seu propi solo de guitarra (l'original al disc és d'Eric Clapton), que després va ser mesclat dins la cançó i masteritzat:

El disc de debut de Flying Colors

Recordem-ho per als qui no ho sàpiguen: Flying Colors és un supergrup però no de grans estrelles sinó de grans músics: el menys conegut és el cantant, Casey McPherson (Alpha Rev). Als teclats i veu hi ha Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic). També hi ha un dels millors baixistes del jazz/rock: Dave LaRue (la seva feina als discos dels Dixie Dregs i Steve Morse és extraordinària, i té un currículum espectacular). A la bateria hi ha Mike Portnoy, (Dream Theater, Transatlantic), i a la guitarra hi ha el sensacional Steve Morse (Dixie Dregs i actualment a Deep Purple).

Aquest és un disc molt melòdic, amb ecos de, per exemple, els Beatles (Portnoy n'és un fan notori), i també de Supertramp (que ningú s'espanti), i que recupera certs aspectes de l'estètica dels anys 80 (però, sortosament, sense els excessos i la producció sonora que va arruïnar molts discos d'aquella dècada). Però aquest disc sap conjugar tot això amb sonoritats metàl·liques que no decebran el públic amant del rock dur. I naturalment que la qualitat hi és, i l'empremta personal de cada músic és clara i identificable, però que ningú esperi un disc d'exhibicionisme virtuosístic i desenvolupaments instrumentals complexos. Ja hi estic enganxat.

El debut de Flying Colors desprèn l'olor dels grans discos, de les grans produccions, no per ser grandiloqüent o pretensiós, sinó per la seva riquesa de textures (especialment de teclats i guitarres), pel treball vocal i pels arranjaments instrumentals. És un disc preciosista, que té cura dels detalls. No és un disc fruit d'un parell de jam sessions i tira que et segueixo.

Corre per Youtube aquesta insòlita filmació de Neal Morse i Casey McPherson treballant en format acústic una de les cançons del disc:



El torrat del Portnoy té disponible un DVD amb l'enregistrament de les parts de bateria de tot el disc. Una frikada? Què voleu que us digui, ja m'agradaria tenir un DVD com aquest de discos com el Close To The Edge (Yes), Come Taste The Band (Deep Purple), Seasons In The Abyss (Slayer), Quadrophenia (Who), qualsevol disc de Chick Corea amb Dave Weckl o Gary Novak, All Night Wrong (Allan Holdsworth), One Size Fits All (Zappa)...:



Per cert, Neil Peart va fer el mateix amb Test For Echo.

Meytal Cohen amb Jordan Rudess

Meytal Cohen amb Jordan Rudess fan aquesta impressionant versió de... Moves Like Jagger. Via @edumasllorens

Union Sundown Boogie

Avui he enregistrat un tema amb la intenció que el toquem aviat amb Illinois Central. És una versió d'un cançó fosca de Bob Dylan que aparegué al disc Infidels (1983). Jo l'he accelerada i l'he feta amb slide i ritme boogie woogie.

"L'amor feliç"

Mishima no inventen res. Fan pop convencional. Les harmonies, les progressions d'acords, els compassos, les línies vocals, tot és molt normal. Però tenen bon gust i tenen la personalitat d'en David Carabén. Amb això n'hi ha prou.

Estava sentint el seu nou disc, "L'amor feliç", i pensava "aquesta gent el que haurien de fer és publicar un directe perquè segur que els seus temes guanyen molt enregistrats davant del públic". I en aquell precís moment ha començat a sonar "No et fas el llit" enregistrat en directe. Està clar. Els Mishima a partir d'ara haurien d'enregistrar els seus discos de cançons noves en directe: fer una sèrie de nits seguides a una sala i després publicar el directe amb les millors preses.

Però, vaja, en qualsevol cas, "L'amor feliç" és un bon disc. I que consti que no és el meu estil. D'aquests grupets de pop indie, i qualsevol cosa que s'hi assembli, normalment en fujo. Però pel que fa als Mishima, l'important no és el que hi ha sinó allò que em suggereixen. Em fan pensar en Barcelona (i la trobo a faltar des que visc a Eivissa), em suggereixen civilitat. El to de veu, l'estètica general, em produeixen una sensació de benestar, una sensació que tot funciona.

Per cert, en Carabén és els pocs cantants que parla bé. No em refereixo a les lletres. Les seves entrevistes m'agraden gairebé tant com les seves cançons. No és que tingui una parla excessivament sofisticada o culta. Simplement parla bé. I això, malauradament, destaca. D'entrevistes n'hi ha algunes a Internet (i en vindran més, ara que presenten nou disc). Tenim la del programa Bestiari Il·lustrat, la d'Ànima, o la de Vilaweb:

Vulgar Display Of Power, edició d'aniversari

Igual com va fer mitja humanitat, jo vaig descobrir Pantera quan van publicar Vulgar Display Of Power (1991). L'altre mitja ho va fer amb el següent disc del grup: Far Beyond Driven (1994).

Vulgar Display Of Power, disc de títol i portada autodescriptius, va consolidar un so que esdevindria icònic i reproduït per molts altres grups. Un autèntic mur de guitarra, una bateria directa i incisiva, gairebé irreal, donaven la sensació que tot plegat s'havia fet amb els controls pujats fins el límit. Era el so adient per a l'estil dels Pantera. Metal pesant però dinàmic. On el thrash i el heavy clàssic donaven la mà al punk, el hardcore i el rock industrial. Sí, sí, totes aquelles bandes de nu metal haurien d'haver pagat drets d'autor a Pantera (i a Black Sabbath, ja posats), per cada disc venut.

Després va venir Far Beyond Driven, número 1 als EEUU contra tot pronòstic. Però Vulgar Display Of Power va ser la fita i ara se'n prepara la Deluxe Edition de celebració del seu 20è aniversari. Inclou un tema inèdit de les sessions, descobert recentment, i una filmació al Monsters Of Rock de Reggio Emilia (Itàlia) el setembre del 1992.

Vintage McCartney

Paul McCartney té a punt el seu nou disc, Kisses On The Bottom, en què recrea les cançons de la seva infantesa, els estàndards i les melodies populars de la postguerra, juntament amb alguna composició pròpia.

Eric Burdon canta Dylan

El gran Eric Burdon ha contribuït al disc "Chimes of Freedom", de de celebració del 50è aniversari d'Amnistia Internacional, amb aquesta versió de "Gotta Serve Somebody" de Bob Dylan. Ara que hi penso, el seu darrer disc, Soul of a Man, ja és del 2006. Estaria bé tenir una altra bona col·lecció de r&b a càrrec d'Eric Burdon per al 2012.

Animals: 35è aniversari

El 23 de gener de 1977 es va publicar Animals, el disc de culte de Pink Floyd. El millor secret de la seva discografia. Un disc fosc però intens. La música, la portada, les versions (íntegres) que se li han dedicat... es podria escriure un llibre només d'aquest disc. Si algú encara no l'ha sentit, que ho faci immediatament.

Etta James

Ha mort Etta James. Una cantant... poderosa. Ja vaig parlar en aquest blog d'una memorable actuació editada al seu dia sota el nom de "A Blues Session: B. B. King and Friends". Bé, aquella nit dos dels músics convidats eren Etta James i Dr. John, que tenien un número sensacional al mig del show. No us el perdeu. Això és seriós. Aquí hi ha màgia de veritat. No només la química entre els dos personatges. Etta James es permet improvisar lletra i melodia. El públic es torna boig. Ah, i no s'ha editat mai en DVD. Imperdonable. Descansi en pau, Etta James:

Sarah Jarosz

He descobert Sarah Jarosz amb el seu disc Follow Me Down (2011). Les sonoritats country-americana-bluegrass-alternative folk o com vulgueu dir-ne, em recorden Gillian Welch però en aquest cas amb menys sobrietat, amb una mica més de color. I es nota que la nena en sap:

"Instead of going straight to work as a full-time musician, as many before her have done, she left her hometown—30 miles outside of Austin—and headed to Boston’s New England Conservatory to study contemporary improvisation on a NEC Presidential Merit scholarship".

Què li demano al 2012 en matèria de música?

Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...

Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:




Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.




Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.




Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.




Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.




Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.





Aerosmith. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).




Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.




Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:




Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?




Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.




Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.




Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.




Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?




Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.

Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)

Supergrup: Flying Colors

Ja fa temps que estem en època de supergrups. Dins el món del rock tothom en parla però, de fet, el jazz sempre ha funcionat així. El fet que bons músics vulguin tocar amb altres bons músics i provar diverses combinacions és comprensible, oi? Bé, atents a la formació de Flying Colors, que ja tenen el seu disc a punt, produït per Peter Collins (Rush):

Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic), Mike Portnoy (ex-Dream Theater, Transatlantic), Steve Morse (Deep Purple, Dixie Dregs), Dave LaRue (Steve Morse Band, Dixie Dregs) and Casey McPherson (Alpha Rev).

Phillip Roebuck

Les recomanacions del Sr. J solen ser interessants. Quan avui m'he l'he trobat, m'ha dit que havia de sentir un paio que es diu Phillip Roebuck i que fa el que es podria anomenar Appalachian punk. La cosa prometia. Unes hores després he rebut un mail seu que he de compartir (suposo que el Sr. J no hi trobarà inconvenient):

Trobaràs uns quants videos al Youtube. (...) També té alguna cançó purament tradicional, i fins i tot alguna balada del tipus "a-veure-si-tinc-sort-i-la-colo-de-BSO-a-alguna-peli-de-Sundance" ... en qualsevol cas a l'amic li sobra perícia amb l'instrument i actitud (important si es vol sobreviure ara que torna Loquillo).

Talment.

Filmació: Faith No More a Brasil 2011

Faith No More a Brasil 2011. Concert sencer i filmació professional. No us perdeu l'inici. La sonorització és seca i amb la guitarra massa baixa però això permet gaudir del baix de Billy Gould en tot el seu esplendor. Mike Patton està impressionant. No sé com pot cantar així tota una gira (i llarga), a la seva edat. Fa una cançó en brasiler, agafa una de les càmeres i canta mentre va filmant ell mateix el concert, vaja, 100% Patton:

Benante homenatja Bonham

El gran Charlie Benante ha penjat aquest simpàtic homenatge a John Bonham. Els fans de Led Zeppelin reconeixeran diversos patrons d'en Bonzo:

Per molts anys, Syd

Avui Syd Barrett faria 66 anys.