Iron Maiden: millor que mai

Avui he visionat aquest doble DVD de Maiden. Sensacional per dues raons. Perquè el documental i el concert estan molt ben filmats, i perquè la banda està a un nivell impressionant. Es podien fer sonar millor Moonchild o Wasted Years? Maiden ho han fet. La història de Flight 666 ja la sabeu: l'Ed Force One, pilotat pel propi Bruce Dickinson, la gira de recreació de l'etapa daurada de la banda (entre Powerslave i Seventh Son), i una interpretació excel·lent. No sé durant quant de temps podrà Iron Maiden oferir encara un show amb aquest nivell. Sonen millor ara que al Live After Death!

Les dues versions de Slide It In, finalment

L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.

Bateries de la vella escola

El gran Alex Ojea m'ha enviat aquest espectacular solo de Buddy Rich. Immediatament m'han vingut al cap les famoses batalles de bateria entre Buddy Rich i Gene Krupa, de les qual n'hi ha una a Youtube (fixeu-vos que Krupa no desaprofita l'ocasió per fer molt breument el seu famós toc d'un pal sobre l'altre, marca de la casa):



I de rebot m'he trobat amb una batalla tres: Krupa, Lionel Hampton (més conegut com a vribrafonista però excel·lent bateria), i el gran Chico Hamilton que en aquesta ocasió crec que és el millor dels tres:



Però, tornant a Buddy Rich, aquest va ser durant molt de temps bateria de la banda de Sammy Davis Jr., i és per això que aquest clip de Youtube és realment un moment màgic:

Dos que no coneixia

Recentment he descobert dues figures que es dediquen al rock and roll estil anys 50. La primera és una fora de sèrie: Imelda May, una irlandesa que ha trobat una excel·lent banda (atenció al contrabaixista Al Gare i al sensacional guitarrista Darrel Higham). Especialment recomanable és aquesta actuació al BoardWalk el 2.12.08 i una impressionant Rollin' And Tumblin' també del BoardWalk. I no us perdeu aquesta versió del Oh Darling dels Beatles i (atenció) el Tainted Love! Imelda May. Sensacional.

L'altre és Eli "Paperboy" Reed, que a estones recorda James Brown i Little Richard però amb un toc soul.

Tot sentint el nou disc de Heaven & Hell

Després de mirar el reportatge del DVD que acompanya The Devil You Know, el nou disc de Heaven & Hell, estic fent una primera audició d'aquest disc de reunió de la mítica formació responsable dels discos Heaven and Hell (1980), Mob Rules (1981) i Dehumanizer (1992).

És aviat per dir si han igualat el nivell dels discos esmentats però, en qualsevol cas, sempre és emocionant sentir nou material d'aquestes quatre llegendes vives. Aquell so, aquella majestuositat, aquella sobrietat, la veu de Dio (67 anys!). Tantes vegades imitats, ningú pot superar l'original.

Directe de Thin Lizzy: Still Dangerous

Thin Lyzzy han publicat “Still Dangerous”, un concert de la formació Lynott, Downey, Gorham, Robertson. Alguna d'aquestes cançons va servir per a compilar el directe "Live and Dangerous" però ara es presenten sense agefits.

Per a restaurar i remesclar les cintes originals han tret del seur retir al mític Glyn Johns. Atès que aquest CD s'ha fet amb els enregistraments de dues nits (22 i 23 d'octubre del 77), caldria que en un futur s'editessin els dos concerts sencers. En qualsevol cas, aquest CD està a l'alçada de "Live and Dangerous" i, a més dels clàssics de l'època, inclou versions de Soldier Of Fortune i Opium Trail. Excel·lent.

Un de Jeff Beck

Jeff Beck, sempre introvertit i poc comunicatiu, ha començat el seu propi blog! Segueix de gira amb la increïble banda que inclou Vinnie Colaiuta a la bateria i l'extraordinària baixista de només 21 anys Tal Wilkenfeld.

A banda del DVD del Crossroads Guitar Festival 2007, aquesta banda es pot veure al DVD Jeff Beck - Performing This Week - Live At Ronnie Scott's (2007), que recull les actuacions que van fer els dies 29 i 30 de novembre del 2007 al club londinenc i que van tenir com a convidat especial en algunes cançons a Eric Clapton. Les dues nits van ser enregistrades i corre el pirada (amb qualitat de so professional) anomenat Exhaust Note.

De Tal Wilkenfeld és molt recomanable aquesta actuació a la televisió i aquest clínic de l'any 2006!

I especialment emotiva és l'aparició de Jimmy Page l'actuació de Jeff Beck el passat 5 d'abril a Cleveland (Hall of Fame) on podem veure Beck tocar un fragment d'Immigrant Song i Page acompanyar Beck's Bolero! També podeu veure les declaracions de tot dos i el breu discurs de Page lloant el seu vell amic durant la cerimònia que, per cert, va acabar amb una de les grans costellades que recordo i que podeu veure a Youtube: una (bona!) versió del Train Kept a Rollin' amb Metallica acompanyats per Jason Newsted, Beck, Page, Ron Wood, Joe Perry i Flea.

Nou disc d'Ian Gillan

He fet una primera audició al nou disc d'Ian Gillan, One Eye To Morocco. Tal com havia llegit, és un disc més proper a la barreja de blues, soul, i rock and roll com la que va fer a l'extraordinari disc de Gillan & Glover, Accidentally On Purpose, que no als discos de Gillan més de hard rock com ara Toolbox. És aviat per fer una valoració del disc però d'entrada m'ha impressionat un blues lent, gènere que Gillan domina especialment.

Pel que fa al disc de Gillan & Glover, del qual no hi va haver gira, només en conec dues interpretacions en directe, a la televisió: Dislocated i Via Miami.

Pegasus: gira del 2009

La mítica banda de jazz fusió que ja al 2008 va fer algun concert de reunió, sortirà de gira per commemorar els seus 25 anys d’història. Tocaran a deu municipis catalans fins al 31 de juliol de 2009. I coincidint amb aquest aniversari convindria que es fes una bona edició del seu llegendari concert al Montreux Jazz festival del 1984. Per si no el coneixeu, no us podeu perdre, a banda de Transmediterrania Express, la seva Conga con ganas i paelles.

I també és molt recomanable el ha fet el Kitflus Kuartet, on podem sentir dos membres de Pegasus, el seu teclista Josep Mas "Kitflus" i el baixista Rafael Escoté (un dels millors instrumentistes, i gran compositor, d'aquest país). Per cert, és incomprensible que Pegasus no tinguin web pròpia ni a Myspace (o jo no l'he sabut trobar). Aquest és el seu espai a Facebook.

Marillion: nous DVDs

Força activitat a Marillion últimament. La banda tot just ha publicat el DVD This Strange Convention (2007) i han anunciat que el seu doble CD en directe Happiness is Cologne s'editarà en DVD properament.

Gallows: punk metal britànic

The Vulture (Act II)


És conegut l'afany dels britànics en trobar cada cins minuts la següent next big thing. Aquest grup no ho serà perquè el seu so no és per a tots els públics però qualitat no els en falta. A Gallows se'ls qualifica de punk/hardcore però tenen un 50% de metal. Gran treball de guitarres i excel·lent bateria.

09.09.09: els remasters dels Beatles

Al setembre es destapava la notícia que els esperats remasters dels Beatles, estaven gairebé enllestits. Ara la web dels Beatles n'ha fet públics els detalls i la data en què es posaran a la venda: el 09.09.09.

Cada disc reproduirà la carpeta original i tindrà un llibret com es mereix. Durant un breu període de temps, a cada disc s'hi afegirà un DVD amb un documental sobre l'enregistrament. Han estat quatre anys de treball i molts anys d'espera per part dels fans.

Five Peace Band, un supergrup de fusió

Gairebé per casualitat m'he assabentat de la recent formació d'aquest supergrup de jazz anomenat Five Peace Band: John McLaughlin (guitarra), Chick Corea (teclats), Kenny Garrett (saxo), Christian McBride (baix) i Vinnie Colaiuta (bateria). Cap d'ells necessita presentació. Tenen a punt de ser publicat el seu primer disc, Five Peace Band Live. Seleccions de Youtube: aquest tema de novembre del 2008 i aquesta jam d'Ankara,

Heart, gran banda

Avui per casualitat he tornat a recordar Heart. El seu hard rock melòdic amb la immillorable veu d'Ann Wilson al capdavant és sensacional. L'any 2004 em va sorprendre molt positivament el seu disc Jupiter's Darling. No han deixat de fer concerts i espero que aviat facin un nou disc. La prova que el grup segueix en plena forma és aquesta versió de Barracuda de l'any passat. I en aquesta versió de Crazy On You del 76 (amb la meravellosa intro de guitarra de nancy Wilson), Ann Wilson em recorda en alguns moments Janis Joplin. Gran banda.

Tornen Faith No More

Faith No More han anunciat mitjançant un comunicat a la seva web oficial que han decidit reunir-se (la formació que va enregistrar el seu darrer disc):

we find ourselves at a moment in time with zero label obligations, still young and strong enough to deliver a kickass set

De moment faran una gira europea. FNM van tenir la mala sort d'agafar el grunge a meitat dels 90. Un grup que sortia encorbatat a escena amb una actitud punk no encaixava en l'estètica "alternativa" de l'època. Els seus dos darrers discos, King For a Day, Fool For a Lifetime (1995) i Album Of The Year (1997) van ser molt injustament tractats per la crítica. Una gran notícia.

Recomanables de Youtube: Ashes To Ashes (Londres 1997), Epic (Londres 1990), i com a curiositat les sessions d'Angel Dust!

Per altra banda els membres de Soundgarden, sense Chris Cornell, han fet algun concert informal. Tenint en compte que el darrer disc de Cornell sembla ser horrible (no seria sorpresa), podem tenir esperances.

Ricard Salvat i Vladimir Horowitz

Avui he llegit la trista notícia de la mort d'en Ricard Salvat, escriptor, dramaturg, director i professor universitari. Va ser professor meu a la Facultat i una de les poques coses bones que recordo de la carrera juntament amb en Joan Sureda i Pons. Salvat no era només home de teatre. Era un home de cultura i un professor poc ortodox. Per les seves classes podien desfilar tranquilament Shakespeare, Orson Welles i Salvador Espriu, i això era el que tenia de bo una classe de Ricard Salvat. Vilaweb: "S'ha mort l'escriptor i director teatral Ricard Salvat". La Vanguardia publica una entrevista recent amb Salvat.




I avui m'ha arribat un regal molt especial de mon pare: el DVD Vladimir Horowitz - The Last Romantic (1985). És Horowitz a casa seva, interpretant peces al piano i explicant anècdotes. Aquesta filmació em remet a un temps, una gent i una manera de fer que ja no tornaran. I m'ha recordat molt la meva àvia. Hi ha un bon resum del DVD aqui.

Carrer de King Crimson a Formentera

El Consell Insular de Formentera ha decidit de dedicar un carrer a la banda britànica King Crimson que al seu disc del 1971 "Islands" va incloure la cançó "Formentera Lady".

Videos de Harvest a Terrassa

Ja podem veure a Youtube algunes cançons del concert que Harvest va oferir a la Faktoria d’Arts del Bruc (Terrassa) el passat 6 de març, versió de Marillion inclosa. La veu de Monique brilla especialment a la part final de The Horizon i a Mara es pot veure com l'Alex va poder desplegar tot el seu potencial sobre la bateria. La solidesa de la banda sobre l'escenari a aquestes alçades ja és inqüestionable. Només espero poder gaudir d'un directe de Harvest ben enregistrat.

Els macarrons

Ara feia temps que no cuinava amb calma. Abans feia aquests macarrons molt sovint. A una paella hi poso all, ceba i pastanaga, tot tallat petit.


Hi poso un bon raig d'oli d'oliva, sal i faig el sofregit a foc lent però al principi hi poso foc fort perquè la ceba agafi un toc torradet que després hi dóna molt bon gust (cal anar alerta que no es cremi).


Quan el sofregit està gairebé a punt hi afegeixo un raig de salsa de soja que dóna un gust torradet molt bo a la ceba. A banda faig la carn picada (50% vedella-porc) i quan està feta la incorporo al sofregit. Aleshores agafo tomàquet natural triturat, hi afegeixo sal, sucre, romaní, farigola i orenga, un raig de llet, i ho barrejo amb el sofregit per fer la salsa. Foc lent:


Afegeixo les herbes amb el tomàquet i no amb el sofregit perquè d'aquesta manera no les cremo i infusionen amb la salsa. Quan està feta es barreja amb la pasta incorporant-hi una mica de mantega que es desfà amb la calor. Es poden menjar així o gratinats.

Perfect Pair: reunió de desembre del 2008

Bé, per ser tres músics que toquen plegats un cop cada tres anys no està tan malament, oi?

Some Heads 27.12.08 amb veu 15.02.09

Uaishtabu 27.12.08 amb veu 15.02.09

Love Child 27.12.08 amb veu 15.02.09

Lady Double Dealer 27.12.08 amb veu 15.02.09

Duke Ellington en moneda

Llegeixo a La Vanguardia una bona notícia:

La leyenda del jazz Duke Ellington se convirtió hoy en el primer afroamericano retratado en el reverso de una moneda estadounidense.

El director de la Casa de la Moneda de Estados Unidos, Ed Moy, presentó en una rueda en el Museo de Historia Estadounidense la nueva moneda de cuarto de dólar en la que aparece la silueta de la mítica figura del jazz junto a su inseparable piano.

Bruford: el mestre s'enretira

[Gràcies Shoo] Notícia inesperada per al món del rock progressiu i del jazz: el veterà bateria Bill Bruford ha fet públic mitjançant un comunicat a la seva web i unes declaracions a l'editor d'All About Jazz que ha decidit deixar de tocar en directe: “41 years of me is quite enough for anybody, and especially me!". Això no vol dir que hagi plegat de fer música. Seguirà enregistrant discos i aviat publicarà la seva autobiografia.

Em venen a la memòria dues nits: la del Jamboree al juliol del 2000 amb els Earthworks, en què vam poder gaudir del Bruford jazzzístic en un ambient íntim i a curta distància, i la brillant master class que va oferir a la sala Apolo de Barcelona al febrer del 2001. I aquest no el vaig veure però diuen que el seu duet amb Tony Levin al Mini Estadi l'any 90 va ser impressionant. Mestre de la matemàtica del temps, innovador, elegant i únic, els privilegiats que l'hem pogut veure en directe sempre recordarem les seves actuacions.

Marillion al Sant Jordi Club: les fotos

Ja he processat i penjat les fotos de Marillion. Les podeu veure amb el slideshow de Flickr i també a la web. He de dir que ha estat més fàcil treballar aquestes fotos que les fotos de Harvest perquè aquests, en tant que grup teloner, no van tocar amb tota la luminotècnia, el seu show era més fosc i per tant més difícil de fotografiar. Marillion, amb l'equipament de llums al complet, estaven molt més ben il·luminats.

Gràcies a Harvest per permetre'm ser testimoni de tot plegat i gràcies a la gent de The Web Spain per dur Marillion a Barcelona.

Harvest al Sant Jordi Club: les fotos

Finalment he acabat de processar les fotos del concert de Harvest. Les podeu veure al slideshow de Flickr. Calculo que en una setmana tindré fetes les de Marillion.

Harvest + Marillion

Harvest em van permetre gaudir del seu concert amb Marillion al Sant Jordi Club el passat 1 de febrer i ho vaig fer d'una manera molt especial. Vaig poder documentar tota la jornada: des del muntatge i les proves de so dels dos grups fins a les respectives actuacions.

Harvest guanya qualitat i experiència a cada actuació. Els vaig veure al seu debut. Aquest era el seu tercer concert i he de dir que sonen compactes, tenen més confiança en ells mateixos i la Monique van der Kolk s'està consolidant com una sòlida front woman sobre l'escenari. La reacció del públic va ser una de les millors acollides que recordo haver vist a un grup teloner. Tot plegat una experiència inoblidable.

Durant els propers dies aniré triant i processant totes les fotografies, i les aniré penjant a la web i a Flickr.

I cal agrair a la gent de The Web Spain que hagin tornat a portar Marillion a Barcelona. Pel que fa als mitjans de comunicació, en general han ignorat totalment l'esdeveniment. No podíem esperar altra cosa d'ells, oi?

30 anys del darrer concert dels Beatles

El 30 de gener del 1969, avui fa trenta anys, els Beatles van oferir sense anunciar-ho el seu mític concert al terrat de l'edifici d'Apple, amb la comprensible sorpresa de la gent que caminava pel carrer. No havien tocat en directe des del 1966 i aquesta fou la seva darrera actuació, part de la qual va ser inclosa al film Let It Be, editat en VHS però mai reeditat com cal i pel que sembla haurem d'esperar anys abans de veure un DVD amb la imatge i el so restaurats, i amb totes les preses que es van interpretar aquell matí. I aquest és el seu Don't Let me Down.

[Confesso que m'ho ha recordat en Xavier Caballé]

UKZ, el nou projecte d'Eddie Jobson

Efectivament, UKZ són Eddie Jobson, Trey Gunn, Alex Machacek, Marco Minnemann i Aaron Lippert. De moment han publicat l'EP Radiation. El grup sembla una barreja entre els King Crimson dels 90, una guitarra solista tipus Allan Holdsworth, un toc de Dream Theater i un altre de Porcupine Tree. No està malament. Espero que el disc tingui una mica més d'originalitat que la que veiem en aquest clip, però en qualsevol cas sempre s'agraeix poder gaudir d'un grup com aquest, amb un Jobson en plenes facultats. Per cert, algun dia veurà la llum el fallit disc de UK del 1997? Un altre dia en parlaré.

Tot redescobrint John Bonham

Sempre he pensat que John Bonham és un dels millors bateries que ha donat el rock però el recordava per l'estereotip que s'ha creat de John Bonham: el bateria de força, dels ritmes contundents i pesants. Però l'altre dia vaig tornar a visionar el DVD de Led Zeppelin al Royal Albert Hall 1970 i vaig redescobrir un Bonham que no recordava: subtil, amb treball de canell, amb una sorprenent independència cap/peus (poc usual a l'època), i molt imaginatiu. I em vaig empassar encantat el llarg solo de Moby Dick, del qual poso aquest fragment de Youtube. I feia temps que tenia aparcats els primers Zeppelin (últimament només escoltava Presence i In Through The Out Door) però ara m'estic reconciliant amb els primers Zeppelin. Ara només falta que algun dia s'editin per separat les actuacions senceres que apareixen fragmentades el doble DVD editat l'any 2003.

Electro Leprosilla, filmats l'any 93

He passat les velles cintes de video originals d'Electro Leprosilla a DVD. Ha estst molt dur visionar-les: érem molt dolents, especialment als inicis l'any 1993. Bé, l'Alex Ojea ja era bo i l'Edu, malgrat que no feia meravelles, ho tocava tot correctament (que és justament allò que ha de fer el bon músic). Jo feia molt més del que hauria hagut de fer, i el Rugi... anava fent. Demano perdó a títol personal als espectadors d'aquelles quatre nits a l'Eixample Jazz Club. Estic mirant d'editar la filmació per poder treure'n algun fragment que no ens faci avergonyir i penjar-lo. El millor de tot, sens dubte, són les imatges. Amb el seu silenci.

Déu salvi els Sex Pistols

L'altre dia veia un fragment d'un documental sobre els Clash, tan tristos, preocupats, políticament tan concienciats, i alguns encara diuen que eren punks. Collonades. Grups punk només n'hi ha hagut un, els Sex Pistols. La resta, amb les seves crestes i tot plegat, no han entès res. I els Pistols han obert la seva web a Myspace, on es poden sentir quatre cançons de la seva actuació a l'Illa de Wight el 2008 (també hi són a Youtube). Els Pistols són molt millors ara que fa trenta anys i se'ls enfot tot molt més ara que fa trenta anys. Déu salvi els Sex Pistols.

Katy Perry, en directe

Jo no donava un duro per Katy Perry. El seu darrer disc, One For The Boys, és molt fluix (sobreproduït i excessivament comercial) però una noia que té un single com I Kissed a Girl havia de tenir alguna cosa i, efectivament, les seves cançons guanyen moltíssim en directe. Un bon exemple n'és aquesta versió de "Mannequin". En aquests temps de crisi, ella ha anomenat la seva gira "Opulence Tour". Això és actitud.

Mr. Hurricane Band, una troballa

Mr. Hurricane Band. No coneixia aquesta excel·lent banda de blues.

Nou llibre de Ted Gioia

M'he assabentat que Ted Gioia, autor d'una de les millors històries del Jazz que s'han escrit, ha publicat un nou llibre: Delta Blues. Ja n'he encarregat una còpia.

El supergrup de Holdsworth

Això era un supergrup, el que tenia Allan Holdsworth a meitat dels 80, amb un dels grans cantants i també un gran oblidat: Paul Williams. Amb aquesta formació va publicar els discos I.O.U. (1982), Road Games (1983), Metal Fatigue (1985) i el meravellós directe I.O.U. Live aparegut en format CD posteriorment sense el consentiment de Holdsworth i extret d'una actuació a Tokyo l'any 1984 que va ser filmada. Aquest fragment de Youtube és d'aquest concert.

L'any 2005 vaig fotografiar el seu concert a Terrassa.

En aquests dies de pau i harmonia...

En aquests dies de pau i harmonia, res com una bona cançó nadalenca. I què seria el Nadal sense aquesta colla d'entranyables angelets?
[Dedicat a l'Esther]

En memòria de Frank Zappa

Per commemorar que el 21 de desembre Frank Zappa hagués fet 68 anys he estat cercant videos de totes les èpoques, entrevistes i concerts, però finalment em quedo amb aquest grup de nanos de no més de quinze anys i que tenen el valor de tocar al festival de l'escola una versió d'Andy. Aquesta canalla són tot un motiu d'esperança: hi ha vida més enllà de Britney Spears. Segur que el mestre n'estaria orgullós.

Pel que fa als videos de Zappa, personalment sempre he trobat impressionant l'actuació per a televisió l'any 1974 amb Inca Roads, Florentine Pogen o Cosmik Debris (espero que algun dia s'editi l'actuació sencera amb la qualitat que es mereix).

Zappa a l'Auditori

Bona notícia: l'Auditori ha programat per al 07/04/09 un concert del Grup Instrumental BCN 216 que interpretarà aquestes obres de Frank Zappa: What Will Rumi Do?, The Beltway Bandits, Outrage At Valdez, Put a Motor in Yourself, Naval Aviation in Art?, G-Spot Tornado, Be-Bop Tango, Get Whitey, Dog Breath Variations, Pentagon Afternoon, Revised Music for Low Budget Orchestra, Night School, I Promise Not To Come In Your Mouth, A Pig with Wings, Moggio.

Primer concert de Harvest

Harvest van fer ahir a la nit el seu primer concert al Centre Cívic Can Deu de Barcelona. I ha estat el retorn als escenaris de l'Alex Ojea, un dels millors bateries d'aquest país. Vaig voler enregistrar el concert però el minidisc, per primera vegada des del 2003, va fallar. Encara no sé què ha passat. Malgrat això, vaig poder fer moltes fotos i un petit fragment de video que he penjat a la meva web de fotografia i també a Flickr. Harvest fan un rock progressiu accessible, amb influències de Marillion (amb qui tocaran l'1 de febrer a l'annex del Palau Sant Jordi), Pink Floyd, Porcupine Tree o King Crimson. Elegància i sobrietat. Amb alguna petita imprecisió, normal a un concert de debut, l'actuació va ser de molt bon nivell tècnic. Esperem poder tenir aviat el primer disc d'aquest grup. Fan falta bandes com aquesta.

Un bon discurs de Steve Jobs

M'acaben d'enviar aquest video (gràcies Esther!) d'un discurs de Steve Jobs a la Universidad de Stanford (quina enveja fan les universitats americanes). És reconfortant sentir parlar aquest home que encoratja la iniciativa individual i desaconsella seguir dogmes. Una raresa, malauradament.

Ice Age 3

Avui m'he assabentat que ja tenim el trailer d'Ice Age 3, que s'estrenarà al juliol del 2009. Esperem que sigui bona com la primera.

Hayseed Dixie, dedicats al Tato

Dos dedicats al Tato: Hayseed Dixie fent la seva particular versió del clàssic de Motörhead "Ace of Spades" i fent una insòlita versió del Holidays in the Sun dels Sex Pistols. Ami, però, com més m'agrada aquesta banda és fent AC/DC, per exemple, amb aquest "Highway to Hell".

Un curiós missatge d'error

Avui, en voler entrar a GMail, el Firefox m'ha donat aquest missatge d'error:

El Firefox ha detectat que el Firefox està redirigint la soŀlicitud d'aquesta adreça d'una forma que mai es completarà.

El navegador ha aturat una connexió perquè el lloc s'està redirigint les soŀlicituds a ell mateix de tal manera que impedeix que mai es puguin completar.

L'Eivissa Jazz Big Band

Una bona notícia per a l'Eivissa Jazz Big Band:

El grupo Eivissa Jazz Big Band ofrece hoy su primer concierto fuera de Balears

El meu nom és Mud

Avui m'ha vingut al cap aquest entranyable personatge que protagonitza la bonica cançó de Primus "My Name is Mud". Recomano llegir primer la lletra (traducció cutre, ho sé) i després veure l'amic del video. (Especialment dedicat al Ricard):

El meu nom és Mud
No confondre amb Bill o Jack o Pete o Dennis
El meu nom és Mud i sempre ho ha estat
Perquè sóc el fill de puta més avorrit que mai has vist
Perquè vesteixo de blau - blau marí, sí,
de cap a peus, bastant monòton, excepte les meves sabates
Les faig brillar, gairebé sempre
Excepte avui que els meus peus són damunt d'aquest amic meu
De metre vuitanta i dur de pelar
L'he de ficar sota terra abans que comenci a olorar
El meu nom és Mud

El meu nom és Mud, però em pots dir Alowishus Devadander Abercrombie
És la forma llarga del nom Mud (això m'han dit)
M'ho va dir aquest fill de puta que jau davant de mi, inflat blau i fred
Tinc el meu orgull, m'agrada beure vi
I bec el millor vi, excepte quan fa mesos que no no guanyo un cèntim
O anys
L'alè d'aquest tros de bastard podria fer plorar un home
Hem discutit, una baralla normal
I li he fet un petó a la part de dalt del crani amb un bat de beisbol d'alumini
El meu nom és Mud

Paul McCartney, el bomber

Electric Arguments és el nou disc del projecte anomenat The Fireman, format per Paul McCartney i Martin Glover (conegut com a Youth, productor i baixista del grup Killing Joke). The Fireman han prublicat alguns discos de música electrònica des dels anys 90 però ara per primer cop han fet un disc amb veu. Personalment, cançons com aquesta em recorden Led Zeppelin.

Manel

Tot just he descobert aquesta actuació de Manel a Razzmatazz.

Nou material de Slayer

Quan encara sembla fresc el seu darrer disc, de reunió de la formació clàssica Christ Illusion (a l'estudi 1, a l'estudi 2), ens arriba material del seu proper disc, previst per a l'estiu del 2009. I fa molt bona pinta:

Directe al Guitar Player Club l'any 2000

Quan el 31 de març del 200 vam tocar el nostre darrer concert al Guitar Player Club de L'Hospitalet, una errada tècnica va fer que el baix de l'Eduard Masllorens no quedés enregistrat, cosa que em va emprenyar molt. L'enregistrament de taula tampoc és gaire agraït, massa eixut i cru. Entre una cosa i l'altra, és un concert que mai m'ha agradat sentir. Però l'altre dia el vaig repassar sencer (i no va ser molt agradable), vaig triar-ne tres cançons i n'he afegit una pista de baix aquesta mateixa tarda. Vuit anys després. Tenim un Love Child (versió de Deep Purple) amb un gran solo del meu cosí, un Brilliant, i un Uaishtabu a trio (sense el meu cosí):

Disc en directe d'Illinoios Central

Acabo d'enllestir el CD en directe d'un dels concerts que vam fer a la llegendària (i ja desapareguda) sala de música en viu Arteca (Eivissa), el 10 de març del 2003. En aquest cas, la formació era Nando (guitarra), Xavi (baix), David (bateria) i jo (veu, giuitarra).

Bateria i piano

El Joan m'ha enviat aquesta filigrana d'edició de video d'en Lasse Gjertsen.

Perfect Strangers al local d'assaig

Després d'haver penjat un Perfect Strangers de la reunió del 2005 i un enregistrat per pistes l'any 1999, ara penjo el darrer: enregistrat al nostre local d'assaig el 23 de juliol del 99, un Perfect Strangers lent però punk i hom pot sentir el famós efecte de veu "la cova". Ara sí, aquesta és la formació sencera del grup: Eduard Maluquer: guitarra, Eduard Masllorens: baix, Joan Vinyals: bateria, Ferran Nogués: veu, guitarra.

Perfect Strangers 23.07.99

Dues versions de Rusty Cage

Gran cançó del disc Badmotorfinger de Soundgarden. La veritat és que esperava trobar millors versions en directe pel que fa a la veu. Chris Cornell no és un bon cantant de directe però el grup en conjunt sonava impressionant, tal com es veu en aquesta filmació de Seattle l'any 1992. Per qui ho vulgui, aquest és el clip original de la versió d'estudi.

I també cal sentir aquesta curiosa versió que va enregistrar Johnny Cash amb la col·laboració de Tom Petty.

La meva configuració del Firefox

[Dedicat a la Mercè ;-)]

Hi ha moltes maneres de configurar les preferències del Firefox però aquesta és la meva. D'entrada, un cop instal·lat Firefox, el que hem de fer és instal·lar l'Adobe Flash Player per poder veure webs amb animacions fetes amb Flash. Fet això, anem al menú Eines > Opcions i a la prestanya Principal, allà on hi ha les opcions de baixades modifiquem els paràmetres que estan posats de sèrie i els marquem de la següent manera:

A la pestanya de Privadesa marcarem aquesta paràmetres i les persones especialment susceptibles en allò que afecta a les dades personals (adreces web visitades, etc) també tenen el tercer apartat d'opcions, a la part inferior, on poden netejar les dades privades en tancar el Firefox:

A la pestanya de Seguretat recomanem no marcar que Firefox recordi les contrasenyes introduïdes (bàsicament perquè així les recordem nosaltres):

Pel que fa a complements, crec que són indispensables el diccionari català, el Better GMail 2, el dragdropupload (que ens permet arrossegar un arxiu directament al navegador quan, per exemple, volem enviar un arxiu adjunt per correu de Gmail), l'oldbar (que ens mostra la barra d'adreces web del Firefox 3, que a alguns no ens agrada, tal com era al Firefox 2), Tab X (que afegeix un botó per poder tancar qualsevol pestanya) i per als més exigents pel que fa a les opcions de confogurar les pestanyes tenen el Tab Mix Plus, i finalment l'útilíssim Text Link que permet clicar enllaços no clicables com per exemple aquest: http://www.mozilla-europe.org/ca/

Hi ha més trucs i consells, en català, a la web de Firefox.

Finalment, els remasters dels Beatles

Al número de setembre de la revista Mojo hi ha una exclusiva sobre els remasters dels Beatles. La revista ha tingut accés a l'audició de la nova versió del White Album. Asseguren que la diferència de so amb la versió en CD que tots coneixem és abismal. Que el millor grup del món no tingués encara una bona edició de la seva obra en CD era una vergonya. La bona notícia és que es remasteritzaran tots els seus discos (tret del Hollywood Bowl) i que s'editaran les diverses versions aparegudes (mescles mono, stèreo i stèreo compensat de l'edició del 1987). Durant el preocés de restauració de les cintes, que fa tres anys que dura, s'ha hagut de localitzar i posar a punt maquinària que pogués reproduir les cintes originals. S'espera que estarà enllestit al 2009.

Dels arxius: Perfect Strangers de l'any 1999

Com que fa uns dies vaig penjar una versió "en directe" d'un Perfect Strangers de l'any 2005, ara podem comparar-la amb una feta per pistes l'any 1999. En aquest cas, les dues guitarres i el baix són de l'Edu, i la veu i la bateria són meves. Cosa rara en nosaltres, l'enregistrament està carregat de reverb (el Joan d'aquest efecte en deia "la cova"), té el tempo molt lent i és que el Perfect Strangers ens agradava fer-lo així (cosa molt poc agraïda per al grup que el toca... i per a l'oient que el pateix!).

I ja en fa gairebé 10 anys. Enregistrament analògic en quatre pistes amb la mítica Fostex. Diria que tots els instruments i la veu van ser enregistrats passant per la pedalera d'efectes Korg A5 (un meravellós aparell que encara fa servei). Les dues boniques fotos són a Barcelona l'any 1999.

Perfect Strangers 1999

Ha mort Richard Wright

Ha mort Richard Wright. No pertanyia a l'èlit de virtuosos del teclat com Keith Emerson, Rick Wakeman o Jon Lord però la seva contribució al so de Pink Floyd era bàsica. Un home creatiu, es va trobar a Pink Floyd en una postura similar a la de George Harrison dins dels Beatles: va haver de conviure amb dues personalitats molt fortes com són Waters i Gilmour. A banda de la reunió de Pink Floyd l'any 2005, Wright havia col·laborat recentment amb David Gilmour i són especialment recomanables els dos darrers llençaments en directe de Gilmour amb Wright a la banda, Remember That Night: Live at the Royal Albert Hall i Live in Gdańsk.

Reunió del 2005: Perfect Strangers

Darrera cançó que penjo de la reunió del 30 d'octubre del 2005. En aquest cas la banda fa la seva particular versió del clàssic de Deep Purple "Perfect Strangers", amb un tempo notablement més lent i un tractament entre Black Sabbath (per la pesadesa de l'arranjament) i Faith No More (per la manera com toco el baix?). El meu cosí agafa els millors ingredients de les maneres que tenen de tocar aquesta cançó tant Blackmore com Morse, i el Joan toca sense plats i com en el cas del Uaishtabu podríem dir que no li fan cap falta (la fotografia és del dia abans).

Com en el cas del Uaishtabu, els instruments són de la sessió del 2005 i la veu és del passat 7 de setembre.

Perfect Strangers 30.10.05 veu 07.09.08

Reunió del 2005: Uaishtabu

A la reunió que vam fer a l'octubre del 2005 a Barcelona, vam enregistrar dues sessions. La primera, com era d'esperar, va estar plena d'errades. La segona, l'endemà, va sortir força millor però jo no tenia equip de veu i per tant no vaig poder cantar. Vaig enregistrar el grup amb un micro d'ambient i com que el vaig posar centrat entre l'amplificador de guitarra de l'Edu i el meu, a la gravació tenim un instrument a cada canal i la bateria enmig. Sempre hem pensat que era una llàstima que no hi hagués veu. Fins ara.

He agafat l'enregistrament del 2005 i hi he afegit veu de la millor manera que he sabut per fer que quedés natural dins del so de l'habitació on vam tocar, sense que soni com un afegit posterior. Crec que el resultat és força bo.

Aquesta cançó és el Uaishtabu, que correspon a la darrera etapa de la banda, just abans de deixar-ho córrer. La vaig compondre tot sol però vaig acabar de donar-hi la forma definitiva una tarda que la vam treballar el Joan i jo al local d'assaig. Té tots els ingredients de Perfect Pair: una mica de metal, un toc progresiu amb el temps (el compàs), i una mica de punk. Cal destacar que aquest dia el Joan tocava amb un kit de bateria sense plats. I gairebé no es nota! Meravellós.

Del Uaishtabu es pot sentir una versió "d'estudi" del 2001 a la nostra web de Myspace.

Fèiem punk i no ho sabíem

Boomp3.com
Això és arqueologia. Probablement és de finals del 1993. Quinze anys ens contemplen. Una de les meves primeres composicions. Aquest enregistrament m'agrada especialment perquè se sent perfectament la pista de baix del meu cosí i perquè té un dels pocs exemples del meu sistema de fer un solo tocant tot notes falses (quan la barra de progressió arriba a la lletra i). Els sons de guitarres són sensacionals. Enregistrat amb una Fostex X-26 (per cert, n'he de comprar una de nova). Ara no podríem treure aquest so. Pretenia ser hard rock clàssic però setint-ho ara (el solo cacofònic, sorolls al mig de la cançó, el final...) m'he adonat que érem punk i no ho sabíem!

Nou enregistrament: Ain't No Love in the Heart of the City

Ain't No Love in the Heart of the City - Perfect Pair 02.09.08 by ferran-nogues

El meu cosí em va enviar un enregistrament amb guitarra acústica de la cançó "Ain't No Love in the Heart of the City" per posar-hi veu. Així com quan era més jove no m'importava cantar cançons conegudes i cantades per grans intèrprets, actualment em fa molt de respecte (tot i que crec que canto millor ara que quan tenia 20 anys). La veu principal ha estat la primera presa i l'he deixada tal qual, feta en una única presa i sense talls.

Després he tret toooot l'equip de la Cort amb el GR-33 per posar-hi un Hammond (té un so de Hammond cru molt bo) o un piano, m'he barallat amb la guitarra perquè no li dóna la gana d'afinar i he acabat trencant una corda (la primera des de 1993, probablement!), total, que he acabat fent el que no volia fer: un solo de guitarra. L'he fet amb la Fender i un programa del KORG que és a pel amb un toc de reverb. He mirat de fer un solo curt i auster perquè és el que demana la gravació. Per cert, el treball de guitarres del meu cosí és una delícia.

Pel que fa a la composició, de Michael Price i Dan Walsh (1974), probablement la millor versió sigui la de Whitesnake però és curiós sentir la versió reggae d'Al Brown.

El darrer Michael Brecker

Aquests dies estic sentint "Pilgrimage", el darrer disc que va enregistrar Michael Brecker, ja malalt, abans de morir a causa de la leucèmia. La formació que l'acompanya és absolutament de luxe: Pat Metheny a la guitarra, John Patitucci al baix, Jack DeJohnette a la bateria i les tasques de piano se les reparteixen Herbie Hancock i Brad Mehldau. Jo diria que, a banda del saxofonista, qui destaca clarament és Metheny i no només per les seves parts solistes sinó per la seva feina global. Les composicions (totes de Brecker) són molt bones i el nivell d'execució és el que s'espera d'aquests músics de primera línia.

Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio

L'altre dia vaig veure pel Canal 33 un concert Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio (que es pot veure a la web) en què presenten el seu disc "Black Keys", guanyador del Premi Enderrock 2008 com a millor disc de jazz. No inventen res però la fórmula està molt bé: recorden els actuals Earthworks però amb un toc una mica més comercial. És un quintet que dóna sensació de big band. Molta elegància i cap exageració.

Coses que volen

Una escultura de Paul McCarthy que representa una caca gegant de gos, i que s'exhibia al jardí del Paul Klee Centre de Berna, va fer un vol de 200 metres i va aterrar a un camp proper. Una enorme caca voladora.

La notícia m'ha recordat la famosa anècdota de Pink Floyd: per a la foto de la portada del seu disc Animals (1977), van decidir lligar un porc inflable a les conegudes xemeneies de la Battersea Power Station (una central elèctrica londinenca) de manera que fes l'efecte que el porc volava per sobre de l'edifici. I el fet és que quan estaven preparant la cosa (existeix filmació), el porc es deslligà i, efectivament, va volar (lectura imprescindible per als qui no coneixen l'anècdota). Qui deia que els porcs no volen?

(Més informació: aquest article escrit pel propi Storm Thorgerson).

Meravellosos UFO

Aquests dies estic sentint els dos darrers discos d'UFO, You Are Here (2004) i The Monkey Puzzle (2006). No era fàcil trobar un guitarra per a una veterana banda com UFO i cal reconèixer que han tingut tanta sort com Deep Purple amb Steve Morse: Vinnie Moore ha encaixat amb l'estil de blues i rock clàssic de la banda però alhora hi afegeix el seu alt nivell tècnic. Aquests dos discos i el directe Showtime en són la prova.

La curta vida dels CDs

Aquest CD no té més de quatre anys i servia de còpia de seguretat d'arxius (no era utilitzat habitualment sinó que estava tancat a un armari). Part de les seves dades ja són il·legibles.

Cintes antigues: Summertime amb el Victor

El setembre del 1994, aquest individu i jo vam enregistrar a casa meva una versió del Summertime que aprecio molt. Les parts de guitarra solista són seves. Érem joves, no sabíem el que fèiem...

El paisatge urbà... dels Sex Pistols

"Londres ha canviat. Aquí hi ha un moviment arquitectònic que destrueix la nostra història (...) Aquests enormes edificis d'interessos foranis no tenen cap vincle amb nosaltres com a éssers humans. (...) La Torre de Londres, una fantàstica estructura antiga (...): tradició i història oposats a aquesta cosa de vidre que tenim a l'altra banda, i l'excusa d'aquest edifici és que 'reflectexa la tradició i alhora representa la modernitat del futur'. Doncs no, és una cosa lletja".

Al recent DVD dels Sex Pistols, There'll Always Be An England, hi ha una visita guiada per Londres a càrrec de cadascun dels membres del grup, on comenten els llocs emblemàtics tant de la carrera dels Sex Pistols com del moviment punk de finals dels 70. John Lydon ens fa la seva molt patricular ruta, micròfon en mà, des de la part superior d'un autobús descobert, dels que s'utilitzen per a les rutes tursítiques. Però més que repassar el Londres de la seva joventut, el que fa Lydon és una defensa aferrissada del patrimoni arquitectònic londinenc, del paisatge tradicional de la ciutat i del seu skyline que, segons Lydon, està sent substituït per una sèrie de grans edificis de vidre, impersonals, sense cap lligam emocional amb la gent de Londres. És divertidissim veure el cantant dels Pistols pels carrers de Londres invocant a la gent, demanant a crits la demolició d'aquests edificis.

Cançons de Perfect Pair: Power is Applied

Aquesta és una de les cançons més rodones del CD de les Total Impunity Demos. Metal progressiu però molt accessible i, com sempre, una lletra d'un gran lirisme feta a base de refregir articles d'informàtica, manuals d'instruccions d'electrodomèstics i coses semblants. Enregistrat de manera molt casolana però m'agrada molt com sona.

Obra mestra d'Uriah Heep: Wake The Sleeper

Deu anys després del seu darrer disc en estudi, la clàssica banda britànica torna a oferir-nos un disc de material nou i sortosament molt millor que el seu predecessor. Amb les dosis correctes de hard rock i rock progressiu, amb un so entre modern i 70s, és a dir, un clàssic en tota regla. Bones comosicions, bon so (s'agraeix poder sentir amb claredat el baix de Tervor Bolder), aquest Wake The Sleeper torna a posar el llistó ben alt i situa Uriah Heep dins del camí d'on mai s'haurien d'haver desviat.