Chris Farlowe: 70 anys

Chris Farlowe farà 70 anys el 13 d'octubre. Actualment, tot i mantenir aquesta aura de cantant de culte, ja és venerat com a llegenda viva de la música. Però no era així l'any 1988. En ple apogeu dels anys 80, amb l'actualitat musical dominada per Michael Jackson, George Michael i Whitney Houston, una vella glòria del blues britànic dels seixanta com Farlowe no era més que un record llunyà.

Però aquell any Jimmy Page va fer el més que recomanable disc en solitari "Outrider" i va decidir convidar Chris Farlowe a cantar-hi tres cançons de les quals dues ("Prision Blues" i "Blues Anthem") eren composicions Page-Farlowe. El vell vocalista anglès ho va donar tot en aquella sessió. Si d'algú es pot dir que és un cantant únic i inimitable és de Chris Farlowe. Farà 70 anys i està de gira. Amb aquelles camises... Per molts anys.



Hummingbird ♬
Blues Anthem ♬

John Lennon: 70è aniversari i reedicions

Per a commemorar el 70è aniversari del naixement de John Lennon

For the first time, Lennon's classic solo albums and other standout recordings have been digitally remastered from his original mixes. Double Fantasy, 1980's GRAMMY Award winner for Album of the Year, is presented with a newly remixed 'Stripped Down' version produced by Yoko Ono and Jack Douglas, Lennon's original co-producers for the album. Some Time In New York City has been restored to include the six ‘Live Jam' recordings featured on the original album.

The deluxe 11CD and digital John Lennon Signature Box includes 13 previously unreleased home recordings, and Yoko Ono, Sean Lennon, and Julian Lennon have each written personal essays for the lavish collection.

Holy... driver

Al Facebook oficial de Dio hi ha fotos enviades pels fans, entre elles aquesta meravella.

Difondre l'òpera

Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]

Black Country Communion

Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.

Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.

Còctel de Zeppelin i Sabbath

:-D

Sonnyboy Williamson: super sessió de blues

Aquesta és una veritable super sessió de blues però inexplicablement és una de les grans oblidades. El llegendari bluesman Sonny Boy Williamson II (de nom real Aleck "Rice" Miller), als anys finals de la seva vida va poder gaudir, gràcies al renaixement del blues de finals dels seixanta, d'un reconeixement i d'una gran activitat professional a Europa. Primer van ser les gires europees del American Folk Blues Festival, que el van permetre tocar i enregistrar amb els Yardbirds i els Animals, i després, l'any 1965, va poder fer la sessió que ens ocupa.

El promotor i productor musical Giorgio Gomelsky, que era qui s'encarregava de Sonny Boy Williamson II quan aquest visitava el Regne Unit, havia programat una sessió de gravació per al vell bluesman amb músics de l'escena de jazz britànica que s'havia anat postposant fins que l'abril del 1965, en veure que Sonny Boy havia de tornar als Estats Units perquè estava molt delicat de salut, Gomelsky va muntar ràpidament la sessió per al matí del mateix dia que Sonny Boy havia d'agafar l'avió cap a Chicago.

El grup bàsic d'acompanyament era Brian Auger (orgue), Ricky Brown (baix), Mick Waller (bateria), que coneixien Sonny Boy perquè havien tocat amb ell alguns concerts, cosa que ja anava bé perquè eren un grup de jazz-blues. El guitarrista que havia de tocar en aquesta sessió era Eric Clapton, que ja havia expressat la seva voluntat de formar-ne part, però no el van poder localitzar. Gomelsky va trobar el jove Jimmy Page, que aleshores era el guitarrista de sessió més reputat de Londres i que, tal com es demostraria amb els anys, de blues en sabia una mica. L'element jazzístic vindria de la mà de dos dels millors saxos del país, Alan Skidmore i Joe Harriott.

La sessió va començar a les 10:00 del matí i va durar dues hores i mitja. Els resultats, donades les circumstàncies, són sensacionals. El treball de Brian Auger amb l'orgue Hammond és d'una riquesa i una subtilesa espectaculars. El disc, "Don't Send Me No Flowers", va ser editat per Charly Records (jo tenia aquesta edició en vinil amb la portada en blanc i negre i un bon text de Chris Welch a la contraportada) però no ha estat reeditat. Hi va haver una edició en CD també de Charly Records l'any 1991 però també està descatalogada, de manera que aquí teniu un enllaç a The Pirate Bay per a baixar el disc sencer via torrent.

Raimon

Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.

Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.

Mike Portnoy abandona Dream Theater

Mike Portnoy ha emès un comunicat on explica per què abandona la banda que ha liderat durant 25 anys:

After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...

Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.

Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.

Tres d'aquesta tarda

Segueixo entrenant (aquest és el terme més adient) per a tenir un repertori de blues (o cançons que hi tinguin relació) amb guitarra sola. Aquesta tarda he provat de fer una cançó que no havia tocat mai: el N.S.U. de Cream (l'original ja és prou raret). També he aprofitat per a fer el meu estimat Bad Blood de Ten Years After i he tret la pols al Sweet Home Chicago de Robert Johnson. Evidentment he de millorar. I es veu que no tinc mà amb la maleïda gravadora: segueix enregistrant a 64 kbps. Però té el seu encant, no?

Red Velvet Car, el nou disc de Heart

Acaba de sortir el nou disc de Heart.

Assajant blusos acústics

Estic començant a assajar alguns blusos per a tocar-los en directe, només guitarra i veu. Aquesta tarda he fet aquest Rollin' and Tumblin'. He utilitzat per primera vegada una gravadora digital Panasonic RR-US550 i no m'he adonat que estava configurada per a enregistrar mp3 a 64kbps :-(

Melody Gardot

Tot just he descobert aquesta cantant, pianista, guitarrista i compositora. Finíssima, no es pot ser més cool: mireu-la com actua al show de Letterman amb una audiència que pot ser de tres milions d'espectadors tranquil·lament.

La vida de Melody Gardot ha estat marcada per un accident (un cotxe la va envestir mentre anava en bicicleta) i un procés de recuperació (havia perdut, per exemple, la capacitat de parlar) mitjançant la música. No us perdeu la seva biografia a la Wikipedia.



El blog Sinfonía Azul va dedicar una entrada a la cantant l'any passat.

Versió de Son House

Aquesta tarda he anat a comprar un slide de vidre (el que tenia s'havia trencat feia uns mesos), i també un afinador (el que tenia, de les èpoques d'Electro Leprosilla, s'havia tornat sord). I en tornar a casa he enregistrat aquesta versió del Death Letter de Son House passada pel filtre de Perfect Pair. L'he feta ràpida i gairebé tot en primeres preses:



Son House va exercir una gran influència sobre grans figures del blues com ara Robert Johnson o Muddy Waters (que l'anava a veure cada nit quan House tocava a prop de la plantació on Waters vivia). Va ser tot un luxe i una sort que Son House fos encara viu quan a meitat dels anys seixanta hi hagué el moviment de renaixement del blues, amb la recuperació de vells bluesmen llegendaris i oblidats, que es "descobrien" amb mètodes de pel·lícula de detectius. Son House, que no havia tornat a fer música des dels anys 30, va viure uns darrers anys de glòria i ens va regalar interpretacions de blues fossilitzats en el temps:

Robert Plant i la Band Of Joy

Mentre que Jimmy Page s'ha passat els darrers anys dedicant-se a exercir de llegenda viva (ja sabeu: homenatges, actes benèfics, col·laboracions puntuals amb altres artistes), Robert Plant ha anat facturant una discografia brillant, acompanyada d'uns concerts inigualables.

Molt més inquiet que Page i amb un constant afany d'experimentar només comparable al de John Paul Jones, la darrera sorpresa de Plant ha estat ressuscitar el grup que tenia abans d'entrar a Led Zeppelin: la Band Of Joy.

can Simó d'en Jaume

Avui m'he adonat que el proper setembre farà deu anys que vam fer les "Pedecuni Sessions". Aquell CD incloïa cançons com aquest can Simó d'en Jaume, un homenatge a la toponímia eivissenca amb solos del meu cosí i meus intercalats. Està molt passat de voltes i distorsiona però m'agrada molt. Per cert, a la foto no estic fent de Jimi Hendrix, estic cantant fent passar la veu per les pastilles de la vella Samick.

In The Sky

Un bon dia del 1968, aquesta colla de freaks que eren Frank Zappa and The Mothers Of Invention van anar als estudis de Granada TV i van deixar anar aquest In The Sky (la qual cosa diu molt en favor de la televisió britànica).

Zappa sempre va ser un enamorat del Doo-wop i del R&B, i el que veiem a In The Sky és un destil·lat, un condensat, una anàlisi de laboratori d'aquesta música americana dels 40 i 50. Mireu l'actitud de Zappa i dels Mothers, interpretant el tema amb la precisió d'un quartet de corda vienès. Mereix una menció especial l'execució vocal de Roy Estrada, solemne, marcial.

Blues a l'antiga: Change My Clothes

Com que la reunió d'Illinois Central sembla que no serà fàcil, m'estic plantejant fer una cosa que mai m'havia agradat i és tocar tot sol. Veu i guitarra. No és un format amb el que em senti còmode perquè a mi m'agrada tocar amb gent i poder respirar de tant en tant durant l'actuació, cosa que no pots fer si tot el pes de la música recau damunt de tu mateix. Però estic començant a preparar un repertori que pugui tocar tot sol.

L'any 2002 vaig voler fer un blues a l'estil del Delta, guitarra i veu enregistrats en directe amb un únic micro d'ambient. Vaig triar aquest fosc blues de Bukka White. Aquest curiós bluesman va passar una temporada, com molts d'altres, a la famosa presó de Parchman. Allà va compondre Change My Clothes, sobre la vergonya i la ràbia que li causava haver de dur la roba de presoner (el famós uniforme de ratlles).

I vaig triar aquest blues perquè és inusual: l'estrofa es fa sobre un acord que no està, per dir-ho així, en la tonalitat de la cançó, i la línia vocal crea com una dissonància. El vaig arranjar una mica a la meva manera (aquesta és la gràcia de fer versions) però vaig mirar de ser prou fidel a l'estil de l'original.

"White Bicycles" la música dels seixanta segons Joe Boyd

"White Bicycles: Making Music in the 1960s". No sé com és que no n'havia parlat abans. Aquest és un gran llibre. El vaig comprar perquè sabia que Joe Boyd havia estat entre d'altres coses el productor d'aquella joia pop que és el primer disc de Pink Floyd però això, vist el nivell i el contingut del llibre, és només una anècdota. Si Brian Eno diu que White Bicycles és "el millor llibre sobre música que he llegit en anys" ho diu per alguna cosa.

Molts són els noms que desfilen per les pàgines del llibre: Muddy Waters, Fairport Convention, Sandy Denny, Jimi Hendrix, Pink Floyd, The Incredible String Band, Bob Dylan, Coleman Hawkins, Stan Getz, etc. Però no és per això que el llibre és bo. Amb un llenguatge senzill però precís i acurat, Joe Boyd factura un llibre entretingut i elegant fins al punt que sembla britànic. No és un llibre només de música i tampoc és un llibre nostàlgic.

Boyd va viure els anys seixanta musicalment en primera persona. Des del swinging London fins a Woodstock passant per Newport. Ell hi era i ho recorda perfectament (cosa que no tots poden dir, bé perquè no recorden gaire cosa, bé perquè són morts).

Sammy Davis Jr

De Sammy Davis Jr. es va dir que era "The Greatest Entertainer in the World" i probablement tenien raó. Ballarí excepcional des dels tres anys, les seves imitacions de personatges famosos eren molt celebrades, i tenia una veu impressionant. El vaig descobrir fa molts anys a la mítica pel·lícula Ocean's Eleven:



Posteriorment vaig comprar en VHS una actuació seva a Paris l'any 1985 (actualment està descatalogada i corre per Youtube en molt baixa qualitat). Tenia 60 anys i estava pletòric. L'actuació cansa només de veure-la. Per sort en podem trobar una de similar i molt recomanable en DVD: "Live in Germany" (1985).

Però val molt la pena mirar-se aquesta actuació al Japó dins la gira que va fer amb Liza Minelli, Dean Martin i Frank Sinatra el 1989. Sammy Davis Jr tenia 64 anys:

Tom Jones, ara sí

Quan vaig veure com interpretava blues al DVD "Red, White and Blues" vaig tenir molt clar que aquest home havia de fer un disc com "Praise and Blame", sobri, auster, cru, amb olor de fusta:

"Uriah Heep Live '73" en edició de luxe, novament

Els setanta van ser la dècada dels grans discos en directe i l'any 1973 (tal com expliquen a la web d'Uriah Heep):

Encara faltava una cosa important. Deep Purple ja tenia "Made In Japan", els Rolling Stones havien publicat "Ger Yer Ya-Ya’s Out", i el "Live At Leeds" de The Who anava en camí d'assolir l'estatus de llegenda. Algú a can Heep (...) es va adonar que amb cinc discos d'estudi, Uriah Heep necessitaven el seu propi enregistrament en viu, preferiblement una edició amb una carpeta doble desplegable d'alt nivell, amb tots els ornaments.

I d'aquesta manera vam tenir "Uriah Heep Live '73", un dels directes amb millor començament que recordo: la veu del presentador (perquè antigament els concerts es presentaven) "Would you welcome please...", que donava pas a "Sunrise". I el final de concert és també dels antològics, amb aquella medley de rock and rolls clàssics.

Aquesta edició de 2010 no és altra cosa que la del 2008, però si algú (com és el meu cas) només té el vinil o el vell CD (retallat), aquesta és una bona ocasió per a recuperar el disc sencer, restaurat i amb material extra.

De tota manera, sempre que es parla d'Uriah Heep convé recordar que, malgrat que sempre seran recordats pels seus grans discos dels setanta, aquest grup té una discografia recent molt digna i en alguns casos, com "Wake The Sleeper", alguna obra mestra.

Illinois Central: el retorn

Fa poc vaig trucar el Xavi per a preguntar-li si volia tornar a tocar aquest estiu. Avui mateix he parlat amb en Nando. El David no estarà disponible però en Xavi té un bateria. Serà el retorn d'Illinois Central. Necessito un bon ampli de guitarra!

Black Country Communion la gran esperança

Estem vivint temps de supergrups. Aquests experiments no sempre funcionen però últimament n'hem vist alguns de molt bons com ara Them Crooked Vultures o Chickenfoot.

Black Country Communion són Joe Bonamassa, Glenn Hughes, Jason Bonham i Derek Sherinian. El disc de debut d'aquesta gent sortirà el proper 21 de setembre.

De moment, com que la banda ha estat de gira escalfant motors, ja en podem trobar algun video a Youtube. Serà molt interessant veure, a banda de les seves pròpies composicions, com tracten clàssics de cadascun del seus membres. Aquí teniu un Mistreated (i no us perdeu el que fa Glenn Hughes amb 58 anys):

El disc pòstum de Badlands. Gran reserva.

Aquest és un dels meus discos de rock preferits de tots els temps, que no és dir poc. I aquest disc és una maqueta, un esborrany.

Badlands va ser un grup de hard rock de finals dels 80 on hi havia un dels guitarristes més fins i elegants que ha donat el gènere, Jake E. Lee, cosa que també es pot dir del cantant que l'acompanyava en aquest projecte, el difunt Ray Gillen. La banda va publicar dos discos els anys 1989 i 1991.

L'any 1993 Ray Gillen va morir a causa de la SIDA. L'any abans, Badlands havien estat enregistrant cançons per a un nou disc. En aquestes sessions de prova van enregistrar noves cançons en un format cru i bàsic per tal que la discogràfica pogués fer-se una idea del que seria el proper disc del grup. El 1998 es va publicar de manera pòstuma "Dusk", el disc que contenia aquest material.

El que trobem a Dusk és un document honest d'un grup tocant en directe al seu estudi. Pràcticament no hi ha postproducció. El que sentim són els quatre músics. Gairebé la totalitat del disc està fet amb una única pista de guitarra (i aquest hauria de ser un treball de referència per a qualsevol guitarrista). La feina del baixista Greg Chaisson és també de molt alt nivell.

El grup havia tingut els seus problemes personals però en aquesta ocasió, de manera similar als Beatles amb Abbey Road, Badlands es van trobar a gust amb el nou material i van facturar un treball espontani i creatiu. Si el disc s'hagués publicat quan es va fer i en aquest format, hauria demostrat que hi havia un lloc per al hard rock dins del panorama musical de meitat dels 90 al costat de grups com Soundgarden. Sempre he pensat que aquest és el millor disc de Badlands i un dels grans discos del rock de tots els temps.

Sempre el Summertime

Summertime, la famosa composició de George Gershwin per a Porgy and Bess (1935). Fa anys que col·lecció Summertimes i això és agraït perquè com que tothom n'ha fet la seva versió, se'n poden trobar de tots colors.

I jo mateix en tinc unes quantes perquè l'he tocada a tots els grups on he estat i això demostra que aquesta composició ho resisteix tot. El setembre del 1994 vaig enregistrar una versió acústica però no amb el meu cosí, com hagués estat normal, sinó amb el Victor Bustos.

Perfect Pair no la vam tocar mai perquè en una banda de metal era difícil fer encaixar un Summertime (tot i que tinc algun assaig on la toquem).

Amb Illinois Central vaig tornar-la a rescatar i la vam convertir en un funk que funcionava molt bé en directe:


I a finals del 2003 vaig voler fer una versió que fos més fidel a l'original però, naturalment, va sortir el que va sortir (la culpa va se de l'orquestra :-P

Raffaella Carrà (sí, sí)

Jo tenia uns quatre o cinc anys. No sabia ni qui eren els Beatles ni com es posava un disc. Aquest de la Raffaella Carrà corria per casa (inexplicablement) i jo li demanava als meus pares que el posessin. Encara recordo la cançó BOBO STEP. Tothom té un passat i el meu és mooooooolt fosc :-D

Actualització: el Sr. Arilla m'ha fet arribar aquesta creació que em sento obligat a compartir amb la resta de la humanitat. Jo ja hi estic enganxat:

Hoochie Coochie Man d'Illinois Central

Avui un cuquet m'ha fet venir records d'aquest concert que Illinois Central vam fer al restaurant Es Barruguet l'1 de març del 2003. Aquí estem el Xavi al baix, David a la bateria, Nando a la guitarra (el primer solo és seu) i jo a la veu i guitarra (el segon solo és meu), fent un Hoochie Coochie Man. Una nit molt agradable. Ens ho vam passar bé.

Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona

El meu amic Joan Sebastià Colomer ("Tato"), farà Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona (30 de juny i dijous 1 de juliol a les 22.00 h:

Jove companyia d’òpera del Conservatori del Liceu
Direcció Artística: Carmen Bustamante
Direcció Musical: Daniel Mestre
Direcció escènica: Miquel Gòrriz
Espai escènic i vestuari: Elisabeth Castells
Il·luminació: Nani Valls

PERSONATGES
Gianni Schicchi, Joan Sebastià Colomer
Lauretta, Ximena Agurto
Zita, Cristina Segura
Rinuccio, Giovanni Tristacci
Gherardo, Ivan Benitez
Nella, Beatriz Alvarez
Betto di Signa, Jordi Boltà
Simone, Josep Ferrer
Marco, Jorge Tello
La Cieca, Marta Huarte
Doctor Spinelloccio, Josep Vives
Amantio di Nicolao, Josep Vives
Pinellino - baix, Juan José Morales
Guccio, Joan Riera
Gherardino, Victorina Pérez

Activitat gratuïta. Aforament Limitat. Pati de lletres de la Universitat de Barcelona, c/ Gran Via Corts Catalanes, 641, Barcelona.

La nit del blues

Això és una costellada de luxe anomenada "A Blues Session: B. B. King and Friends" que va tenir lloc a Los Angeles l'any 1987. La llista de convidats és antològica: Albert King, Dr. John, Paul Butterfield, Phil Collins, Etta James, Chaka Khan, Gladys Knight, Billy Ocean, Stevie Ray Vaughan i Eric Clapton. I cal dir que poques vegades un muntatge d'aquestes característiques ha donat tan bon resultat. Va ser la darrera aparició del llegendari Paul Butterfield, a qui es va dedicar l'edició d'aquest concert. És inútil comentar res. Aquella nit tots van fer un excel·lent paper i l'ambient va ser immillorable.

Per cert, no el trobareu en DVD. Incomprensiblement, aquesta joia es va editar en VHS a finals dels 80 i mai més s'ha reeditat. Està sencer a Youtube i també és a l'Emule. Jo l'he tingut com a concert de capçalera durant tots aquests anys i no em canso de veure'l.

El funk d'Illinois Central

Això és Illinois Central en directe a l'Arteca (Eivissa), 15.03.2003, després de les torres bessones i abans de les autopistes. Normalment començàvem els nostres concerts amb aquest senzill però efectiu Funk que un dia em vaig treure de la màniga i que inclou un homenatge a Muddy Waters. La formació era tot un luxe: Nando a la guitarra (el solo és seu), Xavi al baix i el millor bateria d'Eivissa, David Adán (a la foto encara érem un trio). Quanta nostàlgia.

My Brightest Diamond, el grup de Shara Worden

Aquests dies estic sentint el disc A Thousand Shark’s Teeth de My Brightest Diamond, el grup de la cantautora Shara Worden, de qui vaig parlar fa poc quan la vaig descobrir al disc de The Decemberists, "The Hazards of Love".

A estones recorda els King Crimson de Larks' Tongues in Aspic. També em recorda Jeff Buckley.

El disc té una factura i qualitat innegables. I és que la biografia de Shara Worden que podem llegir al seu Myspace, és impressionant:

(...) granddaughter of an Epiphone-playing traveling evangelist, fathered by a National Accordion Champion, and mothered by a classical organist. Having a family of musical wanderers who migrated across the US every few years, the landscape and the musical influences were constantly changing. Spanish tangos, Sunday morning gospel, classical and jazz were the accompaniment to her home life. Her first song was recorded at age three and by age eight she was studying piano and performing in community musical productions.

Picking up an opera degree at the University of North Texas, Shara immersed herself in the songs of Purcell and Debussy. After college, she moved to New York City to simultaneously continue her opera studies and pursue her songwriting ambitions, releasing two albums with her band Awry. Shara began studying composition with Australian composer Padma Newsome (of Clogs / The National). After the breakup of Awry, Shara assembled a coterie of musicians to accompany her with bass and drums, strings, wine glasses, and wind chimes and thus the sound of My Brightest Diamond was formed.

My Brightest Diamond - Inside a Boy from Asthmatic Kitty on Vimeo.

Concentrat de Bach

Bach és el principi i la fi de totes les coses. I suporta tot el que li facin: des del tractament electrònic de Walter (després Wendy) Carlos fins al jazz de Jacques Loussier.

Sempre m'han agradat les seves grans obres corals: l'Oratori de Nadal, la Passió segons sant Joan, etc. I Bach en té prou amb un petit conjunt d'instruments per a crear un clima de magnificència (això sempre m'ha meravellat), tal com fa, per exemple, als Concerts de Brandenburg.

Però a mesura que passen els anys tendeixo a quedar-me amb les obres per a un instrument sol. Crec que és aquí on l'oient pot concentrar la seva atenció en la música pura, despullada de tot ornament, i tanmateix aquestes obres d'un sol instrument són com un concentrat de Bach que conserva totes les seves propietats.

Són molt conegudes les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) però se'n sol fer una interpretació massa romàntica per al meu gust. Però a mi m'agraden especialment les Sonates i Partites per a violí sol (BWV 1001-1006) i concretament la versió de Schlomo Mintz és sensacional.

Primeres fotos de la gira dels quatre grans

La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

Beyond the Lighted Stage: el documental de Rush

Aquest és el trailer de la pel·lícula sobre una de les bandes que més mereixia un documental. L'encerten de ple qual a la pel·lícula defineixen Rush com la banda de culte més important del món.

Des de l'any 1968, aquest trio canadenc, que va saber fugir dels pitjors excessos del prog rock dels setanta, ha facturat una impressionant col·lecció de discos i, cosa que molt poques bandes poden dir, els seus discos actuals estan a l'alçada de la seva discografia més clàssica i en alguns casos la supera. Rush en directe són garantia d'una qualitat escènica, sònica i interpretativa a l'abast de molt pocs.

Pollastre 2.0

Fa anys que no cuinava pollastre al forn i ja tenia ganes de tornar-ne a fer. Vaig anar al Mercat Nou d'Eivissa i vaig trobar un bon pollastre pagès. Són fàcils d'identificar perquè el seu color groc els diferencia clarament de la resta de pàl·lids pollastres. És molt senzill fer-lo.

Es socarrima el pollastre. Es renta bé amb aigua. Al seu interior hi poso una llimona tallada per la meitat. També a l'interior hi fico pebre, romaní, orenga i farigola. Tot en bones quantitats perquè malgrat que pugui semblar que n'hi poses massa, després no es nota tant. La qüestió és que les herbetes infusionin amb els sucs de la cocció. Es posa sal abundant i una mica de pebre damunt la pell del pollastre. S'hi posa un bon raig d'oli per damunt i el suc d'una llimona.

També es tallen pebrots verds, pastanaga i molta ceba. S'ha de salar tot, es posar a la plata de forn i s'enforna. Jo avui l'he tingut tot el matí a 180º i la última hora i mitja a 150º però cada forn és diferent. Quan fa una estona que cou s'hi afegeix mitja cervesa (jo avui hi he posat una Voll-Damm perquè és el que tocava).

Mentre dura la cocció, cada cert temps s'ha d'anar agafant suc amb una cullera grossa i s'ha de "regar" el pollastre per sobre. Ha cuit tot el matí. Quan l'he tret, la pell ha quedat rostideta i torrada però la carn ha quedat tendra que es desfeia.

Perfect Pair: "Caca"

La vaig compondre al vaixell venint de Barcelona a Eivissa el desembre del 1999 i quan vaig arribar a casa la vaig enregistrar. Va ser la darrera cançó que vaig enregistrar al vell aparell de quatre pistes Fostex X-26. La lletra és d'un lirisme refinat, només apte per a paladars delicats:

This is the night of the caca.
Feel the invasion of the caca.

Alegre i optimista. Aquesta és una cançó fantasma: com que al meu cosí no li va agradar, no la vam tocar mai amb el grup. La vaig enregistrar aquest únic cop i allà es va quedar. Onze anys fa. Inclou un homenatge molt evident a Deep Purple i un de més subtil a Miles Davis.

Folk rock progressiu: "The Hazards of Love"

Aquests dies estic sentint el darrer disc de The Decemberists, un grup de folk rock nordamericà que ha publicat "The Hazards of Love", una obra conceptual, narrativa, amb diversos personatges, de les que segur que agrada a Pete Townshend. No és un disc farragós, tot el contrari: les seves cançons alternen folk, rock i blues amb un treball instrumental i vocal excel·lent.

Però una de les sorpreses del disc és la col·laboració, per a interpretar un dels personatges de la història, de la cantant i líder de My Brightest Diamond, Shara Worden, una veritable crack (no us perdeu la seva biografia al Myspace de My Brightest Diamond).

En solitari hi ha moments que em recorda Jeff Buckley. Però durant la gira en què acompanyava els Decemberists presentant The Hazards of Love mostrava la bèstia escènica que és:




Hi ha versions d'aquest tema a Youtube, com la d'Edgefield que sonen millor però potser no són tan electritzants.

Iron Maiden: nou single i nou disc

Iron Maiden han anunciat que el proper 16 d'agost publicaran el seu nou disc, The Final Frontier. De moment ens podem descarregar de la seva web el single (amb portada vintage) del disc: El Dorado.

Per molts anys, Kerry King

El 3 de juny ha estat l'aniversari de Kerry King, un dels dos guitarristes de Slayer. Metal extrem, sobri, elegant, auster, sense concessions a l'espectacle. Des del 1983. Un estil de guitarra únic. Ningú sona com Slayer. No tenen la fama d'uns Metallica però podríem dir que dins del ram tothom els cita com els millors. Ho eren l'any 1990 quan, en una decisió molt de la vella escola, van decidir anar a Egipte a filmar el video promocional de Seasons In The Abyss.

Després van passar una època fosca i l'any 2006 van reunir la formació original i van fer un disc tan bo com els seus discos clàssics (una cosa que molt pocs grups poden dir). I no només això. L'any 2009 van tornar a fer el mateix amb World Painted Blood. Els millors.

Deodato: els anys 70

L'any 1973, el compositor i teclista brasiler Eumir Deodato va publicar el seu disc "Prelude", un autèntic disc de fusió on hi trobem elements de jazz, prog rock, funk i bossa. Amb una producció i uns músics de luxe, el disc comença amb una espectacular versió del Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss:



I el mateix any 1973, amb un Grammy sota el braç, ho va tornar a fer amb "Deodato 2" i aquest cop va versionar Rhapsody In Blue de Gershwin. Crec que em posaré un altre Martini.

The Complete Metropolis

Fa un parell d'anys es va descobrir a Buenos Aires un negatiu del clàssic film de Fritz Lang que conté 25 minuts de pel·lícula que no s'han vist des de la seva estrena l'any 1927. El descobriment va motivar una nova restauració del film. Aquest novembre s'edita en DVD The Complete Metropolis.

Naturalment, aquesta serà, de moment, la millor versió d'aquesta pel·lícula però jo sempre recordaré la particular versió de Giorgio Moroder.

La web chud.com té un excel·lent article sobre les diverses còpies i sobre aquesta restauració:
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 1
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 2

Steve Moore

Steve Moore, bateria de Rick K. & The Allnighters. Aquest home ha de tenir pàgina de fans al Facebook immediatament.

Les sessions de Get Back / Let It Be

La web de la ràdio BBC2 té encara disponible un bon documental sobre les famoses sessions que van donar com a resultat el disc i la pel·lícula mai reeditada de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc.

McCartney, que en aquella època era qui tirava endavant els Beatles, va proposar el projecte "Get Back", un retorn a les arrels. Després de la complexitat i la sofisticació de Sgt. Pepper's i del White Album, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.

La presència constant de les càmeres, la rutina, l'horari, tot plegat no va fer més que ajudar a créixer el mal ambient de treball que, a més, s'anava documentant en film i els Beatles n'eren conscients. Els quatre músics es dedicaven a provar idees noves però tot seguit podien posar-se a fer una jam sobre algun rock and roll dels anys 50 i tot seguit tornar a fer alguna nova cançó. I així contínuament. El fet que les cintes no s'aturaven explica que les "Get Back Sessions" siguin de les més piratejades de la història: mai una sessió d'enregistrament (i assaig) havia estat tan ben documentada.

Finalment es va abandonar la idea de fer cap concert a cap país llunyà ni amb cap gran muntatge, i es va decidir, d'una manera gairebé improvisada, de fer un concert dalt del terrat, al mig de Londres. Seria el primer cop que els Beatles tocaven en directe des del 1966. I seria l'últim.

La resta de la història és molt complexa però el cas és que van donar totes les cintes al gran Glyn Johns amb l'encàrrec que de tot plegat en fes un disc. Johns, fidel a la idea de documentar un procés, va presentar un recull de temes a mig fer intercalats amb fragments de cançons, converses, etc. Això no va convèncer i és així com es va passar l'encàrrec al famós productor Phil Spector que ho va fer però al seu estil: amb l'afegiment d'acompanyaments orquestrals, grans cors vocals, etc. Lluny quedava la idea original del disc cru i senzill de quatre músics. El resultat és el disc Let It Be que tots coneixem.

La producció de Spector és interessant però McCartney sempre va considerar que allò no era el que havia de ser. És per això que l'any 2003 va agafar les cintes originals i les va remesclar despullant-les de tota la postproducció, els violins i les veus. El resultat és Let It Be... Naked, el disc honest i valent que inicialment havia de ser.

Un disc no exclou l'altre. Jo, per exemple, prefereixo la versió orquestral i "èpica" de The Long And Winding Road que va fer Spector, però el cert és que era necessari que aparegués Let It Be... Naked. Calia restituir als Beatles el seu mèrit: un grup que feia anys que no sortia de gira, que no assajava regularment, que no estava travessant el seu millor moment personal, i que havia de fer un disc sota pressió, conscients que estaven sent filmats... jo crec que van passar l'examen amb nota.

Per cert, encara n'esperem el DVD.

Bernie Marsden, Terrassa 29.05.2010

Quan divendres vaig penjar en aquest blog l'entrada "Dos dels grans: Marsden i Moody" no tenia ni idea que l'endemà tocava Bernie Marsden a Terrassa. I qui va anar a veure'l? L'Eduard, el meu cosí. Es veu que el guitarrista està fent una gira de grans èxits de Whitesnake amb la qual cosa el repertori de cada nit està farcit de clàssics. Tot un luxe poder veure aquesta llegenda en un local petit:


Bernie Marsden & Eduard Maluquer, Terrassa, 29.05.2010.




Bernie Marsden, Terrassa, 29.05.2010.

Dos dels grans: Marsden i Moody

Aquí tenim dos dels guitarristes més fins, més elegants i més competents, a més d'excel·lents compositors: Bernie Marsden (molt bon cantant, per cert) i Micky Moody. L'ànima de Whitesnake. I no és una frase feta: quan van marxar (primer l'un i després l'altre), Whitesnake va anar perdent aquella màgia i aquell encant, aquell color en les harmonies i els acords.

Dos cavallers, amants del blues, músics de la vella escola. Mireu com fan anar les acústiques. Amb aquell toc precís, mai excessiu. Amb molta saviesa. Però Coverdale va considerar que no tenien la imatge adient per a sortir als videos de l'MTV.





Aquí els tenim amb un jove Zak Starkey a la bateria. Moody mai ha estat un gran cantant però Marsden està sensacional:

Nous temes de Pomplamoose

Els simpàtics Pomplamoose tenen noves cançons. Atenció a la línia de baix d'aquest vídeo: m'ha recordat aquells imaginatius baixos de Paul McCartney.

Tot recordant Dio: 1992

Molts blogs musicals estan plorant la mort de Dio i són dies en què tothom recupera les grans obres del llegendari vocalista. Però jo voldria reivindicar algun títol oblidat i d'excel·lent qualitat com ara aquest "Too Late" que Dio va fer amb Black Sabbath l'any 1992 al disc Dehumanizer. Si aquesta cançó hagués estat a Mob Rules, actualment seria considerada un clàssic a l'alçada de títols com "The Sign of the Southern Cross". És sense dubte una de les interpretacions més brillants de la carrera de Dio. Tenia 50 anys quan la va enregistrar.

Per cert, el so que Reinhold Mack va aconseguir en aquest enregistrament és una de les millors produccions de disc de rock que recordo haver sentit.

Ha mort Ronnie James Dio

Ha mort Ronnie James Dio.

Bad Blood, un blues clàssic que no és un blues

Bad Blood 2010 by ferran-nogues

Bad Blood va aparèixer al disc "About Time" (1989) de Ten Years After. Aquesta és una altra cançó que, malgrat no ser formalment un blues, sempre he pensat que sí que ho és i dels clàssics. És una cançó sòbria i austera: un blues clàssic. Als inicis d'Eletro Leprosilla i Perfect Pair era habitual al nostre repertori. Amb Illinois Central l'hagués pogut tocar i encara no m'explico per què no ho vam fer. Bé, l'altre dia vaig decidir rescatar-la i, amb un arranjament una mica diferent, tornar-la a fer.

A New Day Yesterday, el blues

Qui diu que el blues són tres acords i 12 compassos que es repeteixen? Jethro Tull van demostrar l'any 69 que el llenguatge del blues donava molt de joc i Ian Anderson va saber esprémer el llenguatge del blues amb A New Day Yesterday que, a més té aquella gran frase "It was a new day yesterday but it's an old day now". I he triat aquesta versió del 1999 però també podeu mirar aquesta altra versió de A New Day Yesterday del 1970: la qualitat de so és infame però si algú no coneix la bèstia escènica punk que era Ian Anderson damunt l'escenari, aquest és un excel·lent document. Joe Bonamassa ha incorporat aquest títol al seu repertori i a Youtube també corre una versió de Spirits in the Sky (amb Billy Corgan i Dave Navarro). Però hi ha una dona que els passa la mà per la cara a tots ells: Chantel McGregor.

Joss Stone

M'acaba d'arribar The Soul Sessions, el disc de debut que la cantant britànica Joss Stone va fer amb setze anyets. La noia en sap i té una veu i un estil molt personal, que no és poc. El disc és soul retro amb una producció excepcional de Steve Greenwell, que també és responsable de la mescla i d'haver facturat un dels discos amb millor so que recordo haver sentit. Malgrat la seva joventut, la Stone és capaç de fer un molt bon paper al costat de monstres com James Brown o Gladys Knight:

The Graves Brothers Deluxe: simpàtics freaks

Tot just he descobert aquesta colla de freaks: The Graves Brothers Deluxe. Aquesta gent han d'haver sentit King Crimson, Frank Zappa, els Ramones i alguns grups foscos dels seixanta. Tenen sentit de l'humor i el baixista (amb l'elèctric) fa algun solo de slide. Un respecte, si us plau. Podeu veure sencera la seva actuació a The Green Couch Sessions. Serveixi això per a oblidar la notícia dels Anthrax.

Belladona torna a Anthrax: malament

Horrible decisió la que acaba d'anunciar Anthrax a la seva web i al seu Facebook. Recordem que Joey Belladonna ja va protagonitzar una reunió l'any 2005 i que va donar com a resultat un bon DVD en directe, Alive 2. Anthrax estaven en bona forma i la gira de reunió va tenir bons moments però els fans d'Anthrax sabem que una meravella com We've Come for You All només la poden fer amb el gran John Bush. I pensar que tenien mig disc fet amb Bush! Bon moment per a recordar Safe Home:

Paisatge i Jethro Tull

Jethro Tull van saber sortir dels foscos vuitanta abans que acabés la dècada. L'any 1987 van enregistrar un dels seus millors discos, Crest Of A Knave. Aquell disc inclou "Farm On The Freeway". No és una cançó ecologista però és una cançó sobre paisatge feta tretze anys abans del Conveni Europeu del Paisatge i a càrrec d'un dels millors lletristes del segle XX:

Nine miles of two-strand topped with barbed wire
laid by the father for the son.
Good shelter down there on the valley floor,
down by where the sweet stream run.
Now they might give me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have got is a cheque and a pickup truck.
I left my farm on the freeway.

They're busy building airports on the south side...
Silicon chip factory on the east.
And the big road's pushing through along the valley floor.
Hot machine pouring six lanes at the very least.
Now, they say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have left is a broken-down pickup truck.
Looks like my farm is a freeway.

They forgot they told us what this old land was for.
Grow two tons the acre, boy, between the stones.
This was no Southfork, it was no Ponderosa.
But it was the place that I called home.
They say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
And what do I want with a million dollars and a pickup truck?
When I left my farm under the freeway.

DVD en directe de Chickenfoot

Chickenfoot no deceben. Després de passar aquests mesos presentant el seu excel·lent disc de rock clàssic, la superbanda (aquesta sí) ha editat un DVD en directe. Pel meu gust, la mescla és massa pulcra (li manca la contundència de la mescla del show de Montreux que corre per Youtube i que sona molt millor), i el baix de Michael Anthony està massa fluix. Dit això, el concert es sensacional i dóna gust veure una banda que s'ho passa d'allò més bé sobre l'escenari. Sort en tindrem si, tal com han assegurat, estan a punt de començar a preparar el segon disc. Que una de les grans sorpreses (i esperances) del rock actual siguin aquests consagrats veterans és molt simptomàtic de com està el panorama.