Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.
En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.
De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.
Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.
Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.
Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.
Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.
Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.
Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.
Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.
Dimecres a la tarda arriba el meu cosí per al concert de divendres. El dia abans, dijous, farem un assaig (l'assaig) amb na Marina i veurem si funciona l'invent. No és dels concerts que millor m'he preparat però el fet de tocar amb l'Eduard em dóna confiança. Perquè el meu cosí no es posa nerviós. Mai l'he vist nerviós abans d'un concert. Es preocupa per assumptes racionals (aspectes tècnics, de so, de condicions del local), però no es posa nerviós. O ho dissimula molt bé.
Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.
Dream Theater han estat intel·ligents i han convertir les seves audicions en un show mediàtic. Ho tenim filmat tot (tal com hagués fet Mike Portnoy!): des que cada bateria surt de casa seva a qualsevol lloc del món, fins que arriben a l'aeroport de NY i finalment fan l'audició.
Ser bateria de DT actualment no representa només ocupar un dels llocs de més prestigi a nivell tècnic (en el seu camp estilístic), sinó que és una feina molt atractiva: de ser un bateria valorat per un públic minoritari i per les revistes especialitzades passes a ser un músic de masses, que fa gires mundials tocant a les sales més prestigioses, i guanyes més diners dels que hauràs vist fins ara. És com quan Deep Purple van fitxar David Coverdale l'any 1973: de cop i volta un desconegut cantava al California Jam.
Aquests són els documentals que de manera cronològica recullen el procés d'audició per a ser bateria de Dream Theater:
Ahir vaig veure un gran concert del Lluís Coloma Trio al programa De prop (Canal 33), que es pot veure sencer a la web de TV3. Cal destacar els músics que acompanyen Lluís Coloma: Manolo Germán (contrabaix) i especialment en Marc Ruiz (bateria).
Coloma és un pianista de blues i boogie-woogie però hi afegeix el toc progressiu d'un pianista de jazz amb molt bona tècnica. Un concert divertit i imaginatiu. Molt recomanable.
Malgrat la seva portada, Born Again és un disc a reivindicar, sens dubte. Quan Black Sabbath van decidir fitxar la veu de Deep Purple per al seu disc del 1983, la notícia degué ser sorprenent. Però l'experiment va funcionar. Ian Gillan es va ficar al paper de cantant de Black Sabbath i ens va donar una de les seves interpretacions més diabòliques i amb les lletres ad hoc per a l'estètica del grup. A la seva autobiografia, Gillan explica que l'ambient durant l'enregistrament de Born Again va ser molt bo, l'alcohol abundant, i la gira va donar anècdotes memorables.
Tot i que és una molt bona col·lecció de cançons, el so del disc mai m'ha acabat de fer el pes i dubto que fins i tot una remescla hi pogués fer gran cosa. És per això que qualsevol intent per millorar el disc ha de ser benvingut. El 30 de maig s'editarà la versió en doble CD de luxe de Born Again. Inclourà una cançó inèdita, The Fallen, i part de la seva actuació al Reading Festival del 83. Els puristes de Black Sabbath no ho admetran mai però Gillan durant aquella va cantar les millors versions de Children Of The Grave qua s'han fet mai.
Els discos de Rainbow de l'època Dio són els clàssics, amb cançons que han quedat com a fites a la història del rock, i van servir per a consolidar una veu icònica. Era molt difícil donar continuïtat a una cosa així i, admetem-ho, amb Down To Earth ho van aconseguir. És cert que el seu so era més comercial però trobareu molt pocs discos amb una col·lecció de cançons tan sòlida i amb una execució tan impecable.
Ritchie Blackmore volia precisament un so més accessible. Volia que la seva música sonés a la ràdio i arribés al gran públic. Volia "conquerir Amèrica". I ho va aconseguir però sense renunciar a la qualitat. Amb Down To Earth, a més, va donar a conèixer al món un altre cantant excepcional: Graham Bonnet, i un dels grans teclistes del rock, Don Airey (que en aquest disc fa una feina excel·lent, no superada en discos posteriors de Rainbow).
La formació que va enregistrar Down To Earth es completava amb Roger Glover al baix (que no havia treballat amb Blackmore des dels dies de Deep Purple), i el gran Cozy Powell a la bateria.
L'edició de luxe del Down To Earth que s'ha publicat és molt recomanable. El so és el millor possible (sentireu detallets de guitarra i teclat que probablement no havíeu sentit mai). El seu llibret explica encertadament la gènesi del disc, la recerca d'un cantant, la disconformitat de Powell amb la nova orientació estilística del grup, etc. Inclou cares B impossibles de trobar fins ara, i un segon CD amb preses alternatives molt interessants i que mostren el procés d'elaboració de Down To Earth. Només trobem a faltar el "Will You Love Me Tomorrow" que van enregistrar amb Bonnet abans de la gira del 1980 i que tocaven en directe.
L'astronauta de la NASA Cady Coleman i el líder de Jethro Tull, Ian Anderson, executen el primer duet musical entre la Terra i l'espai. He de cercar la manera com van solucionar el tema del retard de les comunicacions.
La veterana i simpàtica banda del hard rock progressiu té nou disc a punt: Into The Wild. Serà difícil superar el seu predecessor, Wake The Sleeper, un disc fresc i ple de bones melodies. De fet, el seu nou single, de moment, no m'acaba de fer el pes:
Era molt difícil substituir Ronnie James Dio a una banda que havia publicat tres discos i un directe immaculats. I Graham Bonnet ho va fer de manera excel·lent, tenint en compte que Blackmore ja volia fer un tímid apropament a un so més comercial (això va ser més evident a l'època Turner). De Down To Earth cal destacar també la feina de Don Airey als teclats.
I m'havia passat desapercebuda l'edició l'any passat del Rising en edició de luxe. En aquest cas els extres són la versió del disc que es va mesclar a Nova York i alguns rough mixes.
Molt bon ambient al Sant Jordi Club. El so massa carregat de greus. Gran concert el d'avui, tot i que jo ja no tic l'esquena per a estar tantes hores dempeus.
Megadeth són una banda molt competent. Mai se li reconeixerà prou a Dave Mustaine la feina que fa executant les rítmiques (i quins solos!) mentre canta aquell repertori. Dit això, avui s'ha fet evident, un cop més, que Slayer són d'un altre món. Paradoxalment, el seu estil és molt més inaccessible i auster, menys comercial, menys melòdic que el de Megadeth, però el que Slayer fan en directe és especial i això la gent ho nota. I si tenia mèrit fer-ho a finals dels vuitanta, encara té més mèrit fer-ho igual de bé quan ja han passat més de vint anys. El Tom Araya que hem vist avui estava vocalment en una bona forma com poques vegades l'he vist. I Dave Lombardo segueix sent el rei. Veure'l només a ell ja val el preu de l'entrada. Gary Holt està substituint Jeff Hanneman per malaltia, i cal dir que és un gran professional: manté el so Hanneman, segueix els seus solos, i realitza una gran tasca. Repertori sempre sorprenent: avui han inclòs The Antichrist i Black Magic del seu llunyà disc de debut, Show No Mercy (1983).
Ahir vaig fer el primer assaig amb el meu cosí, Eduard Maluquer, per als concerts acústics que farem a Eivissa i Barcelona. Serà la primera vegada que tocarem en públic des de l'any 2001.
L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.
Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.
És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.
Roger Waters ofereix en aquesta gira un gran espectacle, entre d'altres coses perquè al The Wall que tots coneixem amb els ninots gegants i les projeccions de les animacions de Gerald Scarfe, s'hi afegeix la darrera tecnologia escènica especialment pel que fa a projeccions.
A la iconografia, per dir-ho així, de The Wall, i la temàtica dominant antibel·licista, Waters hi ha anat afegint tot el que l'actualitat política li ha posat en safata: guerres d'Iraq, conflicte d'israelians i palestins, etc. Tot plegat amanit amb algunes dosis de Hitler, Stalin, els símbols del dolar, de la Shell i de la Mercedes, entre d'altres. I unes gotes de demagògia. Però t'ho empasses sense problemes.
Pel que fa a la música, Waters sempre porta bandes de gran solvència. Per a aquesta gira els guitarristes són el vell conegut Snowy White i Dave Kilminster. Sorprenentment Waters dóna més protagonisme al segon que al primer (els solos de Confortably Numb els toca Kilminster).
Avís a puristes: en aquesta gira no es pot dir que Waters profani la seva pròpia obra però allarga innecessàriament alguns temes, n'arranja d'altres, i es treu de la màniga algun passatge nou de trinca. Sincerament, crec que a l'obra original no li feia cap falta aquest maquillatge.
I esperem que quan acabi aquesta gira de tercera revisió de The Wall, Waters es dediqui a crear música, que és el que sap fer millor, i ens doni un nou disc aviat.
Contràriament al que molta gent pensa (i el propi Waters ho ha aprofitat), The Wall no és una obra de contingut polític sinó d'alienació personal. Té tanta vigència ara com l'any 1979. Tenia més sentit, si això és possible, abans de la caiguda del mur de Berlin.
Jo, que he estat seguidor de la carrera en solitari de Waters i no em canso de reivindicar discos com Amused To Death, preferiria veure una gira de Waters de celebració de tota la seva discografia, però evidentment veure l'espectacle de The Wall no és poca cosa. Aquesta nit.
L'any 2001, el meu cosí i jo vam enregistrar a Eivissa el CD "Pedecuni Sessions". Ja fa 10 anys. Entre les seves cançons hi ha aquest tour de force de metal progressiu molt fosc: Dance For You. Composta a finals del 1994, era una cançó que l'any 2001 teníem força avorrida. A més, és una peça que és agradable de tocar però no de sentir perquè sempre he pensat que es fa pesada. Malgrat tot, l'any 2001 al meu cosí li va agafar un rampell i es va treure de la màniga un arranjament podríem dir-ne expressionista del Dance For You. Les guitarres rítmiques son seves i la solista (homenatges a Bizet i a Robert Fripp inclosos), meva. Al meu diari vaig escriure això:
Dilluns 17 de setembre del 2001:
Avui hem decidit enregistrar una nova versió del Dance For You, però amb arranjament que se li ha acudit a l'Edu. Ha enregistrat un fragment de guitarra per a no oblidar la idea i hem escrit en un paper la nova estructura de la cançó. Creiem que la cosa millorarà molt.
Divendres 28 de setembre del 2001:
Aquesta tarda l'Edu ha enregistrat les dues pistes de guitarra del nou Dance. Ha estat el final de les sessions perquè demà agafa l'avió cap a Barcelona.
El senyor Jordi m'ha fet arribar això: Soap&Skin, el projecte musical d'Anja Plaschg (21 anys). En paraules del senyor J: "En alguna cançó el piano tira una mica a Chopin tronadet, però, caram". Jo li he dit que la trobo massa depre i m'ha replicat "la trobo més psycho que depre... depre és Radiohead". Té raó.
Això és que t'arriba a casa quan compres el disc de Martí Serra: una capsa de cartró que conté l'edició de Tea Time en vinil, en CD i un sobret de tè (tea time). Ho he trobat sensacional.
Quan he obert el vinil i l'he tret de la funda he tingut un flashback brutal cap a finals dels 80, quan aquest mateix gest era habitual per mi. Pel que fa al so no sóc un nostàlgic. Fins i tot abans que aparegués el format de compact disc, jo maleïa el fregit dels vinils i el fet que com més els senties més es malmetien com a conseqüència del desgast de l'agulla sobre la superfície del disc. Jo era dels que arribava a casa amb el disc nou sota el braç i en la primera audició que feia enregistrava el disc en una cassette de crom. A partir d'aquell dia jo escoltava els meus discos en cinta i és per això que gran part de la meva discografia de vinil són exemplars que només han estat tocats una vegada.
Dit això, he de reconèixer que el format de vinil, visualment és impressionant. La carpeta d'un vinil és un valor afegit a l'obra que en el format CD s'ha perdut. Jo podia passar tres quarts d'hora sentint un disc mentre mirava els detalls de la seva carpeta. Amb un CD no ho he fet mai.
Una altra que no coneixia. La Giulia Valle. De primera línia mundial. A estones em recorda els primers Earthworks, o el Frank Zappa més jazzero. I quin nivell de composició. La seva banda és tot un luxe i inclou el gran Martí Serra. L'altre dia van oferir aquest programa al Canal 33. Una delícia.
El problema de Jethro Tull en temps recents és que com que ningú segueix la seva carrera de prop, cada disc que han anat publicant ha estat rebut com un retorn. Ja m'està bé. L'any 1991 els Tull venien de fer dos grans discos Crest of a Knave (1987), aquest sí que era un retorn, i Rock Island (1989). Però podem dir que amb Catfish Rising (1991) van entrar en l'estètica dels 90: retorn a les arrels, so clàssic, recuperació de guitarres acústiques i mandolines. Els Tull dels noranta ja no s'havien de reinventar, ja havien celebrat el seu 20è aniversari i no havien de demostrar res a ningú. Van fer el disc que els va donar la gana. Si Catfish Rising s'hagués editat després de Songs from the Wood (1977) actualment seria un clàssic lloat per la crítica. Gran disc, feu-me cas.
Per cert, sóc l'únic que creu que Ian Anderson és un dels més grans lletristes de la música popular del segle XX?
Ho admeto, no la coneixia. Ha guanyat un Grammy en la categoria de jazz (enguany un premi merescut). Es diu Esperanza Spalding i la seva banda també és sensacional.
Aquí tenim un tema sensacional de la Gaga i la versió (encara millor?) que en fan Pomplamoose. Bé és cert que el vídeo de la Gaga amb Beyoncé té molta part "de pel·lícula", i que inclou la memorable frase "You've been a very bad girl, Gaga", però el vídeo de Pomplamoose, totalment oposat, és també brillant.
Ja tenim un vídeo del que serà el proper disc de Foo Fighters. La cançó és White Limo i inclou la participació de Lemmy Kilmister. Aquesta gent sap fer singles.
Després d'anys d'haver escoltat, vist, i llegit absolutament tot sobre aquesta banda, anys d'anar a fires de col·leccionistes a comprar pirates, estudiar els enregistraments, les versions i fonts de cada cinta, les errades de datació dels discos, etc., he passat uns anys a la perifèria de Led Zeppelin, deixant de banda la discografia del grup. Però últimament hi estic tornant amb un renovat entusiasme.
Avui, per exemple, he escoltat el primer CD del triple directe How The West Was Won (enregistrat l'any 1972 però publicat el 2003). Més enllà de l'editatge que page va fer de les cintes dels dos concerts que formen aquest disc, només vull comentar un parell de coses (els blogs no són lloc per a grans parrafades):
El so. després d'anys de sentir enregistraments pirates, a vegades tractats amb filtres infames (sempre dic que els anys 80 van fer molt de mal), dóna gust tenir un directe de Zeppelin com Déu mana.
John Paul Jones: incomprensiblement, el seu baix està enterrat a la mescla, cosa imperdonable en una banda d'un baixista i un guitarrista.
John Bonham: aquest home, com el Keith Moon de les bones èpoques, ho donava tot cada nit. Ell solet ja era prou espectacle.
Page: sobrevalorat com a solista, el mèrit de Page és el seu bon gust i la seva clarividència melòdica. Per tant, no és la velocitat ni la tècnica: és el fraseig, l'harmonia i els acords.
Amb la quantitat de material existent, com és que no tenim més directes oficials de Led Zeppelin?
Ha mort Gary Moore, sembla ser que mentre dormia, durant unes vacances a Màlaga. Tenia 58 anys. L'home que sempra era allà per a treure-li les castanyes del foc a Phil Lynott amb Thin Lizzy. L'home de Corridors Of Power, l'home que el 1990 va saber rellançar la seva carrera com a bluesman amb Still Got The Blues. Amb les seves virtuts i els seus defectes, però era un dels grans. Molt poca gent poc dir que per la seva banda han passat Cozy Powell i Ian Paice :-D
L'altre dia, com que no em quedava bé el maleït Good Morning Little Schoolgirl, em vaig posar a enregistrar aquest blues de Muddy Waters. Vaig fer el baix i la guitarra en primera presa. Amb les seves imperfeccions, naturalment, però la guitarra m'agrada especialment perquè sense ser res de l'altre món, és fruit de l'espontaneïtat del moment.
Aquest blues té tres frases memorables:
Lord I love you little girl, you're always resting on my mind
You got so many men, I'm afraid you may get me killed
Oh baby, you ain't nothing like you used to be
Per a la bateria vaig anar a la cabana que l'oncle Bill té als afores de Louisiana i vaig enregistrar la bateria, model 1930 :-D Tot el blues és auster, eixut, essencial i primari, sense cap concessió. Baix enregistrat com sempre sense cap efecte i guitarra feta sense reverb, amb un so ben cru i despullat. És un destil·lat de blues, només apte a oïdes molt sacrificades. I són vuit minuts. He avisat.
Vaig voler enregistrar aquest conegut blues perquè pensava que seria fàcil. Ho sembla oi? Doncs duc tota la setmana barallant-m'hi. Avui finalment, després de refer-ho tot dues vegades, crec que m'ha quedat més o menys com volia.
La cançó ha estat versionada per infinitat d'artistes i la seva lletra ha patit moltes variacions. És una cançó divertida perquè es tracta d'un individu que fa proposicions deshonestes a una col·legiala:
Hello, little school girl
Good mo'nin, little school girl
Can I go home with you?
I'll tell your mama and your papa, I'm a schoolboy too
I inclou una imatge rara en una lletra de blues:
I'm 'on buy me a airplane
I'm 'on fly all over this land's town
Don't find the woman that I'm lovin'
Then I ain't goin' to let my airplane down
Però a mi m'agrada especialment una estrofa que el Sr. Alvin Lee (de Ten Years After) es va treure de la màniga:
I wanna ball you, yeah
Baby, I wanna ball you all night long
Yes, I do
Baby, I wanna ball you
I wanna ball you all night long
Tell your mama and your papa
Baby, baby, doing nothing wrong, child
I'm doing nothing wrong, yeah
... on el verb ball vol dir el que tothom sabem que vol dir.
Whitesnake tenen a punt nou disc. Els de Classic Rock ja tenen disponible la seva edició especial per a col·leccionistes. A la banda segueix havent-hi Doug Aldrich i Reb Beach a les guitarres. Per sort, l'infame Tommy Aldridge (hi ha un bateria més sobrevalorat?) ha estat substituït per Brian Tichy.
De moment, a la web del grup hi ha un sampler que ens permet fer un tast del que serà el disc i la cosa sembla que segueix la línia del seu predecessor, Good to Be Bad. Guitarres i producció massa metàl·liques per al meu gust. Coverdale no ha canviat el xip. properament editarà en DVD el concert de Donington 1990, amb primers plans de les posturetes d'ell i de Steve Vai.
Lluny queden els temps en què Whitesnake eren una elegant banda de blues rock amb Marsden, Moody, Lord... ni punt de comparació:
Charlie Benante, un dels millors (però sempre menystingut), bateries del rock, va prendre part en aquest sensacional homenatge a John Bonham.
[Bonzo-The Groove Remains The Same. The Moby Dicks at The Galaxy Theater, Santa Ana Ca, 1/13/2011 - Brent Woods,Michael Devin,Keith St John,Stephen LeBlanc and Brian Tichy].
Roger Daltrey ha explicat que el 2009, quan va començar a tenir problemes per a arribar a les notes agudes, es va fer mirar per un metge i li van extirpar el que no era pròpiament un tumor però era un element "pre-cancerós". Des d'aleshores es sotmet a controls mèdics després de cada gira. Un tipus dur però un bon jan el cantant de The Who. Un veritable treballador incansable del rock i un lluitador.
Nulla dies sine blues. Aquesta em venia de gust fer un blues a l'antiga i he enregistrat aquest Catfish Blues, seguint principalment l'original de Robert Petway, a diferència de la versió que vaig fer al desembre del 2001.
Avui he refet el Thrill is Gone i hi he afegit el pebre que la versió d'ahir no tenia. Ara que l'he tornat a sentir, he preferit fer-hi una nova pista de guitarra solista. No és que sigui cap meravella. Fa deu anys l'hagués tocat molt millor:
Aquesta tarda he tret tota la maquinària dels armaris i he fet una versió de prova de The Thrill Is Gone. Com que li falta una mica de pebre, demà miraré de refer-la. Normalment hagués triat un títol més fosc i no aquest famós èxit popularitzat per B. B. King, però mira, em venia de gust tocar-la i espero poder-la incorporar al repertori de directe acústic.
El juliol del 2004 vaig compondre i enregistrar aquesta cançó. Com és habitual quan s'enregistra una cançó per pistes la primera vegada, es tracta d'un esbós i tant l'estructura com la durada no són les més correctes. La cançó m'agrada però sempre m'havia resistit a deixar-la escoltar precisament per això. Avui he agafat les tisores i m'he posat a editar-la (sobre la mescla existent, és a dir, tallant a la bruta). M'he menjat alguna part de veu, he posat veu on no n'hi havia però he volgut mantenir els tres solos. Sé que això la fa massa llarga però m'ha fet llàstima tallar coses de quan jo encara tocava amb certa dignitat (i amb expressivitat), no com ara que vaig fent blusos pels bars :-P
El de Modern Love no era David Bowie, era un impostor que es feia passar per ell. L'any 89, per sort, vam recuperar l'autèntic. Conscient que als anys 80 havia anat en declivi, Bowie va reclutar Reeves Gabrels, un guitarrista desconegut aleshores però de música en sabia moltíssim, i va fer un canvi radical fins al punt que va abandonar la marca Bowie i va muntar el grup Tin Machine. Més orientat al rock que al pop, amb un so fresc, despullat de la producció 80s, i amb un evident canvi d'estètica, va fer dos discos que són dues joies i on hi havia coses que sonaven a Bowie més clàssic però també blues i punk:
El famós cant mongol tradicional es caracteritza per explotar els harmònics del so de la veu humana i també pel seu famós cant gutural. És el khoomii. Però el que m'ha sorprès d'aquest intèrpret és per una banda la seva digitació (especialment tenint en compte l'acció de l'instrument), i també que a Mongòlia fa segles que van inventar el heavy metal, d'alguna manera (i a la república de Tuva van inventar el bluegrass).
Ara poca gent el recorda i els seus darrers discos han passat desapercebuts però hi va haver un temps en què aquest personatge feia grans discos. Primer amb el grup Mercyful Fate i després en solitari, ha fet de la utilització del falset una marca de la casa i és per això que a King Diamond o l'estimes o l'odies.
Amant dels discos narratius, en té alguns de molt ben treballats, tots sempre al voltant d'històries de terror, sent els més famosos Abigail (1987) i Them (1988). Jo prefereixo discos més directes com Melissa (1983) o Fatal Portrait (1986) que comença amb aquest The Candle:
Killing Joke han superat la mort del seu baixista Paul Raven, la formació original de Jaz Coleman, Youth, Geordie Walker, i Paul Ferguson es van reunir i han enregistrat un dels seus millors discos, Absolute Dissent, on trobem tots els aspectes de la banda, des del so industrial, fins al metal i el so més tecno anys vuitanta. El disc inclou un homenatge al difunt Paul Raven.
L'altre dia vaig veure el documental Life of A Jazz Singer per la tele i estic travessant una etapa Anita O'Day (a temps parcial, compartit amb Judas Priest). Va sobreviure i superar l'era daurada del jazz, el Be-bop i l'addicció a l'heroïna. Anita O'Day.
Per cert, algun dia veurem un muntatge modern de Jazz on a Summer's Day sense tots els primers plans del públic?
Judas Priest han anunciat la seva retirada. Formats l'any 1968, després de quaranta anys de carrera han decidit fer una gira de comiat anomenada Epitaph. És trist però crec que la decisió és encertada: el repertori del grup és un dels més exigents a nivell vocal, i Rob Halford, de 60 anys, deu ser conscient que, malgrat tot, és humà.
Aquests dies, en que tothom recordarà els clàssics de la banda, vull reivindicar un disc menyspreat per la crítica: Ram it Down (1988). Tot i que, efectivament, té alguna cançó prescindible, n'hi ha d'altres que, com Ram it Down, Hard as Iron o Blood Red Skies, mereixen ser al costat dels grans títols de la banda.
M'havia passat per alt! Incansables, Motörhead tenen nou disc, The Wörld is Yours, que és el vintè de la banda. Esperem que aquest nou treball segueixi la bona línia de com a mínim Inferno (2004), Kiss of Death (2006) i Motörizer (2008).
Mentre esperem, podem fer una ullada a la versió blues acústic que han fet del seu clàssic The Ace Of Spades per a una coneguda marca de cervesa:
Avui tocaria parlar de John Lennon però no ho faré.
Per sort o per desgràcia, vaig poder veure dos dels més grans músics i trompetistes del jazz a les respectives darreres gires que van fer abans de morir. Un va ser Dizzy Gillespie (Palau de la Música) i l'altre Miles Davis (Palau dels Esports 1989).
Miles presentava un excel·lent disc: Amandla (1989), que era bàsicament una col·lecció de composicions del gran baixista i compositor Marcus Miller. Personalment, el trobo superior al lloat Tutu (1986).
Marcus Miller no formava part de la seva banda de gira però Miles va fer un concert llarg, amb cançons que tenien desenvolupaments llargs, i se'l va veure molt motivat. De la seva banda tothom destacava la presència de Kei Akagi però crec que tant o més important que el teclista era l'aleshores jove saxo Kenny Garrett que era capaç d'interactuar amb el mestre com cap altre saxo ho ha fet.
Era el final dels 80, un decenni idoni per a un personatge com Miles Davis que vivia del canvi i la innovació constants. Mai va reviure el seu passat, mai va fer cap concessió a cap època daurada seva. Miles sempre anava amb les estètiques més avantguardistes. Podríem dir que va morir quan el segle XX va deixar d'innovar estèticament. Als anys 90 vam veure com s'iniciava una època (que no hem acabat) de constants revivals, retorns a sons clàssics, modes retro, vintage, o el que sigui. Allò hagués estat fatal per a Miles Davis.
Vaig enregistrar el concert en un modest Walkman. El so és deficient però allà està, en cassette, el maratonià concert. És una llàstima perquè sempre he pensat que els directes oficials que s'han publicat de les darreres gires de Miles Davis no fan justícia al que moltes nits es va veure dalt de l'escenari, per exemple a Barcelona.
Fa un temps ja vaig parlar de Mondo Cane, un projecte iniciat l'any 2008 i on trobem el cantant de Faith No More acompanyat de l'Orchestra Filarmonica Arturo Toscanini fent versions de cançons italianes dels anys 50 i 60. És evientment retro però té aquell toc punk de Mike Patton pel que fa a la veu i la producció. El que haurien de fer és editar un DVD en directe.
An Introduction To Syd Barrett és un recopilatori de l'obra que va deixar el malaguanyat líder de Pink Floyd, amb aquesta banda i en solitari. L'atractiu del projecte és que David Gilmour, que va coproduir The Madcap Laughs (amb Roger Waters) i va produir Barrett, ha fet de productor executiu de l'àlbum i en col.laboració amb els enginyers Andy Jackson i Iddins Damon ha remesclat cinc cançons, incloent-hi 'She Took A Long Cool Look', 'Dominoes' i 'Here I Go'. David ha afegit el baix de 'Here I Go' (la versió original no en tenia) i l'equip també ha remesclat "Matilda Mother" de Pink Floyd.
El disseny gràfic ha anat a càrrec ni més ni menys que de Storm Thorgerson.
Les cançons són: Arnold Layne, See Emily Play, Apples And Oranges, Matilda Mother (2010 Mix), Chapter 24, Bike (totes de Pink Floyd), Terrapin, Love You, Dark Globe, Here I Go (2010 Remix), Octopus (2010 Mix), She Took A Long Cool Look (2010 Mix) (aka She Took A Long Cold Look), If It's In You (totes de The Madcap Laughs), Baby Lemonade, Dominoes (2010 Mix), Gigolo Aunt, Effervescing Elephant (totes de Barrett) i Bob Dylan Blues (de Wouldn't You Miss Me – The Best Of Syd Barrett). Tot el material ha estat remasteritzat dels màsters analògics per Andy Jackson de Tube Mastering.
També s'ha inclòs un tema instrumental de 20 minuts, 'Rhamadan', produït per Peter Jenner (mànager de Pink Floyd i de Syd Barrett), i que té una llista de músics que es perd a la boira del temps, tot i que hi ha qui diu que té congas de Steve Peregrine Took (Tyrannosaurus Rex). Serà un extra que es podrà descarregar amb el CD (via web), i també la versió iTunes de l'àlbum.
Sempre he pensat que Syd Barrett va ser un dels grans compositors de la música popular del segle XX (a banda d'un visionari) i el seu nom mereix estar al costat dels de Lennon, McCartney, Brian Wilson & co.
Ahir a la nit, a Can Jordi Blues Station, vam fer la primera actuació en directe des del juny del 2003. En Nando Pemán em va acompanyar en una nit de blues en què els nervis i els anys d'inactivitat ens van jugar alguna mala passada. No havíem assajat. No havíem tocat en set anys. I malgrat tot, hi van haver alguns bons moments com ara aquesta versió de l'antic gospel tradicional John the Revelator. La companyia i l'entusiasme dels amics van ser una bona ajuda.
No coneixia el tal Kanye West fins que avui el Jordi A., coneixedor de la meva devoció per King Crimson, m'ha fet arribar aquest breu però impactant video que té la seva història. El propi West diu que no és un video sinó "a movoing painting", i té raó. Em pregunto si a can Crimson coneixen aquesta peculiar utilització del seu famós 21st Century Schizoid Man. És clar que hi ha coses de menys repercussió però igualment curioses i fetes amb Hatsune Miku:
M'ha arribat el DVD de la costellada thrash metal: els quatre grans pioners d'aquest estil, Anthrax, Megadeth, Slayer i Metallica, van fer una gira conjunta per Europa i ara n'han publicat el disc i DVD: The Big 4 Live from Sofia, Bulgaria.
No és una contradicció. Estic tornant a sentir "A Matter of Life and Death", el disc que Iron Maiden van publicar l'any 2006, i desprèn olor de clàssic pels quatre costats:
Sempre em porten ordinadors per a solucionar problemes, formatejar-los directament o perquè són nous i cal preparar-los. No és que sigui cap expert però m'agrada fer-ho. En el cas d'un PC nou amb Windows 7, el que faig normalment és el següent:
El primer que faig sempre és ajustar els efectes gràfics que porta activats de sèrie el Windows Vista, 7 o XP (animacions, transparències, etc.) perquè consumeixen recursos. Deixo el Clear Type, que ajuda a visualitzar el text clarament. A les opcions de ratolí faig que el doble clic sigui lent, que el punter sigui més ràpid i elimino l'ombra sota el punter (consumeix recursos). A les opcions de teclat incorporo el català, faig ràpida la intermitència del cursor i la repetició de caracters. Configuro el Windows Media Player.
Comprovo que el tallafocs de Windows estigui activat i les actualitzacions automàtiques també (recordem que és un ordinador nou amb Windows oficial). A les opcions de connexió a internet desactivo per seguretat "compartir xarxes i impressores Microsoft".
Netejo les barres d'eines i altres paràsits de l'Internet Explorer, hi esborro l'historial i galetes, i el tanco per sempre.
Els PC nous tenen normalment instal·lat un antivirus que caduca als 30 dies. El desinstal·lo i hi poso l'Avast, que ara torna a tenir versió en català. Cal tenir en compte que, si no desactives l'opció, t'instal·la el Chrome (el navegador de Google) per defecte. Poso l'Avast en mode silenciós, faig que actualitzi no només les definicions de virus sinó també la pròpia aplicació. Desactivo els efectes visuals.
Instal·lo Firefox en català i el configuro (galetes, etc). Hi poso el Better Gmail 2, el diccionari català i el text link. Hi poso els complements Adobe Flash i Java (s'ha d'estar al tanto perquè Java et posa la barra Yahoo si no la desactives expressament).
Baixo el K-lite codec pack full (amb el Media Player Clàssic) i el configuro.
Baixo CD Burner XP en català (que també inclou el Chrome per defecte durant la instal·lació).
Baixo l'Adobe Acrobat en català.
Baixo els paquets d'interfície en català per a Windows Vista i Office 2007 (microsoft.cat).
A partir d'aquí hi ha molt de software que es pot instal·lar però depèn del "client".
Ja he parlat amb anterioritat d'aquest gran disc. Una de les joies oblidades del rock clàssic, un dels secrets més ben amagats dels anys 70 és aquest darrer disc que Deep Purple van fer l'any 1975. Ja sense Ritchie Blackmore, que havia abandonat el grup descontent amb la línia funk-soul que Coverdale i Hughes estaven aportant, el fitxatge de Tommy Bolin no va fer altra cosa que accentuar això i afegir-hi tocs de jazz-fusió. El resultat és un disc de rock dur amb molt funk.
Deep Purple en aquella època eren un dinosaure cansat de fer gires però el canvi de guitarrista va ser un revulsiu que els va aportar l'energia que necessitaven: Tommy Bolin, que moriria l'any següent, va fer un dels seus treballs més complets i celebrats. Aquest home duia el ritme a la sang. Però tot el conjunt és fresc i espontani. Come Taste the Band es va concebre, assajar i enregistrar l'estiu del 1975. Fent jams. Pim pam fora.
Aquesta edició de doble CD aporta com a novetat unes interessants remescles que ens ofereixen, per exemple, les preses senceres de les cançons que acabaven amb un fade out. Kevin Shirley fa una bona feina encaminada a diferenciar instruments, a clarificar les pistes, i a vegades em recorda el Let It Be... Naked dels Beatles.
Ja vaig parlar de la història de la famosa i tràgica inundació del Delta del Mississippi el 1927 i de com havia estat recollida per la tradició oral i el blues. Bé doncs entre ahir i avui he fet la meva pròpia versió del conegut When the Levee Breaks. Hi ha dues pistes de guitarra acústica, una elèctrica i el baix, tot afinat tres semitons per sota i les guitarres amb la sisena en Re, per donar-hi més foscor i profunditat (el blues, per la temàtica, ho demana). És llarg i pesat, com ha de ser.
Sempre he pensat que les lletres dels blusos primigenis tenen sovint un component de fatalitat, de destí tràgic, i això es veu clarament a When the Levee Breaks en frases com ara "Crying won't help you, praying won't do you no good" (no hi ha res a fer, el desatre arribarà de tota manera) o "Gonna leave my baby, and my happy home" (una fatalitat de conducta, present a molts altres blusos).
Chris Farlowe farà 70 anys el 13 d'octubre. Actualment, tot i mantenir aquesta aura de cantant de culte, ja és venerat com a llegenda viva de la música. Però no era així l'any 1988. En ple apogeu dels anys 80, amb l'actualitat musical dominada per Michael Jackson, George Michael i Whitney Houston, una vella glòria del blues britànic dels seixanta com Farlowe no era més que un record llunyà.
Però aquell any Jimmy Page va fer el més que recomanable disc en solitari "Outrider" i va decidir convidar Chris Farlowe a cantar-hi tres cançons de les quals dues ("Prision Blues" i "Blues Anthem") eren composicions Page-Farlowe. El vell vocalista anglès ho va donar tot en aquella sessió. Si d'algú es pot dir que és un cantant únic i inimitable és de Chris Farlowe. Farà 70 anys i està de gira. Amb aquelles camises... Per molts anys.
For the first time, Lennon's classic solo albums and other standout recordings have been digitally remastered from his original mixes. Double Fantasy, 1980's GRAMMY Award winner for Album of the Year, is presented with a newly remixed 'Stripped Down' version produced by Yoko Ono and Jack Douglas, Lennon's original co-producers for the album. Some Time In New York City has been restored to include the six ‘Live Jam' recordings featured on the original album.
The deluxe 11CD and digital John Lennon Signature Box includes 13 previously unreleased home recordings, and Yoko Ono, Sean Lennon, and Julian Lennon have each written personal essays for the lavish collection.
Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]
Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.
Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.
Aquesta és una veritable super sessió de blues però inexplicablement és una de les grans oblidades. El llegendari bluesman Sonny Boy Williamson II (de nom real Aleck "Rice" Miller), als anys finals de la seva vida va poder gaudir, gràcies al renaixement del blues de finals dels seixanta, d'un reconeixement i d'una gran activitat professional a Europa. Primer van ser les gires europees del American Folk Blues Festival, que el van permetre tocar i enregistrar amb els Yardbirds i els Animals, i després, l'any 1965, va poder fer la sessió que ens ocupa.
El promotor i productor musical Giorgio Gomelsky, que era qui s'encarregava de Sonny Boy Williamson II quan aquest visitava el Regne Unit, havia programat una sessió de gravació per al vell bluesman amb músics de l'escena de jazz britànica que s'havia anat postposant fins que l'abril del 1965, en veure que Sonny Boy havia de tornar als Estats Units perquè estava molt delicat de salut, Gomelsky va muntar ràpidament la sessió per al matí del mateix dia que Sonny Boy havia d'agafar l'avió cap a Chicago.
El grup bàsic d'acompanyament era Brian Auger (orgue), Ricky Brown (baix), Mick Waller (bateria), que coneixien Sonny Boy perquè havien tocat amb ell alguns concerts, cosa que ja anava bé perquè eren un grup de jazz-blues. El guitarrista que havia de tocar en aquesta sessió era Eric Clapton, que ja havia expressat la seva voluntat de formar-ne part, però no el van poder localitzar. Gomelsky va trobar el jove Jimmy Page, que aleshores era el guitarrista de sessió més reputat de Londres i que, tal com es demostraria amb els anys, de blues en sabia una mica. L'element jazzístic vindria de la mà de dos dels millors saxos del país, Alan Skidmore i Joe Harriott.
La sessió va començar a les 10:00 del matí i va durar dues hores i mitja. Els resultats, donades les circumstàncies, són sensacionals. El treball de Brian Auger amb l'orgue Hammond és d'una riquesa i una subtilesa espectaculars. El disc, "Don't Send Me No Flowers", va ser editat per Charly Records (jo tenia aquesta edició en vinil amb la portada en blanc i negre i un bon text de Chris Welch a la contraportada) però no ha estat reeditat. Hi va haver una edició en CD també de Charly Records l'any 1991 però també està descatalogada, de manera que aquí teniu un enllaç a The Pirate Bay per a baixar el disc sencer via torrent.
Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.
Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.
After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...
Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.
Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.
Segueixo entrenant (aquest és el terme més adient) per a tenir un repertori de blues (o cançons que hi tinguin relació) amb guitarra sola. Aquesta tarda he provat de fer una cançó que no havia tocat mai: el N.S.U. de Cream (l'original ja és prou raret). També he aprofitat per a fer el meu estimat Bad Blood de Ten Years After i he tret la pols al Sweet Home Chicago de Robert Johnson. Evidentment he de millorar. I es veu que no tinc mà amb la maleïda gravadora: segueix enregistrant a 64 kbps. Però té el seu encant, no?