For the first time, Lennon's classic solo albums and other standout recordings have been digitally remastered from his original mixes. Double Fantasy, 1980's GRAMMY Award winner for Album of the Year, is presented with a newly remixed 'Stripped Down' version produced by Yoko Ono and Jack Douglas, Lennon's original co-producers for the album. Some Time In New York City has been restored to include the six ‘Live Jam' recordings featured on the original album.
The deluxe 11CD and digital John Lennon Signature Box includes 13 previously unreleased home recordings, and Yoko Ono, Sean Lennon, and Julian Lennon have each written personal essays for the lavish collection.
Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]
Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.
Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.
Aquesta és una veritable super sessió de blues però inexplicablement és una de les grans oblidades. El llegendari bluesman Sonny Boy Williamson II (de nom real Aleck "Rice" Miller), als anys finals de la seva vida va poder gaudir, gràcies al renaixement del blues de finals dels seixanta, d'un reconeixement i d'una gran activitat professional a Europa. Primer van ser les gires europees del American Folk Blues Festival, que el van permetre tocar i enregistrar amb els Yardbirds i els Animals, i després, l'any 1965, va poder fer la sessió que ens ocupa.
El promotor i productor musical Giorgio Gomelsky, que era qui s'encarregava de Sonny Boy Williamson II quan aquest visitava el Regne Unit, havia programat una sessió de gravació per al vell bluesman amb músics de l'escena de jazz britànica que s'havia anat postposant fins que l'abril del 1965, en veure que Sonny Boy havia de tornar als Estats Units perquè estava molt delicat de salut, Gomelsky va muntar ràpidament la sessió per al matí del mateix dia que Sonny Boy havia d'agafar l'avió cap a Chicago.
El grup bàsic d'acompanyament era Brian Auger (orgue), Ricky Brown (baix), Mick Waller (bateria), que coneixien Sonny Boy perquè havien tocat amb ell alguns concerts, cosa que ja anava bé perquè eren un grup de jazz-blues. El guitarrista que havia de tocar en aquesta sessió era Eric Clapton, que ja havia expressat la seva voluntat de formar-ne part, però no el van poder localitzar. Gomelsky va trobar el jove Jimmy Page, que aleshores era el guitarrista de sessió més reputat de Londres i que, tal com es demostraria amb els anys, de blues en sabia una mica. L'element jazzístic vindria de la mà de dos dels millors saxos del país, Alan Skidmore i Joe Harriott.
La sessió va començar a les 10:00 del matí i va durar dues hores i mitja. Els resultats, donades les circumstàncies, són sensacionals. El treball de Brian Auger amb l'orgue Hammond és d'una riquesa i una subtilesa espectaculars. El disc, "Don't Send Me No Flowers", va ser editat per Charly Records (jo tenia aquesta edició en vinil amb la portada en blanc i negre i un bon text de Chris Welch a la contraportada) però no ha estat reeditat. Hi va haver una edició en CD també de Charly Records l'any 1991 però també està descatalogada, de manera que aquí teniu un enllaç a The Pirate Bay per a baixar el disc sencer via torrent.
Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.
Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.
After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...
Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.
Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.
Segueixo entrenant (aquest és el terme més adient) per a tenir un repertori de blues (o cançons que hi tinguin relació) amb guitarra sola. Aquesta tarda he provat de fer una cançó que no havia tocat mai: el N.S.U. de Cream (l'original ja és prou raret). També he aprofitat per a fer el meu estimat Bad Blood de Ten Years After i he tret la pols al Sweet Home Chicago de Robert Johnson. Evidentment he de millorar. I es veu que no tinc mà amb la maleïda gravadora: segueix enregistrant a 64 kbps. Però té el seu encant, no?
Estic començant a assajar alguns blusos per a tocar-los en directe, només guitarra i veu. Aquesta tarda he fet aquest Rollin' and Tumblin'. He utilitzat per primera vegada una gravadora digital Panasonic RR-US550 i no m'he adonat que estava configurada per a enregistrar mp3 a 64kbps :-(
Tot just he descobert aquesta cantant, pianista, guitarrista i compositora. Finíssima, no es pot ser més cool: mireu-la com actua al show de Letterman amb una audiència que pot ser de tres milions d'espectadors tranquil·lament.
La vida de Melody Gardot ha estat marcada per un accident (un cotxe la va envestir mentre anava en bicicleta) i un procés de recuperació (havia perdut, per exemple, la capacitat de parlar) mitjançant la música. No us perdeu la seva biografia a la Wikipedia.
Aquesta tarda he anat a comprar un slide de vidre (el que tenia s'havia trencat feia uns mesos), i també un afinador (el que tenia, de les èpoques d'Electro Leprosilla, s'havia tornat sord). I en tornar a casa he enregistrat aquesta versió del Death Letter de Son House passada pel filtre de Perfect Pair. L'he feta ràpida i gairebé tot en primeres preses:
Son House va exercir una gran influència sobre grans figures del blues com ara Robert Johnson o Muddy Waters (que l'anava a veure cada nit quan House tocava a prop de la plantació on Waters vivia). Va ser tot un luxe i una sort que Son House fos encara viu quan a meitat dels anys seixanta hi hagué el moviment de renaixement del blues, amb la recuperació de vells bluesmen llegendaris i oblidats, que es "descobrien" amb mètodes de pel·lícula de detectius. Son House, que no havia tornat a fer música des dels anys 30, va viure uns darrers anys de glòria i ens va regalar interpretacions de blues fossilitzats en el temps:
Mentre que Jimmy Page s'ha passat els darrers anys dedicant-se a exercir de llegenda viva (ja sabeu: homenatges, actes benèfics, col·laboracions puntuals amb altres artistes), Robert Plant ha anat facturant una discografia brillant, acompanyada d'uns concerts inigualables.
Molt més inquiet que Page i amb un constant afany d'experimentar només comparable al de John Paul Jones, la darrera sorpresa de Plant ha estat ressuscitar el grup que tenia abans d'entrar a Led Zeppelin: la Band Of Joy.
Avui m'he adonat que el proper setembre farà deu anys que vam fer les "Pedecuni Sessions". Aquell CD incloïa cançons com aquest can Simó d'en Jaume, un homenatge a la toponímia eivissenca amb solos del meu cosí i meus intercalats. Està molt passat de voltes i distorsiona però m'agrada molt. Per cert, a la foto no estic fent de Jimi Hendrix, estic cantant fent passar la veu per les pastilles de la vella Samick.
Un bon dia del 1968, aquesta colla de freaks que eren Frank Zappa and The Mothers Of Invention van anar als estudis de Granada TV i van deixar anar aquest In The Sky (la qual cosa diu molt en favor de la televisió britànica).
Zappa sempre va ser un enamorat del Doo-wop i del R&B, i el que veiem a In The Sky és un destil·lat, un condensat, una anàlisi de laboratori d'aquesta música americana dels 40 i 50. Mireu l'actitud de Zappa i dels Mothers, interpretant el tema amb la precisió d'un quartet de corda vienès. Mereix una menció especial l'execució vocal de Roy Estrada, solemne, marcial.
Com que la reunió d'Illinois Central sembla que no serà fàcil, m'estic plantejant fer una cosa que mai m'havia agradat i és tocar tot sol. Veu i guitarra. No és un format amb el que em senti còmode perquè a mi m'agrada tocar amb gent i poder respirar de tant en tant durant l'actuació, cosa que no pots fer si tot el pes de la música recau damunt de tu mateix. Però estic començant a preparar un repertori que pugui tocar tot sol.
L'any 2002 vaig voler fer un blues a l'estil del Delta, guitarra i veu enregistrats en directe amb un únic micro d'ambient. Vaig triar aquest fosc blues de Bukka White. Aquest curiós bluesman va passar una temporada, com molts d'altres, a la famosa presó de Parchman. Allà va compondre Change My Clothes, sobre la vergonya i la ràbia que li causava haver de dur la roba de presoner (el famós uniforme de ratlles).
I vaig triar aquest blues perquè és inusual: l'estrofa es fa sobre un acord que no està, per dir-ho així, en la tonalitat de la cançó, i la línia vocal crea com una dissonància. El vaig arranjar una mica a la meva manera (aquesta és la gràcia de fer versions) però vaig mirar de ser prou fidel a l'estil de l'original.
"White Bicycles: Making Music in the 1960s". No sé com és que no n'havia parlat abans. Aquest és un gran llibre. El vaig comprar perquè sabia que Joe Boyd havia estat entre d'altres coses el productor d'aquella joia pop que és el primer disc de Pink Floyd però això, vist el nivell i el contingut del llibre, és només una anècdota. Si Brian Eno diu que White Bicycles és "el millor llibre sobre música que he llegit en anys" ho diu per alguna cosa.
Molts són els noms que desfilen per les pàgines del llibre: Muddy Waters, Fairport Convention, Sandy Denny, Jimi Hendrix, Pink Floyd, The Incredible String Band, Bob Dylan, Coleman Hawkins, Stan Getz, etc. Però no és per això que el llibre és bo. Amb un llenguatge senzill però precís i acurat, Joe Boyd factura un llibre entretingut i elegant fins al punt que sembla britànic. No és un llibre només de música i tampoc és un llibre nostàlgic.
Boyd va viure els anys seixanta musicalment en primera persona. Des del swinging London fins a Woodstock passant per Newport. Ell hi era i ho recorda perfectament (cosa que no tots poden dir, bé perquè no recorden gaire cosa, bé perquè són morts).
De Sammy Davis Jr. es va dir que era "The Greatest Entertainer in the World" i probablement tenien raó. Ballarí excepcional des dels tres anys, les seves imitacions de personatges famosos eren molt celebrades, i tenia una veu impressionant. El vaig descobrir fa molts anys a la mítica pel·lícula Ocean's Eleven:
Posteriorment vaig comprar en VHS una actuació seva a Paris l'any 1985 (actualment està descatalogada i corre per Youtube en molt baixa qualitat). Tenia 60 anys i estava pletòric. L'actuació cansa només de veure-la. Per sort en podem trobar una de similar i molt recomanable en DVD: "Live in Germany" (1985).
Però val molt la pena mirar-se aquesta actuació al Japó dins la gira que va fer amb Liza Minelli, Dean Martin i Frank Sinatra el 1989. Sammy Davis Jr tenia 64 anys:
Quan vaig veure com interpretava blues al DVD "Red, White and Blues" vaig tenir molt clar que aquest home havia de fer un disc com "Praise and Blame", sobri, auster, cru, amb olor de fusta:
